El marc, frontera entre realitat i ficció

Publicat el 27 de setembre de 2014

Ortega y Gasset va escriure en una ocasió: «Cuando se mira el cuadro se ingresa en un recinto imaginario […]. De lo real a lo irreal, el espíritu da un brinco como de la vigilia al sueño. […] Hace falta un aislador. Esto es el marco.» (José Ortega y Gasset: Notas. «Meditación del marco». Madrid: Espasa-Calpe, 1938).

De fet tota imatge està delimitada pel suport que la conté. Això succeeix en el cinema, on la foscor de la sala emmarca les imatges, el televisor, el telèfon mòbil o l’ordinador. En aquests casos la seva funció és tan sols la de protegir i presentar. En la pintura, però, el marc no és escollit en termes de sobrietat i eficàcia. El marc ha estat sotmès al llarg de la història a les modes i als canvis de gust fins arribar a la seva eliminació i minimització entre els anys seixanta i començament del segle xx, quan Warhol, Rothko, Pollock i molts d’altres hi veuen una distracció de l’obra com a ens autònom.

Per trobar l’origen del marc en pintura ens hem de remuntar a la Itàlia del segle xv quan neix el marc arquitectònic, també anomenat tabernacle, inspirat en les façanes dels temples clàssics. Després, en temps de Felip II, les modes van imposar a España l’anomenat marc «herreriano», famós per la seva robustesa i sobrietat; més tard, durant el barroc, el marc estava sovint policromat i tenia un caràcter orgànic. Per il·lustrar la importància del marc en aquell temps podem recordar que El Greco va arribar a cobrar més per alguns dels seus marcs que pels quadres que hi col·locava. Passat el rococó francès del xviii i en arribar el segle xix, apareixen els marcs d’autor i una plena llibertat estilística que permetrà els artistes de l’època establir relacions insospitades entre l’obra i el marc. Així, l’interès tradicional per la integració del marc en l’entorn com a funció decorativa adquireix un nou significat. Molts artistes d’art modern, a la darreria del segle xix i començament del xx, van trobar en els marcs antics un gran aliat per a potenciar el seu missatge fins al punt que va esdevenir un objecte molt preuat entre els antiquaris. Fins i tot, molts pintors encarregaven els bastidors a la mida de marcs antics dels segles xvii o xviii que trobaven. Així ho feia, per exemple, Picasso amb els seus dibuixos i les seves pintures; Degas dissenyava els marcs pels seus quadres, i Van Gogh no donava per acabada una obra fins que no estava emmarcada.

El 1990, el Metropolitan Museum of Art de Nova York va organitzar una gran exposició de marcs amb el títol Italian Renaissance Frames que va donar peu a l’estudi en profunditat del marc antic europeu per part d’historiadors d’art americans, mentre que a Europa aquest fet passava desapercebut. Com és fàcil d’imaginar, això va significar una fugida massiva d’aquests valuosos objectes cap als Estats Units.

Dues exposicions exquisides a Barcelona (Galeria A34 i Palau Antiguitats) reivindiquen aquesta comunió entre marc i obra amb una selecció de gravats de Dürer, Rembrandt, Canaletto, Goya, Chillida, Miró, Picasso, i d’altres obres magnificades amb marcs que van des del segle xvi al xx. Marcs de banús, de roure, de pi, policroms, amb plata colrada i motius vegetals, anglesos, italians, francesos o espanyols conformen una experiència estètica de primer ordre.

 

Sin título

Pere Borrell del Caso, Huyendo de la crítica, 1874

Leave a Reply