Mirar Miró

Article publicat el 30 d’agost de 2014

“La llum de la nit” ha rebut en el seu primer dia d’obertura al públic 545 visitants. Aquesta quantitat fa presagiar que la mostra pot arribar inclús a superar la del menorquí Carles Gomila, que aquest mateix any ha convocat a 11.609 persones en tan sols mes i mig sent l’exposició més visitada de les mai organitzades a la Sala municipal d’exposicions El Roser. L’arribada de l’exposició de Joan Miró a Menorca te una significació especial que fa d’ella un fet de gran transcendència des d’un punt de vista social, cultural i polític.

Quant ja sembla que ens em posat d’acord en que el turisme de sol i platja no es suficient per a una illa amb una estacionalitat tan alta, el turisme de natura i cultural ha de ser sens dubte el camí a potenciar. Per a que això sigui possible les polítiques culturals han de promocionar tant la cultura local com la procedent d’arreu del món fugint de la cultura de l’entreteniment, fonamentada en l’anècdota i el superficial. Si be aquesta pot donar rèdits electorals no procura coneixement i no aporta valor afegit a aquest turisme ni a la població menorquina.

En un parell de setmanes, quan l’illa recuperi la seva població estable, els menorquins tindran el privilegi de visitar la mostra pausadament i en silenci. Ambdós condicions ens poden ser de gran ajuda per accedir a les claus de l’obra mironiana. El mateix títol de l’exposició ja ens transporta a l’univers de les estrelles, la lluna i els somnis, des de on Miró cerca l’espiritualitat, l’alliberació de l’ésser.

Però per a comprendre el seu llenguatge i apreciar les seves aportacions estètiques i artístiques cal desterrar prejudicis. No reproduiré aquí el que he sentit masses vegades sobre el caràcter infantil de la seva obra. Darrera d’un quadre de Joan Miró hi ha molt de coneixement, erudició i una clara intencionalitat. El seu posicionament en el món de l’art com un dels artistes fonamentals del segle passat (Robert Lubar, historiador d’art, el considera el Rembrant del segle XX) no es fruit de l’especulació del mercat sinó d’un acord general, consistent i estable. El color (emoció) i la forma (significat) en l’obra mironiana s’expliquen per ells mateixos i adquireixen sentit en la composició del quadre. També Miró ens parla de l’univers a partir d’un petit vocabulari on la dona simbolitza la fertilitat i la vida, els estels, la lluna i el sol simbolitzen l’esperit, i els ocells la llibertat i la joventut, al temps que són, juntament amb els insectes, l’enllaç entre el món terrestre i el celeste.

Mirar Miró es buidar-se per a ser transportat a un món essencial i verdader. Un món que té el seu origen en la terra, els objectes i els materials. Joan Miró destacava la importància de ser com un arbre, amb els peus arrelats a terra i els braços estesos com branques, oberts a l’exterior amb esperit universal. Les obres de l’exposició corresponen a l’última etapa en la que Miró sintetitza al màxim el seu llenguatge i experimenta intensament amb tècniques i suports nous. Un sol traç està carregat de significat sent gràcil i bell com el vol d’una oronella.

En record de Josep Bagur Petrus, en “Maginet de la canya”, mort recentment. També lúcid, generós, bondadós, humil, creador i mag.

Mirar Miró

 

Leave a Reply