Josep Guinovart o la utopia individual

A la primavera de l’any 2005 vaig tenir l’oportunitat de conversar llargament amb Josep Guinovart en motiu del llibre La noria del arte, un recull d’entrevistes que, juntament amb l’amic Juan José Suárez, vaig fer a destacats protagonistes de les arts visuals a Catalunya. Durant llargues hores, al seu estudi de Castelldefels, en Josep Guinovart es va esplaiar amb la naturalitat que el caracteritzava fent un repàs a la seva trajectòria artística i vital que si l’hagués de sintetitzar amb una paraula seria, sens dubte, autenticitat.

En la seva dilatada carrera l’artista va demostrar reiteradament el seu doble compromís artístic i social. Artístic en la recerca d’un equilibri entre el contingut i la forma al marge d’etiquetes i modes. Social no des d’una perspectiva política sinó ètica, en la qual la coherència entre el que pensem i el que fem guia la nostra existència. Aquest compromís ètic amb la injustícia i l’abús de poder ja és present el 1948, quan fa la seva primera exposició a la galeria Syra de Barcelona, i estarà present fins a la seva mort el 2007. Sempre, però, va mantenir la seva independència i no va dubtar a criticar moviments com el realisme socialista, al que qualificava de pamflet. Desencisat amb les revolucions col·lectives, reivindicava no obstant la necessitat de la utopia, d’una utopia individual que ens fa caminar. Admetia obertament que viure és conviure amb el fracàs i que aquest és necessari. Tanmateix, deia, la incertesa ens proveeix de la llibertat necessària per a crear i ser lliures. Des d’aquest posicionament Josep Guinovart va desenvolupar una obra honesta i carregada de veritat, la veritat que emergeix de la terra i de la naturalesa.

La seva obra neix de la cultura popular, del lligam amb la seva terra d’origen, el camp de Lleida. Els estris del camp, el fang, el blat, la fusta cremada, fins i tot les arengades, i sempre el sol, la lluna i la llum implacable de la plana de Lleida hi són presents. És justament aquest localisme el que el connecta amb les essències universals, localisme que també unia Salvador Dalí a Port LLigat o Joan Miró a Mont-Roig o Mallorca. També el que sentia Antoni Gaudí i que connecta amb l’univers, fins a ser admirat pels japonesos!

En aquelles tardes de primavera amb el mar Mediterrani al fons, Josep Guinovart reconeixia l’angoixa de trobar-se davant la tela en blanc i haver de partir del caos, un caos que calia ordenar. «La matèria deixa de ser caòtica quan l’has dominat», reflexionava. I un cop dominada arriba la sensació de fracàs, ja que no has arribat allà on volies. Cal seguir intentant-ho. «El pintor és com el gos que corre darrere la llebre; mai l’agafa però la fa córrer», reconeixia.

Però el cert és que Josep Guinovart va enxampar la llebre en nombroses ocasions i és per això que avui la seva obra es troba als museus i les col·leccions més prestigiosos d’arreu del món.

Josep Guinovart, la utopia individual

Leave a Reply