Archive for octubre, 2015

Picasso regna a París i Nova York (I)

domingo, octubre 25th, 2015

Si hi ha un artista capaç d’atraure públic i garantir l’èxit d’una exposició aquest és, sens dubte, Pablo Picasso. La seva figura com a artista i també com a home té ja, després de quaranta-set anys de la seva mort, un caràcter mític, ja que amb ell l’art va canviar per sempre més. París i Nova York reten de nou un homenatge a aquest gran geni de la pintura universal amb dues exposicions del tot recomanables: Picassomania al Grand Palais de París i Picasso Sculptor al Museum of Modern Art de Nova York. Retrobar Picasso és recordar que en el nostre imaginari col·lectiu la seva figura i la seva obra han deixat una empremta indeleble. Possiblement és l’artista que gaudeix d’un consens més gran entre els crítics, els museus, les mitjans de comunicació, els intel·lectuals, els gestors i el mercat. Nou dels trenta quadres més cars venuts mai en subhasta pública o en venda directa són de la seva autoria, i el rècord obtingut recentment amb Les femmes d’Alger no serà l’últim. Sens dubte, els 160 milions d’euros que s’han pagat per aquesta obra causen vertigen i perplexitat, però cal recordar que un míssil Patriot té el mateix cost. I mentre en el primer cas l’obra va ser creada per al gaudi de l’home, en el segon la seva missió és la destrucció i la mort, i més a més el míssil el paguem entre tots, ens agradi o no. Ambdós són eines de poder. Les col·leccions reials de temps passats han donat pas a les col·leccions de grans empresaris i financers que a cop de talonari ens mostren el seu poder econòmic i s’apropien temporalment d’obres de l’art universal. Temporalment, perquè el destí natural de l’art és sempre un museu i així ha estat al llarg de la història.

 

Picasso regna a París i Nova York (I)

L’exposició de París, Picassomania, analitza la influència que ha tingut Pablo Picasso en l’art contemporani, nascut a partir de la Segona Guerra Mundial. Per a tal efecte l’exposició alterna l’obra del malagueny amb la dels artistes que de forma oberta o implícita són deutors del seu llegat. Permetin-me que repassi breument algunes d’aquestes influències.

El moviment cubista iniciat per Picasso, juntament amb Georges Braque, esdevindrà una verdadera revolució que obrirà el camí cap a l’art conceptual i la tècnica del collage. Mitjançant la descomposició de la realitat en plans, la intenció de l’artista deixa de ser la representació sensorial de l’espai i passa a interessar-se per la seva representació mental, que es ratifica amb la inclusió de retalls de premsa i paraules serigrafiades. L’obra ens remet així al concepte de l’objecte representat enlloc de l’objecte en si mateix.

Picasso també ha tingut una influència clara en els corrents artístics contemporanis anomenats neofauvistes i neofiguratius (Jean Michel Basquiat i Keith Haring als Estats Units o Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla o Luís Gordillo a Espanya). En les últimes obres de Picasso hi ha una clara despreocupació per la factura i el virtuosisme, i en canvi és l’expressió, la narració i el subjectiu el que esdevé el centre de la creació. Aquest llenguatge artístic que Picasso desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta no serà ben rebut fins als vuitanta, quan l’abstracció formalista deixa que dominar l’escena. Als Estats Units, però, el moviment pop sorgit en els seixanta tindrà a Picasso com una icona, i artistes com Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Claes Oldenburg, Jasper Johns o Erró faran reinterpretacions d’obres seves.

Picasso va ser, a més a més, un creador increïblement versàtil, capaç de reinventar-se constantment i voraç, molt voraç. Quan el 1907 visita el Museé d’Ethnographie du Trocadéro a París –acompanyat del també pintor André Derain– les escultures africanes i d’Oceania li produeixen una forta impressió. Les Deimosselles d’Avignon serà la primera conseqüència de la seva africanització, i aquesta africanització influirà també en l’art posterior.

En una propera entrega comentarem l’exposició Picasso Sculptor, la més gran realitzada fins ara al voltant de l’obra escultòrica de Picasso, poc coneguda però també cabdal.

Josep Guinovart o la utopia individual

lunes, octubre 12th, 2015

A la primavera de l’any 2005 vaig tenir l’oportunitat de conversar llargament amb Josep Guinovart en motiu del llibre La noria del arte, un recull d’entrevistes que, juntament amb l’amic Juan José Suárez, vaig fer a destacats protagonistes de les arts visuals a Catalunya. Durant llargues hores, al seu estudi de Castelldefels, en Josep Guinovart es va esplaiar amb la naturalitat que el caracteritzava fent un repàs a la seva trajectòria artística i vital que si l’hagués de sintetitzar amb una paraula seria, sens dubte, autenticitat.

En la seva dilatada carrera l’artista va demostrar reiteradament el seu doble compromís artístic i social. Artístic en la recerca d’un equilibri entre el contingut i la forma al marge d’etiquetes i modes. Social no des d’una perspectiva política sinó ètica, en la qual la coherència entre el que pensem i el que fem guia la nostra existència. Aquest compromís ètic amb la injustícia i l’abús de poder ja és present el 1948, quan fa la seva primera exposició a la galeria Syra de Barcelona, i estarà present fins a la seva mort el 2007. Sempre, però, va mantenir la seva independència i no va dubtar a criticar moviments com el realisme socialista, al que qualificava de pamflet. Desencisat amb les revolucions col·lectives, reivindicava no obstant la necessitat de la utopia, d’una utopia individual que ens fa caminar. Admetia obertament que viure és conviure amb el fracàs i que aquest és necessari. Tanmateix, deia, la incertesa ens proveeix de la llibertat necessària per a crear i ser lliures. Des d’aquest posicionament Josep Guinovart va desenvolupar una obra honesta i carregada de veritat, la veritat que emergeix de la terra i de la naturalesa.

La seva obra neix de la cultura popular, del lligam amb la seva terra d’origen, el camp de Lleida. Els estris del camp, el fang, el blat, la fusta cremada, fins i tot les arengades, i sempre el sol, la lluna i la llum implacable de la plana de Lleida hi són presents. És justament aquest localisme el que el connecta amb les essències universals, localisme que també unia Salvador Dalí a Port LLigat o Joan Miró a Mont-Roig o Mallorca. També el que sentia Antoni Gaudí i que connecta amb l’univers, fins a ser admirat pels japonesos!

En aquelles tardes de primavera amb el mar Mediterrani al fons, Josep Guinovart reconeixia l’angoixa de trobar-se davant la tela en blanc i haver de partir del caos, un caos que calia ordenar. «La matèria deixa de ser caòtica quan l’has dominat», reflexionava. I un cop dominada arriba la sensació de fracàs, ja que no has arribat allà on volies. Cal seguir intentant-ho. «El pintor és com el gos que corre darrere la llebre; mai l’agafa però la fa córrer», reconeixia.

Però el cert és que Josep Guinovart va enxampar la llebre en nombroses ocasions i és per això que avui la seva obra es troba als museus i les col·leccions més prestigiosos d’arreu del món.

Josep Guinovart, la utopia individual

El pintor Josep Sintes, un alaiorenc a Algèria

viernes, octubre 2nd, 2015

De les tres onades migratòries que ha patit Menorca, la més nombrosa i documentada ha estat la del primer i segon terç del segle xix a Algèria. Poc després de la colonització francesa, el 1830, un gran nombre de menorquins va començar a marxar a Algèria fugint de la misèria en la qual es trobava Menorca. En un any, el 1834, es creu que van marxar-hi mil vuit-cents menorquins, atrets per una creixent demanda de pagesos i emblanquinadores i desadores, oficis en els quals menorquins i menorquines eren molt valorats.

A l’Alger va desembarcar un al·lot de tres anys anomenat Josep Sintes (Alaior, 1829 – Alger, 1919) que aviat va destacar com a pintor i que va arribar a ser un dels màxims exponents de l’anomenada Escola d’Alger. Va passar la seva joventut a Fort de l’Eau, una vila agrícola propera a la capital fundada per menorquins, i allà, gràcies al suport del baró Jacques-Augustin de Vialar –colonitzador i propietari de terres–, va ser encoratjat a desenvolupar la professió de pintor. Més tard va establir amistat amb pintors cèlebres en aquell temps com Horace Vernet (1789-1863) o Hippolyte Lazerges (1817-1887), residents també a Algèria i impulsors d’una exitosa i puixant comunitat artística que es nodria de nombrosos visitants. El nostre Josep Sintes va esdevenir professor de l’Escola Municipal de Belles Arts i era molt sol·licitat com a retratista entre viatgers aristòcrates i burgesos provinents de tota Europa.

A què es deu aquesta prosperitat i interès per Algèria? D’una banda al procés colonitzador europeu i, d’una altra, a un fenomen socio-cultural conegut com a orientalisme. L’orientalisme neix amb l’expedició de Napoleó a Egipte (1798-1801) i el descobriment d’una civilització i un món, l’islàmic, desconegut fins aleshores. Escriptors, músics i pintors imbuïts d’un esperit romàntic van sentir fascinació per una civilització verge, allunyada del racionalisme, la tècnica i la moral burgesa. La llum del desert, l’emoció de l’aventura, el pintoresquisme de la casbah, els interiors amb les dones algerianes i l’erotisme dels harems procuraven un clima emocional idoni per a la creació artística. L’orientalisme es va perllongar fins ben entrat el segle xx i va influir un gran nombre de pintors, des d’Eugène Delacroix a Matisse passant per Jean-León Gérôme –president de la Société des peintres orientalistes français–, Vassily Kandinsky, August Macke, Paul Klee, Marià Fortuny, Josep Tapiró o Pierre-Auguste Renoir. Fins i tot Verdi va participar de la febre orientalista escrivint Aida, que va ser estrenada el 1869 amb motiu de la inauguració del Canal de Suez.

En Josep Sintes va anar desenvolupant un interès creixent pel paisatge i per aspectes de la vida quotidiana que s’endinsaven en la cultura musulmana, i que el pintor va tractar amb gran sensibilitat. Això el va diferenciar dels orientalistes, que en les seves curtes estades cercaven el pintoresquisme i l’exotisme dels personatges per tal de satisfer la seva clientela. Josep Sintes a assolir així un estil molt personal, sense artificis convencionals i fent un ús excepcional de la llum que, segons la crítica del seu temps, s’avançava als impressionistes. La seva obra es troba al Museu de Belles Arts d’Alger i avui és molt cotitzada a França, on està present fins i tot al museu del Louvre.

A la seva Alaior natal l’Ajuntament va organitzar, l’any 2006, una exposició commemorativa i ocupa un lloc preeminent a la sala dedicada a les emigracions menorquines de l’Hospital Illa del Rei, juntament amb Stephen Vincent Benét i Albert Camus (nebot del nostre pintor).

 

Josep Sintes

Les terrasses de la Cashba, Alger