Art i cultura popular

Quan Leonardo da Vinci va dibuixar caricatures grotesques en els marges de les seves anotacions científiques poc podia imaginar que sis segles més tard el quadre d’una caricatura, Skrik (El crit, 1893) d’Eduard Munch, es vendria per 90 milions d’euros.

Tampoc Roque Joaquim de Alcubierre, director de les excavacions de Pompeia entre 1738 i 1780 sota les ordres del rei Borbó Carles III, va donar importància als grafits que apareixien ací i allà. L’any 2009 el Grand Palais de París va presentar Tag, la primera gran exposició dedicada al grafit.

Cap al 1815 Rodolphe Töpffer, teòric de l’art i educador, va començar a fer novel·les il·lustrades. Goethe de seguida va intuir que aquelles tires de còmic unificarien la cultura moderna. L’art pop, amb Andy Warhol, Roy Litchenstein i James Rosenquist al capdavant, va elevar el còmic a la categoria d’art, i avui els seus hereus, adscrits al moviment anomenat surrealisme pop, exerceixen alhora d’artistes i d’il·lustradors.

També les fronteres entre art i publicitat, nascuda amb la industrialització del segle xix, van ser esborrades amb l’art pop, i així l’art va esdevenir popular. Andy Warhol va arribar fins i tot a ser una estrella mediàtica, com un actor de Hollywood o un cantant pop.

Totes aquestes manifestacions de la cultura urbana i popular (caricatures, grafit, còmic i publicitat) han nodrit l’art modern al llarg dels segles xix i xx, i tenen també una influència determinant en els nostres creadors contemporanis.

L’any 1990 el Museum of Modern Art de Nova York va organitzar l’exposició High and Low: Modern Art and Popular Culture. La mostra analitzava les influències que totes aquestes manifestacions populars havien tingut en artistes com George Seurat, Joan Miró o Pablo Picasso i fins i tot en d’altres com Antoni Tàpies, Cindy Sherman, Barbara Kruger o Jeff Koons. La mostra va tenir una gran repercussió perquè posava en qüestió la concepció tradicional de l’art com a territori pertanyent a la alta cultura, elitista, classista i intel·lectualment privilegiada. La transcendència en l’art, aquella recerca del misteri de l’existència a partir de les emocions i la sensibilitat, resultava ser doncs una reelaboració del vulgar, de l’humor, del quotidià. Prenent la idea de Karl Marx segons la qual els fets de la història apareixen primer com a tragèdia i després com a comèdia, en l’art ha estat a l’inrevés: el que en un primer moment va començar com a comèdia, l’art ho va convertir en tragèdia, misteri i transcendència.

Joan Miró va explorar la poesia i l’inconscient a partir d’un còmic de George Herriman (el pare del còmic tal com el coneixem avui) en el quadre Gos bordant a la lluna (1926). També es va servir d’anuncis comercials per crear un bon nombre d’obres, tal com feien els dadaistes, els constructivistes russos, els futuristes i els cubistes en els seus fotomuntatges i collages. Pablo Picasso va trencar les fronteres entre el retrat i la caricatura a partir de l’any 1904: el Retrato de Gertude Stein (1906) n’és paradigmàtic. Antoni Tàpies va incorporar el grafit als anys cinquanta i Jean Dubuffet va convertir aquests gargots i dibuixos automàtics en una manifestació de l’art brut, l’art dels bogos i els infants.

La creació contemporània està imbuïda d’aquesta visió transversal del fet creatiu i cultural, ja que és a partir de la cultura de masses i de la cultura popular que descobrim què som, qui som i com som. Transformar la comèdia en tragèdia, en quelcom transcendent, requereix però un coneixement sòlid i profund del fet i de la pràctica artística així com una bona dosi de responsabilitat.

Art i cultura popular Yes We Camp XII ,100+100cm oleo y lapiz sobre lienzo

Daniel Zerbst. Yes we camp XII.

100x100cm Tècnica mixta sobre tela

Leave a Reply