Archive for Febrero, 2016

Miró i la poesia de l’objecte

Domingo, Febrero 28th, 2016

L’estiu del 2014 vaig publicar un article en el qual recollia les meves impressions sobre l’exposició La llum de la nit. Era una exposició formada per obres procedents de la Fundació Miró de Palma de Mallorca en què descobríem un Joan Miró ja gran però ple d’energia i delit per descobrir i investigar nous camins en l’art. No em puc estar de tornar al gran Joan Miró amb motiu de l’exposició Miró i l’objecte, en itinerància per diverses ciutats de la península.

El títol, prou aclaridor, ens presenta un creador-mag que ha estat capaç de convertir un ós, el tors d’una nina, un estri de fusta, un clau o una llauna en poesia. Ja ho deia el seu amic Joan Prats: «Quan jo trobo una pedra, és una pedra. Quan Miró troba una pedra, és un Miró.»

L’artista, especialment a Montroig del Camp, recollia constantment objectes que trobava i els duia al taller. El seu estudi de París, cap al 1920, era un museu de curiositats on els seus amics surrealistes descobrien com Miró donava un nou significat a l’objecte més insòlit, establint metàfores visuals des d’una visió poètica no exempta d’humor. Un dels quadres de l’exposició, Danseuse espagnole, va pertànyer a André Breton, pare del surrealisme. El 1928, Paul Eluard s’hi refereix com «un quadre que és impossible imaginar més nu. Una agulla de barret i una ploma d’un ala sobre un llenç». L’economia de recursos és veritablement sorprenent si tenim en compte el resultat obtingut, d’una expressivitat i una delicadesa extremes.

L’afecció que l’autor va establir amb l’objecte ja era present el 1916, quan el seu anhel era conferir capacitat comunicativa a la representació pictòrica de l’objecte. Pocs anys després, l’objecte es va convertir en signe i va néixer una iconografia incipient centrada en el sexe masculí/femení i el cosmos. Des de la darreria dels anys vint fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial Miró va investigar les possibilitats expressives de l’objecte com a part de la pintura. Els assemblage de final dels anys vint, amb una forta càrrega surrealista, van donar pas als collage dels anys trenta, on introdueix un llenguatge enigmàtic tot generant una imatge a partir de retalls de paper i dibuixos.

Va ser a partir dels anys quaranta quan Miró va sacsejar la concepció tradicional de la pintura amb l’ús de suports i materials inusuals com el fibrociment o el conglomerat, de manera que la pintura adquiria la forma d’objecte. Aquest concepte d’antipintura va estar present a partir de llavors, i va assolir la seva màxima expressió en l’exposició que va fer al Grand Palais de París el 1973. En aquells anys quaranta, Miró també va començar a fer escultures de ceràmica i bronze. Les primeres, que va fer amb en Joan Gardy Artigas, ceramista i amic, són d’una originalitat i una vivesa úniques. Les segones, amb les pàtines imperfectes de la pròpia fosa, neixen dels diferents objectes d’ensambladura, de manera que cada objecte esdevé escultura i el conjunt, un poema visual.

La mostra, comissariada intel·ligentment per William Jeffet, permet contemplar les obres amb claredat. El tractament de l’espai i la llum, així com la distància entre les obres, és del tot encertada. Cada obra disposa de les millors condicions per a ser percebuda i els ritmes són àgils. Una sorpresa et porta a una altra i et provoca un somriure en descobrir com una cosa pot adquirir un nou significat. Quanta poesia i humor hi ha en aquesta joia de viure que és l’obra de Joan Miró!

Miró i la poesia de l'objecte

Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Sábado, Febrero 13th, 2016

Vilanova i la Geltrú, ciutat costanera i propera a Barcelona, acull un museu amb una personalitat única. No és un museu gran, d’afluències multitudinàries o exposicions estel·lars. Tampoc és el seu anhel. Les seves parets custodien un patrimoni que abasta la història de la humanitat de forma modesta, discreta, on el silenci de les seves sales ens convida a establir un diàleg íntim amb les obres. Com deia Malraux, un lloc en què es transmeten les visions més elevades de l’home.

Fundat el 1884 pel polític i escriptor Víctor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), el museu conté una magnífica biblioteca, pintures i escultures que van del Romanticisme al Noucentisme, i obres de Goya, El Greco, Ribera, Rubens o Van Dyck provinents d’un dipòsit del Museo del Prado. També hi trobem el llegat de la col·lecció d’en Lluís Plandiura (Barcelona 1882-1956), un mosaic d’obres de petit format d’una qualitat més que destacable on està representat el millor de l’art català del segle xix i començament del xx. Ceràmiques, peces de vidre i objectes etnogràfics de Filipines, Egipte, el Japó i la Xina completen una col·lecció que respon al concepte vuitcentista de les col·leccions d’art, anomenades gabinet de les meravelles, i que a Menorca trobem en la col·lecció Rubió i Tudurí.

Però la Biblioteca Museu Víctor Balaguer ofereix molt més que això, que ja és dir. Des del 1996 allotja el fons del primer Museu d’Art Contemporani que es va crear a Catalunya, el 1960. El MACBA, obert el 1995, ni tan sols havia estat imaginat. Els seus impulsors van ser el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera, jurista. Eren moments de gran efervescència artística. El grup Dau al Set, aparegut dotze anys abans, i el grup Taüll, el 1954, havien iniciat un moviment artístic d’avantguarda que estava obtenint nombrosos èxits fora de les nostres fronteres. Recordem la presència d’Antoni Tàpies a la Biennal de Venècia el 1956 i el 1958. Cirici Pellicer i Rodríguez-Aguilera, decidits a donar visibilitat a aquest art emergent, van constituir una societat anònima per a gestionar el nou ens (Museu d’Art Contemporani SA) seguint el model americà, un model que els ha dotat de gran flexibilitat i dinamisme. El fons es nodria de les donacions o cessions temporals que artistes com Guinovart, Tharrats, Ràfols-Casamada o Cuixart –des de Catalunya–, i Saura, Canogar i Zabaleta –des de la resta de la península–, havien fet a l’Agrupació d’Artistes Actuals (AAA) quatre anys abans. L’informalisme era en aquells moments el corrent dominant, com posa de manifest la col·lecció. En espera que l’Ajuntament o la Diputació habilitessin un espai, el nou Museu d’Art Contemporani es va ubicar a la cúpula de l’edifici Coliseum de Barcelona, una mena de Bauhaus gestionada pel FAD (Foment de les Arts Decoratives) on també desenvolupava la seva activitat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, en la qual Ricard Salvat va liderar la gran renovació del teatre català. Després d’una existència efímera a causa de la manca de suport institucional, el 1963 la col·lecció va se emmagatzemada, i sis anys més tard el patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer se’n va fer càrrec.

També amb aquesta concepció inclusiva de l’art passat i present va néixer el Centre d’art i història Hernàndez Sanz, obert al públic el 2015 i ubicat al carrer Anuncivay de Maó. La creació contemporània està convidada a expressar-se, a comunicar idees i emocions que dues plantes més amunt, i segles enrere, van pintar, gravar o modelar grans artistes menorquins, des de Chiesa a Hernàndez Mora.

Biblioteca Museu Víctor Balaguer