Miró i la poesia de l’objecte

L’estiu del 2014 vaig publicar un article en el qual recollia les meves impressions sobre l’exposició La llum de la nit. Era una exposició formada per obres procedents de la Fundació Miró de Palma de Mallorca en què descobríem un Joan Miró ja gran però ple d’energia i delit per descobrir i investigar nous camins en l’art. No em puc estar de tornar al gran Joan Miró amb motiu de l’exposició Miró i l’objecte, en itinerància per diverses ciutats de la península.

El títol, prou aclaridor, ens presenta un creador-mag que ha estat capaç de convertir un ós, el tors d’una nina, un estri de fusta, un clau o una llauna en poesia. Ja ho deia el seu amic Joan Prats: «Quan jo trobo una pedra, és una pedra. Quan Miró troba una pedra, és un Miró.»

L’artista, especialment a Montroig del Camp, recollia constantment objectes que trobava i els duia al taller. El seu estudi de París, cap al 1920, era un museu de curiositats on els seus amics surrealistes descobrien com Miró donava un nou significat a l’objecte més insòlit, establint metàfores visuals des d’una visió poètica no exempta d’humor. Un dels quadres de l’exposició, Danseuse espagnole, va pertànyer a André Breton, pare del surrealisme. El 1928, Paul Eluard s’hi refereix com «un quadre que és impossible imaginar més nu. Una agulla de barret i una ploma d’un ala sobre un llenç». L’economia de recursos és veritablement sorprenent si tenim en compte el resultat obtingut, d’una expressivitat i una delicadesa extremes.

L’afecció que l’autor va establir amb l’objecte ja era present el 1916, quan el seu anhel era conferir capacitat comunicativa a la representació pictòrica de l’objecte. Pocs anys després, l’objecte es va convertir en signe i va néixer una iconografia incipient centrada en el sexe masculí/femení i el cosmos. Des de la darreria dels anys vint fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial Miró va investigar les possibilitats expressives de l’objecte com a part de la pintura. Els assemblage de final dels anys vint, amb una forta càrrega surrealista, van donar pas als collage dels anys trenta, on introdueix un llenguatge enigmàtic tot generant una imatge a partir de retalls de paper i dibuixos.

Va ser a partir dels anys quaranta quan Miró va sacsejar la concepció tradicional de la pintura amb l’ús de suports i materials inusuals com el fibrociment o el conglomerat, de manera que la pintura adquiria la forma d’objecte. Aquest concepte d’antipintura va estar present a partir de llavors, i va assolir la seva màxima expressió en l’exposició que va fer al Grand Palais de París el 1973. En aquells anys quaranta, Miró també va començar a fer escultures de ceràmica i bronze. Les primeres, que va fer amb en Joan Gardy Artigas, ceramista i amic, són d’una originalitat i una vivesa úniques. Les segones, amb les pàtines imperfectes de la pròpia fosa, neixen dels diferents objectes d’ensambladura, de manera que cada objecte esdevé escultura i el conjunt, un poema visual.

La mostra, comissariada intel·ligentment per William Jeffet, permet contemplar les obres amb claredat. El tractament de l’espai i la llum, així com la distància entre les obres, és del tot encertada. Cada obra disposa de les millors condicions per a ser percebuda i els ritmes són àgils. Una sorpresa et porta a una altra i et provoca un somriure en descobrir com una cosa pot adquirir un nou significat. Quanta poesia i humor hi ha en aquesta joia de viure que és l’obra de Joan Miró!

Miró i la poesia de l'objecte

Leave a Reply