Art, patrimoni i espoli

El 1801 Lord Elgin, ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, va endur-se una bona part del Partenó d’Atenes per decorar casa seva, a Escòcia. Després va vendre les peces al Bristish Museum de Londres, on encara hi és. Set anys més tard, Napoleó va iniciar la invasió d’Espanya, i a la destrucció i la mort hi va afegir l’espoli més gran que ha patit mai el nostre país. Centenars de pintures i escultures, així com antiguitats, monuments i retaules, van ser saquejats i trets d’Espanya per ser venuts a França. Algunes peces van quedar al museu del Louvre, d’altres, venudes al millor postor, es van escampar per mig món. Des de Cincinnati fins a Tòquio pintures de Velázquez, Murillo, Ribera, Zurbarán o Rubens provinents d’aquest o d’altres espolis pengen a les parets de petits i grans museus. Les autoritats, fins ben entrat el segle xx, van fer els ulls grossos. La societat se’n va inhibir, no va aixecar un dit i les lleis per a protegir el patrimoni encara eren inexistents. De fet, les primeres lleis efectives que regulen la protecció i salvaguarda del patrimoni són de 1926 i 1933 i no seran actualitzades fins al 1985, quan es redacta la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español.

Una de les humiliacions més grans que es pot infringir a un poble i a la humanitat és la destrucció o el robatori del seu llegat cultural. La grandesa de les civilitzacions es mesura per aquesta herència cultural; aquest llegat és el que ens identifica com a poble i com a éssers humans. És per això que veure imatges com la destrucció dels budes de Bāmiyān o el saqueig del museu de nacional de Malawi (Egipte) resulta tan dolorós. En l’espoli hi ha, a més a més, motivacions econòmiques, que en alguns casos estan al servei del terrorisme. La UNESCO, en un informe recent, ja va alertar que les obres d’art espoliades, especialment a Síria, l’Iraq i Egipte, servien per finançar el terrorisme. Els agents del Grupo de Patrimonio Histórico de la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil (UCO) insisteixen en la necessitat de ser curosos en les adquisicions a través d’internet, ja que a les xarxes circulen objectes espoliats.

Espanya, i també Grècia i Egipte, està marcada per un trist historial. Des del segle xix, amb la guerra de la Independència, el nostre país ha patit un saqueig continu. Les guerres napoleòniques van donar pas a la desamortització, a partir de la qual nombrosos monestirs van ser abandonats. En aquest llarg procés, fins al començament del segle xx, tot un seguit de pintors, historiadors, marxants, antiquaris, diplomàtics i arqueòlegs es van passejar per Espanya actuant en nom de col·leccionistes europeus i americans. Monestirs sencers, literalment, van ser trets d’Espanya. És el cas del monestir de Sacramentia (Segòvia), del segle xii, avui a Miami. El va comprar William Hearst, magnat de la premsa i un dels instigadors de la guerra de Cuba. Col·leccions com la d’Archer Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, o la de Henry Clay Frick estan farcides de pintures de grans mestres espanyols, italians o flamencs procedents de col·leccions aristocràtiques desmembrades sense cap control governamental, com va denunciar Francesc Cambó el 1935 al Congrés dels Diputats.

Però hi ha també altres formes d’espoli que si bé semblen intranscendents no ho són gens. Menorca és un museu a l’aire lliure. La riquesa del nostre llegat talaiòtic ens fa únics al món i ens defineix com a poble. Un jaciment és com un llibre, si hi falten deu fulls ja no podem comprendre la narració, el sentit del que va succeir en aquell indret. Pop Mosquer, Biniaiet Vell o Son Gall són alguns exemples del nostre llegat malmès. Els espoliadors no són només aquells que cerquen un benefici econòmic, ho són també els qui per curiositat s’enduen una resta avui, demà un altre, i així, diumenge rere diumenge, mutilen el nostre patrimoni, perjudiquen la nostra imatge i ens deixen orfes.

 images

Destruir patrimoni és un crim de guerra

One Response to “Art, patrimoni i espoli”

  1. Munch dice:

    Me alegra encontrar en el Menorca artículos sobre arte de profesionales
    de prestígio muy vinculados a la Isla.Tener una visión amplia,realista y
    humana como nos ofrece el articulista.
    Tanto artículo localista y sectário no aporta nada a diferéncia de los diferéntes temas del complejo mundo del arte.
    Saludos

Leave a Reply