Archive for mayo, 2016

Museus-franquícia: entre l’art, el consum i l’entreteniment

domingo, mayo 22nd, 2016

La inauguració, el 1997, del Guggenheim Bilbao va iniciar una carrera en la qual americans, francesos i russos van descobrir en la divulgació cultural i el préstec de patrimoni artístic un nou aliat de l’economia i el prestigi internacional.

Són els anomenats museus-franquícia. La franquícia és un model de negoci exitós aparegut a la darreria del segle passat i que també s’ha exportat als museus. Lideren aquesta cursa la Fundació Guggenheim, amb seus a Bilbao, Venècia, Las Vegas i aviat Hèlsinki. El segueixen l’Hermitage, a Londres, Amsterdam, Las Vegas, Màlaga i, si tot rutlla, també a Barcelona. El Centre Pompidou té franquícies a Metz (França), Màlaga i Hong Kong. Per últim el Museu del Louvre, s’ha estès a Lens (Frans favorable ‘una imatge internacional mg. i comprin en les nombroses botigues que es troben dins i fora del museu. En ça) i Abu Dhabi. Va ser, però, l’Smithsonian Institution d’Estats Units la primera organització museística en oferir exposicions temporals franquiciades, que qualsevol museu podia llogar per mitjà de l’abonament un cànon, les assegurances, la logística i el muntatge.

L’èxit del Guggenheim Bilbao ha estat aclaparador per a aquesta ciutat, que ha obtingut importants beneficis: ha reactivat la seva economia i ha atret milers de turistes. L’art ha esdevingut així la musa de l’economia i el turisme però ja no s’admira la seva bellesa i la seva gràcia sinó els diners que fa guanyar. Un museu-franquícia és una empresa que funciona amb lògica empresarial: busca consumidors i es regeix per la llei de la oferta i la demanda, és a dir, tracta de satisfer les necessitats dels seus clients. És per això que entre les seves prioritats no està la d’instruir i augmentar el coneixement, com tampoc és símbol d’identitat, patrimoni i història a la manera dels museus tradicionals. En una exposició d’art conceptual, per exemple, presentaran els artistes més light, més digeribles. També hi seran presents les exposicions d’artistes i/o moviments coneguts per tots (cubisme, impressionisme, etcètera), i no els minoritaris.

Si tenen ocasió d’anar al Pompidou de Málaga es trobaran, després de pagar 9 euros per l’entrada combinada, una exposició de setanta obres d’una qualitat mitjana en la qual l’art espanyol és pràcticament inexistent: perquè un museu-franquícia no estableix cap relació amb la comunitat artística del país. El centre, anomenat Cubidou, no té cap autonomia, ni personalitat jurídica ni programa propi. Passats cinc anys, l’exposició es renovarà sota els criteris de París, mentre a l’Ajuntament de Màlaga li costa dos milions d’euros l’any. El batlle de la ciutat va fer en el seu moment una forta aposta per aquest model, i avui el Museo Thyssen, el Museo Ruso (franquícia del Museu de l’Hermitage) i el centre Pompidou formen una xarxa de museus que, juntament amb el Centro de Arte Contemporáneo i el Museo Picasso, obtenen uns beneficis dubtosos.

Per tenir el Louvre a Abu Dhabi les autoritats van pagar 1,3 bilions d’euros per la marca Louvre i per la cessió d’obra per un període de trenta anys. L’edifici, de Frank Gehry, és espectacular, com tots els dels museus-franquícia, ja que l’objectiu és atraure turistes perquè es facin la fotografia de rigor i comprin en les nombroses botigues que es troben dins i fora del museu. En aquesta gran operació de patrocini cultural s’amaga també la compra d’una imatge internacional més favorable per als Emirats Àrabs Units, atesa la seva deficient democràcia i la delicada situació del drets humans en aquest país. És el que s’anomena responsabilitat social corporativa, practicada per moltes empreses que volen transmetre una imatge de compromís amb la societat mitjançant l’art i la cultura, ja que proporcionen un valor afegit únic.

Els museus-franquícia participen de la idea d’indústria cultural o d’entreteniment, el valor de la qual rau en quina mesura contribueix a l’economia. Tanmateix, la idea té molts detractors entre la comunitat artística i els gestors culturals, que veuen com les masses han expulsat les muses.

 

Museus-franquicia

Centre Pompidou, Màlaga

Talleres Islados: seduint la cultura

domingo, mayo 8th, 2016

El filòsof Hans-Georg Gadamer deia que una experiència estètica és aquella que transforma a qui la viu. Segurament vostès tindran al cap alguna obra d’art que en algun moment els hagi produït una impressió profunda. Las meninas de Velázquez, per exemple, té aquesta capacitat, i el seu abast és universal. La manera de mirar i de veure juga un paper decisiu en la transformació que l’obra d’art produeix en nosaltres.

Recentment, Xavier Antich, filòsof i professor d’Estètica i teoria de l’art a la Universitat de Girona, va desenvolupar aquesta idea davant d’un petit grup de persones encuriosides provinents de camps tan diversos com l’art, la filologia, l’audiovisual, la medicina o la psicologia. Al llarg de tres dies intensos vam escoltar, dialogar, aprendre i conviure amb Antich en un espai i un entorn de l’illa de Menorca absolutament extraordinari, Mongofra.

Aquestes estades són espais de reflexió i convivència on el saber i el cultiu de l’ésser humà (en el sentit etimològic de la paraula cultura) donen a l’educació un nou (vell) sentit. A mode de paideia grega, són trobades que promouen el coneixement i els valors ètics en un moment en el qual la cultura sembla haver perdut la seva capacitat de seduir i atraure el ciutadà.

Talleres Islados, capitanejat per Mariona Fernández i Josep Maria Fontserè, ens proposa una nova manera d’aprendre fonamentada en el diàleg, el gaudi i la cooperació. Hi ha implícits els valors d’una nova societat del coneixement en la qual el centre és el ser, no el tenir; la cooperació, no la jerarquia; el camí, no la meta; la creativitat, no la rutina; les persones, no els productes; i la relativització i la tolerància en lloc dels dogmes i les veritats immutables. La societat tecnològica no pot prescindir de la cultura i les humanitats si volem seguir sent ciutadans lliures. Les darreres modificacions en els plans d’estudis, especialment arran del Pla Bolonya, sembla allunyar-nos de l’esperit humanista que hauria de guiar-nos cap a una major llibertat. La perillosa homogeneïtzació del pensament, així com la simplificació de les sensacions en l’espectre del virtual, està duent fins i tot a la perversió i l’empobriment del llenguatge: quan de temps fa que no senten pronunciar la paraula «bell» o «bello»? La bellesa no és un caprici o una anècdota, és font de plaer i el camí cap a la llibertat i la plenitud.

Iniciatives com Talleres Islados aposten per dotar de criteri i coneixements el ciutadà; i trobem exemples com aquest arreu: l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès o el curs organitzat per l’Ateneu de Maó «La cultura i les arts per a tothom», per exemple. La formació contínua, l’aprenentatge al llarg de la vida, ha esdevingut ja per a molts ciutadans una forma de ser i estar en aquesta societat. Des de la meva condició d’home, però, sorprèn la desigualtat de gènere que observo de manera sistemàtica. En la primera convocatòria de Talleres Islados aquest any les dones constituïen el 80% dels assistents. És la cultura cosa de dones? És que els homes ja estan cultivats? Jo crec que no, però treguin vostès les seves pròpies conclusions.

Talleres Islados seduint la cultura