Archive for Diciembre, 2015

Quan passat és present. La Cartuja de Sevilla

Domingo, Diciembre 20th, 2015

El Centro Andaluz de Arte Contemporáneo de Sevilla no és només un espai per a prendre contacte amb la creació contemporània, és també un espai on el passat es fa present. S’allotja al monestir de la Cartuja de Santa María de las Cuevas, fundat el 1400 per monjos franciscans on la pregària i el silenci es van perllongar fins al 1835. Llavors la desamortització va permetre Charles Pickman adquirir l’edifici i convertir-lo en una fàbrica de ceràmica de prestigi internacional. Mentre passegem per les diferents capelles, claustres o pel refectori, les antigues xemeneies dels forns ens recorden el trànsit de temps pretèrits a la modernitat. L’art d’avui, escampat arreu, contrasta amb l’entorn, i tot i recórrer a llenguatges i tècniques radicalment contemporànies ens remet constantment a aquest passat. Dues exposicions temporals tracten de reflexionar i aprofundir en aquest sentit: El presente en el pasado i El gran silencio.

El presente en el pasado, ubicada a l’església gòtica del segle xv i a la capella de Santa Ana, del segle xvi, parteix de la idea d’Andreas Huyssen, professor de literatura alemany, segons la qual els temps actuals, anomenats postmoderns, estan privilegiant la mirada cap enrere a diferència del que va fer la modernitat i tots els moviments artístics del segle xix i principis del xx: posar l’interès en un futur que es vol present. Aquest concepte es fa molt palès, per exemple, en les exposicions on es contraposen l’art antic a l’art contemporani i que posen de manifest els paral·lelismes existents. A la capella de Santa Ana, per exemple, talles policromades de Pedro Duque Cornejo (Sevilla, 1677 – Còrdova, 1757) dialoguen amb teles de gran format de José Manuel Broto (Saragossa, 1949) al voltant de l’espiritualitat. Les talles policromades de sants, fetes amb gran naturalisme i elaborades per suscitar pietat i oració, tenen el mateix objectiu que els quadres abstractes de Broto, plens de lirisme i expressió i pintats en motiu del IV centenari de la mort de San Juan de la Cruz.

L’exposició El gran silencio pren el títol d’un film de Philip Gröning en el qual mostra el dia a dia en el monestir Grande Chartreuse, als Alps francesos, pertanyent a l’ordre dels cartoixos. Encara avui, caminant per les sales de l’antic monestir, la soledat, l’aïllament, el silenci i la contemplació hi són presents. Les obres que s’hi exposen tracten aquestes qüestions amb llenguatges artístics diferents però tots ells contemporanis. Destaca, per exemple, l’obra de John Cage 4’ 33’’. Es tracta d’una obra musical, creada i interpretada per primer cop el 1952, en què el pianista David Tudor, amic seu, camina cap a un piano, s’asseu, col·loca la partitura, tanca la tapa per marcar l’inici del moviment de la peça i posa en marxa un cronòmetre que atura segons després, i per assenyalar el final del moviment obre la tapa del piano; torna a tancar-la i comença de nou. Després de tres cicles, tres moviments –el primer de 33 segons, el segon de 2 minuts i 40 segons, i el tercer d’1 minut i 20 segons–, l’obra acaba, música en silenci. Per aquesta peça insonora va ser anomenat «l’home que va compondre el silenci». En una altra sala, unes gàbies disposades de diferents formes per l’espai tracten alguns dels continguts més centrals de l’art actual: la identitat, la sexualitat i la intervenció en la societat. Són obra de Pepe Espaliú (Còrdova, 1955-1993), escultor, dibuixant, pintor i escriptor conegut per la seva trajectòria coherent i sòlida. L’obra més gran, Sin título (tres jaulas), fa referència als tres cossos crucificats en el Calvari i a les idees de mort, dolor, patiment, redempció, culpa i innocència.

Sortint de la cartoixa, després d’haver-nos trobat envoltats de formes de representació tan dispars, de present i passat, de silencis d’avui i d’ahir, només ens queda constatar que, paradoxalment, seguim cercant el mateix.

Quan passat és present

Capilla de Santa Ana. Cartuja de Sevilla.

De la necessitat dels genis

Domingo, Diciembre 6th, 2015

Amadeus Mozart, Galileo Galilei, Jules Verner, Louis Pasteur, Leonardo da Vinci, Antoni Gaudí o Joan Miró són alguns dels homes que, qüestionant els paradigmes i els coneixements del seu temps, han trencat creences i prejudicis fent avançar les civilitzacions del món. Deia Kunt Hamsum (1859-1952), escriptor noruec: “el geni és un llamp el tro del qual es perllonga durant segles”. Però, què defineix un geni? Perquè són discriminats, aïllats i titllats de bojos?. Per entendre-ho ens remetrem al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), qui va estudiar la qüestió en relació a l’art desenvolupant-la a fons en el llibre Die Welt als Wille und Vorstellung (El món com a voluntat i representació). Deia Shopenhauer: “La inutilitat forma part del caràcter de l’obra del geni: és el seu títol de noblesa”. El geni és per sobre de tot un home desinteressat que no actua per interès personal (com la resta del comuns). Es en certa manera semblant als infants. Es meravella amb el món alhora que es diverteix amb ell sense preocupar-se de la vida pràctica. Es per això que quan ha de enfrontar-se a la vida quotidiana pateix i la manca d’adaptació el porta a la soledat i a la discriminació. L’home comú actua sota el paradigma del raonament lògic i de les relacions causals i es per això que té un coneixement subjectiu de la realitat. El geni, partint d’una visió personal i única, busca un coneixement objectiu. La seva recerca es dirigeix cap a les idees eternes i immutables. No està interessat en representar un bosc en el quadre sinó l’essència de tots els boscos. Fent un paral·lelisme entre la intel·ligència i una llanterna, l’home comú només il·lumina el que cerca, mentre el geni ho abasta tot, com el sol.

Com deia Schopnehauer el geni no pot viure com la resta dels mortals ja que sovint pateix alguna malaltia, incapacitat o condició que li produeix patiment i dolor (recordem la sordesa de Goya i Beethoven, la minusvàlua de Tolouse Lautrec i les malalties infantils de Joan Miró o Antoni Tàpies). A través del seu art expressen l’equilibri i la salut que els impedeix viure de forma confortable. L’art esdevé així terapèutic i sanador.

Un geni és aquell que no utilitza el raonament lògic sinó la intuïció i la fantasia. Per a això molts artistes, escriptors i científics crean entrant en un estat de concentració intensa i focalització que en termes psiquiàtrics s’anomena estat dissociatiu, semblant al que fan els místics també.

En què són els genis diferents a la resta dels comuns?. En que presenten uns trets de personalitat i uns trets cognitius diferents. D’entre els primers destacaríem la necessitat d’aventura i rebel·lió, individualisme, sensitivitat, joc, generositat, humanisme, simplicitat i persistència. D’entre els segons absència de preconceptes i prejudicis, obertura intel·lectual, capacitat de concentració, curiositat, obsessió i perfeccionisme.

Existeix alguna relació amb la bogeria?. Sèneca ja va dir al principi de la nostra era: “No existeix cap gran geni sense un toc de demència”. Es una relació doncs que ve de llarg i amb el romanticisme, a principis del segle XIX, es va estendre enormement. Els estudis psicològics actuals conclouen que els trets cognitius i de personalitat citats anteriorment predisposen tant a la creativitat com als desordres mentals. Només quan funcionen adequadament l’individu es eficient. El seu desequilibri condueix a la depressió o als desordres maníacs.

Pot un home comú actuar com un geni? Si, possiblement en algun instant de la seva vida vostè hagi actuat com un geni. Quan davant d’un paisatge bell quedem bocabadats, sense respiració, i perdem la noció del temps, entrem en un estat semblant al que viu un geni quan crea.

De la necessitat del genis