Archive for abril, 2015

Esculpir el silenci

lunes, abril 27th, 2015

Jaume Plensa és un escultor planetari, compromès amb els homes i dones de mig món. Les seves escultures es troben en places, parcs, jardins, boscos i carrers de Seül, Las Vegas, Nova York, Calgary, Dubai, Chicago, Budapest, Anglaterra… Vivim envoltats de soroll, tant extern com intern, en una societat en què l’escàndol, l’excés, la provocació i l’«i tu més» en política i d’altres àmbits de la vida no ens permeten ser del tot lliures i plens. Jaume Plensa ens demana silenci.

Els seus personatges, sovint infants, són contenidors de silenci, un silenci que emana de la seva llum interior i de la seva bellesa externa. «Procuro que les meves peces tinguin llum, ja que l’art ha d’il·luminar la vida», em deia en una ocasió. Aquesta llum és el reflex de la pols de marbre o de l’alabastre en els seus caps totèmics, o bé els llums de colors continguts en els seus homes meditabunds, silenciosos.

A St. Helens, una petita població minera entre Liverpool i Manchester, el cap d’una nena de nou anys, de 20 metres d’alçada i 500 tones de pes feta amb pols de marbre (Dream, 2009), ens recorda, des d’un turó, la nostra condició humana i d’infant. Reivindica així la innocència i la ingenuïtat com a estats primigenis, facilitadors de l’acceptació i la felicitat i oposats a l’ego (centrisme), que fa que adaptem la realitat a nosaltres en lloc d’adaptar-nos-hi. El dia de la inauguració es va fer una gran festa al poble i mentre sonava la música la gent, emocionada i feliç, transmetia el seu agraïment a l’artista felicitant-lo una vegada i una altra. Poc després declarava: «No esperaven que algú els pogués dur bellesa, que algú els tingués en consideració».

A Ogijima (Japó), Plensa va crear un pavelló amb ferro (Ogijima’s Soul, 2010) que va produir un efecte tan benèfic que les parelles feien cua per casar-s’hi.

Al Madison Square Park de Nova York, un cap de nena de 14 metres (Echo, 2011) ens recorda el mite de la nimfa que es va enamorar de Narcís i que Zeus va castigar condemnant-la a repetir només les paraules que deien els altres. Amb tant de soroll mental i espiritual sovint no fem més que repetir les paraules dels altres sense assolir mai un criteri propi.

Echo 2011

Echo, 2011. Madison Square Park, New York

Aquests són només alguns exemples de com Jaume Plensa ha aconseguit fer feliços o emocionar homes i dones d’arreu, no importa si han estat dos segons o cinc minuts, importa la qualitat d’aquests moments. Les seves escultures silencioses en parcs, jardins i boscos reforcen el sentit màgic d’aquests indrets, que perdem en fer-nos adults. Tots ells són espais de llibertat on les seves obres multipliquen l’efecte regenerador que contenen. Plensa no busca la monumentalitat, només emocionar i aportar espiritualitat a l’espai públic, el que és viscut per tothom.

A Espanya, guanyada ja la llibertat però sense haver après a gestionar-la, on la cultura i la política estan encara massa lligades, Jaume Plensa quasi és un desconegut. Tampoc a Barcelona, ciutat on va néixer, hi ha una escultura de la transcendència de les que he esmentat abans. Com molts d’altres, està acostumat a treballar fora del seu país i se sent un ciutadà del món, d’un món sense fronteres ni passaports i al qual regala bellesa, silenci i humanitat.

Publicat el 25 d’abril de 2015

El retrat reial, de Felip IV a Felip VI

lunes, abril 20th, 2015

Publicat el 17 de gener de 2015

 

L’altre dia un bon amic i col·laborador d’aquest diari em preguntava, perplex, com un pintor pot trigar vint anys a fer un quadre. Com poden suposar, es referia al quadre La familia de Juan Carlos I d’Antonio López, entregat el passat 5 de novembre a Patrimonio Nacional, lluny d’aquell 8 de juliol de 1994 quan la família reial va fer-se les fotografies –que van anar càrrec de Chema Conesa–, i sobre les quals el pintor ha estat treballant tot aquest temps. La meva resposta, com no podia ser d’una altra manera, va ser que em semblava un temps excessiu, més quan l’artista mateix ha declarat que no hi havia dedicat més de quatre mesos en total. Ja se sap, «las cosas de palacio van despacio». Tot i així, els temps de l’art no són equiparables als temps de la vida quotidiana. L’art, en la seva recerca d’un ideal és eternament perfeccionable i des del renaixement el pintor sempre ha hagut d’enfrontar-se a aquest dilema, quan una obra d’art està acabada. Antonio López sovint triga anys en acabar una obra o les deixa inacabades. En aquest cas, ha realitzat modificacions que en alguns casos han estat conseqüència dels esdeveniments. Així, per exemple, el rei Felip VI, a la dreta del grup familiar, ha estat desplaçat progressivament per a significar l’assumpció del tro reial. Cristina, absent quan es van fer les primeres fotografies, va ser finalment situada a l’esquerra després de considerar diverses opcions. Antonio López ha arribat a pintar en aquest temps tres caps diferents del rei, i el seu braç, que recau en l’espatlla de donya Sofia, va ser una decisió que el pintor no havia considerat prèviament.

La familia de Juan Carlos I és una obra que respon a un temps nou, en què el pintor prescindeix dels atributs clàssics del retrat reial relatius als elements simbòlics que denoten poder, i es mostra més interessat en la realitat objectiva que en la realitat idealitzada, pròpia de la pintura cortesana. En aquest quadre de dimensions monumentals –mesura 3 x 3,39 cm–, Antonio López tracta els membres de la família reial com a cossos escultòrics més propers al món clàssic, on la figura és més important que el rostre o la psicologia dels personatges. És més un grup escultòric de cinc figures que cinc membres d’una família reial. El seu interès per la pràctica artística s’evidencia també en una petita inscripció al marge on es llegeix: «13:48», l’hora en què la llum incideix des de la dreta sobre el conjunt i que durant tot aquest temps d’execució de l’obra ha reproduït. Velázquez també tenia un interès extrem per la llum quan va pintar Las meninas, o també els impressionistes. Recentment, per exemple, s’ha determinat el lloc (l’hotel L’Amirauté, Le Havre, França) i l’hora exacta (les 7:35 h.) en què Monet va pintar Impression, soleil levant, la primera obra impressionista.

Aquest retrat reial es l’últim d’una llarga tradició espanyola que neix amb Juan de Flandes i el retrat d’Isabel la Catòlica. L’exposició Colecciones reales. De Juan de Flandes a Antonio López, inaugurada recentment al Palacio Real de Madrid fins al 19 d’abril, és una interessant ocasió per contemplar l’evolució del retrat reial i cortesà a Espanya. Hi ha exposades obres fonamentals com Las meninas de Velàzquez, La familia de Carlos IV de Goya, el retrat d’Alfons XIII de Sorolla o El príncipe del ensueño de Dalí. També hi trobem reis, reines i cortesans pintats per Tiziano, Antonio Moro, Sánchez Coello, Rubens, Lucas Jordán, Mengs o Vicente López.

El retrat familiar reial el va inaugurar Velázquez ara fa 358 anys amb Las meninas, quan era rei Felipe IV. Antonio López l’ha reinterpretat amb els nous codis dels temps actuals, és a dir sense la cort ni els atributs de poder propis del gènere. És per això que ens trobem davant d’una família reial sòbria i continguda però al mateix temps propera.

Qui serà el retratista de la família de Felip VI? Tal com mana la tradició de ben segur que serà un pintor espanyol de prestigi internacional que perpetuï la imatge del rei i la de la institució monàrquica, avui gestionada segons les lleis de la publicitat i del màrqueting.

 

Sin título

Antonio López, La familia de Juan Carlos I, 1994-2014

Els orígens de la publicitat moderna

domingo, abril 12th, 2015

 Publicat el 11 d’abril de 2015

Un dels àmbits de l’activitat humana en què l’art ha exercit una influència notable és sens dubte el de la publicitat. Si bé avui internet i la televisió són els principals vehicles de la publicitat comercial i dels mètodes de propaganda, durant gran part del segle xx ho va ser el cartell litogràfic nascut a la darreria del segle xix.

El cartell litogràfic és de fet una litografia realitzada amb fins publicitaris. Al voltant del 1796, Alois Senefelder (1771-1834) va inventar la tècnica litogràfica amb l’objectiu d’imprimir guions teatrals que ell mateix escrivia, i per no dependre d’un mestre gravador com havia succeït fins llavors. Aquesta tècnica es basa en el rebuig entre substàncies hidròfiles i lipòfiles, és a dir, entre l’aigua i les substàncies grasses. L’artista dibuixa o pinta amb una tinta grassa damunt una planxa de pedra (d’aquí el seu nom lithos, pedra, i graphe, dibuix). La pedra s’humiteja amb una solució de goma aràbiga i àcid nítric que repèl la tinta de base grassa aplicada al rodet. Així, una vegada la pedra està humitejada, la tinta només queda retinguda a les zones dibuixades prèviament. La impressió resultant és un reflex simètric, com vist en un mirall, del dibuix original.

Ben aviat Francisco de Goya, Théodore Géricault i Eugène Delacroix van descobrir les virtuts d’aquesta tècnica en la qual Honoré Daumier, cap el 1830, va assolir una mestria absoluta com a instrument de denúncia del poder i de la hipocresia social i política. Després, han estat molts els artistes que l’han utilitzada, tant en el segle xix, en el xx i en l’actualitat, ja que és expressivament molt eficaç. Des de la seva invenció, els artistes signen i numeren no només les litografies sinó també els gravats. Això ha permès fer l’art accessible a un públic molt més ampli.

Jules Chéret (1836-1932), artista i impressor francès, va ser el primer en crear un missatge publicitari pròpiament dit en la forma d’un cartell. Per aconseguir-ho va combinar paraules i imatges en un format atractiu i econòmic en què anunciava les activitats dels cabarets, casinos i d’altres espectacles del París de 1860. Eren cartells amb textos curts, clars i explícits, ja que anaven dirigits a una població sovint analfabeta. L’ús del color era tan fonamental que va arribar a incloure fins a 11 colors (això implicava la confecció d’11 planxes litogràfiques, una per a cada color). Des de Chéret la publicitat s’ha centrat més en la forma que en la informació. Amb ell també s’introdueix la sexualitat d’uns personatges sovint provocatius i alliberats, recurs del qual sovint avui se n’abusa.

Però si algú és universalment conegut per els seus cartells litogràfics és sens dubte Toulouse-Lautrec (1864-1901). Avui dia els seus cartells de les dives de la nit parisenca com Jane Avril o Yvette Gilbert es venen per desenes de milers d’euros. Lautrec va saber innovar la tècnica litogràfica amb nous efectes com l’esquitxat i l’estergit (pintura amb plantilla) que afegits a un enfoc fotogràfic de l’escena i al retrat psicològic dels seus personatges, fan dels seus cartells un document gràfic de primer ordre.

En el nostre país trobem exemples de cartellistes magnífics en l’àmbit de la publicitat comercial, la Setmana Santa, els toros, la República i la Guerra Civil. Alguns dels més destacats van ser Lorenzo Goñi, Marcelino de Unceta, Josep Morell, Rafael de Penagos o Josep Renau. Ramón Casas i els seus cartells per a Anís del Mono formen ja part de la nostra cultura visual, i també de la dels joves cibernètics, que beuen d’aquestes mateixes fonts.

Els origens

Ramón Casas, Anís del mono, 1897 [cartell]

 

Economia de la cultura

sábado, abril 4th, 2015

Publicat el 28 de febrer de 2015

 

John Maynard Keynes, un dels pares de l’economia moderna, va dir cap als anys vint del segle xx que «l’art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, ha de ser enfortit i recolzat per l’estat». Keynes vas ser un destacat col·leccionista i patrocinador de les arts escèniques al Regne Unit, va ser l’impulsor de l’Arts Council (organisme estatal de la cultura) i va establir les bases d’una futura disciplina econòmica, que el 1966 es va consolidar amb la publicació de The Performing Arts: The Economic Dilema a càrrec dels economistes William J. Baumol i William G. Bowen.

Com veurem més endavant, la cultura juga un paper fonamental en l’economia d’un país ja que genera riquesa, treball, cohesió social i té efectes multiplicadors en tot el sistema productiu (construcció, turisme, finances, etc.). Prova d’això és que moltes institucions locals ja han integrat la cultura en les seves estratègies de desenvolupament local i regional. La cultura té avui un paper central en la producció de béns i serveis: aporta al consumidor distinció social, identitat i certs estils de vida en el que s’ha anomenat la «culturització de l’economia». Hi ha en definitiva un creixent interès en introduir l’estètica en la vida privada i en l’espai urbà. A més a més, el consum cultural té un efecte addictiu, les ganes de consumir productes culturals creixen a mida que el consum augmenta. El desig de coneixement, aprenentatge, experiència i el plaer associat és insaciable.

Sin título

Públic en un museu

En els països del centre d’Europa i els països nòrdics el paper de l’Estat és clau en l’àmbit de la cultura. L’aportació de l’Estat a la cultura en països con Finlàndia, Àustria, Dinamarca o el Regne Unit és determinant i està assegurada fins i tot en temps de crisi. De fet, en economies lliberals com la britànica el pes de l’aportació privada a la cultura no arriba al 22%. Tots aquests països entenen el paper clau que juga la cultura en la societat i la necessitat de protegir-la des de l’Estat. Serveixi com a exemple que la loteria de Finlàndia destina un 38% del que recapta a la cultura mentre que Holanda hi destina el 50%.

Però Spain is diferent. Després d’anys de gran esforços en inversió estatal, autonòmica i local que van permetre Espanya situar-se a nivells europeus pel que fa a la inversió pública en cultura, les retallades des del 2011 no han parat d’augmentar. El sector cultural, amb un PIB al voltant del 3’5%, és clarament superior a agricultura, la indústria de l’alimentació, les begudes i el tabac, la indústria química o les telecomunicacions. Però els 26.031 milions d’euros que el sector va generar el 2012 tendeixen a disminuir (Cuenta Satélite de la Cultura en España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, 2014). L’aportació pública de l’Estat entre el 2009 i el 2013 s’ha reduït un 48%: les partides més afectades –fins a un 79% de retallada– han estat les exposicions, la promoció i cooperació cultural, la conservació i restauració de béns culturals i la protecció del patrimoni. D’entre les diverses causes que expliquen aquesta situació a Espanya n’hi ha una que ens diferencia clarament de la resta d’Europa: la percepció que es té de la cultura. Aquestes retallades són un reflex de l’escassa valoració que té la ciutadania espanyola de la cultura, i també una mostra que les polítiques culturals sovint es fan al marge dels professionals i els creadors, en la majoria dels casos mal retribuïts.

En una economia fonamentada en la sostenibilitat, centrada en un desenvolupament respectuós amb el medi ambient i les necessitats de les comunitats locals, la cultura hi juga un paper cabdal. La UNESCO mateixa ja ha advertit que les polítiques culturals han de convertir la cultura en un d’aquest pilars de la sostenibilitat. Per altra banda, els èxits de les polítiques culturals europees, amb despeses per habitant que dupliquen sovint les d’Espanya (Àustria, Dinamarca i Holanda, per exemple), semblen donar la raó a John Maynard Keynes.

 

 

Societat, educació i estètica (I)

sábado, abril 4th, 2015

Publicada el 22 de novembre de 2014

Tots nosaltres vàrem créixer en una societat hereva de la Revolució Industrial on les conceptes d’educació, treball i organització de la ciutadania responien a una economia fonamentada en la producció de béns materials. Occident va assolir així un nivell de prosperitat extraordinari que acompanyat del sistema democràtic ha fet els homes i les dones més lliures i benestants que mai. L’èxit d’aquest model ha estat fins i tot exportat mitjançant l’anomenada globalització.

Però el que semblava un model immutable comença a ser incapaç de satisfer les demandes d’una societat i d’uns ciutadans que estan aprenent a exercir el control sobre les seves pròpies vides; que es resisteixen a perdre el benestar aconseguit i que no veuen les institucions i els Estats capaços d’actuar de forma efectiva. La nova societat del coneixement pressuposa un canvi de paradigma que afecta l’economia, l’organització empresarial, l’educació, la política i, sobre tot, l’individu. Les últimes descobertes en el camp de la ciència, i especialment en la neurociència, apunten que els sistemes cognitius i la manera de relacionar-nos amb el món no és com ens pensàvem que era fins ara, resultat de la raó i la lògica. Creiem que els pensaments estan fragmentats i que l’univers només està format per objectes i subjectes perquè son empíricament verificables. La creença que l’art, la moral i fins i tot el misticisme no poden ser verificables empíricament és només això, una assumpció. Cal, doncs, un enfoc més holístic per entendre la realitat.

En aquesta societat del coneixement els economistes estan posant l’èmfasi en el saber, les aptituds i les capacitats humanes com a factors determinants en el creixement econòmic. A les empreses ja no s’entén el treballador com un cost sinó com un actiu el creixement personal i autoconeixement del qual garanteixen l’èxit de l’empresa. Els sistemes burocràtics, rígids, ineficaços i ineficients, no poden aportar gaire cosa a les noves demandes socials, interessades en una gestió flexible, adaptable, local i eficient.

En aquest context les noves aptituds prenen protagonisme i una de les més fonamentals és la nostra capacitat perceptiva. La manera que tenim de percebre el món exterior a través dels sentits és la responsable de la nostra cognició en un grau molt més alt del que es pensava fins ara. De fet, tota percepció està tenyida del nostre bagatge emocional i conté una intencionalitat més o menys conscient. Vivim en un nou marc de convivència en què l’empatia i el sentiment de pertinença a la societat que s’auto-organitza és cada cop més evident. Així, aptituds com la creativitat, la imaginació i la intuïció, noves competències com la cooperació, el domini de tècniques de concentració, el treball en equip, la comunicació digital, el desaprenentatge o la implantació de metodologies per solucionar problemes esdevenen imprescindibles per a gaudir d’una vida satisfactòria.

L’art, la música, la dansa i qualsevol altre manifestació artística procuren moltes d’aquestes capacitats. Diferents estudis realitzats als Estats Units en l’àmbit de l’educació han demostrat que les habilitats pròpies dels processos artístics poden ser transferides a d’altres àrees d’aprenentatge, com el llenguatge o les matemàtiques. En una proper article hi aprofundirem.

treebarn

Charles Cohen. 2011. Neva winter. Fotografia tipus C. 76 x 101 cm

Societat, educació i estètica (II)

sábado, abril 4th, 2015

Publicada el 22 de novembre de 2014

Dèiem en l’article anterior que la societat del coneixement està desterrant vells paradigmes per construir-ne de nous, i que la creativitat, la imaginació, l’autoconeixement, la intuïció i la percepció constitueixen, segons els últims estudis científics, factors clau en la cognició humana fins ara menystinguts. En alguns països i institucions educatives l’educació artística ja és una prioritat en el currículum escolar.

La intuïció, que segons la neurociència és un tipus de coneixement que ens diu què fer abans que la nostra ment conscient reaccioni, es basa en la capacitat per percebre pistes, senyals i patrons associats amb experiències prèvies i és sovint més efectiva que la raó. Deia Albert Einstein: «La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional un fidel servent. Hem creat una societat que honra al servent i oblida el regal.»

En aquest món líquid, com el defineix Zygmunt Bauman, on res és estable i tot és canviant, la creativitat i la imaginació esdevenen eines poderoses per a redissenyar l’encaix de l’individu en la societat i respondre a les preguntes essencials que tots ens fem al llarg de la vida: per què i què fem en aquest món?

La percepció a través dels sentits de l’olfacte, la vista, el tacte, la oïda i el gust és una forma de coneixement i comprensió que juga un paper clau en el funcionament del cervell. Els pensaments es construeixen mitjançant la intervenció de la percepció i les emocions, que juguen un paper indestriable; l’art és una forma d’organitzar la percepció procurant-nos un equilibri entre la part racional i la part emocional/intuïtiva del nostre ésser. Així l’art ens permet veure i experimentar el món de forma més complerta i integradora, i nosaltres en som part activa. La bellesa és l’àmbit d’estudi més conegut de l’estètica com a ciència que estudia el coneixement sensible –el que adquirim a través dels sentits i especialment a través de la vista. Recordem que per als grecs la bellesa ocupava un lloc destacat en l’educació.

La importància de l’estètica i la percepció en la cognició es fa palesa en la nostra manera d’interactuar amb la realitat exterior. D’una banda, segons estudis recents el 80% de la nostra comunicació social és no verbal. Aquests estudis conclouen, a més, que dos terços dels estímuls que rep el cervell són visuals i que l’olfacte, la oïda, el tacte i el gust intervenen de forma subsidiària. El llenguatge no verbal també inclou l’anomenat parallenguatge, com el to, el timbre i d’altres qualitats de la parla que determinen si el que diem significa el que expressem literalment. Els pensaments tenen lloc en la forma d’imatges visuals i són expressats verbalment, però un pensament no és una imatge verbal. Pensem i coneixem utilitzant metàfores, és a dir, representant una cosa en relació a una altra.

En el món educatiu l’ensenyament de l’art hauria de ser concebut com una disciplina rigorosa i comparable a les matemàtiques o la llengua. Les eines pròpies de la pràctica artística con l’analogia, l’harmonia, la formació i reconeixement de patrons visuals, la destresa motora, els jocs d’acció, el modelatge o la capacitat inventiva aporten valors essencials per al desenvolupament personal i social i milloren la lectoescriptura i el pensament abstracte. En aquest sentit algunes escoles han redissenyat els programes curriculars aplicant estratègies de grup, tècniques d’aprenentatge específiques o reordenant els temps i els espais. Sovint també els professors substitueixen els llibres de text per materials educatius creats per ells i dirigits al grup. Horace Mann School i Walnut Hill Elementary School són unes escoles dels Estats Units que, posant en pràctica aquests principis, han esdevingut referents en la comunitat educativa: els seus alumnes són lectors i escriptors eficients, hàbils en matemàtiques, treballadors, empàtics, pensadors intel·ligents, autònoms i responsables.

 

 

treebarn

Charles Cohen. 2011. Neva winter. Fotografia tipus C. 76 x 101 cm