Alícia al país de les meravelles

julio 18th, 2021

Alice Liddell era la mitjana de tres germanes, filles del capellà anglicà Robinson Duckworth. Lewis Carroll (originàriament Charles Lutwidge Dodgson) era col·lega seu al Trinity College d’Oxford, on ensenyava matemàtiques. En una excursió pel riu Tàmesi, Lewis Carroll inventà un conte i Alícia quedà entusiasmada. Li demanà que li escrivís i al Nadal següent li regalà el conte, escrit a mà i amb il·lustracions incloses. Corria l’any 1862 i a l’Anglaterra victoriana les convencions socials i morals no permetien gaire llicències. Malgrat això, l’autor creà una de les obres literàries que més influència han tingut en l’art, l’escultura, el teatre, el cinema i el ballet, Alícia al país de les meravelles. El 1886, un any després de la seva publicació per MacMillan, amb il·lustracions de John Tenniel, tingué lloc la primera escenificació de l’obra i el mateix Carroll es trobava entre l’audiència. Alícia al país de les meravelles aviat esdevingué un gran èxit editorial i es convertí en una obra universal. Com en el Quixot de Cervantes, l’idealisme i el somni ens obren la porta a mons carregats de simbolisme amb una narració àgil, capritxosa i plena d’enginy. Si bé Alícia és una nena victoriana, immersa en una cultura puritana, l’autor trenca amb les convencions i fa una caricatura social utilitzant un llenguatge directe en el qual no hi manquen deformacions i invencions, fins al punt que qüestiona la mateixa funció lingüística del llenguatge alterant les paraules. És per això que Lewis Carroll és considerat un dels precursors del surrealisme i del dadaisme.

Una bereneta de boixos. Il·lustracio de John Tenniel

El Victoria & Albert Museum de Londres inaugurà recentment una exposició dedicada a aquest conte infantil amb el títol «Alice: curioseur and curioseur». Es tracta de l’exposició més gran que mai s’ha fet sobre la seva influència en la cultura occidental. Una influència que, per exemple, s’ha materialitzat en la creació de més de quaranta pel·lícules al seu voltant, la més significativa de les quals és la de Walt Disney, de l’any 1951, en plena postguerra, que malgrat no ser ben rebuda al principi ajudà a construir la imatge que tots tenim d’Alícia.

Com dèiem abans, la seva influència en el surrealisme ha estat decisiva. Dorotea Tanning pintà, el 1943, Eine Kleine Nachtmusik, un oli en el qual en darrer terme veim les portes (l’accés al desconegut) amb què Alícia es troba al conte, una de les quals és la que li permetrà entrar al jardí de les meravelles. En el quadre l’autora fa referència a les dues dimensions que conformen l’oníric, l’alteració de l’espai i el temps. Alícia viu, abans d’accedir al jardí, tot un seguit de canvis en la seva grandària a causa de la ingesta de substàncies diverses per aconseguir la clau d’or que obre el pany d’aquella porta. En el quadre de Salvador Dalí Una loca fiesta de té (1969) el pintor empordanès fa un homenatge a Alícia pintant un rellotge tou que expressa la pèrdua de la dimensió temporal en el conte i reinterpreta el passatge en el qual la Llebre de Març, el Barreter, el Liró i Alícia prenen el te. La conversa gira al voltant d’un rellotge que va endarrerit dos dies perquè el Liró ha engreixat la maquinària amb mantega.

Dorothea Tanning. 1943 Eine Kleine Nachtmusik

El Gat de Cheshire, aquest moix somrient que acompanya Alícia, es convertí en una icona del moviment hippy amb el pòster que dissenyà Joseph McHugh, i tant els Beatles amb la seva cançó I am the Walrus com Jefferson Airplane amb White Rabbit s’inspiraren en l’obra de Carroll. Fins i tot a la portada del disc Sargent Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) Peter Blake va reproduir la cara de Lewis Carroll.

Peter Blake. 1970. «Alice Through The Looking Glass and What Alice Found There»

Encara avui Alícia al país de les meravelles continua inspirant nombrosos creadors, com l’artista índia Nalini Malani (li vàrem dedicar un article), Yayoi Kusama o la fotògrafa Annie Leibovitz. L’any 2011 The Royal Ballet presentà Alice’s Adventures in Wonderland al Royal Opera House, una extraordinària creació a càrrec de Christopher Wheeldon que s’ha programat diverses vegades i que es va projectar en diferit a l’Ocimax de Maó fa un parell d’anys. El calendari de Pirelli de l’any 2015, fotografiat per Tim Walker, es dedicà a Alícia al país de les meravelles. En aquest cas, però, Alícia era negra, com la resta de personatges.

The Royal Ballet. 2011. «Alice Adventures in wonderland»

L’obra ens presenta tota una sèrie de personatges que representen arquetips, arquetips que s’han llegit en clau psicoanalítica, psicosocial, de l’estructura de classes, des de la perspectiva de gènere, des de la sexualitat, la perversió, la psicosi o la psicodèlia. Aquests personatges apareixen sota la forma d’animals, fent coincidir les seves característiques zoològiques amb distints caràcters que serveixen a Carroll per presentar una caricatura social.

La desmesurada fantasia del conte i la seva fascinació, encara avui, posa de manifest la necessitat de l’ésser humà de cercar a través de la imaginació un sentit, una comprensió o una fugida, especialment en temps com els que vivim. A Menorca, i concretament a Alaior, hi ha un jardí que ens transporta a una realitat propera al món d’Alícia, un espai en el qual ens meravellam davant teteres gegants i moixos com el de Cheshire. És la vinya de Pere Massanet. Un dia en parlarem.

Marina Abramovic a Alaior

julio 4th, 2021

El dia que s’inaugurà LÔAC també s’obria una exposició, aquesta temporal, de Marina Abramovic (Belgrad, 1946) a la capella de Gràcia d’Alaior. Possiblement aquesta sigui l’única ocasió que vostès tenguin de conèixer l’obra d’una de les més grans artistes del món contemporani, l’anomenada àvia de la performance. El fet que a Menorca aquesta exposició sigui una realitat ja és tot un esdeveniment. Si a més a més hi afegim el fet que s’exposa una de les seves darreres produccions per primera vegada a Espanya, ens trobam davant un fet de gran transcendència en la vida cultural a Menorca. De ben segur que aquesta exposició no els deixarà indiferents.

S’inicià en l’art a la Iugoslàvia de Tito amb l’oposició del seu pare, oficial de l’exèrcit. Aviat començà a explorar camins en els quals el cos era alhora el mitjà i l’objecte de reflexió. La seva obra cerca sacsejar les nostres consciències a partir d’accions en les quals confronta el públic amb l’artista i en què se sotmet a situacions límit, físiques i mentals. «El dolor és una porta» digué en una ocasió. Moltes de les performances que ha duit a terme han tingut una gran repercussió, tant en mitjans generalistes com en la crítica especialitzada. Amb ella l’art contemporani s’ha expandit per nous territoris pels quals transiten nombrosos artistes joves. Tant és així que les performances i les instal·lacions (una manifestació artística que vàrem tractar en el seu moment) s’han convertit en elements centrals de l’art contemporani. En una entrevista que li feren al maig d’enguany amb motiu de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts deia: «Jo vaig inventar la performance, però em sobreviurà».

En entrar a l’exposició ens veurem envoltats per ella, pel magnetisme de la seva mirada, a través de nou autoretrats. Aquest ha estat un gènere sovintejat per l’artista, unes vegades com una forma de transmetre les seves emocions i qüestionaments,  d’altres com a document autobiogràfic. Quatre dels autoretrats són fotografies de gran format. Onion (1995-2005) pertany a una performance en la qual es menjava una ceba al mateix temps que se sentia una veu en off en la qual manifestava el seu fàstic i afartament per les obligacions a què es veia sotmesa (inauguracions, avions, etc.) i pels seus fracassos amorosos, i desitjava envellir i renunciar a tota aspiració. Portrait with Maracas (2006) i The kitchen VIII (2005) són reflexions sobre l’existència i la mort. La darrera forma part d’una sèrie dedicada a Santa Teresa de la Creu. Black sheep (2010) té un doble significat: tracta sobre la seva joventut a una Iugoslàvia opressora en la qual era vista com una ovella negra i alhora ens recorda la puresa i la innocència que transmet l’ovella en moltes cultures properes a nosaltres.

The Kitchen VIII. Serie Homage to Saint Therese (2005). Impressió cromogènica a color. Ed 1 de 9

A l’absis de la capella s’exposa per primera vegada a Espanya la sèrie Five stages of Maya Dance (2013), títol que fa referència a les danses de la civilització maia. En cinc blocs d’alabastre d’uns seixanta per seixanta centímetres distintes expressions facials representen estats de por i desesperació. L’efecte visual és sobrecollidor a causa de la tècnica emprada, una barreja de performance, escultura i llum duita a terme per una empresa de Madrid, Factum Art, especialitzada a fer produccions per a grans artistes internacionals en la qual treballen enginyers, electricistes, programadors de software i especialistes en 3D. A partir de les fotografies es va fressar, en tres dimensions, cada bloc d’alabastre per la cara posterior i s’hi va instal·lar il·luminació. Quan les veim de front, la seva presència física és commovedora, i en observar-les de costat es produeix un fenomen estrany en què la seva imatge, que ens resistim a perdre, es transforma en un «paisatge» que recorda els paisatges de l’art oriental.

Aquesta obra forma part d’un treball d’investigació que du a terme els darrers anys, en què explora nous recursos tecnològics que li permetin distanciar el seu cos de les seves obres. En una de les seves darreres produccions, The life, utilitza la performance a través de la realitat virtual, de forma que l’observador entra en un cercle al mateix temps que apareix l’artista en un holograma. Aquesta transició en la seva obra l’explicava Marina Abramovic amb motiu de la primera exposició pública de Five stages of Maya Dance —la d’Alaior és la segona—, a Masterpiece London el juny del 2018: «La performance és una forma immaterial d’art. En aquest moment de la meva vida, fent front a la mortalitat, he decidit capturar les meves performances en un material més permanent que el vídeo i la fotografia. Vaig triar l’alabastre per la seva història i les seves característiques (lluminositat, transparència, etc.).»

No deixin escapar aquesta oportunitat!

LÔAC. Una experiència pionera a Menorca

junio 20th, 2021

La inauguració dijous a Alaior del centre d’art Alaior Art Contemporani (LÔAC) és un fet de gran transcendència a Menorca. Per primera vegada els menorquins i visitants tindrem a l’abast una variada i excepcional mostra del que ha estat l’art nacional des dels anys seixanta fins al dia d’avui. Aquest recorregut per l’art ens permet copsar el que ha estat l’esperit dels temps i com els artistes han donat resposta a les inquietuds de l’ésser humà i de la societat mitjançant la creació artística. En tots ells hi ha un posicionament amb relació a l’estètica, la bellesa, l’ètica, la filosofia i la política. En tots ells hi ha una vocació per donar forma al pensament i per fer de la materialització de les idees quelcom etern. És per això que el poder de l’art és tan gran i poder gaudir-ne amb una col·lecció d’aquestes dimensions a Alaior és un privilegi extraordinari.

El nostre viatge per LÔAC s’inicia de la mà dels primers contemporanis espanyols, colpejats per la crisi existencial que resultà de la Segona Guerra Mundial, que donà origen a la contemporaneïtat. Inscrits en els moviments informalistes, l’abstracció geomètrica, el surrealisme o l’expressionisme abstracte cercaren formes d’expressar aquest dolor o de guarir-lo. Antonio Saura, amb el seu retrat de Dora Maar, expressa el dramatisme i la violència gestual amb la qual el pintor intenta arribar a les entranyes de l’home. L’oli de Juana Francés i el gravat d’Antoni Tàpies ens transporten al potencial expressiu de la matèria dins l’àmbit de l’informalisme, al qual s’afegeix la porta de Juan Muñoz, carregada del simbolisme que la porta té com a trànsit a altres mons. El camí que emprengué Pablo Palazuelo amb l’abstracció geomètrica estava imbuït d’un sentit espiritual en el qual la ciència té un paper destacat, mentre que artistes cinètics com Eusebio Sempere cercaren el moviment i les il·lusions òptiques per transportar-nos a altres dimensions. Altres artistes investigaren les qualitats formals de la pintura mitjançant el color i la seva disposició en l’espai, com José Guerrero. Altres, a contracorrent, tornaren a la realitat com a motiu, com Antonio López, figura destacada de l’Escola de Madrid de pintura realista, a la qual aviat s’afegiria el menorquí Matías Quetglas.

Totes ells i altres que descobrireu en entrar a les sales de LÔAC formen una rica i variada constel·lació d’artistes amb obres com les que omplen les sales dels millors museus d’art contemporani. Joan Miró brilla en el firmament amb llum pròpia i tant l’escultura com els gravats presents a la mostra ens enlluernen per la seva extraordinària potència plàstica i poètica. També ho fa Alexander Calder, pare de les escultures cinètiques, amb les litografies de la sèrie «Our unfinished revolution», i Marina Abramovich, mare de la performance, amb les seves obres relacionades amb la percepció del cos, el dolor i les emocions.

Antonio Saura, 1983. Retrato de Dora Maar. Oli sobre tela 130 x 197 cm

Alaior Art Contemporani dona fe a bastament d’aquest temps històric, un temps que de la mà de Miquel Barceló, amb l’obra Seiche adulte i Jaume Plensa amb l’obra Sense títol, donà pas a les joves generacions. Tots dos són la clau de volta que ens permet lligar un temps i l’altre. Miquel Barceló amb el seu neoexpressionisme energètic i vital, i Jaume Plensa amb les seves formes zoomòrfiques i amb la idea de representar el general des del particular amb un calamar de quatre metres de llarg.

Dins la gran diversitat de llenguatges i propostes que omplen la producció contemporània de joves artistes, a l’exposició trobam dues tendències principals: un interès per transcendir la bidimensionalitat del quadre en el cas de Robert Ferrer, Lucia Vallejo i Blanca Muñoz, i un interès per aprofundir en la representació de la figura humana i la narració en el cas de Salustiano, Rafael Jiménez, Miguel Tadeo o Stephan Conray.

Robert Ferrer. 2019. Estructures en construcció. Paper, cartó, nylon i metracrilat sobre fusta. 101 x 101 x 10 cm

Però LÔAC no és tan sols un recorregut per la nostra història contemporània i pels seus estils i llenguatges, és també un recorregut per les distintes tècniques artístiques i en especial per l’obra gràfica, amb la qual cosa l’exposició es converteix en un referent a l’illa per a tota persona interessada en el seu estudi i/o contemplació. Hi trobam alguns dels millors exemples de l’art del gravat, com és el cas de Roig i negre, d’Antoni Tàpies, i Rosas de invierno, d’Antonio López.

Com en tota col·lecció, hi ha uns trets distintius que responen als gustos i interessos del seus propietaris. Els autoretrats de nombrosos artistes n’és un de destacat i ens permetrà conèixer millor la importància que aquest té en el procés d’introspecció i autoconeixement de l’artista en uns casos, o com a procés d’investigació plàstica en d’altres, fins i tot com a antiretrat, destruint la pròpia imatge, com en el cas de Saura. Els autoretrats d’artistes internacionals com William Kentridge, Kiki Smith o Penck confereixen a LÔAC una vocació internacionalista de primer ordre.

Amb Alaior Art Contemporani s’evidencia la necessitat de preservar el nostre patrimoni artisticocultural per entendre el present, qui som i construir una societat en la qual ètica i estètica esdevenguin el pal de paller. Atès que l’Administració pública no sempre pot garantir el gaudi d’aquest patrimoni, cal cercar fórmules que ho possibilitin. La col·laboració público-privada és ja una realitat amb LÔAC i esdevé una experiència pionera a Menorca, una experiència que neix de la generositat i l’altruisme dels col·leccionistes, com molts museus del món, i del compromís i la determinació de l’Administració local. La protecció del patrimoni, la seva custòdia i l’educació de la ciutadania, principis que inspiren els museus del món, són també aquí vigents.

De vels, veladures i sudaris

junio 6th, 2021

El conegut mascaró del palau de Torre-Saura de Ciutadella de Menorca, en el qual una cara esculpida en marès està coberta per un vel, ha estat sotmesa a interpretacions diverses, sempre relacionades amb veure o ser vist. Les connotacions simbòliques del vel, les túniques, els mantells o els sudaris són presents al llarg de tota la història i l’art ha deixat palesa aquesta significació a bastament, també en la contemporaneïtat. Dues exposicions a Maó tenen o han tingut el sudari i el vel com a protagonistes: «Memento Mori», de Lucía Vallejo Garay, al centre d’art Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz – Hdez. Mora, i «Black Venus», de Gianna Carrano, a la sala de Sant Antoni, respectivament.

El vel és possiblement el teixit que més significats conté. Sovint rela cionat amb l’ocultació de la veritat, en la llengua trobam paraules com desvelar, revelar i veladures, que en deriven, així com expressions d’ús comú («tirar un vel», per significar l’ocultació d’un fet o pensament; «prendre el vel», per ingressar a un orde religiós). L’ús del vel ha estat present al llarg de tota la història, majoritàriament entre les dones, tot i que els homes tuàreg també l’empren per protegir-se de les tempestes d’arena. A la Bíblia es diu que quan Moisès davallà del mont Sinaí per parlar al poble s’hagué de cobrir amb un vel perquè la seva llum el cegava. Porfiri anomenava el cel «el vel» perquè entenia que era el vestit dels déus. Es relaciona també amb la puresa, la virtut i la castedat, i el vel del baptisme, el de la núvia i el de la vídua són manifestació d’aquestes qualitats. També és comú en la dansa, especialment a l’Índia i a l’Orient, i s’ha relacionat amb la dansa dels set vels de Salomé, que neix del mite d’Ixtar, deessa mesopotàmica. Aquesta, per prendre a la seva germana Ereixkigal el poder sobre la vida i la mort, descendí a l’infern travessant set portes (la voluntat, l’ego, la ment, el desig sexual, l’èxtasi, la màgia i la il·luminació).

La representació del vel, la draperia i la vestidura en la pintura i en l’escultura ha estat un dels grans desafiaments tècnics i expressius de la història. Tant és així que en el barroc hi havia, en els tallers dels grans mestres, pintors especialitzats a pintar teixits. Pintar els plecs de les túniques, mantells i vels en les imatges de Crist, la Mare de Déu o qualsevol personatge va anar evolucionant en funció de les èpoques, des de l’esquematització formal del romànic fins a la pintura escultura contemporània. Fou al Renaixement quan la introducció de les veladures, capes fines de pintura superposades, donaren lloc a una transparència i lluminositat que augmentava la sensació de profunditat. Rembrandt, Vermeer, Velázquez, els germans Van Eyck, Monet, Van Gogh o el contemporani Rothko són exemples excelsos d’aquesta tècnica.

L’escultura li deu a l’escultor de l’antiga Grècia Fídies la tècnica dels panneggio bagnato (‘draperies humides’). Aplicada per primer cop al Partenó, Fídies esculpí les túniques i els seus plecs adherint-los al cos de forma que es pot apreciar l’anatomia humana. Existeixen extraordinaris exemples de rostres i cossos coberts per vels i sudaris tallats en marbre. El més corprenedor que he vist mai és el Cristo velato de la capella de Sansevero a Nàpols (vegeu imatge), l’apoteosi de l’escultura mundial, tallada el 1753 per Giuseppe Sanmartino. A la mateixa capella també hi trobam La Pudicizia (‘La modèstia’), obra d’Antonio Corradini esculpida un any abans. El Cristo velato és un Crist jacent tallat a partir d’un bloc de marbre amb unes mides de 50 x 80 x 180 cm. El sudari que cobreix Crist deixa entreveure els senyals del martiri sofert, amb marques a la cara i al cos. La transparència i la naturalitat dels plecs produeixen una estranya sensació de realitat. Encara sobreviu la llegenda que sosté que el vel fou el resultat de l’aplicació de la tècnica de calcificació ideada pel príncep i alquimista Raimondo di Sangro, que fou qui comissionà l’obra. Segons aquesta llegenda, el vel dipositat damunt l’escultura s’hauria transformat en marbre per un procés alquímic. Avui sabem, a partir de cartes manuscrites de l’època, que el vel va ser tallat a partir del mateix bloc de marbre.

Els vels que cobreixen els rostres, les túniques damunt la pell, els mantells com la capa més externa i els sudaris per embolcallar els difunts ens parlen de l’ocultació de la realitat, de la preservació de les virtuts, del misteri que s’amaga darrere del visible. En desvelar l’invisible l’art ha tingut i té un paper transcendental. Stefan Zweig afirmà que per mitjà de l’art l’immortal s’ha fet visible al nostre món transitori.

L’art polític segons Beuys i González-Torres

mayo 23rd, 2021

En una petita obra damunt paper, amb la signatura de Joseph Beuys, es veu una creu gammada en vermell i un text a sota que diu «Joseph Beuys, chi non sa o non ricorda ripete» (‘Joseph Beuys, qui no sap o no recorda repeteix). En una altra obra, en un espai expositiu diferent, trobam una farmaciola penjada a la paret i oberta en la qual hi ha un rellotge despertador, una fotografia del quadre de Francisco de Goya El pelele (1791-1792), material relatiu al tracte que reben els homosexuals a la Xina i la fotografia de dos joves neonazis a l’alemanya dels anys trenta. Aquesta darrera obra pertany a Félix González-Torres (americà nascut a Cuba el 1957 i mort a Miami el 1986) i forma part de l’exposició «Política de la relació» que es pot veure al MACBA de Barcelona. L’obra de Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) forma part de l’exposició «Joseph Beuys. Pedagogia Radical, democràcia directa i plàstica social», organitzada per La Virreina, centre de la imatge de Barcelona.

Joseph Beuys

Ambdós, tot i pertànyer a generacions i contextos socials, polítics i culturals diferents, dedicaren la seva pràctica artística a aprofundir en les relacions entre l’art i la vida, l’esfera pública i la privada, l’artista i el públic, i en especial entre l’art i la política, perquè com digué George Bernard Shaw «A part de la tortura, l’art és l’arma més persuasiva». La capacitat de persuasió de l’art com a eina política no rau però en l’obvietat del seu missatge, sinó més aviat en construccions ideològiques aparentment inexistents. L’art pot ser més políticament compromès amb un quadre abstracte que amb un eslògan a la paret d’un museu.

Joseph Beuys ocupa, amb Picasso, Malevitx o Duchamp, el podi dels grans artistes revolucionaris del segle XX segons el prestigiós crític Ángel González. Beuys, en efecte, revolucionà l’art perquè entenia que havia de ser efímer com la vida i que la seva finalitat era promoure impulsos per a la reflexió. Hereu del romanticisme i l’idealisme alemany, creia en l’artista com a catalitzador, com a educador social, com a amant de la natura i els animals. Preconitzava, seguint Rudolf Steiner (1861-1925), pare de l’antroposofia, que l’ésser humà havia de tornar a connectar amb les seves emocions i espiritualitat i que la pràctica artística tenia un paper fonamental en els canvis socials i polítics.

Félix González-Torres

Al llarg de la seva vida realitzà cent trenta exposicions individuals, cinquanta instal·lacions i setanta accions. A diferència dels happenings, on el públic és el protagonista, ell hi exercia de mestre de cerimònies, fent confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, polítiques, científiques i socials. És per això que sovint se l’ha qualificat de xaman. Del 1965 és la seva acció Com explicar els quadres a una llebre morta, una acció radical en la qual, amb el cap cobert de mel i pa d’or, li parlava a una llebre morta que sostenia amb les mans. Nou anys més tard, el 1974, presentà M’agrada Amèrica i a Amèrica li agrad jo, una instal·lació en la qual convisqué durant alguns dies amb un coiot mentre feia piles amb diaris per simbolitzar el capitalisme americà. La seva vessant pedagògica tingué també una importància capital. Fou el fundador amb el premi Nobel de literatura alemany Heinrich Böll de la Universitat Lliure d’Ensenyament, en la qual promogué la idea que tot individu és artista i que cal desenvolupar el potencial creatiu i utilitzar-lo per al bé comú.

Joseph Beuys

Félix González-Torres visqué tan sols trenta-vuit anys; morí d’una malaltia relacionada amb la sida. Malgrat haver deixat una producció més aviat minsa, a diferència de la de Joseph Beuys, el seu impacte en l’art contemporani ha estat substancial. Des d’un llenguatge minimalista i conceptual elaborà obres poderoses al voltant de nocions com l’autoritat, l’homofòbia, el feixisme, l’establishment o el conservadorisme. Les seves són obres aparentment innòcues però amb una forta càrrega simbòlica. A la mostra s’exposa «Untitled» Perfect lovers, dos rellotges de paret junts que marquen la mateixa hora. Recordava l’artista en una entrevista que li va fer Robert Storr l’any 1995 que a la inauguració del Museu Hirshhorn, a Washington, hi assistí el senador ultraconservador i homòfob Stevens. El senador esperava veure penis, culs i nois besant-se i estava preocupat pensant com ho explicaria als seus votants, però tan sols trobà dos rellotges en els quals difícilment veia un contingut homoeròtic. En l’obra expressa l’amor pel seu company Ross i el fa extensiu a l’amor de parella, a la simetria de dos objectes circulars idèntics. Ross també és present en altres peces. En una un rectangle format per milers de caramels embolicats en paper de cel·lofana blau equivalen al seu pes abans de morir de la sida. El visitant és convidat a agafar caramels com també ho és a agafar fulls de grans piles escampades per les sales del museu i el fa així partícip de l’obra. El desig de González-Torres no va ser mai fer un art obertament polititzat, propagandístic. Com declarà una vegada: «Vull ser com un espia. No vull ser l’enemic, fàcil d’eliminar o d’atacar. Vull ser aquell que sembla una altra cosa».

Félix González-Torres

Visions contemporànies de la peresa i la gola

mayo 9th, 2021

Dos pintors alaiorencs, David Cerratot i José Ángel Sintes, i l’artista Març Rabal participen en la segona exposició del cicle «7 pecats capitals», dedicada a la gola i la peresa. Organitzada per l’Ajuntament d’Alaior, els autors ens ofereixen una mirada contemporània sobre aquests dos pecats, que en temps passats foren considerats greus. Tomàs d’Aquino, al segle XIII, n’alterà per exemple l’ordre establert pel papa Gregori I i va situar la gola en tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Dante, a la Divina Comèdia, entén que els pecats que més bé encarnen el mal són la gola i la luxúria, i que la primera és el desencadenant de la segona.

El recorregut de l’exposició s’inicia amb la gola i amb les obres de David Cerratot i Març Rabal. Ambdós coincideixen en el fet que en la societat contemporània la voracitat en el consum de recursos ens ha duit a la destrucció del planeta i en conseqüència a la nostra autodestrucció. A la videoinstal·lació La gola, una animació creada mitjançant la tècnica de la rotoscòpia, el protagonista mossega una poma (pecat original) que es converteix en un caramel, per acabar mutant en el món i en ell mateix. A l’oli Golafre, de David Cerratot, s’evidencia l’animalitat que posen de manifest els pecats en tant que manca de control emocional i cura dels altres, amb un ésser humà-porc que observa una magdalena-món. La gola és també característica de la nostra societat hipervisual, en la qual consumim imatges sense control, sovint sense criteri, de forma que estem connectats permanentment, com el cor connectat a l’USB de l’obra Likes, de Cerratot.

Com ha succeït amb altres pecats (per exemple amb l’orgull i la vanitat, que van iniciar el cicle) la percepció de la gola avui és més laxa. La golafreria, la ingesta excessiva i descontrolada d’aliments, que antigament era pecat de rics, és avui un vici tolerat, quan no una malaltia. Les societats del benestar, generadores de prestacions socials com els serveis públics de salut, han donat lloc a una progressiva delegació de responsabilitats en el sistema i han sobrecarregat l’atenció mèdica a causa de les complicacions per a la salut de l’individu que una alimentació no adequada suposa. En el llibre d’artista de Març Rabal Volum # 4. Volums de Volums els fulls de paper retallats creen uns cràters que simbolitzen l’erosió que el sistema públic de salut pateix a causa d’aquesta manca de responsabilitat individual.

Segons el cristianisme la vida és una preparació per a la mort i per tant requereix acció; cal tenir la casa endreçada per si arriba la mort. La peresa és doncs una transgressió de la llei divina. Els pares de l’economia i la societat moderna (Max Weber, Adam Smith i el protestantisme) entenien la peresa en un sentit diferent, però. Era un obstacle per al progrés econòmic, perquè si bé la feina ens fa lliures, la vessa ens esclavitza. Sota aquesta premissa hem arribat a les societats actuals, en les quals el dolce far niente no té cabuda ni tan sols en l’oci, també dissenyat per consumir. L’antimodern Charles Baudelaire estava convençut que el progrés material feia que els homes renunciessin a la seva dignitat i que l’únic progrés valuós és el moral, l’únic capaç d’allunyar-nos del mal. En un vers del seu poema «Els fars», pertanyent a Les flors del mal (1857), en què cita diversos pintors, escriu: «Rubens, riu d’oblit, jardí de peresa…».

La vessa no és tan sols un mecanisme adaptatiu de defensa com el que practiquen els cans de David Cerratot en els quadres Diumenge capvespre i Dilluns matí, aquest darrer homenatjant Gos semienfonsat, de Francisco de Goya. És també la necessària oposició a l’acció, com el yin i el yang. Diversos filòsofs contemporanis, entre els quals es troba el coreà establert a Alemanya Byung Chul-Han, defensen la peresa com un espai per a la contemplació i el discerniment. Associam l’oci amb l’activitat, la productivitat i el consum (exercici físic, compres, formació no reglada, etc.), mirant sempre enfora, poques vegades cap endins.

La contemplació de les pintures de José Ángel Sintes ens brinda aquest espai, un espai allunyat de les passions, com la que acompanya la gola. Amb Sintes la simplicitat de les formes, les relacions espacials, les suaus gradacions tonals i una paleta de colors austera creen un univers atemporal, mancat de referents i narracions que guiïn la nostra lectura. Són paisatges i natures mortes abstractes ens els quals l’horitzontalitat dominant ens acosta a un estat d’assossec que ens predisposa a la contemplació, a la quietud, a tornar a casa, a nosaltres.

L’exposició restarà oberta fins al 23 de maig a la capella de Gràcia d’Alaior en horari de dimarts a diumenge de 18.30 a 20.30 h.

Dia Mundial de l’Art

abril 25th, 2021

Des de l’any 2012 l’Associació Internacional de l’Art (IAA) en col·laboració amb la UNESCO celebra cada 15 d’abril el Dia Mundial de l’Art amb l’objectiu de promoure la consciència de l’activitat artística i creativa a tot el món. L’art té un paper clau en l’educació infantil, nodreix la diversitat cultural dels pobles, és un element pacificador i inclusiu, fomenta el pensament crític i millora la nostra salut mental reduint l’estrès, desenvolupant la nostra imaginació i millorant la nostra memòria.

La data va ser elegida en honor a Leonardo da Vinci, nascut un 15 d’abril de 1452 a un poblet proper a Vinci (la Toscana). Ell simbolitza l’anhel d’una pau mundial, la llibertat d’expressió, la tolerància, la fraternitat, el multiculturalisme i la importància de l’art en altres àmbits del coneixement. Leonardo da Vinci encarna l’ideal de l’humanisme, l’interès i la curiositat infinita pel coneixement des d’una perspectiva integrativa, holística. Conscient que la natura no es pot reduir a xifres i fórmules, ja percebia que els organismes són sistemes oberts, interdependents i autoorganitzats, de manera que el cos humà és molt més que una màquina. Així, a més de ser considerat un dels pintors cabdals de la història de l’art, el seu llegat ha estat decisiu en els camps de la botànica, l’anatomia, la paleontologia, la literatura, l’escultura, la filosofia, l’enginyeria, l’òptica, la hidrodinàmica, la música, la poesia i l’urbanisme. Com a enginyer i inventor desenvolupà projectes que només segles més tard es pogueren realitzar: l’helicòpter, la mesura de l’elasticitat dels materials, el carro de combat, l’automòbil, el submarí, l’energia solar, la calculadora, etc.

Deixà al voltant de vint pintures i nombrosos quaderns de dibuixos, il·lustracions d’anatomia i enginyeria, que, escampats per col·leccions privades i públiques del món sencer, sumen unes sis mil pàgines aproximadament. Leonardo da Vinci també va escriure un tractat de pintura que fou l’únic text d’ell en circulació abans del segle XIX. Hi establia la seva teoria de l’art, fonamentada en l’experiència i les matemàtiques. Al seu entendre l’art és una forma de conèixer i reproduir la realitat, com també ho és la ciència, i això la distingeix de la poesia o la música. La fidelitat a la naturalesa no exclou però la creativitat i és per això que amb ell l’art comença a ser considerat una activitat liberal. «L’art és filosofia» escrigué.

L’home de Vitruvi. Leonardo da Vinci

En les dues obres més conegudes de Leonardo da Vinci, La Gioconda i L’home de Vitruvi, es posen de manifest els seus principis teòrics i metodològics de l’art. En la darrera obra esmentada l’artista estudia les proporcions del cos humà i la simetria, que fa extensiva a l’univers. D’aquesta obra naixerà un cànon de les proporcions humanes, una regla que ve a representar l’harmonia i la bellesa, similar a la que segles enrere establiren els grecs Policlet i Praxíteles. En aquest cas però, el dibuix il·lustra un tractat d’arquitectura de Marc Vitruvi Pol·lió (segle I aC), en el qual se cercaven models de referència per explorar la proporció harmònica en l’arquitectura. Si bé Leonardo donà un paper destacat a les proporcions, aquestes no ho eren tot en l’art: «el paper de la proporció en l’art i especialment en la pintura és limitat perquè les proporcions pertanyen als cossos, mentre que l’art representa també l’ànima. El bon pintor pinta ambdues coses: l’home i el seu interior espiritual».

La Gioconda de Leonardo da Vinci és una de les chef-d’œuvre (obra mestra) més importants de la història de l’art. Ja en parlàrem a l’article «De robatoris i misteris» i a «Pintar el somriure». En aquesta pintura a l’oli sobre fusta Leonardo inventa la tècnica de l’sfumato, una tècnica que consisteix a dibuixar amb contorns imprecisos i representar una llum dispersa i difuminada amb l’objectiu de donar profunditat i crear una atmosfera, un clima psicològic i emocional. L’enigmàtic somriure de la també dita Mona Lisa, la seva mirada de complicitat, el simbolisme del paisatge rocós del fons i el modelat de les seves delicades mans donen peu a múltiples lectures, sempre incompletes, que fan del quadre una obra eterna que sempre genera preguntes i no dona respostes. Exposada al museu del Louvre de París des del 1797, excepte per un breu període en què Napoleó la va voler tenir al seu dormitori del palau de les Teuleries (1800-1804), està acompanyada d’altres obres del mateix Leonardo da Vinci (Sant Joan Baptista, La Mare de Déu amb l’infant i santa Anna, La Mare de Déu de les roques, i La Belle Ferronière). El Louvre és de fet el museu del món que més obres de l’artista posseeix.

Leonardo da Vinci va ser un visionari, un creador, un home compromès amb la humanitat. Recordar cada 15 d’abril que l’art és consubstancial a la naturalesa humana és reivindicar també que cal protegir-lo i promoure’l en tots els àmbits de la societat.

Emili de Balanzó, un any després

abril 11th, 2021

Avui fa un any que ens deixà Emili de Balanzó i amb ell se n’anà un home que estimà Menorca i que hi dedicà bona part de la seva vida. L’equilibri, la justícia, la temprança i la moderació propis del model socràtic guiaren la seva vida envers el virtuosisme. A la seva bonhomia, intel·ligència, equanimitat i sentit de l’humor s’hi afegia una curiositat innata per tot allò que ens envolta. De la seva capacitat d’admirar els misteris de l’univers, des de la germinació d’una planta fins al naixement d’una estrella, en destacava la creació artística, un misteri que transcendeix els temps i les èpoques i fa d’una cançó, un poema, una novel·la o un quadre quelcom etern.

D’entre les seves manifestacions artístiques predilectes l’art romànic ocupava un espai preeminent. Emili de Balanzó hi trobà la puresa, la transcendència i els valors estètics més elevats. Les seves visites a les esglésies romàniques de Catalunya i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) eren tot un esdeveniment, una diada cultural, com encara recorda la seva filla Mariona, que de petita les visitava contagiada per l’entusiasme i passió de son pare. Visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí, i en especial Sant Climent de Taüll, declarada patrimoni mundial de la humanitat l’any 2000, o els frescos que es conserven al MNAC, venien a ser un acte de reconciliació amb l’home i amb el fet religiós des de la perspectiva d’un no creient.

Sembla que la policromia dels frescos ocupava totes les parets de les naus, l’absis i les columnes. Entre 1919 i 1923 la Junta de Museus traspassà els frescos de l’absis a tela i des de llavors es troben al MNAC. En el registre superior hi trobam la Maiestas Domini entronitzada dins una màndorla i amb els peus sobre el món. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre on es llegeix Ego sum lux mundi (‘Jo som la llum del món’). L’envolten els quatre evangelistes. En el registre intermedi trobam una sanefa amb Maria i els apòstols i a l’inferior, representacions de la natura.

A Emili el fascinava la capacitat del Mestre de Taüll (autor d’aquests frescos) de reduir la realitat a símbol mitjançant un dibuix senzill però ferm, amb els contorns ben definits, sense perspectiva, i cercant el modelatge, dels plecs de la roba per exemple, amb l’ús de dues tonalitats d’un mateix color, una de més clara i una de més fosca. La disposició dels elements i personatges seguint una geometria era, per una banda, en compliment de les lleis naturals i, per l’altra, per facilitar la lectura i comprensió del missatge.

A l’absis de Sant Climent de Taüll hi trobam un espai tancat, recollit, que ens permet el contacte amb la veritat revelada, amb la transcendència. Per això els nombrosos símbols es troben disposats amb una estructura i un ritme determinat. Tant en aquesta com en altres pintures romàniques l’ull té un paper important. Els nombrosos ulls que contenen les ales del serafí i querubí que flanquegen el Pantocràtor simbolitzen el coneixement i el saber. És a través d’ells que ens acostam a la il·luminació. Aquesta representació i multiplicitat hipnòtica de l’ull ha estat de fet font d’inspiració en artistes posteriors, com Picabia, Buñuel, Dalí, etc.

L’acusat caràcter icònic de la pintura romànica, la seva funció més significativa que representativa, ens acosta de fet a l’art dels nostres dies. La seva influència en l’art modern i contemporani és encara viva: Paul Klee, Joan Ponç, Rafael Zabaleta, De Sucre, Joan Brotat, en són exemples, pintors també estimats per Emili de Balanzó, l’home que sabé trobar en la senzillesa la raó de viure.

Art i criptomonedes

marzo 28th, 2021

Fa un parell de setmanes es vengué a la casa de subhastes Christie’s una obra digital per l’equivalent a cinquanta-vuit milions d’euros. Acostumats com estem a sentir xifres astronòmiques en art contemporani aquesta no ens hauria de neguitejar gaire més, però en conèixer els detalls de l’operació sorprèn la capacitat del sistema per a reinventar-se contínuament. Everdays: The first 5.000 days és un collage fet amb milers d’imatges digitals properes a la cultura pop i incorporades, una a una, durant cinc mil dies consecutius. Hi trobam des de Jeff Bezos, fundador d’Amazon, fins a Donald Trump. L’autor és Mike Winkelmann, també conegut com a Beeple, un dissenyador gràfic del qual no es coneix una trajectòria artística contrastada i que té com a carta de presentació haver tingut durant 14 anys prop de dos milions de seguidors a Instagram i haver col·laborat amb marques comercials i músics famosos amb el seu grafisme.

Beeple, Everydays : The First 5000 days.
© Christie’s Images Ltd 2021

La transacció es va fer amb Ethereums, una criptomoneda de les anomenades NFT (non fungible tokens). A diferència dels criptovalors fungibles, que són intercanviables i fraccionables, els NFT tenen la virtut que permeten singularitzar la signatura i el títol de propietat, que fins ara eren accessibles a tothom i reproduïbles sense control. A més a més, les criptomonedes no comporten cap burocràcia ni intermediaris perquè duen incorporats uns contractes intel·ligents que en certifiquen l’autenticitat i la propietat de cada producte autoexecutant les condicions contractuals i garantint-ne la traçabilitat.

Beeple, Everydays : The First 5000 days (detall).
© Christie’s Images Ltd 2021

Everdays: The first 5.000 days és la tercera obra més cara d’un «artista» viu de les venudes recentment. Per davant de Beeple trobam Rabbit, de Jeff Koons (noranta-un milions de dòlars), i Portrait of an artist, de David Hockney (noranta milions de dòlars). Amb aquesta venda, l’art digital entra a formar part de la primera divisió en l’esfera de les cases de subhastes, i posa en relleu l’existència de molt capital ociós a la recerca de rendiment immediat i d’una nova generació de milionaris familiaritzats amb les criptomonedes. La seva implantació està molt relacionada amb la moda i l’efímer. Així, marques de roba, clubs esportius o firmes de videojocs comercialitzen productes amb NFT. És el cas de l’equip de bàsquet de l’NBA, que ven esmaixades de LeBron James per l’equivalent a cent setanta-quatre mil euros, o Jack Dorsey, cofundador de Twitter, que tragué a subhasta el primer tuit de la història, l’any 2006, en el qual escrigué: «Simplement configurant el meu twttr», que va vendre per dos milions d’euros en una subhasta que durà vint-i-quatre hores.

Beeple, Everydays : The First 5000 days (detall).
© Christie’s Images Ltd 2021

Però si en volen sentir una de més grossa, aquí la tenen. El 3 de març passat un grup d’inversors anomenat Injective Protocol transmeté en directe des d’un parc de Nova York la crema d’un quadre de Bansky. En el quadre, titulat Morons (‘idiotes’), es veia un subhastador de Christie’s i una llegenda en la qual es llegia «No em puc creure que vostès, idiotes, realment comprin aquesta merda». El quadre s’havia venut l’any 2006 per divuit mil euros i en el moment de la crema estava valorat en vuitanta mil. El vídeo, en què el piròman proclama mentre hi cala foc que l’acte vol ser una font d’inspiració per als artistes i la tecnologia, es vengué per l’equivalent a tres-cents vint mil euros.

Sortosament, però, el verdader art i els verdaders col·leccionistes, aquells que mantenen l’anonimat i no es mouen per la pura especulació i la novetat, continuen mantenint dempeus un sòlid mercat de l’art i actuen com a garants del patrimoni cultural mundial. D’entre ells em ve ara a la memòria el matrimoni Kaplan, dels Estats Units, que després de vendre la seva empresa atresoraren una col·lecció de dues-centes obres en deu anys, entre les quals es troben deu quadres de Rembrandt que han cedit en dipòsit a museus d’arreu del món. Tot i ser, per motius obvis, l’any 2020 un mal any, les següents xifres ens permeten reconciliar-nos amb l’art en majúscules: el 61 % de les obres venudes en les subhastes d’arreu del món foren pintures, el 25 % dibuixos i el 8 % escultures; el 41 % de les vendes s’emmarcaren en l’art modern, el 25 % en l’art de postguerra, l’11 % pertanyen als antics mestres i el 16 % a l’art contemporani; el 92 % de les vendes mundials en subhasta van ser inferiors als vint mil euros, quantitat aquesta que és alhora la mitjana del preu de les obres venudes (Artprice. Annual report 2020).

Pablo Picasso, Alexander Calder, David Hockney, René Magritte, Andrea Mantegna, Mark Rothko, Gerhard Ritcher, George Mathieu, George De La Tour, Giovanni Battista Tiepolo, Rembrandt o Joan Miró són alguns dels artistes (aquests sí que mereixen aquest qualificatiu) que més interès han despertat en el mercat durant l’any 2020 i que continuen, malgrat tot, escrivint la història de l’art universal, al marge de modes, especulacions financeres i l’intent de reduir-ho tot a un producte de consum.

Grup Menorca i l’informalisme

marzo 14th, 2021

Grup Menorca i l’informalisme

Un 7 de març de fa cinquanta-set anys, el 1963, es fundà a l’illa el Grup Menorca, el primer grup d’art d’avantguarda en la història de l’art illenc. Els seus promotors, Arnulf Björnal, Ton Orth, Cornelis Rijk van Ravens, Jons Jansen i Jaume Ribalaiga revolucionaren una concepció de l’art que havia estat tradicionalment lligada a l’impressionisme i a l’academicisme. En el seu manifest fundacional es referien a Menorca com un «Jardí de Meditació» inspirat en la natura. Per a expressar-ho plàsticament recorreran als llenguatges artístics propers a l’informalisme, l’expressionisme abstracte i al primitivisme del grup CoBrA.

Cornelis Rijk van Ravens (Schiedam, 1936)

El primer, l’informalisme, havia nascut arran del drama de la Segona Guerra Mundial i del corrent filosòfic de l’existencialisme. El sentit de l’existència, l’angoixa, la por, la crítica a una societat estandarditzada i a l’anonimat de l’individu, i el fracàs de la civilització occidental a causa de les dues grans guerres abocaren nombrosos artistes a posar la mirada en el més humil, la matèria. Deixar que la matèria s’expressi per ella mateixa s’entenia com un retorn a l’origen, al magma original i primordial. Alhora, la matèria esdevenia un vehicle per a la contemplació mística. Si bé es tractà d’un moviment paneuropeu, amb exponents de la talla de Jean Fautrier, Wols o George Mathieu, a Espanya tingué un fort arrelament i la figura d’Antoni Tàpies en fou la més destacada.

Jean Fautrier (París, 1898 – Châtenay-Malabry, 1964)

L’interès per la matèria, per l’informe, no nasqué però en els anys cinquanta. Antoni Tàpies trobà en una obra del Bodhidarma, Contemplació del mur a Mahayana, un antecedent valuós on ja es tracta el mur com a suport o mitjà per induir pensaments i emocions. El filòsof Edmund Burke, al segle XVIII, establí com a categoria estètica el sublim, quan el dolor i la por poden ser font de plaer estètic (sempre que no constitueixin una amenaça real, és clar). Amb el sublim, el plaer estètic és alliberat de la funcionalitat de l’objecte i així reconeixem el misticisme dels objectes pintats per pintors barrocs espanyols com Zurbarán o Ribera i italians com Caravaggio, molt allunyats d’aquells que representaren els pintors holandesos, subjectes a l’anècdota i el pintoresquisme.

Francisco de Zurbaran. 1650. Bodegó

Ja en el segle XIX el pintor realista Gustave Courbet posà l’èmfasi en la fisicitat dels objectes, en les textures, lluminositat i brillantor, interès considerat llavors pels seus coetanis com a groller i de mal gust. Manuela Mena, conservadora del Museu del Prado, ha relacionat l’informalisme amb la pintura de Goya Ca enterrat a l’arena, en què el pintor dona tot el protagonisme al gruix del pigment i a les seves qualitats terroses. També la fotografia va cercar les qualitats expressives de la matèria a principi del segle XX. Eugène Atget i Brassaï retrataren murs, com també ho fa Jean Macalpine, artista contemporània que exposa les seves fotografies a la capella de Gràcia d’Alaior fins al 4 d’abril en el marc de l’exposició «7 pecats capitals».

Jean Macalpine, 2018. Summer heat. 79 x 119. Fotografia digital

Alguns autors opinen que es poden trobar antecedents de l’informalisme en el surrealisme en tant que aquest corrent artístic utilitza l’automatisme psíquic com a via de coneixement. Altres en troben en el dadaisme, amb la seva negació i corrosió de la realitat.

Els integrants del Grup Menorca trobaren a l’illa un jardí de meditació, on el paisatge, la vegetació i especialment la geologia inspirà les seves creacions. Els valors plàstics de l’orografia i les roques de l’illa han estat reconeguts després per molts altres artistes, com Toni Vidal, Paco Fiol i Laetitia Lara. En la pedra, la cosa més humil, símbol de fortalesa i unitat, també hi podem trobar bellesa.