Archive for noviembre, 2015

Quan l’art neix del cos en acció

sábado, noviembre 28th, 2015

Rissaga no és una exposició més en l’agenda cultural menorquina. Rissaga, nova onada d’artistes menorquins vol reivindicar una manera de concebre la creació artística que, allunyada de les convencions tradicionals, estableix un lligam íntim entre vida i art en la qual el llenç és el cos mateix del creador. Daniel Amorós, comissari de la mostra –i també participant– ha reunit un grup de joves creadors que reflexionen sobre el fet de ser menorquí a partir de recursos artístics diferents als habituals. Ho tracta en profunditat en el catàleg editat en motiu de l’exposició, disponible a la llibreria de Ciutadella vaDllibres.

Pertanyen al corrent anomenat «art performatiu» o «d’acció» en què la idea es manifesta a través del propi cos mitjançant una escenificació efímera, de la qual només queda un registre visual o auditiu. A la sala d’exposicions El Roser de Ciutadella veurem, doncs, nombroses pantalles de vídeo i enregistraments de veu on aquests creadors ens transmeten visions íntimes i personals relatives a la seva condició de menorquins, però també relacionades amb qüestions de caràcter social i polític, en especial amb temes de gènere; masculinitat i feminitat.

L’art d’acció, tot i ser un corrent minoritari, al marge del sistema oficial, absent en el mercat artístic i ignorat per les institucions culturals, té una importància cabdal en l’art contemporani. Gestat en el dadaisme, moviment nascut arran de la Primera Guerra Mundial que evidencia la fi de l’home racional i proclama la indissolubilitat de l’art i la vida, l’art de la performance prendrà formes distintes al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta, quan el moviment es consolida tot mantenint un caràcter transgressor i anàrquic. És un art que fa ús de tècniques diverses (instal·lació, assemblatge, collage, escultura, pintura, fotografia, vídeo, etc.) i sovint busca complicitats amb la poesia, la dansa o el teatre. Un exemple de la seva vitalitat és el festival Acción!MAD que està tenint lloc a Madrid aquest mes de novembre amb tot un seguit de performances provinents de països molt diversos.

Al nostre país hi ha artistes de renom internacional com Esther Ferrer, Alicia Framis o Eulàlia Valldosera que han esdevingut verdaders referents en aquest camp. A Menorca també les dones juguen un paper determinant en aquest gènere. Clara Bañón i Marina Enrich són algunes de les joves menorquines que presenten treballs interessants a Rissaga.

Clara Bañón, becada per la Reynolds Foundation l’any 2013, reflexiona sobre la nostra condició d’illencs (illòmans, com diria Ponç Pons) mitjançant el vídeo Amphibia (2013): a modus d’amfibi, l’artista ingereix aigua per la boca i l’expulsa per el nas. Així com l’amfibi viu entre dos mons, el terrenal i l’aquàtic, nosaltres sense la mar, horitzó etern, no seriem menorquins.

Marina Enrich ens proposa reflexionar sobre el lligam indissoluble entre llengua i identitat mitjançant una performance enregistrada, Llengua, terra, pell (2013): l’artista es tatua als peus un mapa de les llengües del món en perill de desaparèixer, processos ambdós dolorosos. Els peus nus tatuats sobre la terra, les pedres i les fulles dels usinars de l’illa constaten que paisatge i llengua ens conformen.

A l’exposició també hi ha obres de Daniel Amorós, Macià Florit, Omar Delorage, Ana Llorens, Col·lectiu Nio i Pau Garriga. Partint de conceptes diferents i amb narratives sovint autobiogràfiques, reivindiquen la seva identitat davant d’un món globalitzat i homogeneïtzador. Els recursos emprats (vídeo, fotografia i instal·lació principalment) i la presència de l’artista en l’acció poden sorprendre, però els recomano que s’acostin sense expectatives ni prejudicis i es deixin endur per les imatges, en alguns casos plenes de poesia i magnetisme. Tenen temps de visitar-la fins al proper 28 de novembre.

Rissaga

Picasso regna a París i New York (II)

domingo, noviembre 8th, 2015

 

L’exposició Picasso sculptor al Museum of Modern Art de Nova York no és només una exposició. La institució que l’allotja transcendeix la missió pròpia d’un museu: conservar i divulgar el patrimoni cultural. Des de la seva creació, el 1929, el MoMA ha jugat un paper fonamental en el modelatge i la definició del que és la nostra cultura occidental. Ja des de la seva concepció es van establir els departaments de cinema, fotografia, disseny i arquitectura i també els de dibuix, pintura i escultura. En la meva recent visita al museu em va sorprendre un nova secció denominada «Design experiments» en la qual el museu es fa ressò del nou llenguatge iconogràfic utilitzat a internet o en la investigació científica. El MoMA i els seus directius conformen, juntament amb altres filantrops i gestors culturals, un lobby que promou tendències artístiques i exerceix una influència decisiva en el mercat de l’art, encasellant i deixant caure artistes segons els seus interessos. I Picasso sempre ha estat una de les debilitats del seus directors i patrons, començant per Alfred H. Barr, fundador i director fins al 1967. En la decisiva exposició sobre Picasso del 1939 Barr definia el malagueny com el més gran artista de l’era moderna.

La imponent mostra Picasso sculptor reuneix un total de 140 escultures, de les quals 50 provenen del Musée national Picasso-Paris. Ocupen la quarta planta del museu, la que està habitualment destinada a l’art de postguerra i en la qual s’exposen obres d’artistes com Millares, Saura o Tàpies. Una planta més amunt, atapeïda de visitants fent fotografies compulsivament amb els mòbils com si es volguessin apropiar de l’ànima dels quadres, hom queda sense respiració davant d’obres mestres de George Braque, Monet, Klimt, Chagall i un llarg etcètera. Picasso, amb una magnífica selecció, destaca amb Les Deimoselles d’Avignon [Les senyoretes del carrer d’Avinyó], un impacte difícil d’oblidar.

Pablo Picasso va ser educat com a pintor i és conegut com a tal. Però la seva activitat escultòrica ocuparà de forma episòdica part de la seva existència i li permetrà inventar i experimentar amb total llibertat. Tanmateix Pablo Picasso no les va mostrar mai en públic –a excepció d’una gran exposició l’any 1967–, i va conviure sempre amb elles a prop, a casa o a l’estudi. Aquesta experimentació donarà lloc a una producció irregular que ens ha deixat, però, algunes obres cabdals com Guitare [Guitarra, 1914] o Le Verre d’absinthe [El got d’absenta, 1914].

La primera obra és una guitarra penjada a la paret, composta de planxes de fullola retallades i doblegades. Amb aquesta peça l’espai (buit, volum i lleugeresa) esdevé el material primari, fet què tindrà una gran transcendència en el futur adveniment de l’escultura moderna.

Le Verre d’absinthe és una sèrie de sis petits bronzes policromats (mai un bronze s’havia pintat fins llavors!) en els quals el got es divideix en plans i està coronat per una cullera real d’absenta i un terròs de sucre també pintat. Aquesta obra es considera una de les primeres escultures d’assemblatge, on l’artista incorpora objectes produïts industrialment. A l’exposició hi trobem també Tête de taureau [Cap de toro, 1942], la més coneguda de Picasso, feta amb un selló i un manillar de bicicleta.

Aquestes breus, molt breus, pinzellades ens apropen a un artista total, capaç de destacar en qualsevol àmbit de la creació i de qui tots som deutors.

Picasso regna a Paria i Nova York (II)

Guitare, 1914