Archive for agosto, 2015

Nit de l’art

domingo, agosto 30th, 2015

 

Molts de nosaltres hem sentit curiositat quan, de sobte, en un carrer o al camp ens hem trobat un pintor darrere del seu cavallet recreant un edifici, un camí, un arbre o el batec de la ciutat. A diferència de la música o d’altres arts performatives, el pintor només ocupa un espai petit de la via pública i, en silenci, ens convida a contemplar la seva interpretació de la realitat. Quines eines utilitza? Com les empra? És fidel a l’objecte representat? És un pintor famós? Quin preu posarà als seus quadres? És bo?… Són algunes de les preguntes que ens vénen a la cap.

El proper 31 d’agost ens farem aquestes i moltes altres preguntes tot passejant pel centre de Maó, en la tercera edició de la Nit de l’Art. Es tracta d’una de les iniciatives més exitoses que tenen lloc a Menorca i l’única en la qual és possible fer-se una idea global de qui són i com són avui els nostres pintors, gravadors, escultors i ceramistes. En aquesta edició, un total de seixanta-dos artistes trauran els pinzells, les teles i les escàrpies de l’estudi per mostrar-nos què fan i com ho fan. Treure l’art al carrer els permet donar-se a conèixer i relacionar-se amb el públic directament, en una experiència que s’ha demostrat molt satisfactòria per a tots.

D’aquesta manera, la Nit de l’Art adquireix així a Maó unes característiques úniques que la diferencien de la resta de les Nits de l’Art. Totes tenen el seu origen en la Nuite Blanche: nascuda als anys vuitanta a França, es tracta d’una celebració de l’inici de la temporada artística en què galeries, museus i artistes obren les seves portes fins a la matinada i ofereixen activitats diverses, des de música i dansa a performances. L’èxit de la fórmula es va estendre ràpidament fins arribar a ciutats com Toronto, El Cairo i Buenos Aires.

Carrer Nou/Nit d'Art//El centro histórico de Maó se llena de artistas que hacen participar al público en la creación de su obra/Matias Quetglas en plena creación

Carrer Nou/Nit d’Art//El centro histórico de Maó se llena de artistas que hacen participar al público en la creación de su obra/Matias Quetglas en plena creación

A Maó, però, la Nit de l’Art dóna tot el protagonisme als creadors illencs i el carrer es converteix en un gran taller, en una gran festa de l’art capitanejada per una figura clau en la promoció i divulgació de l’art a Menorca: Josep Bagur Corominas. Parlar de Josep Bagur és parlar primer de tot d’un extraordinari pintor que va trobar en l’expressionisme el vehicle idoni per a comunicar un sentit profund de la vida, sense concessions de cap mena. La seva obra és, però, poc coneguda a Menorca. Cap institució pública ha adquirit mai una pintura seva excepte el retrat de Vives Llull que penja a la Sala de plens de l’Ajuntament de Maó, encarregat amb motiu de l’any Vives Llull i de la seva declaració com a fill il·lustre. El Diari de Menorca és també propietari de l’obra original que va il·lustrar la portada de la Revista de la Mare de Déu de Gràcia, l’any 2003.

La profunditat en la seva pintura i l’autenticitat que se’n desprèn són la manifestació d’un caràcter i d’una psicologia que és la que li va donar el coratge suficient per a sobreposar-se a l’accident que li va ocasionar una disfunció visual amb la qual ha après a conviure, sense que això hagi estat un impediment per a realitzar una activitat constant, entusiasta –i quasi frenètica– al voltant de l’art i la seva divulgació. Les moltes iniciatives que ha dut a terme en la seva etapa a l’Institut Joan Ramis i Ramis, i posteriorment a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó com a vocal de Belles Arts fan de Josep Bagur un dinamitzador cultural de primer ordre que ha entregat el seu temps desinteressadament i s’ha guanyat el respecte i l’admiració de pintors, gestors públics i ciutadans. Vaig tenir la fortuna de treballar amb ell colze a colze amb motiu de l’exposició Surrealisme: ahir i avui i de la performance surrealista que vam organitzar al centre de Maó, i els puc assegurar que el que dic anteriorment és ben cert.

La Nit de l’Art celebrarà enguany la tercera edició amb un nombre de participants rècord i ens oferirà de nou la possibilitat de conèixer i dialogar amb els nostres autors i obtenir resposta a les preguntes que tots ens hem fet qualque vegada. Mentre, en Josep Bagur ja estarà pensant en la quarta edició i en com encabir a les galeries d’art maoneses, el Museu de Menorca, Ca n’Oliver i d’altres fundacions o espais que han de fer de la Nit de l’Art un esdeveniment de referència en la dinamització cultural de s’illa.

 

 

L’Illa del Rei a Ca n’Oliver

lunes, agosto 17th, 2015

 

El Centre d’Art i d’Història Hernández Sanz, inaugurat recentment, neix amb una doble vocació: preservar i divulgar el patrimoni històrico-artístic relacionat amb la dominació anglesa del segle xviii, i promoure la cultura i l’art contemporani mitjançant una actitud oberta i col·laborativa amb la ciutadania. Aquest lligam entre el passat i el present modelarà possiblement la seva personalitat futura i serà clau en la construcció de la seva identitat.

Aquests dies Ca n’Oliver allotja dues exposicions temporals que reforcen la relació que tot centre d’art ha de potenciar entre la comunitat artística i la societat: Abriendo puertas i la III exposició benèfica «Illa del Rei». En la primera, alguns pintors locals presenten les seves últimes creacions en una iniciativa que vol consolidar els vincles amb les galeries d’art maoneses i amb l’arxiu d’imatge i so de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). La creació de circuits artístics és una de les eines més efectives per a potenciar el turisme cultural i d’articular un discurs que faciliti l’accés a l’oferta cultural. Donar continuïtat i aprofundir en aquesta direcció pot aportar un valor afegit innegable a l’atractiu cultural de la ciutat. Confesso, però, que la notícia del tancament temporal del Museu de Menorca per obres d’acondicionament ens deixa mancats d’un espai emblemàtic de referència que ens obligarà a ser més creatius a l’hora de dissenyar alternatives i mantenir els atractius culturals que Maó necessita.

La III exposició benèfica «Illa del Rei» s’emmarca en una tradició molt arrelada en el món anglosaxó que neix del convenciment que la ciutadania, el voluntariat i la generositat són motor de canvi social i un acte de responsabilitat. Després d’onze anys de treball fet per voluntaris, l’antic hospital britànic ha esdevingut la major iniciativa ciutadana a l’illa de Menorca en nombre de voluntaris (més de 200) i també per la magnitud dels resultats obtinguts. Les diferents sales de l’antic hospital permeten fer un recorregut històric i cultural pels esdeveniments succeïts en el recinte i al port de Maó, especialment al llarg del segle xviii. És aquí on Ca n’Oliver i l’Illa del Rei comparteixen un passat comú. Possiblement Llorenç Oliver, comerciant de blat i d’altres mercaderies i propietari original de l’immoble, contemplava l’hospital de l’illa i els seus vaixells des de la seva torre de vigilància.

Un any més, doncs, l’art –sovint aliat de causes humanitàries i d’iniciatives ciutadanes–, esdevé el reclam d’una organització que es nodreix de les aportacions de caire ciutadà i ho fa en el flamant palau Oliver, que recupera així el seu valor patrimonial i en multiplica l’artístic.

IMG_5490

De professió artista

sábado, agosto 8th, 2015

“Anatomia”, l’exposició que Carles Gomila va presentar a la sala d’es Roser de Ciutadella l’estiu del 2014, destacava per la solidesa de l’obra presentada i per el muntatge expositiu, molt adequat al seu discurs. Erudició, domini de la tècnica, fantasia i misteri eren una constant al llarg del recorregut.

Però aquella exposició anava molt més enllà de la presentació del treball desenvolupat per el pintor des de l’any 2003. Era també una crida a la dignificació de la figura de l’artista. En el catàleg de l’exposició el pintor s’esplaia enderrocant mites i falses creences i apel·lant al seu col·lectiu a assumir la gestió econòmica i comercial de la pròpia activitat artística.

La producció artística contemporània ja no anhela tan sols estar present en museus i galeries. La seva presència en el nostre entorn laboral i social és i serà cada cop més habitual. Això confereix al creador visual un nou rol d’agent social i cultural que l’obliga a adquirir noves habilitats i a estar en contacte permanent amb la societat. Per a complir aquesta responsabilitat social és necessària una actitud compromesa amb l’excel·lència, el rigor i l’autogestió:

Professionalitat. És necessari restituir les de vegades malmeses relacions entre creadors i agents (galeries, marxants, crítics d’art, institucions,…) professionalitzant-les. Les associacions d’artistes son una peça clau. Quantes vegades uns i altres han actuat de forma deshonesta o hi ha hagut malentesos?. No ha estat sovint la passivitat de l’artista el seu origen?.

Talent. D’un artista es demana l’aportació de valor a la societat i als seus individus mitjançant propostes autèntiques i originals. Per a això cal treball i erudició. Els grans artistes han passat hores i hores als museus i han devorat centenars de llibres. Perquè no veiem artistes a les exposicions de l’illa?. Quantes vegades la incomprensió esgrimida amaga una incapacitat per expressar-se o un llenguatge poc entenedor?.

Disciplina. La vida bohèmia no es, com ens han fet creure, font d’inspiració. Aquesta tan sols apareix amb treball i disciplina. Guanyar la llibertat es fàcil, el difícil es gestionar-la, i més sense conèixer-se a un mateix.

Comunicació. Les xarxes socials, una pàgina web, l’assistència a actes socials i culturals donen visibilitat i oportunitats. Una de les lleis més bàsiques del màrqueting ens diu que un consumidor necessita estar en contacte amb informació positiva sobre una persona i el seu producte vint i set vegades abans de considerar invertir en ell. I els pintors viuen de vendre el seu art.

Gestió. Al llarg de la història molts artistes han gestionat la venda de les seves obres. Rubens i Durero son exemples prou coneguts. Un prejudici envers els diners (jo sóc artista!) i una administració ineficient explica moltes economies ruïnoses. El creador visual avui ha d’aprendre a gestionar les finances per tal d’assegurar-se uns ingressos que li donin llibertat per crear. Dormir en un jaç i passar gana pot ser aguditza l’ingeni però no procura talent ni geni.

Les arts visuals tenen avui un paper cabdal en la nova societat del coneixement i el seu pes en l’economia exigeix dels seus creadors responsabilitat i una major professionalització.

Josep Altimira: deconstruir la pintura

domingo, agosto 2nd, 2015

Inaugurar una mostra pictòrica és sempre un motiu de satisfacció per a l’autor i una manifestació del dinamisme cultural de la comunitat, en aquest cas la menorquina. Ahir al vespre, però, en Josep Altimira va anar més lluny i va deixat clar el seu posicionament amb una manera d’entendre l’art, la vida i el pensament. Avui que les ideologies i les filosofies són menystingudes i expulsades fins i tot del sistema educatiu –tot i ser el pal de paller en la recerca de respostes a les qüestions fonamentals de l’ésser humà–, apareix en Josep Altimira i posa damunt la taula el pensament deconstructiu de Jacques Derrida sacsejant i qüestionant les nostres estructures de pensament.

Ahir a la nit Jacques Derrida presidia l’altar de l’església de Sant Josep, convertida en centre cultural, mentre en Josep exercia de mestre de cerimònies. L’església, fundada el 1390 i seu del gremi de fusters, picapedrers i traginers durant molts anys, acollia un arquitecte-pintor que proclama una nova forma de fer arquitectura i art, fonamentats en la fragmentació, el caos controlat i la impredictibilitat. Coincidència o no, l’església produeix una estranya sensació, ja que les voltes tenen una alçada extremadament alta per a un espai tan petit i, en mirar el sostre, es percep un fals escaire.

El deconstructor Derrida va poder gaudir també de les seves cançons preferides, interpretades per Maria Camps i Ulyana Popovich de forma excelsa. Parlez moi d’amour, Je suis seule ce soir o J’attendrai sonaven ja als anys seixanta, quan Derrida desenvolupa el gruix de seu pensament. El capitalisme postindustrial, la Guerra Freda, l’estat del benestar, l’hegemonia del mitjans de comunicació i el consum com a raó de ser ens aboquen a la postmodernitat actual, que nega la tradició i promou el nihilisme.

Però Derrida, com molts d’altres, defensava que la tradició i la memòria són necessàries per a avançar, encara que sigui deconstruint-les. En una societat com la nostra, etnocèntrica, dualista i on tot és llenguatge, l’autor proposa qüestionar les jerarquies i canviar l’ordre de les paraules i les formes per crear de nou i pensar en la nostra història i en la nostra evolució des d’un altre punt de vista que no sigui el nostre.

Josep Altimira, també deconstructor, ens proposa un art que neix del constructivisme rus –moviment nascut a principis del segle xx–, que propugnava la intervenció de l’artista en l’obra com ho fa un matemàtic o un enginyer, buscant no tant la bellesa sinó l’abstracció per quedar-se només amb la matèria i la seva essència.

En aquesta exposició, l’artista deconstrueix estructures i formes geomètriques i crea una munió de línies que s’articulen en l’espai i donen lloc a camps de forces que es neutralitzen fins a assolir l’equilibri. La blancor primigènia de la tela i l’ús d’un cromatisme contingut accentuen el sentiment poètic de l’obra. En les seves pintures, sobre tela o sobre paper, els plans seccionats, les fugues impossibles, les repeticions i les dinàmiques internes dels seus quadres il·lustren el seu manifest deconstructiu, en el qual desenvolupa el seu pensament i en el qual la seva estimada Menorca també hi és present.

Josep Altimira Icona absent (1)

Icona absent. Acrílic sobre tela. 60 x 60 cm