Lluís Escartín: un viatge filmat per la condició humana

L’any 1989 em van presentar Lluís Escartín a Nova York. La ciutat que era un formiguer de vida i creativitat malgrat (o com a consequència de) la violència dels seus carrers i la sida. L’inesperat, un caos aparent i el seu risc inherent dotaven la vida d’intensitat i d’una gamma infinita de colors. D’aquella Nova York ja només en queden la espectacularitat de l’skyline i els clots i la brutícia del paviment i les voreres, la resta ha estat fagocitat per l’economia de mercat i la globalització. D’entre els molts joves que vivíem en aquella ciutat Lluís Escartín destacava per la comoditat amb la qual es movia en aquell desordre, on el risc i l’experimentació en la vida i en l’art configuraven personalitats i visions úniques. Pocs mesos després ell sortia cap a Los Angeles, d’on tornaria amb 75 Drive a Way (1989, 21 minuts), el seu primer curtmetratge.

Recentment, el programa Metròpolis de TV2 ha emès un reportatge sobre la seva obra audiovisual, extensa i farcida de premis i elogis. Al llarg d’aquests vint-i-vuit anys Escartín ha fet del desordre, el límit i el risc el gatell que dispara la seva obra, una obra carregada amb poesia i amor a la condició humana, sovint concebuda enmig de guerres i conflictes.

A Mohave cruising (2000, 13 minuts) la seva càmera recull un viatge en cotxe a través del desert d’Arizona, on des del seient del darrera filma les converses entre una dona i un home ultraconservadors, d’un substrat social baix, al voltant de les armes, el bourbon, l’art (que abominen) i el paisatge. És aquest últim i el sublim d’un cel tempestuós el que els emociona i ens dóna una mesura de la seva sensibilitat. Escartín no ens narra, no intel·lectualitza, no segueix cap cànon, ni relatiu al cinema experimental ni al gènere documental, només ens transmet una vivència plena de veracitat.

A Terra incógnita (2005, 25 minuts) ens presenta el sentir del pagesos del seu entorn, el Penedès. En aparent desordre, les seves veus i preocupacions quotidianes són enregistrades i contraposades a imatges del camp, on l’empremta de l’home és passat i present. L’atenció a un regalim d’aigua de pluja, una paret malmesa o les fulles d’una planta ens recorden que és en allò insignificant i desapercebut on rau la màgia i la poesia de l’existència.

L’estètica de Lluís Escartín neix d’un abandonament radical de qualsevol artifici o concepte preestablert. No busca la bellesa en les seves imatges, la bellesa sorgeix de l’autenticitat, la simplicitat i l’espontaneïtat que desprenen els objectes, els paisatges i les veus i expressions dels homes i dones filmats.

El viatge, l’aventura i la recerca dels límits físics i psicològics també són presents en altres treballs com Nescafé-Dakar (2008, 33 minuts), Tabu Mana (2009, 30 minuts) o Amanar Tamasheq (2010, 15 minuts). Són vídeos de viatges amb un marcat component iniciàtic que exploren noves sensibilitats i un desig constant d’entendre els altres. Però també és innegable la seva càrrega política: denuncia les cultures aniquilades o en perill (tuaregs a Amanar Tamasheq, indis americans a Texas Sunrise o polinesis a Tabu Mana) i una societat mercantilista que poc a poc va amputant la riquesa, la intensitat i la diversitat de les nostres sensacions per a encabir-les en un arxiu digital, fora del qual res existeix. Com deia François Truffaut, cineasta francès, «le film de demain sera un acte d’amour». Amor (2001, 27 minuts) és el retrat d’un soldat israelià que explica com el pes del gran dolor i la mort infringits l’impedeix viure i estimar. De nou, Escartín, amb senzillesa i sensibilitat, fa un acte d’amor a la condició humana i ens descobreix noves maneres de veure i viure.

Escartin

Fotograma de Neskafe-Dakar (2008, 33 minuts)

One Response to “Lluís Escartín: un viatge filmat per la condició humana”

  1. Ester dice:

    Molt bon article, moltes gràcies !

    Aqui hi podeu trobar uns dels videos :

    https://vimeo.com/user10300114/videos/sort:plays/format:thumbnail

Leave a Reply