Archive for Marzo, 2015

Zulema Bagur. Art, identitat i paisatge

Lunes, Marzo 30th, 2015

Publicada el 27 de març de 2015

La prorrogació de l’exposició de Zulema Bagur a la Sala del Roser de Ciutadella fins el 4 d’abril ofereix als viatgers que ens visiten aquests dies de vacances l’oportunitat de viure Menorca des d’un altre perspectiva. Per a molts menorquins la pintura de Zulema Bagur és expressió de la seva pròpia identitat, un forma més de ser menorquins. Prova d’això es que els què l’han visitat fins el dia d’avui supera de llarg les expectatives més optimistes.

Zulema crea una realitat diferent mitjançant la pintura, li interessa representar la temporalitat en els paisatges, captar l’aparença fugissera de la pedra tallada, de la mar, i pintar-la amb el cor, amb el sentiment. Es per això que l’exposició ens remet a una Menorca sentida i a una Menorca somiada, on cada bri de fulles, cada alè de l’aire i cada pedra està contingut. El paisatge esdevé un espai de llibertat, un espai de màgia on la vida secreta de la pedra, de les fulles i dels arbres ens recorda també la nostra condició terrestre, no tan sols humana. Perquè som també producte de l’espai geogràfic, de la terra, l’aire i el mar que ens dóna vida.

En paraules de Pissarro, es tracta de “no procedir segons regles o principis, sinó pintar el què s’observa i el què se sent”. La pintura de Zulema es pintura sentida, nascuda d’un impuls que la dur a treballar el color en la forma d’una simfonia. Robert Delaunay afirmava què el color és música. I és emoció. La pinzellada de Zulema es descriptiva, lliure i espontània. No es correspon amb la forma. És tan sols expressió de l’essència i de l’aparença del motiu. Els detalls poc interessen a la pintora. Llum, gest i color esdevenen l’expressió dels indrets de l’illa que més atrauen a Zulema Bagur: les pedreres, els camins, els ports, el món vegetal, les arquitectures i les perspectives aèries. L’exposició, tot i ser de caràcter retrospectiu i recollir vint-i-cinc anys de creació, no s’ha concebut com un recorregut cronològic. Cada temàtica conté aquesta evolució i permet al visitant percebre les distintes maneres d’expressar una mateixa idea al llarg del temps. En cadascun d’aquests temes l’autora expressa una manera personal de sentir l’art i la seva identificació amb el paisatge. Els grans formats són sovint els què millor expressen aquest sentiment. És especialment interessant la sèrie de les pedreres, on experimenta amb el collage, allibera el gest i busca la radicalitat en la composició.

El nostre patrimoni natural, històric i cultural es prou únic com per ser decisiu en una economia turística diferenciada. Per a això cal estimular noves lectures i formes de promocionar la nostra cultura i el nostre entorn natural. Només des de l’excel·lència i des d’una visió atenta a l’escena internacional serem competitius i satisfarem un turisme cultural de per si exigent. La nombrosa assistència a l’exposició de Zulema Bagur confirma un cop més que la ciutadania menorquina, amant de l’art i la música, pot ser una molt bona amfitriona d’aquests visitants àvids de conèixer i aprendre.

 unnamed

“Zulema Bagur 1990-2015”. Sala el Roser. Ciutadella de Menorca

Matías Quetglas o la celebració de la vida

Sábado, Marzo 21st, 2015

Publicat el 20 de decembre de 2014

 

Sant Pere d’Alcàntara va pertànyer a l’ordre dels franciscans descalços, i es diu que el 1555 va anar fins a Roma descalç seguint el vot de pobresa que havia abraçat. Aquest és el sant que dóna nom al carrer on viu en Matías Quetglas, el pintor dels homes i dones nus de cap a peus, essencials i embadalits. En entrar a ca seva penso com de confortable s’hi sentiria el sant. La història es va detenir en aquesta casa fa molts d’anys, i tan sols reconec com del meu temps unes bombetes de baix consum penjant del sostre, que alhora també són nues. Nuesa, mobiliari auster i antic en una llar plena de memòria. Pensaments, vivències, emoció i fins i tot misticisme. No és, al cap i a la fi, l’aire del lloc que respirem també el nostre aliment? A casa d’en Matías n’hi ha a carretades! Dalt del seu estudi, pujant per una escala estreta i blanca com la llet, on tan sols els graons són de fang i la ment pot abstraure’s en les divagacions del creador, la senzillesa és extrema. Més aviat sembla un oratori presidit per quatre o cinc figures que celebren la vida il·luminades per una llum zenital. Dues cadires velles, un armari, un cavallet, una estructura metàl·lica senzilla amb el material de pintura i dues petites cambres fosques completen l’espai. Tot conté un aire transcendent, fins i tot l’objecte més quotidià, com també succeeix en la seva pintura.

En Matías Quetglas és afortunat perquè per a ell pintar no és una forma de guanyar-se la vida, una professió. És una manera de ser, i de ser en el món. Deia Duchamp que no hi ha art sinó artistes, i podem afegir que n’hi ha que pinten tal com són. Tant la seva pintura com ell mateix transmeten un humanisme on el popular i el culte conviuen en harmonia. Ambdós transmeten contemplació, llibertat, sinceritat, joia de viure, senzillesa i afecte. I és que en cada quadre de Matías Quetglas hi ha contingut el seu alè, els seus records, les seves emocions i els seus pensaments. Per crear art cal tenir quelcom a dir i sobre tot saber-ho dir. El llenguatge de Matías és clar pel seu figurativisme, profund pel seu simbolisme i el seu misteri, però sense la seva habilitat tècnica extraordinària no seriem capaços de comprendre’l. Sap fer parlar el carbonet, el pastel, l’aquarel·la, l’acrílic, l’oli i qualsevol altre tècnica per explicar el que ell desitja.

També es afortunat per haver trobat a Mª Antonia, la seva musa inspiradora, model i companya. En ella hi ha trobat els clàssics, el renaixement, el surrealisme i, per sobre de tot, el mediterrani ple de llum, mites i mitologies.

Com d’altres pintors cèlebres, Matías Quetglas també persegueix la llum, aquella llum metafísica que s’amaga darrere les coses o en el seu interior i que no veiem. Nosaltres veiem la que percebem amb els sentits. És una llum que correspon a la realitat, i de realitats n’hi ha tantes com persones. El món és com una gran casa amb milers de finestres per veure enfora. La majoria de nosaltres ens conformem a mirar a través de les que la història i la societat ens han imposat. Hi ha però d’altres persones, i especialment els científics i els artistes, que viuen per obrir-ne de noves i així poder acostar-nos la misteri de la vida i el seu desvetllament. Gràcies Matías!

Sin título

En Matías Quetglas al seu estudi

Sobre ARCO, FAMA i d’altres fires d’art

Martes, Marzo 17th, 2015

Publicat el 14 de març de 2015

 

En les darreres setmanes han tingut lloc a Madrid i Barcelona les úniques fires d’art que se celebren avui a Espanya. A Madrid, entre el 25 de febrer i l’1 de març, van obrir les seves portes ARCO, JustMad, ArtMadrid i La New Fair, mentre que a Barcelona es va celebrar FAMA entre els dies 4 i 8 de març. Si bé ARCO, JustMad i La New Fair són fires exclusivament dedicades a la creació contemporània més avantguardista i experimental, ArtMadrid i FAMA estan més centrades en l’art antic, modern i contemporani d’autors ja reconeguts.

Les fires d’art tenen el seu origen a Colònia –amb Art Cologne (1967)– i a Basilea –amb Art Basel (1970). Aquesta última està considerada la més prestigiosa de totes i es poden adquirir veritables obres mestres, des de Leonardo da Vinci fins a Giacometti. El seu prestigi l’ha dut a obrir sucursals a Miami i, més recentment, a Hong Kong. La de Miami vol ser un centre de referència de l’art llatinoamericà contemporani als Estats Units, mentre que ARCO ja s’està consolidant com un aglutinador de la creació llatinoamericana a Europa. Aquest any, 47 estands eren de galeries llatinoamericanes, 91 de galeries europees i 65 d’espanyoles.

Les fires d’art són una bona eina per prendre el pols de la creació contemporània i del mercat de l’art, que, segons les declaracions de galeristes i organitzadors, sembla que ja presenta símptomes clars de recuperació. Per a una galeria d’art, estar present en una fira –sovint amb costos al voltant dels 30.000€– és un dels principals objectius estratègics, ja que dóna visibilitat i afavoreix els contactes. Des d’un punt de vista econòmic, i segons els galeristes mateixos, amb una facturació anual del 30%, aquestes fires han esdevingut un dels puntals del seu negoci. En aquest sentit, les fires són l’expressió de com el mercat de l’art ha canviat en les últimes dècades, i de com les galeries d’art s’adapten als nous temps i a les noves necessitats. A Espanya, on el col·leccionisme encara no està consolidat, les galeries d’art presenten una distribució geogràfica cada cop més concentrada en ciutats com Madrid i Barcelona. A ARCO, per exemple, del total de 65 galeries espanyoles només tres eren de València, i dues d’Andalusia, Galicia, País Basc o Cantàbria. De les nostres illes hi van participar cinc, i totes elles de Mallorca.

Quin art s’ha pogut veure enguany a ARCO? De nou la pintura ha estat la gran protagonista. Després de molts anys en què es posava en dubte la seva contemporaneïtat, la pintura torna ha dominar l’escena artística i perden visibilitat formats com la fotografia o el videoart. Ha estat una pintura majoritàriament abstracta que en ocasions ha tingut una vocació més decorativa que interpel·lativa i interactiva. Aquest any no hi ha hagut obres polèmiques o escandaloses com altres anys (recorden a Franco dins d’una nevera?). L’únic que ha saltat a les pàgines dels diaris ha estat una obra de Wilfredo Prieto, un artista cubà, que consisteix en un got real mig ple d’aigua (o mig buit, segons es miri) damunt un prestatge. La notícia no era tant això com el seu preu: 20.000€.

Sóc dels que creu que en aquesta societat mercantilitzada posem massa èmfasi en el valor econòmic sense prestar atenció a la intenció, la poesia o el simbolisme de l’art. Però també crec que els artistes, i en especial els conceptuals, més interessats en la idea o el concepte que en l’objecte, sovint acaben fent de l’obra un manual d’instruccions. És el cas del got de Wilfredo Prieto: el seu comprador també adquireix un certificat de l’artista en el qual s’explica com instal·lar-lo i en quines condicions. El certificat esdevé l’obra. Aquests dos fets, juntament amb d’altres, expliquen el distanciament que hi ha entre la població i l’art contemporani. I qui se’n beneficia? Grups socials i econòmics que fan de l’art contemporani una eina de propaganda i d’especulació segons la qual els que no entenem o no ens emocionem amb aquest art som uns ignorants.

Les grans obres de l’art universal, així com les de creadors contemporanis que ja han assolit l’estatus d’obres mestres, si tenen aquesta qualitat d’emocionar i fer-se entendre per elles mateixes.

 

Sin título

Wilfredo Prieto, Vaso de agua medio lleno, 2006

El marc, frontera entre realitat i ficció

Martes, Marzo 17th, 2015

Publicat el 27 de setembre de 2014

Ortega y Gasset va escriure en una ocasió: «Cuando se mira el cuadro se ingresa en un recinto imaginario […]. De lo real a lo irreal, el espíritu da un brinco como de la vigilia al sueño. […] Hace falta un aislador. Esto es el marco.» (José Ortega y Gasset: Notas. «Meditación del marco». Madrid: Espasa-Calpe, 1938).

De fet tota imatge està delimitada pel suport que la conté. Això succeeix en el cinema, on la foscor de la sala emmarca les imatges, el televisor, el telèfon mòbil o l’ordinador. En aquests casos la seva funció és tan sols la de protegir i presentar. En la pintura, però, el marc no és escollit en termes de sobrietat i eficàcia. El marc ha estat sotmès al llarg de la història a les modes i als canvis de gust fins arribar a la seva eliminació i minimització entre els anys seixanta i començament del segle xx, quan Warhol, Rothko, Pollock i molts d’altres hi veuen una distracció de l’obra com a ens autònom.

Per trobar l’origen del marc en pintura ens hem de remuntar a la Itàlia del segle xv quan neix el marc arquitectònic, també anomenat tabernacle, inspirat en les façanes dels temples clàssics. Després, en temps de Felip II, les modes van imposar a España l’anomenat marc «herreriano», famós per la seva robustesa i sobrietat; més tard, durant el barroc, el marc estava sovint policromat i tenia un caràcter orgànic. Per il·lustrar la importància del marc en aquell temps podem recordar que El Greco va arribar a cobrar més per alguns dels seus marcs que pels quadres que hi col·locava. Passat el rococó francès del xviii i en arribar el segle xix, apareixen els marcs d’autor i una plena llibertat estilística que permetrà els artistes de l’època establir relacions insospitades entre l’obra i el marc. Així, l’interès tradicional per la integració del marc en l’entorn com a funció decorativa adquireix un nou significat. Molts artistes d’art modern, a la darreria del segle xix i començament del xx, van trobar en els marcs antics un gran aliat per a potenciar el seu missatge fins al punt que va esdevenir un objecte molt preuat entre els antiquaris. Fins i tot, molts pintors encarregaven els bastidors a la mida de marcs antics dels segles xvii o xviii que trobaven. Així ho feia, per exemple, Picasso amb els seus dibuixos i les seves pintures; Degas dissenyava els marcs pels seus quadres, i Van Gogh no donava per acabada una obra fins que no estava emmarcada.

El 1990, el Metropolitan Museum of Art de Nova York va organitzar una gran exposició de marcs amb el títol Italian Renaissance Frames que va donar peu a l’estudi en profunditat del marc antic europeu per part d’historiadors d’art americans, mentre que a Europa aquest fet passava desapercebut. Com és fàcil d’imaginar, això va significar una fugida massiva d’aquests valuosos objectes cap als Estats Units.

Dues exposicions exquisides a Barcelona (Galeria A34 i Palau Antiguitats) reivindiquen aquesta comunió entre marc i obra amb una selecció de gravats de Dürer, Rembrandt, Canaletto, Goya, Chillida, Miró, Picasso, i d’altres obres magnificades amb marcs que van des del segle xvi al xx. Marcs de banús, de roure, de pi, policroms, amb plata colrada i motius vegetals, anglesos, italians, francesos o espanyols conformen una experiència estètica de primer ordre.

 

Sin título

Pere Borrell del Caso, Huyendo de la crítica, 1874

La cultura de l’espectacle

Martes, Marzo 17th, 2015

 Publicat el 12 de setembre de 2014

Des de fa ja algunes dècades assistim a un procés de desmembrament de la cultura orquestrat per la indústria de l’entreteniment i els governs. Tota manifestació cultural producte del coneixement, la reflexió, la recerca de l’essència, el compromís personal i la responsabilitat social és fagocitada i reconvertida en un producte ensucrat, inofensiu i superflu. Com deia Todd Gitlin, sociòleg americà, es tracta de recobrir la història i presentar un món sense conflictes greus, un món de rialletes on la decisió més important és a què jugar o a quin cavallet de la fira pujar.

El moviment pop dels anys seixanta, amb Andy Warhol al capdavant, ha tingut unes conseqüències definitives en la concepció d’aquesta nova cultura. Una d’elles ha estat la dissolució de les fronteres entre alta i baixa cultura, aquelles que eren pròpies de l’elit i del poble respectivament. La bondat aparent d’aquest fenomen que podia presagiar un augment del coneixement i del pensament crític en la societat pel fet de tenir accés a una cultura erudita i democratitzada ha estat, però, un miratge. Els governs i la indústria de l’entreteniment s’han encarregat d’homogeneïtzar la cultura fent prevaler criteris econòmics i de rendibilitat i oblidant els aspectes socials. La cultura, i en especial els museus i centres d’art, s’han convertit sovint en l’eix central de la política turística, quan no de la promoció urbanística. La cultura esdevé així imatge, producte de màrqueting i de consum.

En què consisteix, doncs, aquesta cultura de l’espectacle? Presenta unes característiques derivades d’una societat hipervisual on estem sotmesos a una sobreexposició d’imatges constants. Això ha propiciat que el pensament es divulgui mitjançant la veu en lloc de la lectura, que haguem substituït el coneixement per la curiositat, la originalitat per la notorietat, el significat de la cultura per l’ús que en fem, el contingut pel superficial, la qualitat per la quantitat i l’assaig per la guia il·lustrada o l’audioguia que ens diu què veure, què sentir i què mirar.

El paradigma d’aquesta cultura de l’espectacle és Jeff Koons, l’artista viu més car del món, envoltat d’especuladors i col·leccionistes milionaris. El 2008, en una celebració de l’excés, el caprici i l’ostentació, va exposar al Palau de Versailles. Ara exposa al Museu Whitney de Nova York i, a la cantonada, H&M ven unes bosses edició limitada dels seus gossos d’acer polit i colors llampants en miniatura. L’obscenitat ha arribat inclús a l’òpera, l’últim reducte de l’alta cultura, amb posades en escena com la de Tannhäuser de Ian Judge, representada al Teatro Real de Madrid el 2009, on la pornografia prenia l’escenari i esdevenia cultura. O Woyzeck, de Calixto Bieito, el 2007, on es realitzaven trepanacions de cadàvers en escena. En una gran cerimònia de la confusió la violència, el kistch, la pornografia, la banalitat i l’ostentació conviuen amb l’estètica, l’emoció, el transcendent, la bellesa i l’ART (en majúscules). La cultura esdevé així una indústria de l’espectacle que atrau les masses, les entreté i les fa més conformistes. Res més lluny del seu sentit original: cultivar, cuidar i créixer.

Sin título

Jeff Koons, Balloon dog, 2008. Chateau de Versailles, París.

Art i voluntariat

Martes, Marzo 17th, 2015

Publicat el 16 d’agost de 2014

Al llarg de l’any, i especialment durant l’estiu, se succeeixen arreu iniciatives de caràcter benèfic on la cultura, i l’art en especial, uneix ciutadans i organitzacions. El compromís de la comunitat artística amb la societat i sobretot amb les causes humanitàries té una llarga trajectòria, i organitzacions diverses com Mans Unides, Càritas, ASPANOB, AECC, etc. han recorregut sovint a l’art per recaptar doblers. Els pressupostos d’aquestes organitzacions s’han vist minvats en els últims anys atesa la dificultat dels poders públics per mantenir les subvencions als serveis socials i a la cultura. Val a dir, però, que no han tingut aquesta dificultat per subvencionar bancs i banquers!

El lligam entre l’art i l’acte de donar és, tal com demostren estudis americans (Giving USA 2013), molt sòlid. L’art, la generositat i el voluntariat augmenten el benestar de l’individu, el seu sentit de pertinença a la comunitat i en últim terme la seva salut mental i física. Ambdós procuren a l’individu valors i actituds dirigides a construir i a gaudir d’un món millor, sa i bell. L’associació entre l’art i la beneficència sorgeix ja a Nova York el 1933 amb el New York City Visiting Committee of the State Charities Aid Association, i al món anglosaxó adquireix una gran importància sustentada per una ètica protestant que propugna el retorn a la societat mitjançant els doblers o el treball voluntari de part de la riquesa o l’estatus aconseguit. Ells ho anomenen una «win-win situation», és a dir, tots sortim guanyant.

En tant que l’art és un dels baluards de la consciència individual i col·lectiva i els artistes exploradors i qüestionadors la nostra realitat individual i social, el seu compromís envers la comunitat esdevé, doncs, indestriable. L’art, expressió del sensible, tendeix a solidaritzar-se de forma natural amb les persones que pateixen o amb les que practiquen l’altruisme empesos per un ideal. Això explica la bona disposició de l’artista a cedir la seva obra en exposicions i subhastes benèfiques malgrat les seves minvades economies.

Menorca, amb una llarga tradició associativa de caràcter cultural i social, té en la Fundació Hospital Illa del Rei un exemple d’abast ja universal. Els prop de 200 voluntaris de diferents nacionalitats que cada diumenge des del 2004 reconstrueixen l’antic hospital naval anglès demostren el poder de la societat civil organitzada. L’extraordinari treball dut a terme ha estat possible principalment gràcies a les aportacions obtingudes mitjançant concerts, obres de teatre, recitals de poesia i subhastes i exposicions d’art. En els propers dies, l’art esdevindrà de nou aliat de l’Illa del Rei amb una exposició extraordinària coincidint amb el desè aniversari, i fent palès, un cop més, que art, generositat i voluntariat també són motor de canvi social.

 

Sin título

Illa del Rei, Maó, Menorca

Del misteri i la inutilitat de l’art

Martes, Marzo 17th, 2015

Publicat el 16 de juliol de 2014

La Galeria Xibau de Ferreries presenta fins dissabte exposició una curta però intensa amb el títol L’art a la recerca del misteri. Aquest títol té per suposat una clara intencionalitat reivindicativa. En un context cultural i social com el nostre, té l’art coses a dir, encara? Quin paper estan jugant els diversos agents implicats (artistes, galeristes, gestors, administracions, mitjans de comunicació, mercat, etc.)? Quin art volem? On el volem?…

«L’autèntic artista revolucionari és el que arriba al fons de l’existència humana, el que busca el misteri d’aquesta existència». Això em deia el pintor Modest Cuixart mesos abans de deixar-nos en una conversa trepidant, carregada d’experiència, coneixement i saviesa. Picasso li havia dit en una ocasió a París: «Pinta siempre lo que te salga de los cataplines, pero con oficio.»

El temple de l’art esdevé, amb aquests dos pilars que el sustenten, l’expressió màxima de la humanitat. Durant segles, però, hem sentit i hem cregut que el treball era la font de tota riquesa i fins i tot vam llegir a Karl Marx dir que el treball era l’expressió mateixa de la humanitat de l’home. Des de la Il·lustració, la nostra existència gira al voltant del concepte d’utilitat. Només allò útil interessa i per tant l’art i la bellesa, sense utilitat pràctica aparent, adquireixen la categoria d’inútils. El sistema, però, que ho fagocita tot, els atorga una funció decorativa i els converteix en un producte d’inversió, una mercaderia, un objecte de consum.

Vull pensar que ara que ens comencem a adonar que cal recuperar valors perduts la inutilitat de l’art ens pot donar un cop de mà. La necessitat de transcendència és consubstancial a l’home. Prova d’això és un estudi sobre el gust artístic realitzat l’any 1971 per la UNESCO, a Toronto, on L’Angelus de Millet va esdevenir el quadre més valorat. Sembla doncs que tenim set d’espiritualitat, que aquesta comunió entre el sagrat i el profà que representa el quadre ens segueix acompanyant des de temps llunyans.

Però, com ens ho fem per copsar aquest misteri que s’amaga en una obra d’art? La intuïció, les emocions i la contemplació seran els nostres arguments. Deixarem l’anàlisi, les paraules, l’interès i la racionalitat per a d’altres àmbits de la nostra vida. El llenguatge de l’art no es pot expressar en paraules, ja que el seu hàbitat és la consciència. Pensem en un quadre on hi ha representada part d’una planta, com fan els orientals. Amb la nostra imaginació completarem intuïtivament les fulles percebent així la capacitat germinativa d’aquesta. Contemplar art també és co-crear, dialogar i transportar-nos a un temps i un espai distint, a les profunditats clares i lluminoses de la consciència. Deia Francesc Cambó, polític, escriptor i col·leccionista d’art: «viure envoltat d’art aclareix l’esperit i crea en el fons de l’ànima un gran goig.»

Potser l’art és inútil, com una simfonia o un poema, però és precisament aquesta inutilitat la que li dóna tant de poder. L’art esdevé un fidel i estimulant company de viatge en un temps on l’interès per un renovat humanisme, una nova manera de ser i estar en el món, pren tanta o més importància que els moviments socials col·lectius. L’artista revolucionari, avui, és doncs el que pinta com ho feien el Greco o Goya segles enrere o Tàpies, Guinovart, Plensa o Miró més recentment, no el que fa crítica social des de la trivialitat, l’espectacularitat, la provocació o l’agressió. En les reflexions i preguntes al voltant de la societat i els seus valors d’una proposta artística no hi hauria de mancar la seva raó última. En la recerca d’aquest sentit de transcendència rau un dels fonaments de la creació artística de tots els temps. L’obra d’aquests artistes és un far que ens anuncia un territori desconegut per descobrir, un avís per a navegants.

 

Sin título

Contemplant dues obres de Rothko