El gravat com a manifestació artística

La tècnica del gravat te una història molt llarga que es remunta a l’Alemanya i la Itàlia del segle xvi, temps durant el qual va viure èpoques de decadència i altres d’exaltació. Els seus orígens més remots es troben en els damasquinats de les armes i armadures dels orfebres àrabs de Damasc. En els mercats medievals i renaixentistes els gravats eren molt comuns com a estampes devotes, cartes de joc, il·lustrant cròniques de viatges o aportant coneixements nous. N’hi havia de tota mena i qualitat, i fins i tot els estampats realitzats pels grans mestres hi eren presents. És el cas de Dürer a Nuremberg, on la seva esposa els venia, o de Rembrandt, que un segle més tard, el xvii, va crear una col·lecció fabulosa comprant gravats en els mercats d’Amsterdam. No va ser fins al 1796 que va aparèixer la litografia. La va inventar Alois Senefelder buscant un sistema més econòmic d’imprimir partitures musicals i obres de teatre. A partir de llavors, els pintors van començar a signar i a numerar els gravats. Fins aleshores el nombre d’exemplars depenia de la duració de la planxa, avui però hi ha sistemes per allargar la seva vida. Pel que fa a l’autoria era habitual gravar a la planxa un monograma (Schönhauer, Dürer o Lucas Cranach) o signar-hi (Rembrandt). L’aparició de la litografia va alliberar el gravat de la seva funció utilitària i els artistes van començar a fer-lo servir com a mitjà d’expressió de primer ordre.

El gravat, també anomenat calcografia, inclou diversos procediments com l’aiguafort, la punta seca, el carborúndum, el burí, les resines o la manera negra. Els seus efectes sobre el paper són diferents, per la qual cosa l’elecció del procediment depèn de la intenció de l’artista. Goya, per exemple, va freqüentar l’aiguatinta (Los disparates) i les resines; Rembrandt l’aiguafort i la punta seca; Picasso l’aiguafort, les resines i la punta seca.

 

Sin título

Gravat del segle XVIII on s’ilustra el procés de realització

En termes generals el gravat consisteix en una planxa de metall (habitualment coure o zenc) recoberta d’un vernís protector sobre la qual el gravador fa el dibuix amb una punta metàl·lica, deixant el traç exempt de vernís. A continuació es submergeix la planxa en àcid nítric que ataca el dibuix produint uns solcs. La seva profunditat dependrà del temps d’exposició i el seu contorn de l’ús de la punta seca, el burí o la punta de l’aiguafort, donant com a resultat línies més gruixudes, entretallades, contínues, etc. Seguidament, serà el moment de netejar la planxa, entintar-la, retirar la tinta de la superfície de manera que només en quedi en els solcs, i posar-la cap per amunt en una taula sobre la qual roda un cilindre anomenat tòrcul. Un a un posarem els fulls de paper damunt la planxa entintada i farem rodar el tòrcul per damunt fent pressió per què el dibuix s’estampi en el paper. És per això que un sistema molt efectiu de distingir un gravat d’una litografia o serigrafia és la marca que la planxa deixa sobre el paper, així com els gruixos de tinta que es poden veure a simple vista o amb el tacte.

Al llarg del segle xx pintors com Picasso, Miró, Tàpies o Clavé van donar a aquest mitjà d’expressió artística una importància cabdal, que després s’ha traduït en uns valors de mercat destacables, fins al punt que alguns exemplars han arribat a tenir valors propis d’una obra original. El diferents procediments i els recursos de l’artista poden arribar a crear una obra amb entitat pròpia comparable al poder expressiu d’una peça original. És per això que el col·leccionisme d’obra gràfica original està tan estès, especialment en l’art del segle xx, on s’ha arribat a quotes excelses d’originalitat i riquesa plàstica. Els seus preus, sovint assequibles, han fet d’aquest procediment i de la resta de l’obra gràfica original un veritable art social.

Publicat el 3 de gener de 2015 

Leave a Reply