Archive for Marzo, 2016

Lluís Escartín: un viatge filmat per la condició humana

Domingo, Marzo 27th, 2016

L’any 1989 em van presentar Lluís Escartín a Nova York. La ciutat que era un formiguer de vida i creativitat malgrat (o com a consequència de) la violència dels seus carrers i la sida. L’inesperat, un caos aparent i el seu risc inherent dotaven la vida d’intensitat i d’una gamma infinita de colors. D’aquella Nova York ja només en queden la espectacularitat de l’skyline i els clots i la brutícia del paviment i les voreres, la resta ha estat fagocitat per l’economia de mercat i la globalització. D’entre els molts joves que vivíem en aquella ciutat Lluís Escartín destacava per la comoditat amb la qual es movia en aquell desordre, on el risc i l’experimentació en la vida i en l’art configuraven personalitats i visions úniques. Pocs mesos després ell sortia cap a Los Angeles, d’on tornaria amb 75 Drive a Way (1989, 21 minuts), el seu primer curtmetratge.

Recentment, el programa Metròpolis de TV2 ha emès un reportatge sobre la seva obra audiovisual, extensa i farcida de premis i elogis. Al llarg d’aquests vint-i-vuit anys Escartín ha fet del desordre, el límit i el risc el gatell que dispara la seva obra, una obra carregada amb poesia i amor a la condició humana, sovint concebuda enmig de guerres i conflictes.

A Mohave cruising (2000, 13 minuts) la seva càmera recull un viatge en cotxe a través del desert d’Arizona, on des del seient del darrera filma les converses entre una dona i un home ultraconservadors, d’un substrat social baix, al voltant de les armes, el bourbon, l’art (que abominen) i el paisatge. És aquest últim i el sublim d’un cel tempestuós el que els emociona i ens dóna una mesura de la seva sensibilitat. Escartín no ens narra, no intel·lectualitza, no segueix cap cànon, ni relatiu al cinema experimental ni al gènere documental, només ens transmet una vivència plena de veracitat.

A Terra incógnita (2005, 25 minuts) ens presenta el sentir del pagesos del seu entorn, el Penedès. En aparent desordre, les seves veus i preocupacions quotidianes són enregistrades i contraposades a imatges del camp, on l’empremta de l’home és passat i present. L’atenció a un regalim d’aigua de pluja, una paret malmesa o les fulles d’una planta ens recorden que és en allò insignificant i desapercebut on rau la màgia i la poesia de l’existència.

L’estètica de Lluís Escartín neix d’un abandonament radical de qualsevol artifici o concepte preestablert. No busca la bellesa en les seves imatges, la bellesa sorgeix de l’autenticitat, la simplicitat i l’espontaneïtat que desprenen els objectes, els paisatges i les veus i expressions dels homes i dones filmats.

El viatge, l’aventura i la recerca dels límits físics i psicològics també són presents en altres treballs com Nescafé-Dakar (2008, 33 minuts), Tabu Mana (2009, 30 minuts) o Amanar Tamasheq (2010, 15 minuts). Són vídeos de viatges amb un marcat component iniciàtic que exploren noves sensibilitats i un desig constant d’entendre els altres. Però també és innegable la seva càrrega política: denuncia les cultures aniquilades o en perill (tuaregs a Amanar Tamasheq, indis americans a Texas Sunrise o polinesis a Tabu Mana) i una societat mercantilista que poc a poc va amputant la riquesa, la intensitat i la diversitat de les nostres sensacions per a encabir-les en un arxiu digital, fora del qual res existeix. Com deia François Truffaut, cineasta francès, «le film de demain sera un acte d’amour». Amor (2001, 27 minuts) és el retrat d’un soldat israelià que explica com el pes del gran dolor i la mort infringits l’impedeix viure i estimar. De nou, Escartín, amb senzillesa i sensibilitat, fa un acte d’amor a la condició humana i ens descobreix noves maneres de veure i viure.

Escartin

Fotograma de Neskafe-Dakar (2008, 33 minuts)

Xalubinia: el regne de l’obra gràfica a Menorca

Sábado, Marzo 12th, 2016

La sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella acull fins al 31 d’aquest mes la mostra Gravadors de Xalubinia, on descobrirem els camins que han explorat els creadors vinculats al Centre internacional de gravat Xalubinia al llarg dels vint-i-cinc anys d’existència, primer a la seva seu a Salobreña (Granada), i des del 2007 a Alaior.

Xalubinia és un exemple més d’aquelles iniciatives sorgides des de la comunitat artística que es manté en un estat de perpètua precarietat i que, per tant, difícilment serà el que podria haver estat. Presenta clares similituds amb les fàbriques de creació, sovint de titularitat pública, i que tan bons resultats estan donant arreu com a centres d’experimentació, innovació i coneixement; centres que han esdevingut activadors clau en les economies locals. Són equipaments dotats d’una gestió professional i independent, d’un pressupost adequat i d’una planificació estratègica que és el resultat d’una aposta cultural i política valenta i decidida. Xalubinia, amb una llarga trajectòria ja consolidada, també podria esdevenir un centre de referència en el seu àmbit. Convé recordar que, al cap i a la fi, una oferta cultural de qualitat és el millor reclam per al tipus de turisme que l’illa necessita, a banda dels ja coneguts (o encara no?) beneficis que té per a la comunitat. Segons el Anuario de estadísticas culturales 2013 del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes, el 2011 el percentatge de la despesa en cultura en relació al PIB per l’administració autonòmica balear va ser del 0,04%, la més baixa d’Espanya (pàg. 84). D’altra banda, la despesa per habitant en serveis culturals està per sobre de la mitjana espanyola (pàg. 108). Són dades que conviden a la reflexió.

Pere Pons, alma mater del projecte, ha acollit any rere any creadors que han trobat en les diferents tècniques gràfiques llenguatges i camins insospitats. Aiguaforts, aiguatintes, tècniques additives, fotogravats, xilografies, serigrafies, linogravats, gofrat, colgraf o carborúndum ens descobreixen experiències plàstiques sorprenents. El mateix Pere Pons destaca pel seu mestratge en la utilització de les matrius de ferro seguint el procés de l’aiguafort a tot color a planxa perduda, amb el qual obté un efecte pictòric únic. A un costat i a altre trobem els gravats d’Angel Ramazzi, amb qui va fundar la sala d’exposicions allà pel 1991 a Xalubinia (nom àrab de Salobreña). En arribar a Menorca de seguida s’hi afegiren Pacífic Camps, Mitiko Shivaira i Marcel Villier. Cada un d’ells va investigar i trobar la tècnica que millor expressa el seu llenguatge plàstic. Mitjançant la xilografia Villier proveeix a les seves dones dansaires de dinamisme i primitivisme. En el monotip Mitiko ha trobat un camí efectiu per plasmar les seves cosmogonies celestials. Per la seva banda, Pacífic construeix els seus poemes visuals combinant objectes, pintura, aiguaforts acolorits, gofrats i/o fotogravats. Amb aquests últims ha experimentat abastament a partir de la tècnica japonesa dels toboyo (planxes de niló) i ha obtingut resultats extraordinaris.

L’exposició ens permet conèixer també l’obra d’altres pintors menorquins que han fet de Xalubinia el seu segon taller. És el cas de Carles Moll, Nuria Teruel o Paca Florit. Carles Moll, llicenciat en Belles Arts en l’especialitat de gravat, presenta per exemple uns linogravats on els paisatges, sintètics i postcubistes, estan carregats d’un fort magnetisme, el blanc del paper i el negre de la tinta són tots els colors que li calen.

El Centre internacional de gravat ha dut a terme també una important tasca docent des de la seva implantació a la nova seu d’Alaior, el 2010. Pels seus cursos han passat nombrosos alumnes, alguns presents al Roser aquests dies: Marta Lupresti, Jordi Ninyerola i Kodomos. Els cursos són ara impartits per Aina Pla Planas i Verónica Arellano, també presents a la mostra. X-Shell és el títol dels fotogravats i serigrafies que ens presenta Aina, imatges subtils i captivadores de petxines radiografiades.

Però Xalubinia és també una residència d’artistes, quelcom molt important per a la seva inclusió en el circuit artístic internacional. Seth Sánchez, provinent de Veneçuela, n’és un exemple.

Pere Pons, l’artífex del projecte, ha esdevingut així una peça cabdal en la producció i la difusió de l’art a Menorca. Gràcies, Pere!

Xalubinia

“Gravadors de Xalubinia”. Sala d’exposicions El Roser, Ciutadella

Art a les presons

Sábado, Marzo 5th, 2016

Que la pràctica artística o la contemplació de l’art té beneficis positius en l’individu és un fet contrastat del qual ja hem parlat en relació amb els àmbits de l’educació o el treball. Massa sovint, però, la crítica d’art i el sistema de les arts transmeten una visió elitista perquè utilitza un llenguatge hermètic i conceptual que, si bé és necessari, no es veu complementat per un altre tipus de llenguatge més entenedor i accessible per al ciutadà, que li permeti disposar de les eines necessàries per gaudir de la creació artística.

Un altre àmbit en què es confirmen les bondats de la pràctica artística, que es tradueixen en una millora de les capacitats i aptituds de l’individu, és el de les presons. En l’article 1er de la Ley Orgánica General Penitenciaria LOGP 1/1979 s’estableix que «Las instituciones penitenciarias reguladas por la presente ley tienen como fin primordial la reeducación y la reinserción social de los sentenciados…», i en el Real Decreto 190/1996 es posa de manifest la importància de les activitats socioculturals i artístiques per assolir aquesta reinserció. En països com els Estats Units o el Regne Unit l’ús de la pràctica artística com a mètode per a facilitar la reinserció ha donat lloc a importants estudis que s’han encarregat de demostrar l’eficàcia dels programes d’art a les presons (Brewster, 1983; California Department of Corrections, 1987). Art and Culture in prison (2012) és un projecte finançat per la Unió Europea i es pot considerar l’estudi més exhaustiu que ha analitzat els programes culturals que tenen lloc a les presons europees, en especial al Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Irlanda del Nord i Catalunya. Catalunya, amb els serveis penitenciaris transferits, duu a terme un dels programes més exitosos d’art dirigit per 53 monitors, en gran part llicenciats en Belles Arts, que ha esdevingut un model d’inspiració per a d’altres països europeus. De l’estudi es dedueix que el teatre –en especial a Itàlia–, la música i l’art són les manifestacions artístiques més practicades.

Tots els estudis conclouen que les diferents manifestacions artístiques –i en especial les arts plàstiques– redueixen la depressió, augmenten la socialització i la resolució de problemes, disminueixen l’agressivitat, permeten expressar les emocions i augmenten l’autoestima i el pensament creatiu. Els interns prenen control de les seves vides i es minimitza la despersonalització i inactivitat conseqüència de l’estat de reclusió i aïllament. Un dels grans avantatges de l’art és que permet expressar en formes el que sovint no saben expressar en paraules, atès que és habitual que tinguin dèficits d’escriptura i/o expressió oral.

Un dels aspectes més interessants des del punt de vista del comportament humà és que l’art creat a les presons, on l’aïllament és total, permet que es manifesti el potencial creador en brut, sense els condicionaments culturals i socials que tenen lloc a l’exterior. «Nosotros los artistas somos indestructibles, incluso en una celda de prisión o en un campo de concentración seré todopoderoso en mi mundo del arte. Incluso si tengo que pintar mis cuadros con la lengua mojada en el sucio piso de mi celda» (Pablo Picasso). L’art esdevé una vàlvula d’escapament, una catarsi amb efecte regenerador.

Entre l’octubre del 2012 i el març del 2013 Carlos Mascaró, pintor menorquí de tècnica magistral i hereu de l’esperit de Johannes Vermeer, va regalar temps i diners en un dels encàrrecs que més efecte ha tingut en la seva persona: la creació d’un mural de 40 metres quadrats en un pati del Centre Penitenciari de Menorca. Durant sis mesos va conviure amb una realitat desconeguda per a la majoria de nosaltres, un món que té les seves pròpies lleis i on regeixen uns sistemes simbòlics i de significat únics.

L’art de les presons és un art al marge de l’oficialitat i de la cultura dominant. En aquest sentit, és un art lliure on el reclús aboca una visió del món personal, sovint redemptora. Jean Dubuffet, als anys quaranta, va practicar la creació artística des d’aquest angle, el de la marginalitat, anomenant-lo art brut. Nombrosos estudiosos de l’art i algun col·leccionista ja havien parat atenció a l’art anomenat outsider, aquell que tenia lloc als centres penitenciaris i psiquiàtrics. Durant els anys vint, Hans Prinzhorn, psiquiatra alemany nascut el 1886, es va dedicar a col·leccionar centenars de pintures i dibuixos creats per pacients d’institucions psiquiàtriques. El 1996 la Hayward Gallery de Londres va exposar 500 obres de la seva col·lecció en una exposició anomenada Beyond Reason: Art and Psychosis, que cinc anys més tard visitaria el MACBA de Barcelona amb el títol La Colección Prinzhorn. Trazos sobre el bloc mágico. Altres exposicions com A pols, la creació artística des de les presons catalanes o la mostra realitzada a l’aeroport de Menorca el 2013, i pàgines web com Artprison, on es poden adquirir obres creades per reclusos de tot el món, permeten aproximar-nos a aquest art en què dominen certs temes i iconografies.

Atès que el reclús s’expressa amb llibertat, perquè sap que no serà jutjat pel que pinta o dibuixa, els temes més comuns són aquells relacionats amb el món delictiu (armes, drogues, bandes…) o amb simbolismes propis de l’univers penitenciari (amor de mare, cadenes, filats, roses amb punxes…). També hi trobem icones kistch, i d’altres típiques de la infantesa com Micky Mouse, Pato Donald, Hello Kitty, pallassos, móns màgics, etc., així com expressions místiques que prenen la forma de verges i crists sofrents o en èxtasi. Gran part de les obres traspuen un desig de fugir de la seva realitat carcerària, que pot mirar cap endins o cap enfora. Quan la fugida és cap endins les obres tenen una càrrega inconscient destacada i prenen la forma de fabulacions irreals que ens remeten al surrealisme i a l’alliberació de l’ésser mitjançant l’expressió de l’ocult. Quan la fugida de la seva realitat és cap enfora els reclusos tracten temes com paisatges idíl·lics i exòtics.

Per al Centre Penitenciari de Menorca, Carlos Mascaró va dissenyar una escapada virtual al paradís en forma de trampantojo, una tècnica d’engany visual que augmenta la sensació de realitat. L’efecte va ser tan beneficiós que encara avui quan es troba al carrer un ex reclús aquest li exclama “Señor pintor, ¡que mural más bonito nos hizo en la cárcel!”. També rep postals per nadal fetes per reclusos, pràctica molt estesa a totes les presons del món. Tal com ell manifesta l’efecte del mural var ser molt beneficiós, tant per els interns que van col·laborar amb ell com per la resta de la comunitat. Alguns d’ells el poden veure des de la cel·la i no amaguen la seva satisfacció i avantatge. En el mural un arbre en primer pla i central dona profunditat al temps que idealitza el paisatge de fons, una platja menorquina i un mar picat que els recorda els perills de la vida en llibertat. Damunt d’una branca un pardal al·ludeix a la soledat mentre que una parella propera simbolitza el valor de l’amistat. Un total de 134 hores va dedicar de forma absolutament desinteressada assumint la despesa del transport. En acabar no va voler signar el mural doncs va entendre que era un treball cooperatiu.

En els països anglosaxons els ciutadans que assoleixen un cert reconeixement o estatus retornen desinteressadament a la societat coneixement o diners com a mostra d’agraïment. Carlos Mascaró es menorquí i ho ha fet sobradament.

Copia de Mural terminado

Carlos Mascaró amb el mural pintat al Centre Penitenciari de Menorca

Article publicat el 31 de gener de 2015