Matías Quetglas o la celebració de la vida

Publicat el 20 de decembre de 2014

 

Sant Pere d’Alcàntara va pertànyer a l’ordre dels franciscans descalços, i es diu que el 1555 va anar fins a Roma descalç seguint el vot de pobresa que havia abraçat. Aquest és el sant que dóna nom al carrer on viu en Matías Quetglas, el pintor dels homes i dones nus de cap a peus, essencials i embadalits. En entrar a ca seva penso com de confortable s’hi sentiria el sant. La història es va detenir en aquesta casa fa molts d’anys, i tan sols reconec com del meu temps unes bombetes de baix consum penjant del sostre, que alhora també són nues. Nuesa, mobiliari auster i antic en una llar plena de memòria. Pensaments, vivències, emoció i fins i tot misticisme. No és, al cap i a la fi, l’aire del lloc que respirem també el nostre aliment? A casa d’en Matías n’hi ha a carretades! Dalt del seu estudi, pujant per una escala estreta i blanca com la llet, on tan sols els graons són de fang i la ment pot abstraure’s en les divagacions del creador, la senzillesa és extrema. Més aviat sembla un oratori presidit per quatre o cinc figures que celebren la vida il·luminades per una llum zenital. Dues cadires velles, un armari, un cavallet, una estructura metàl·lica senzilla amb el material de pintura i dues petites cambres fosques completen l’espai. Tot conté un aire transcendent, fins i tot l’objecte més quotidià, com també succeeix en la seva pintura.

En Matías Quetglas és afortunat perquè per a ell pintar no és una forma de guanyar-se la vida, una professió. És una manera de ser, i de ser en el món. Deia Duchamp que no hi ha art sinó artistes, i podem afegir que n’hi ha que pinten tal com són. Tant la seva pintura com ell mateix transmeten un humanisme on el popular i el culte conviuen en harmonia. Ambdós transmeten contemplació, llibertat, sinceritat, joia de viure, senzillesa i afecte. I és que en cada quadre de Matías Quetglas hi ha contingut el seu alè, els seus records, les seves emocions i els seus pensaments. Per crear art cal tenir quelcom a dir i sobre tot saber-ho dir. El llenguatge de Matías és clar pel seu figurativisme, profund pel seu simbolisme i el seu misteri, però sense la seva habilitat tècnica extraordinària no seriem capaços de comprendre’l. Sap fer parlar el carbonet, el pastel, l’aquarel·la, l’acrílic, l’oli i qualsevol altre tècnica per explicar el que ell desitja.

També es afortunat per haver trobat a Mª Antonia, la seva musa inspiradora, model i companya. En ella hi ha trobat els clàssics, el renaixement, el surrealisme i, per sobre de tot, el mediterrani ple de llum, mites i mitologies.

Com d’altres pintors cèlebres, Matías Quetglas també persegueix la llum, aquella llum metafísica que s’amaga darrere les coses o en el seu interior i que no veiem. Nosaltres veiem la que percebem amb els sentits. És una llum que correspon a la realitat, i de realitats n’hi ha tantes com persones. El món és com una gran casa amb milers de finestres per veure enfora. La majoria de nosaltres ens conformem a mirar a través de les que la història i la societat ens han imposat. Hi ha però d’altres persones, i especialment els científics i els artistes, que viuen per obrir-ne de noves i així poder acostar-nos la misteri de la vida i el seu desvetllament. Gràcies Matías!

Sin título

En Matías Quetglas al seu estudi

Leave a Reply