Archive for enero, 2016

Art, patrimoni i espoli

domingo, enero 31st, 2016

El 1801 Lord Elgin, ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, va endur-se una bona part del Partenó d’Atenes per decorar casa seva, a Escòcia. Després va vendre les peces al Bristish Museum de Londres, on encara hi és. Set anys més tard, Napoleó va iniciar la invasió d’Espanya, i a la destrucció i la mort hi va afegir l’espoli més gran que ha patit mai el nostre país. Centenars de pintures i escultures, així com antiguitats, monuments i retaules, van ser saquejats i trets d’Espanya per ser venuts a França. Algunes peces van quedar al museu del Louvre, d’altres, venudes al millor postor, es van escampar per mig món. Des de Cincinnati fins a Tòquio pintures de Velázquez, Murillo, Ribera, Zurbarán o Rubens provinents d’aquest o d’altres espolis pengen a les parets de petits i grans museus. Les autoritats, fins ben entrat el segle xx, van fer els ulls grossos. La societat se’n va inhibir, no va aixecar un dit i les lleis per a protegir el patrimoni encara eren inexistents. De fet, les primeres lleis efectives que regulen la protecció i salvaguarda del patrimoni són de 1926 i 1933 i no seran actualitzades fins al 1985, quan es redacta la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español.

Una de les humiliacions més grans que es pot infringir a un poble i a la humanitat és la destrucció o el robatori del seu llegat cultural. La grandesa de les civilitzacions es mesura per aquesta herència cultural; aquest llegat és el que ens identifica com a poble i com a éssers humans. És per això que veure imatges com la destrucció dels budes de Bāmiyān o el saqueig del museu de nacional de Malawi (Egipte) resulta tan dolorós. En l’espoli hi ha, a més a més, motivacions econòmiques, que en alguns casos estan al servei del terrorisme. La UNESCO, en un informe recent, ja va alertar que les obres d’art espoliades, especialment a Síria, l’Iraq i Egipte, servien per finançar el terrorisme. Els agents del Grupo de Patrimonio Histórico de la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil (UCO) insisteixen en la necessitat de ser curosos en les adquisicions a través d’internet, ja que a les xarxes circulen objectes espoliats.

Espanya, i també Grècia i Egipte, està marcada per un trist historial. Des del segle xix, amb la guerra de la Independència, el nostre país ha patit un saqueig continu. Les guerres napoleòniques van donar pas a la desamortització, a partir de la qual nombrosos monestirs van ser abandonats. En aquest llarg procés, fins al començament del segle xx, tot un seguit de pintors, historiadors, marxants, antiquaris, diplomàtics i arqueòlegs es van passejar per Espanya actuant en nom de col·leccionistes europeus i americans. Monestirs sencers, literalment, van ser trets d’Espanya. És el cas del monestir de Sacramentia (Segòvia), del segle xii, avui a Miami. El va comprar William Hearst, magnat de la premsa i un dels instigadors de la guerra de Cuba. Col·leccions com la d’Archer Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, o la de Henry Clay Frick estan farcides de pintures de grans mestres espanyols, italians o flamencs procedents de col·leccions aristocràtiques desmembrades sense cap control governamental, com va denunciar Francesc Cambó el 1935 al Congrés dels Diputats.

Però hi ha també altres formes d’espoli que si bé semblen intranscendents no ho són gens. Menorca és un museu a l’aire lliure. La riquesa del nostre llegat talaiòtic ens fa únics al món i ens defineix com a poble. Un jaciment és com un llibre, si hi falten deu fulls ja no podem comprendre la narració, el sentit del que va succeir en aquell indret. Pop Mosquer, Biniaiet Vell o Son Gall són alguns exemples del nostre llegat malmès. Els espoliadors no són només aquells que cerquen un benefici econòmic, ho són també els qui per curiositat s’enduen una resta avui, demà un altre, i així, diumenge rere diumenge, mutilen el nostre patrimoni, perjudiquen la nostra imatge i ens deixen orfes.

 images

Destruir patrimoni és un crim de guerra

Dones, muses i deesses a Roma

domingo, enero 17th, 2016

Madrid sempre té un oferta expositiva interessant. Actualment, l’exposició que acull el CaixaForum m’ha semblat especialment interessant. Mujeres de Roma. Seductoras, maternales, excesivas ens presenta les diferents visions de la dona entre el segle i a.C. i el segle i d.C., quan l’Imperi romà assoleix el seu màxim esplendor artístic. L’exposició es capbussa en la història antiga de Roma per a reviure la dona idealitzada, mítica, i també aquella de carn i ossos de la qual en sabem poca cosa. Escultures, relleus en terracota i pintures, provinents del museu del Louvre i originàries principalment d’Egipte, Pompeia i Herculà, se’ns presenten al llarg del recorregut amb l’habitual destresa didàctica que caracteritza la institució. Fins i tot han tingut l’encert d’indicar a les cartel·les dels relleus de terracota les parts restaurades i les originals.

Les representacions femenines, tant els retrats com les exaltacions mitològiques, ocupaven un lloc destacat en les cases romanes. Només en aquest indret la dona disposava de cert poder. Bustos en marbre i petits retrats de terracota van deixar constància d’aquest fet, i al mateix temps ens permeten conèixer, per exemple, les modes dels pentinats que imposaven les emperadrius. Ones, rínxols i trenes van ser esculpits delicadament amb el trepà. Les vil·les romanes també estaven poblades de muses, inspiradores de les arts i el pensament; les Venus, imatge de la bellesa i la seducció; Minerva i Diana, defensores de la virtut i la virginitat; així com gorgònies i sirenes. Eren temps en què l’escultura de la Grècia clàssica era importada amb tant d’èxit que els comerciants de Roma van impulsar un mercat de còpies molt exitós. Segons ens diu la història, això no va quedar aquí i van arribar fins i tot a encarregar rèpliques per vendre-les com a gregues, vet aquí el naixement de la falsificació d’art. Praxíteles va ser l’escultor grec més conegut i qui va establir els cànons que han marcat bona part de la història de l’escultura, especialment la corba praxitel·liana, la forma d’essa (S) que s’observa en moltes Venus.

En la vida pública la dona només va jugar un cert paper a partir de l’emperador August, cap a l’any 38 d.C. Li estava permès, per exemple, administrar la seva fortuna i ocupar-se de cerimònies religioses. En aquesta exposició diferents representacions de les tres Gràcies (Aglae, Eufrosine i Talia) il·lustren aquesta evolució. Una d’elles és una escultura de marbre de dimensions naturals. La seva nuesa, mai vista fins llavors, invocava la bellesa i l’harmonia física i espiritual. Eren protectores de les arts i es diu que van teixir el vel de l’harmonia. Habitaven l’Olimp en companyia de les muses i formaven part de la cort d’Apol·lo. Tanta gràcia i bellesa han inspirat molts pintors, des de Botticelli, Rafael o Rubens fins a Matisse en una de les representacions més paradigmàtiques de la bellesa juntament amb Venus. També a Menorca les muses hi són presents. El 2001, Matias Quetglas va modelar també Talia, musa de la comèdia, davant del Teatre Principal.

L’exposició continua amb un tercer apartat anomenat «Seducción», on es tracta la seducció femenina, ja sigui espiritual (les muses) o física (Venus). D’aquesta última existeixen diferents representacions però és la venus Anadiòmene (nom que els grecs donaven a Afrodita, la venus que surt de les aigües), la més coneguda. La seva imatge va ser sovint reproduïda en els objectes d’ús personal de les dones romanes i sempre estava present en forma de figura de terracota en la dot.

L’exposició acaba amb «Excesos», dones reals o figurades que van ser transgressores. És el cas de Minerva, protectora de les arts i els artesans i també guerrera, i Diana, caçadora i protectora de la puresa, habitant dels boscos. Evitaven qualsevol relació física amb els homes, fins i tot els esclavitzaven, com és el cas de les amazones. També hi són presents Medea la infanticida, Medusa la gorgònia i Hermafrodita, l’home-dona.

Quan sortim del recinte no podem fer altra cosa que sorprendre’ns de la nul·la consideració que la societat d’aquella època atorgava a la dona (jurídicament era igual que un nen), mentre l’Olimp dels déus estava farcit de deesses que, aquestes sí, jugaven un paper determinant en la vida dels romans.

Dones, muses i deeses a Roma

Les tres Gràcies. s. I-II d.C. Roma. Marbre. Col·lecció Borghese

 

 

Mirar Miró

sábado, enero 9th, 2016

Article publicat el 30 d’agost de 2014

“La llum de la nit” ha rebut en el seu primer dia d’obertura al públic 545 visitants. Aquesta quantitat fa presagiar que la mostra pot arribar inclús a superar la del menorquí Carles Gomila, que aquest mateix any ha convocat a 11.609 persones en tan sols mes i mig sent l’exposició més visitada de les mai organitzades a la Sala municipal d’exposicions El Roser. L’arribada de l’exposició de Joan Miró a Menorca te una significació especial que fa d’ella un fet de gran transcendència des d’un punt de vista social, cultural i polític.

Quant ja sembla que ens em posat d’acord en que el turisme de sol i platja no es suficient per a una illa amb una estacionalitat tan alta, el turisme de natura i cultural ha de ser sens dubte el camí a potenciar. Per a que això sigui possible les polítiques culturals han de promocionar tant la cultura local com la procedent d’arreu del món fugint de la cultura de l’entreteniment, fonamentada en l’anècdota i el superficial. Si be aquesta pot donar rèdits electorals no procura coneixement i no aporta valor afegit a aquest turisme ni a la població menorquina.

En un parell de setmanes, quan l’illa recuperi la seva població estable, els menorquins tindran el privilegi de visitar la mostra pausadament i en silenci. Ambdós condicions ens poden ser de gran ajuda per accedir a les claus de l’obra mironiana. El mateix títol de l’exposició ja ens transporta a l’univers de les estrelles, la lluna i els somnis, des de on Miró cerca l’espiritualitat, l’alliberació de l’ésser.

Però per a comprendre el seu llenguatge i apreciar les seves aportacions estètiques i artístiques cal desterrar prejudicis. No reproduiré aquí el que he sentit masses vegades sobre el caràcter infantil de la seva obra. Darrera d’un quadre de Joan Miró hi ha molt de coneixement, erudició i una clara intencionalitat. El seu posicionament en el món de l’art com un dels artistes fonamentals del segle passat (Robert Lubar, historiador d’art, el considera el Rembrant del segle XX) no es fruit de l’especulació del mercat sinó d’un acord general, consistent i estable. El color (emoció) i la forma (significat) en l’obra mironiana s’expliquen per ells mateixos i adquireixen sentit en la composició del quadre. També Miró ens parla de l’univers a partir d’un petit vocabulari on la dona simbolitza la fertilitat i la vida, els estels, la lluna i el sol simbolitzen l’esperit, i els ocells la llibertat i la joventut, al temps que són, juntament amb els insectes, l’enllaç entre el món terrestre i el celeste.

Mirar Miró es buidar-se per a ser transportat a un món essencial i verdader. Un món que té el seu origen en la terra, els objectes i els materials. Joan Miró destacava la importància de ser com un arbre, amb els peus arrelats a terra i els braços estesos com branques, oberts a l’exterior amb esperit universal. Les obres de l’exposició corresponen a l’última etapa en la que Miró sintetitza al màxim el seu llenguatge i experimenta intensament amb tècniques i suports nous. Un sol traç està carregat de significat sent gràcil i bell com el vol d’una oronella.

En record de Josep Bagur Petrus, en “Maginet de la canya”, mort recentment. També lúcid, generós, bondadós, humil, creador i mag.

Mirar Miró

 

Postimpressionisme: la revolució del color

domingo, enero 3rd, 2016

Recentment la Fundación Mapfre ha obert un nou espai expositiu a Barcelona on mesos abans es trobava la Fundació Godia. L’edifici, la casa Garriga i Nogués, és un exemple de l’esplendor modernista que a finals del segle xix i principis del xx inundà la ciutat, cosmopolita i pionera en àmbits diversos. Emmirallada en París, va importar costums, modes, gustos i art. París era, en aquell moment, la capital indiscutible de l’art: s’hi van succeir els esdeveniments que més transcendència han tingut en el desenvolupament posterior de l’art modern i contemporani. Una revolució anomenada impressionisme va capgirar l’ordre establert i una altra posterior, el postimpressionisme, va alliberar definitivament l’artista mitjançant el color.

El triomf del color inaugura la nova seu de la Fundación Mapfre a Barcelona amb una exposició organitzada conjuntament amb els museus d’Orsay i de l’Orangerie de París. Paul Cézanne, Vincent Van Gogh, Georges Seurat, Odilon Redon, Paul Signac, Paul Gauguin, Emile Bernard, Henri Toulouse-Lautrec, Pierre Bonnard i Maurice Denis, entre d’altres, són redescoberts per un públic, sempre nombrós, que encara avui considera l’impressionisme la màxima expressió de l’art.

Quan el 1850 Charles Baudelaire va escriure “Voldria uns prats pintats de vermell, uns arbres blaus: la natura està mancada d’imaginació” poc podia imaginar que trenta-vuit anys més tard Gauguin diria a Sérusier mentre pintaven en un bosc a prop de Pont-Aven, a la Bretanya francesa: “Vostè com veu aquest arbre?, veritat que és verd? Doncs posi verd, el més bonic de la seva paleta. I aquesta ombra?, més aviat blava, oi? No tingui por de pintar-la al més blau possible”. Darrere d’aquestes paraules hi havia el convenciment que la natura no es pot imitar, com s’havia fet fins llavors, i que per tant el dibuix constrenyia la llibertat creadora de l’artista. El color i la seva capacitat expressiva esdevenia el vehicle per a establir una relació emotiva amb l’espectador i deixava de ser una qualitat dels objectes. Tota una revolució! Els cànons estètics establerts per l’Académie des beaux-arts es feien miques, així com la seva autoritat.

Entre el 1885 i el 1905 tota una generació de pintors anomenats postimpressionistes desenvolupen diferents maneres d’utilitzar el color: Seurat des del mètode científic o puntillisme, Gauguin i Redon des del simbolisme, Van Gogh i els nabis des de l’emoció, i Matisse i Cézanne prioritzant les sensacions visuals. Per aconseguir els seus objectius van utilitzar colors purs a la paleta i els van barrejar seguint el cercle cromàtic (del verd més clar al verd més fosc segons la quantitat de blau o groc que hi posaven, per exemple) i segons la llei del contrast cromàtic i el principi d’harmonia que pocs anys abans havia desenvolupat Eugène Chevreul. Aquest químic francès havia constatat que un color observat aïlladament està rodejat d’una lleugera aurèola que resulta ser el seu complementari. Ho va anomenar barreja òptica. Quan es tracta de superfícies grans els colors s’intensifiquen. És el cas, per exemple, de Le Talisman, l’Aven au Bois d’Amour. En una petita fusta de 27 x 21,5 cm Paul Sérusier va pintar un paisatge mitjançant taques de color groc, blau i verd. En l’exposició obres de Matisse, Gauguin, Bonnard o Vuillard fan palès també aquest tractament del color: són nombroses les contraposicions de groc/violeta, vermell/verd o taronja/blau. Chevreul també va constatar que, quan es tracta de petites quantitats, els colors es fonen en un to més neutre si són observats a certa distància. És per això que les obres puntillistes de Seurat transmeten un encant i una suavitat especial on el sol és dolç i descolorit i el paissatge harmònic i equilibrat.

L’exposició El triomf del color conté el que va ser la llavor de l’art abstracte, el color com a vehicle per a representar les emocions. No us la perdeu!

La revolució del color

Henri-Edmond Cross, 1907. L’Après-midi à Pardigon. Oli sobre tela. 80’7 x 65 cm