Archive for Julio, 2015

«Light art»: L’art de la llum

Lunes, Julio 20th, 2015

En un article anterior tractàvem l’ús que l’art ha fet de l’ombra al llarg de la història i observàvem que ha anat perdent protagonisme al llarg del segle xx. L’impressionisme juga un paper fonamental en aquest fet: els nous principis que regeixen la representació de la llum es basen en l’autonomia del color al marge de l’objecte representat. El pas del temps també entra a formar part de l’equació, modificant permanentment l’aparença de l’objecte. A partir de llavors es produirà una progressiva dissolució del món objectual, de la realitat física, donant lloc a diversos moviments artístics d’entre els quals destaca l’art conceptual o el «light art».

El «light art» és un important corrent artístic que treballa amb la llum com a objecte en si mateix, no com un mitjà per veure les coses sinó com allò que l’espectador mira. Sovint utilitza llums de colors amb l’objectiu d’experimentar amb la relació espai-llum i amb la percepció sensorial. La llum és així l’objecte d’art, la qual cosa que posa en qüestió el tradicional concepte d’obra d’art com a objecte físic.

Amb motiu de la recent edició de Sónar, el prestigiós festival de música electrònica de Barcelona, es va presentar el projecte RGB/CMY Kinetic a la Fira de Montjuïc. Ha estat desenvolupat per l’estudi berlinès ART+COM, un grup d’enginyers, programadors, dissenyadors i membres del Chaos Computer Club, una associació de hackers alemanya. Es tracta d’una instal·lació formada per una escultura mòbil suspesa en l’espai. Composta de cinc discs que descomponen la llum dels tres colors primaris (vermell, groc i blau) emesa per uns focus i projectada en una pantalla a terra, la instal·lació crea una coreografia de llum. A la llum s’hi afegeix una composició sonora d’Ólafur Arnalds, un artista islandès que tracta les ones sonores com un mitjà físic, com una escultura en tres dimensions. El resultat és una obra d’art que explora les dimensions poètiques de la llum de colors primigenis en una experiència multi sensorial amb intencionalitat meditativa i transcendent. És també tecnologia al servei de l’expressió artística, tecnologia humanitzada.

Aquest és un exemple de com la llum esdevé art per si mateixa i és capaç de qüestionar la nostra percepció i la manera de relacionar-nos amb l’espai i el món. A casa nostra, artistes com Jaume Plensa han creat obres de llum i so extraordinàries. Ólafur Eliasson, Carlos Cruz-Diez, James Turrell o Dan Flavin, aprofundint en les qualitats de la llum, el color i l’espai, han produït obres transcendentals en contingut i significació, que avui dia ocupen un lloc preeminent en el panorama artístic contemporani internacional. En lloc de paleta, pinzells, dissolvent, acrílics o olis utilitzen la tecnologia, els fluorescents, les llums estroboscòpiques, els LED, els colors primaris i l’espai. La immaterialitat de la llum esdevé art, un art sense aparença física que ens qüestiona com mirem i com veiem.

James Turrell Above Horizon, 2004

James Turrell. Above horizon, 2004

La llum i l’ombra en l’art

Domingo, Julio 5th, 2015

Per a l’art, la llum ho és tot: per a la pintura, per a l’escultura i especialment per la fotografia, que etimològicament significa «escriptura de la llum». Si bé és invisible, és gràcies a ella que hi veiem. És la llum la que modula els volums, crea contrastos, contrallums i conforma la perspectiva. L’ombra és la seva parella inseparable, modela la realitat allà on la llum no arriba. La història ens diu que la pintura neix de l’ombra o, el que és el mateix, de l’absència de llum. Plini el Vell (segle I d.C.) descriu en una faula que una jove de Corint, en saber que el seu estimat havia de partir, va dibuixar la seva figura projectada a la paret per la llum d’una espelma i que després el seu pare, terrissaire, li va donar relleu amb fang.

L’ estudi de la llum i l’ombra ha estat cabdal al llarg de la història de l’art. En el renaixement se n’inicia l’estudi científic arran dels grans avenços que representen la perspectiva i el naturalisme. Leonardo da Vinci hi dedica sis capítols en el seu tractat de pintura, on estudia les propietats físiques i òptiques de la llum i defineix el clarobscur, la tècnica artística més emprada per a representar la llum i el volum. Més tard, Rembrandt i el barroc durien el clarobscur a la seva màxima expressió aconseguint –especialment aquest pintor holandès– que la llum més que incidir en els personatges brollés d’ells mateixos. L’ombra adquiria dimensions dramàtiques, d’un forma molt característica en els tenebristes, i permetia construir l’espai al mateix temps que suggeria temporalitat en l’escena. També la llum tenia un significat conceptual més enllà del sentit plàstic, ja que simbolitzava l’espiritual.

Ja en el segle xviii l’ombra adquireix una nova dimensió amb el romanticisme. El sublim i el sinistre hi veuran un perfecte aliat que els permetrà evocar el mal, la mort, l’angoixa. Francisco de Goya amb les seves pintures negres, i en d’altres obres anteriors, aconseguirà efectes d’una extraordinària teatralitat amb un ús magistral de la foscor. Amb l’aparició del simbolisme, l’ombra passa de tenir un sentit dramàtic a tenir un sentit misteriós i obrirà la porta als somnis, que dècades més tard seran el nucli del surrealisme.

La llum i el color seran els grans protagonistes a partir de l’impressionisme i al llarg del primer quart del segle xx. La pràctica desaparició del negre en les paletes dels pintors impressionistes farà que les ombres siguin creades mitjançant la mescla de colors complementaris, i així, per exemple, l’ombra dels arbres reflectida en l’aigua podrà tenir un to vermellós o, com en el cas de Van Gogh, arribar a desaparèixer. Els ismes del començament del segle xx (cubisme, futurisme, constructivisme…) seguiran prescindint de l’ombra fins que l’expressionisme hi tornarà a trobar un paper destacat en el seu llenguatge. Influït pel cinema, introdueix ombres que cerquen una realitat enigmàtica i que sovint semblen no dependre del cos humà que les crea i tenir vida pròpia. Amb el surrealisme, l’ombra serà el recurs perfecte per a donar veracitat als somnis; i amb Dalí l’ombra jugarà un paper fonamental en seu mètode paranoic-crític per a transformar i subvertir la realitat.

A partir de la segona meitat del segle xx l’ombra ja no ocupa un lloc destacat en l’art contemporani, eminentment abstracte. Com veurem properament, apareixen moviments artístics que converteixen la llum en l’objecte de l’art i prescindeixen de tot suport físic.

imgres

Francisco de Goya, 1794. Corral de locos. Oleo sobre hojalata. 42 x 20 cm.