Picasso regna a París i New York (II)

 

L’exposició Picasso sculptor al Museum of Modern Art de Nova York no és només una exposició. La institució que l’allotja transcendeix la missió pròpia d’un museu: conservar i divulgar el patrimoni cultural. Des de la seva creació, el 1929, el MoMA ha jugat un paper fonamental en el modelatge i la definició del que és la nostra cultura occidental. Ja des de la seva concepció es van establir els departaments de cinema, fotografia, disseny i arquitectura i també els de dibuix, pintura i escultura. En la meva recent visita al museu em va sorprendre un nova secció denominada «Design experiments» en la qual el museu es fa ressò del nou llenguatge iconogràfic utilitzat a internet o en la investigació científica. El MoMA i els seus directius conformen, juntament amb altres filantrops i gestors culturals, un lobby que promou tendències artístiques i exerceix una influència decisiva en el mercat de l’art, encasellant i deixant caure artistes segons els seus interessos. I Picasso sempre ha estat una de les debilitats del seus directors i patrons, començant per Alfred H. Barr, fundador i director fins al 1967. En la decisiva exposició sobre Picasso del 1939 Barr definia el malagueny com el més gran artista de l’era moderna.

La imponent mostra Picasso sculptor reuneix un total de 140 escultures, de les quals 50 provenen del Musée national Picasso-Paris. Ocupen la quarta planta del museu, la que està habitualment destinada a l’art de postguerra i en la qual s’exposen obres d’artistes com Millares, Saura o Tàpies. Una planta més amunt, atapeïda de visitants fent fotografies compulsivament amb els mòbils com si es volguessin apropiar de l’ànima dels quadres, hom queda sense respiració davant d’obres mestres de George Braque, Monet, Klimt, Chagall i un llarg etcètera. Picasso, amb una magnífica selecció, destaca amb Les Deimoselles d’Avignon [Les senyoretes del carrer d’Avinyó], un impacte difícil d’oblidar.

Pablo Picasso va ser educat com a pintor i és conegut com a tal. Però la seva activitat escultòrica ocuparà de forma episòdica part de la seva existència i li permetrà inventar i experimentar amb total llibertat. Tanmateix Pablo Picasso no les va mostrar mai en públic –a excepció d’una gran exposició l’any 1967–, i va conviure sempre amb elles a prop, a casa o a l’estudi. Aquesta experimentació donarà lloc a una producció irregular que ens ha deixat, però, algunes obres cabdals com Guitare [Guitarra, 1914] o Le Verre d’absinthe [El got d’absenta, 1914].

La primera obra és una guitarra penjada a la paret, composta de planxes de fullola retallades i doblegades. Amb aquesta peça l’espai (buit, volum i lleugeresa) esdevé el material primari, fet què tindrà una gran transcendència en el futur adveniment de l’escultura moderna.

Le Verre d’absinthe és una sèrie de sis petits bronzes policromats (mai un bronze s’havia pintat fins llavors!) en els quals el got es divideix en plans i està coronat per una cullera real d’absenta i un terròs de sucre també pintat. Aquesta obra es considera una de les primeres escultures d’assemblatge, on l’artista incorpora objectes produïts industrialment. A l’exposició hi trobem també Tête de taureau [Cap de toro, 1942], la més coneguda de Picasso, feta amb un selló i un manillar de bicicleta.

Aquestes breus, molt breus, pinzellades ens apropen a un artista total, capaç de destacar en qualsevol àmbit de la creació i de qui tots som deutors.

Picasso regna a Paria i Nova York (II)

Guitare, 1914

 

 

Leave a Reply