Archive for Junio, 2015

El mestratge d’en Pacífic Camps

Domingo, Junio 21st, 2015

En un capvespre d’amenaçadora rissaga al port de Ciutadella, en Pacífic, ciutadellenc de cap a peus, em condueix per les diferents estances de casa seva mostrant-me els seus paisatges. Estan carregats de fascinació per una naturalesa fantàstica i màgica que un romàntic com Caspar David Friedrich hauria aplaudit de ben segur. L’habilitat d’en Pacífic per transmetre’ns el sentit del sublim en tant que admiració per la grandiositat de la natura és el resultat d’un llarg viatge cap a la introspecció. Ja de petit va mostrar predilecció pel disseny d’avions i vaixells, símbols de llibertat i sovint presents en les seves obres, així com per l’elaboració d’escenografies. Aquell joc, lliure i sense regles, el va substituir després per l’art. Va cultivar el surrealisme, l’expressionisme, el constructivisme, l’abstracció i la pintura matèrica, i la seva producció actual conté tots aquests corrents en la mesura i el ritme idonis. La seva obra es polièdrica, carregada de simbologia i misticisme però també directa, expressiva i reivindicativa. El cercle, l’espiral, l’escriptura jeroglífica, l’arbre i el bosc, un artefacte volador, una fusta pintada, una peça de roba o un paper suspès creen un mosaic ric i poderós amb un missatge únic: l’amor a la terra, al país(atge) i a la humanitat. El seu humanisme es manifesta en el gest, la paraula i la mirada, generosa i plena de gratitud.

En Pacífic és un creador original, amb unes arrels profundes que el lliguen als orígens de l’art, per això fa ús tant del pa d’or, propi de l’art medieval i sinònim de llum i espiritualitat, com de l’abstracció o del pop art. El seu mestratge ha estat saber elaborar un llenguatge únic i ser capaç de comunicar aquest amor per la mare terra amb uns recursos tècnics i estètics impecables. Tot creador és original en tant que forma part d’aquest fris interminable que ens fa deutors del passat. També ell ha deixat la seva empremta en aquest fris, una llavor que germinarà en un altre creador, ja que, com que li agrada recordar, tot l’univers, des dels planetes als àtoms, està interconnectat i és interdependent.

El mestratge... La illa dels peixos

La illa dels peixos, 2014. Mixta sobre fusta. 90 x 38 cm

Hi ha artistes que entenen la pintura com una professió i n’hi ha que la senten com una part del seu ésser. En el cas d’en Pacífic obra i persona són indestriables. No sabria dir on acaba en Pacífic i on comença un quadre seu. Igual que els homes primitius, que van inventar els mites i els déus per combatre la por i pintaven a les coves per simbolitzar-ho, aquest ciutadellenc ha creat un llenguatge artístic carregat de simbolisme i màgia que l’ha alliberat de moltes pors. El viatge interior d’introspecció que hi ha en la pràctica artística sembla haver arribat, en el seu cas, molt endins. És per això que la seva darrera producció ha assolit uns nivells d’excel·lència tan extraordinaris que no deixen indiferent.

«Els miralls s’empren per veure’s la cara, l’art per veure’s l’ànima», va dir George Bertrand Shaw. Qui hagi tingut l’ocasió de contemplar una obra de Pacífic Camps en un entorn físic propici i amb una actitud adequada (deixant les preocupacions de costat, sense prejutjar, sense analitzar, desinteressadament, obrint el cor i alliberant les emocions) entendrà el que volia dir l’eminent escriptor irlandès.

 

Toni Vidal, retrats

Martes, Junio 2nd, 2015

Caldes d’Estrac, una petita població propera a Barcelona i amb una població semblant a Mercadal, té el privilegi d’acollir la Fundació Palau. Inaugurada l’any 2003, la Fundació té la missió de conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008), un dels més prestigiosos especialistes mundials en Picasso. En l’exposició permanent hi trobem obres de Torres García, Tàpies, Perejaume i, per suposat, de Picasso. Però vull fer esment, especialment, de Sueño y mentira de Franco, un gravat a l’aiguafort que Picasso va realitzar l’any 1937 i que simbolitza la lluita de moltes persones al llarg del franquisme en defensa de la democràcia i la cultura.

Recentment, la Fundació va acollir l’exposició temporal Toni Vidal retrata la cultura catalana dels anys setanta, on ens presentava un arxiu cedit pel mateix fotògraf i compost per 153 retrats de creadors i intel·lectuals. L’arxiu no té equivalent a Catalunya, tant pel nombre de retratats com per la qualitat artística de les obres. Tots ells van sumar esforços per a reconstruir la cultura catalana al llarg del anys setanta; Toni Vidal, «exiliat» a Barcelona davant la manca de perspectives professionals a Menorca, els va anar coneixent i retratant un per un. Comissariada per l’escriptor Julià Guillamón, l’exposició ha estat prorrogada fins al 8 de gener del 2015.

Toni Vidal (Es Castell, 1934) s’inicia en el retrat cap a l’any 1951 a Es Castell, i al llarg de la seva carrera artística el perfecciona fins a assolir unes elevades quotes de sensibilitat i bellesa. Bellesa, però, que no és purament estètica sinó que està acompanyada de valors ètics i morals, com a l’artista mateix li agrada emfatitzar. El seus retrats estan carregats d’una atmosfera introspectiva que ens desvetlla la complexitat psicològica del personatge. Tot i el seu domini tècnic, la força psicològica del retratat és sempre la protagonista.

Com deia Baudelaire: «El retrat, un gènere aparentment tan modest, requereix una intel·ligència enorme. Quan veig un bon retrat, intueixo el que li ha costat a l’artista, primer veure el que hi ha allà i després endevinar el que està ocult. Un bon retrat em sembla com una biografia dramatitzada, o, més aviat, com el drama natural que habita dins de cada ésser humà». Així, l’autor ens mostra una Teresa Pàmies que desprèn una gran força interior capaç de sobreposar-se a les adversitats, un Joan Fuster sardònic o dues sèries d’una càrrega psicològica immensa: els exiliats de la República en els seus pisos modestos de Tolosa o París –com Federica Montseny–, o de Barcelona –com Sebastià Gasch i Joan Pagès (deportat a Mauthausen). En la segona sèrie, l’artista ens apropa a aquells que van optar per un exili interior i es van lliurar a la pregària i a l’erudició, monjos de Montserrat com Maur Boix, director de la revista Serra d’Or.

Com Cartier-Bresson o Richard Avedon, Toni Vidal entén el retrat com la captació d’un instant, aquell en què la persona es despulla amb la mirada davant de l’objectiu. Ells no juguen amb les llums, és el moment, aquella fracció de segon que ens desvetlla el personatge. Retratar és desemmascarar, deia Émile Zola, treure la màscara que ens cobreix el rostre, aquella amb la quals ens mostrem a la societat, per anar al fons.

Toni Vidal

Podríem mirar enrere, fins al Renaixement, per a trobar els inicis del retrat, llavors pintat. L’home es constitueix en l’enigma a desvetllar, centre de l’univers, i els retrats, a més de simbolitzar el poder i la riquesa del personatge, transmeten la seva personalitat. Amb l’aparició de la fotografia, el 1839, el retrat esdevindrà una de les aplicacions més comunes. Cap al 1851, serà André Adolphe Eugène Disdéri qui, amb les seves targetes de visita (conjunts de retrats d’un individu en format postal), abandona la representació de la classe social i el context cultural del retratat per immortalitzar la seva personalitat, aquella que el fa humà i li dóna identitat. Des de llavors, retratistes com Nadar, Brassaï, Lewis Carroll, Irving Penn i d’altres han estat capaços de despullar-nos amb la seva càmera per saber qui som i com som. Toni Vidal ja forma part d’aquest Olimp dels mags que fan visible l’invisible.

Publicada el 25 d’octubre de 2014