Archive for junio, 2016

De robatoris i misteris. La Monna Lisa (II)

domingo, junio 19th, 2016

La cultura popular del segle xx s’ha construït, en part, a base d’icones. De tots ells La Monna Lisa n’és el més gran de tots. Segons Henry Loyrette, exdirector del Museu du Louvre, dels 8.700.000 visitants que van accedir al museu l’any passat el 80% va anar a veure principalment La Monna Lisa. Molts la van veure des de lluny, van fer la fotografia de rigor o un selfie que certifiqués «jo hi vaig ser», i van marxar.

Poques obres mestres de la història de l’art han estat envoltades de tant misteri com aquesta. Quan Leonardo da Vinci la va pintar, entre el 1503 i el 1517, ho va fer sense esbós previ, mitjançant la tècnica de l’sfumato i utilitzant veladures de fosc a clar per donar-li profunditat. Els estudis radiològics han demostrat que no hi va haver penedimenti (penediments), reforçant així la seva consideració d’obra mestra de la pintura. Qui era aquesta dona de somriure intrigant? Segons la història oficial es tractava de la tercera esposa del notari florentí Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, Lisa di Antonio di Maria di Noldo Gherardini. La Gioconda seria, doncs, el nom associat al seu marit, mentre que Monna Lisa, nom establert per Vasari cap el 1550, respondria a Monna (apòcope de «madonna») i Lisa (el nom propi de la retratada). Tanmateix, Leonardo no va lliurar mai el retrat i el va guardar fins a la seva mort, el 1519. Després va passar a mans de la reialesa i fins i tot Napoleó el va retirar del Louvre per gaudir-ne en privat, diuen, a la seva recambra personal.

Quan Vicenzo Perugia va robar el quadre el 21 d’agost del 1911 del saló Quadrat del Louvre, l’obra estava situada entre una de Tiziano i una de Corregio, pintors més valorats que Leonardo da Vinci. El seu robatori va desfermar, però, el primer gran fenomen de masses del segle xx, en el qual la premsa va jugar un paper cabdal. La notícia del robatori, insòlit en aquella època, va córrer com la pólvora i aviat se’n feien ressò els noticiaris cinematogràfics i apareixia a les tanques publicitàries, postals i fins i tot en capses de xocolata (Darian Leader, El robo de la Mona Lisa: lo que el arte nos impide ver, Sexto Piso, 2014). La investigació policial va esdevenir una qüestió d’Estat, i quan una setmana després del robatori es va reobrir el museu llargues cues de curiosos esperaven per veure el buit que La Gioconda havia deixat al mur. Molts d’ells ni tan sols l’havien vist abans. Començava a construir-se el gran mite del segle xx.

L’onze de desembre de 1913 va reaparèixer a Florència. El mateix Perugia, que l’havia mantingut amagat dos anys, el va oferir el quadre a un antiquari per 1.500 lliures. En presència del director de la Galleria degli Uffizi i d’agents de la policia va ser detingut i condemnat a un any i quinze dies de presó, condemna reduïda després a set mesos i nou dies. A continuació, es va iniciar una itinerància per Florència, Roma i Milà mostrant l’obra com un trofeu abans de ser tornada a París, on va arribar al Louvre en una improvisada processó popular el 4 de gener de 1914. Passada la primera guerra mundial el mite de La Monna Lisa va anar creixent, i quan el 1963 va visitar la National Gallery de Washington els mateixos John F. Kennedy i la seva esposa Jackie van precedir una comitiva d’un milió i mig de persones.

La construcció del mite de La Monna Lisa, alimentat pel seu robatori, ens ha dut doncs a la creació d’un imaginari col·lectiu en el qual pesa més la idea, l’ideal, que la bellesa mateixa de l’obra. Contemplar avui La Monna Lisa és mirar la història i els fets que l’han acompanyada.

Officials gather around Leonardo da Vinci's 'Mona Lisa' (aka 'La Gioconda' or 'La Joconde') upon its return to Paris, 4th January 1914. It was stolen from the Musee du Louvre by Vincenzo Peruggia in 1911, and has only just been recovered. (Photo by Paul Thompson/FPG/Archive Photos/Getty Images)

“La Monna Lisa” el dia de la seva arribada al Louvre

De robatoris i misteris (I)

domingo, junio 5th, 2016

Fa set dies agents de la Unidad Central de Delincuencia Especializada y Violenta (UDEV) van detenir a Madrid sis persones acusades de ser els presumptes lladres del robatori, onze mesos abans, de cinc obres de Francis Bacon. Una banda professional va accedir a l’habitatge del propietari de les obres, prop del Senat, a plena llum del dia, i ràpidament i silenciosament va endur-se les peces, valorades en 30 milions d’euros. Podria tractar-se del robatori més gran de la història d’Espanya juntament amb el que va patir Esther Koplowitz el 2001, en què van desaparèixer dos Goya, un Gris, un Pissarro, un Nonell, dos Foujita, un Brueghel, un Sorolla i alguns altres més.

El robatori d’obres d’art està íntimament lligat a l’espoli, del qual hem parlat recentment. A Itàlia, per exemple, es calcula que es roben al cap de l’any 200.000 peces (quadres, objectes, joies, restes arqueològiques, etcètera), mentre que els carabinieri només disposen d’una plantilla de 50 persones per a gestionar una base de dades de sis milions de peces robades. Tanmateix, la magnitud d’aquestes xifres no es pot entendre sense la intervenció de les màfies italianes (Cosa Nostra a Sicília, Camorra a Nàpols, i Ndrangheta a Calàbria). És a través de les seves xarxes internacionals que es distribueixen les obres robades i es venen arreu del món; juntament amb les armes, les drogues i les falsificacions, el tràfic d’obres conforma un dels negocis il·lícits més gran del món.

Els robatoris de quadres afecten les grans figures de la història de l’art, i en concret aquelles obres que tenen una significació especial. El crit, d’Edward Munch, considerat el quadre més influent del moviment expressionista i una obra mestra de l’autor, n’és un exemple. Munch en va fer quatre versions i en els darrers anys s’ha produït el robatori de dues d’elles. El primer el 1994, quan la versió més coneguda va ser sostreta de la Galeria Nacional de Noruega i recuperada, afortunadament, vuit setmanes després. El segon robatori va tenir lloc l’any 2004 al Museu Munch. Una altra versió del quadre va ser robada i recuperada dos anys més tard. L’experiència ens indica que molts robatoris són resultat d’un encàrrec d’un col·leccionista –si se’l pot qualificar així–, que contracta lladres professionals per a realitzar la feina. Aquestes obres no acostumen a entrar dins del circuit comercial, ja que serien immediatament identificades. La Interpol i d’altres organitzacions com l’FBI disposen de bases de dades públiques on es poden veure les obres robades que han estat denunciades. En alguns casos el pas dels anys dificulta la seva recuperació: corria l’any 1990 quan de l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston va desaparèixer una obra mestra de Vermeer (El concert) i una altra de Rembrandt (Tempesta al mar de Galilea). Avui dia, la recompensa per facilitar la seva recuperació és de cinc milions d’euros.

En d’altres ocasions, els robatoris estan lligats a les falsificacions. Quan Eduardo Valfierno va convèncer Vincenzo Perugia perquè robés La Gioconda el matí del 21 d’agost del 1911 al pati Cuadrat del Louvre, fent-li creure que ho feia per la pàtria italiana, li amagava que l’objectiu era fer-ne sis còpies i vendre-les com a originals de Leonardo da Vinci. Segons sembla, cinc americans i un brasiler les van comprar per 300.000 dòlars cadascuna. El misteri de l’obra, que va ser recuperada dos anys més tard, es veu, així, magnificat fins avui. En continuarem parlant…

De robatoris i misteris (I)

Ubicació original de La Gioconda al Louvre