De robatoris i misteris (I)

Fa set dies agents de la Unidad Central de Delincuencia Especializada y Violenta (UDEV) van detenir a Madrid sis persones acusades de ser els presumptes lladres del robatori, onze mesos abans, de cinc obres de Francis Bacon. Una banda professional va accedir a l’habitatge del propietari de les obres, prop del Senat, a plena llum del dia, i ràpidament i silenciosament va endur-se les peces, valorades en 30 milions d’euros. Podria tractar-se del robatori més gran de la història d’Espanya juntament amb el que va patir Esther Koplowitz el 2001, en què van desaparèixer dos Goya, un Gris, un Pissarro, un Nonell, dos Foujita, un Brueghel, un Sorolla i alguns altres més.

El robatori d’obres d’art està íntimament lligat a l’espoli, del qual hem parlat recentment. A Itàlia, per exemple, es calcula que es roben al cap de l’any 200.000 peces (quadres, objectes, joies, restes arqueològiques, etcètera), mentre que els carabinieri només disposen d’una plantilla de 50 persones per a gestionar una base de dades de sis milions de peces robades. Tanmateix, la magnitud d’aquestes xifres no es pot entendre sense la intervenció de les màfies italianes (Cosa Nostra a Sicília, Camorra a Nàpols, i Ndrangheta a Calàbria). És a través de les seves xarxes internacionals que es distribueixen les obres robades i es venen arreu del món; juntament amb les armes, les drogues i les falsificacions, el tràfic d’obres conforma un dels negocis il·lícits més gran del món.

Els robatoris de quadres afecten les grans figures de la història de l’art, i en concret aquelles obres que tenen una significació especial. El crit, d’Edward Munch, considerat el quadre més influent del moviment expressionista i una obra mestra de l’autor, n’és un exemple. Munch en va fer quatre versions i en els darrers anys s’ha produït el robatori de dues d’elles. El primer el 1994, quan la versió més coneguda va ser sostreta de la Galeria Nacional de Noruega i recuperada, afortunadament, vuit setmanes després. El segon robatori va tenir lloc l’any 2004 al Museu Munch. Una altra versió del quadre va ser robada i recuperada dos anys més tard. L’experiència ens indica que molts robatoris són resultat d’un encàrrec d’un col·leccionista –si se’l pot qualificar així–, que contracta lladres professionals per a realitzar la feina. Aquestes obres no acostumen a entrar dins del circuit comercial, ja que serien immediatament identificades. La Interpol i d’altres organitzacions com l’FBI disposen de bases de dades públiques on es poden veure les obres robades que han estat denunciades. En alguns casos el pas dels anys dificulta la seva recuperació: corria l’any 1990 quan de l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston va desaparèixer una obra mestra de Vermeer (El concert) i una altra de Rembrandt (Tempesta al mar de Galilea). Avui dia, la recompensa per facilitar la seva recuperació és de cinc milions d’euros.

En d’altres ocasions, els robatoris estan lligats a les falsificacions. Quan Eduardo Valfierno va convèncer Vincenzo Perugia perquè robés La Gioconda el matí del 21 d’agost del 1911 al pati Cuadrat del Louvre, fent-li creure que ho feia per la pàtria italiana, li amagava que l’objectiu era fer-ne sis còpies i vendre-les com a originals de Leonardo da Vinci. Segons sembla, cinc americans i un brasiler les van comprar per 300.000 dòlars cadascuna. El misteri de l’obra, que va ser recuperada dos anys més tard, es veu, així, magnificat fins avui. En continuarem parlant…

De robatoris i misteris (I)

Ubicació original de La Gioconda al Louvre

Leave a Reply