El nu artístic

El nu és, sens dubte, el gènere pictòric més important de l’art occidental i el camp de batalla on han tingut lloc la majoria de lluites ideològiques, ètiques, estètiques, morals i religioses des de Grècia fins avui. La dona com a objecte de l’art ja apareix al paleolític, període en el qual representa la fertilitat en un món encara matriarcal. A partir dels grecs, serà l’home qui escriurà la història i el que farà lliscar els pinzells damunt la tela o el que tallarà la pedra amb el cisell. Prova d’això és que en el Metropolitan Museum of Art de New York el 85% del nus són femenins i només el 5% dels autors són dones. Així succeeix en tots els museus d’occident (i d’orient).

El cos humà com a ideal de bellesa neix a la Grècia clàssica, on la bellesa s’associa a la veritat. La perfecció del cos humà porta fins i tot Vitruvi a afirmar que l’arquitectura s’ha de fonamentar en les proporcions del cos humà, ja que és en el cos humà on hi ha contingudes les dues principals formes geomètriques: el quadrat i el cercle. De fet, fins avui dia tota l’ensenyança acadèmica de la pintura té en l’estudi del cos humà un dels seus pilars fonamentals. La nuesa masculina, però, tot i que també forma part d’aquest estudi acadèmic del cos humà, rarament s’ha erigit en el tema central del quadre. N’és un exemple el fet que en el segle xx només hi ha hagut dues exposicions dedicades al nu masculí: una el 2012 al Leopold Museum de Viena i un altre al Museé d’Orsay el 2013. A partir del segle xix, quan l’artista (home) romàntic i precursor de la bohèmia comença a pintar el que sent i com ho sent, la dona esdevé la protagonista de les obres majors i l’erotisme pren el relleu a l’idealisme.

Malgrat que l’àmplia acceptació del nu femení en la societat actual ja és un element icònic més del nostre imaginari col·lectiu, ha estat sotmesa als prejudicis morals i als valors culturals dels diferents moments històrics.

Quan el 1863 Édouard Manet va exposar el quadre Olympia van haver de protegir l’obra amb dos guardes per evitar que fos assaltada: hi havia pintat una prostituta de les que veia en les postals pornogràfiques amb què els bordells feien la seva publicitat.

La maja desnuda (1797-1800) de Francisco de Goya, podria ser la representació de la duquessa de Alba o de l’amant de Godoy jugant a ser una maja. Les majas eren les dones de les classes populars madrilenyes que en el segle xviii exhibien una certa llibertat de costums i actuaven amb atreviment i insolència.

L’origen del món (1866), de Gustave Courbet, no va ser exhibida al públic fins al 1951. En aquest quadre la nuesa d’un pubis femení ocupa tot l’espai, on l’erotisme arriba a la seva màxima expressió. El mateix va fer Egon Schiele al començament del segle xx trencant tots els cànons clàssics de bellesa i escandalitzant la burgesia vienesa.

Sandro Botticelli, en canvi, no buscava l’erotisme quan va pintar El naixement de Venus, el 1484. La Venus no és un objecte sexual sinó un objecte espiritual, una manifestació de la bellesa i de l’amor amb poders sanadors. Deia Plató que la contemplació de la bellesa física era el camí per dur la ment a la veritat divina.

images

Édouard Manet, Olympia, 1863. Oli sobre tela. 190 x 130 cm

Publicat el 9 de maig de 2015

Leave a Reply