Dona, gitana i pintora d’èxit

noviembre 18th, 2017

Un 24 d’octubre de fa 56 anys naixia una gitana a Sariñena, Osca. Pocs mesos després la seva mare l’abandonava i la seva àvia se l’enduia a Barcelona, on una important comunitat gitana malvivia a les xaboles de Montjuïc. La noia, sense mitjans per anar a escola, va passar la primera infantesa pidolant pel carrer. A l’edat de deu anys la seva àvia moria i la noieta gitana era internada a un orfenat. Un cop de sort va voler que, tres anys més tard, una família burgesa del Masnou l’adoptés. La seva vida va donar un nou tomb quan els seus nous pares la van dur al Museu del Prado. Allà, commocionada davant Les tres Gràcies de Rubens, es va dir a si mateixa: “Jo vull fer això, seré pintora”. Els pares adoptius, sensibles i cultes, li van posar un professor que era considerat un dels millors pintors fauvistes d’aquell temps. Quaranta anys més tard la nostra gitana és, avui, la pintora espanyola més cotitzada juntament amb Miquel Barceló i Juan Muñoz. Charles Dickens n’hauria fet una gran novel·la, però en aquest cas la ficció s’ha fet realitat.

Lita Cabellut té molt de gitana, físicament i psicològicament, també espiritualment. Cabell i ulls negres, vius i profunds, atrevida en la vida, nòmada, posseïdora de duende, aquest poder misteriós que ha fet de Camarón de la Isla, a qui escolta mentre pinta, un mite. Lita té una enorme necessitat de comunicar-se, d’expressar el que viu, el que ha viscut i el que sent. Pinta la condició humana, de la qual és ben coneixedora després d’haver conegut la indignitat, la misèria, la marginació, i haver-ne sobreviscut. El carrer li va ensenyar a conèixer les persones, la seva noblesa, la seva generositat, però també la seva mesquinesa i les seves misèries.

En els seus quadres, sovint de gran format, hi veiem cares i figures humanes a tall de radiografies de l’ànima. Una ànima que no només percebem a través dels ulls, finestra de l’ànima, també a través de la pell. Com ella diu “la pell és el portal de l’ànima”. El color de la pell, les arrugues o la textura ens aporten valuosa informació sobre l’estat emocional de les persones: les que han rigut, les que han plorat, les que han patit…

Una de les aportacions més interessants de Lita Cabellut a l’art contemporani és l’evocació d’aquesta idea de la pell com a expressió de l’ànima mitjançant una tècnica innovadora i complexa que neix de la pintura dels grans mestres. Després d’haver estudiat en profunditat Velázquez, Ribera, Goya, Rembrandt, la pintura flamenca i els frescos italians del renaixement, Lita Cabellut ha trobat una nova manera de donar vida als seus personatges amb una paleta de colors vius, temperamentals, i un ús del pinzell poderós però contingut, on res és superflu, anecdòtic. Afirma: “No estic creant res nou, hi dono noves formes”. Així ho ha fet amb el craquejat, per exemple, una tècnica que prové dels frescos i que després d’estudiar-la durant anys ha modificat per a expressar el que la pell ens diu. El craquejat com a empremta del temps, evocació de la vida i la fugacitat del temps. També ha sabut plasmar a la tela aquesta llum d’Holanda, on viu des de fa vint anys, que tant la va seduir, una llum cristal·lina i transparent on els colors es veuen com a través d’un prisma.

On rau el seu èxit? Conscient d’una època en la qual tot succeeix a gran velocitat, la pintora sap que mantenir-se és molt més difícil que arribar-hi. Per arribar-hi ha hagut de treballar de valent. Anys d’estudi, constància i disciplina. I, com reconeix ella, haver estat en el lloc adequat en el moment adequat. El seu marxant ha estat clau en aquesta carrera meteòrica, un professional rigorós, ben relacionat i compromès.

L’exposició “Retrospective”, a la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins al 27 de maig del 2018, recull els últims deu anys de la seva producció i és la primera gran exposició que té lloc a Espanya d’aquesta dona, gitana, barcelonina i internacional.

 

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia II

noviembre 5th, 2017

Quan el 26 de novembre es clausuri la 57a edició de la Biennal de Venècia, “la més inversemblant de les ciutats”, com l’anomenava Thomas Mann, l’art del segle XXI haurà contribuït a augmentar la fascinació que la ciutat ens produeix. Deia Petrarca, el 1364, que Venècia “era rica en or, però més rica en fama”. Però la fama també té un preu. En el viatge de tornada llegia que a partir del 2018 l’accés a la plaça de Sant Marc, les basíliques i els museus serà restringit i caldrà una reserva prèvia. Les autoritats s’han vist obligades a regular l’afluència de turistes per a evitar malmetre més l’arquitectura de la ciutat. Potser a Menorca caldrà algun dia actuar de forma similar si volem mantenir la bellesa natural de l’entorn. De ben segur que aquestes polítiques seran cada vegada més comunes.

Es difícil resumir en poques paraules l’extraordinària diversitat de propostes artístiques que presenta la biennal. D’entre les més destacables voldria esmentar les del Líban i l’Iran, dues aproximacions al diàleg entre l’arcaic i el contemporani carregades de poesia. Zad Moultaka és un músic i artista libanès de cinquanta anys que a una nau d’Arsenale Nord presenta una instal·lació en la qual d’un artefacte gegant sorgeixen veus a imatge i semblança del Codi d’Hammurabi. Amb una il·luminació crepuscular variable, el conjunt venera Samas (el déu babiloni del sol i la justícia).

En el vestíbul del Palazzo Donà delle Rose, un palau deliciosament decadent al barri de Cannaregio, l’Iran presenta la “Caduta delle meteoriti”, de Bizhan Bassiri (Teheran, 1954). Es tracta d’una instal·lació on predominen tòtems d’aspecte magmàtic i daurat en una síntesi entre els arquetips de l’art persa i el grecoromà. Responen al seu manifest El pensament magmàtic, de 1985, en el qual estableix la seva pròpia definició d’art, fonamentada en un lèxic, una poesia i un caràcter visionari que es tradueix en una concepció de la forma i el contingut personal i imaginativa.

De caire més lúdic i kitsch és “Counterbalance”, el pavelló de Corea del Sud. Dos artistes, Codi Choi i Lee Wan, responen a la pregunta: Com les històries individuals es relacionen amb les històries nacionals? El primer ho fa amb una instal·lació de neons de colors que recrea els casinos de Las Vegas i Macao parodiant la dominació cultural d’occident. Lee Wan reflexiona sobre el temps que individus de diferents geografies han de treballar per a fer front a les seves necessitats bàsiques. Sis-cents rellotges ocupen les parets d’una sala on les manetes de cada rellotge corren a diferents velocitats. En cadascun hi ha escrit un nom, data de naixement, professió i nacionalitat.

D’entre les exposicions anomenades col·laterals cal aturar-se a l’abadia de Sant Gregori, un exquisit claustre proper a la basílica de Santa Maria della Salute. Jan Fabre, extraordinari artista, exposa obres creades entre 1977 i 2017, en les quals condueix l’observador a la contemplació de la vida i la mort des d’una perspectiva filosòfica, espiritual i política. Ho fa amb cranis fets de vidre i esquelets de petits mamífers. El vidre, per la seva transparència, real i metafòrica; els ossos, a part del significat obvi que tenen, són una referència en la pintura flamenca, que utilitzava pols d’ossos. S’afegeix així una referència a la història i la tradició de l’art antic i modern, una reinterpretació de les relacions entre el passat, el present i el futur.

Al Palazzo Zen, a Cannaregio també, una magnífica exposició de Luca Campigiotto mereix una aturada. Fotografies de gran format, acolorides i brillants, retraten ciutats xineses d’avui i paisatges muntanyosos. Sense presència humana o de cap altre ésser viu esdevenen imatges silencioses i icòniques de la Xina del present i del passat.

S’esgota l’espai i ens queda per tractar una de les exposicions de més èxit de Venècia: “Treasures from the Wreck of the Unbelievable”, de Damien Hirst, al Palazzo Grassi i a la Punta della Dogana. En una paraula, el que aquest artista ens proposa és un engany, un fake, la invenció d’un suposat naufragi de l’època romana que ha permès fer aflorar a la superfície escultures en or i plata de Mickey Mouse, el gos Goofy i distintes divinitats de llocs dispars geogràficament. Torna així a afegir-se al ball de la confusió que tants rèdits econòmics li reporta.

 

Lee Wan. Proper time.

 

Mongofra. La col·lecció de les meravelles

octubre 22nd, 2017

“Mongofra. La col·lecció de les meravelles” clausurarà, el pròxim dia set de gener, els actes commemoratius del trentè aniversari de la Fundació Rubió. Més de setanta actes s’hauran celebrat sota la presidència d’Albert Moragues. El seu coratge, determinació i entusiasme han estat clau per a dur a terme aquesta extraordinària profusió d’actes, diversos, transversals i inclusius. El Fernando Rubió i Tudurí mecenes de ben segur hauria aplaudit la tasca realitzada sota la seva presidència. Contagiat també pel seu dinamisme i vehemència vaig endinsar-me en el món del Fernando Rubió col·leccionista, una altra cara d’aquest personatge polièdric i complex. En aquesta immersió vaig comptar també amb un cicerone d’excepció, l’Emili de Balanzó, profund coneixedor dels tresors que s’hi amaguen i valuós actiu de la fundació.

Ser col·leccionista és una manera d’estar en el món, d’entendre’l i d’enriquir l’esperit mitjançant la bellesa dels objectes creats per l’home o per la natura. Va ser Francesc Cambó qui el va iniciar en aquest camí, allà als anys trenta del segle passat. La curiositat i l’interès del nostre apotecari de poble no va però centrar-se en les obres d’art només. La seva afició als viatges i el seu afany acumulatiu el van dur a interessar-se per una gran diversitat d’objectes que fan de la seva col·lecció una cambra de les meravelles.

Les cambres de les meravelles, també anomenades wunderkammer, sorgeixen a finals del segle XVI a Europa coincidint amb els descobriments dels nous mons. D’aquests arribaven objectes rars o extraordinaris que eren col·leccionats i exposats per tal d’evidenciar l’admiració cap a les produccions de la natura i l’home. Dues categories aglutinaven aquests objectes: naturalia (els tres regnes de la natura) i artificialia (les creacions de l’home). El gabinet de les meravelles venia a ser la destil·lació d’un macrocosmos en un microcosmos, que permetia a l’individu prendre consciència del món. Naixia així també un gust per l’acumulació, tret indissociable del col·leccionisme. Les urpes d’aus exòtiques, mòmies, llibres antics, artefactes estranys, closques de tortuga, cossos dissecats de suposats éssers extints, minerals, flors exòtiques…, conformaven una enciclopèdia vivent.

Ja al segle XVIII les wunderkammer van evolucionar cap al gabinet de les curiositats o gabinets il·lustrats. El projecte enciclopedista i les noves exploracions científiques van posar el focus no tant en les qualitats singulars o rares de l’objecte, sinó en l’objecte com a parcel·la de coneixement. Aquest model derivaria aviat cap a la reordenació de les col·leccions en àmbits específics i propiciaria l’aparició dels museus tal com els coneixem avui. És en el segle XIX quan apareixen els museus d’arqueologia, ciències, etnografia, les pinacoteques…

Quina actualitat tenen avui les wunderkammer? Com s’encabeix la col·lecció de Fernando Rubió en el nostre segle XXI? S’adiu amb la nostra visió del món?

El 1986 la quaranta-dosena edició de la Biennal de Venècia duia per títol “Wunderkammer”. Inspirats en aquest concepte, els artistes, majoritàriament adscrits a l’arte povera, van reflexionar sobre aquest fenomen. Des de llavors, tant artistes com centres d’art han cercat en les cambres de les meravelles discursos que el positivisme i el “cub blanc” imposat des de la creació del MOMA de Nova York, el 1929, havien negat. Ja els surrealistes i els dadaistes, els anys vint, havien explorat les juxtaposicions d’obres i objectes diversos, especialment arran del readymade. A partir de l’acumulació varen crear microcosmos creatius com a vehicle d’expressió. Encara avui l’antic, l’exòtic, el pintoresc, continua provocant la nostra fascinació i constitueix una categoria estètica de primer ordre. Davant de l’especialització en disciplines d’avui i de l’inabastable del coneixement l’única manera d’aproximar-nos a l’enteniment del món és mitjançant discursos transversals i relacionals. El mateix món virtual esdevé una cambra de les meravelles on la informació és posada en relació per a oferir-nos una visió ordenada i tranquil·litzadora del món.

 

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia (I)

octubre 8th, 2017

La Biennal de Venècia d’enguany és una bona ocasió per a prendre el pols a la creació artística contemporània. A diferència de les fires, d’un marcat caràcter comercial, les biennals tenen un caràcter més proper a la investigació i prospecció de nous continguts i llenguatges artístics. Si visitar Venècia ja és donar-se un bany de bellesa que estarrufa la pell, passejar pels pavellons d’Arsenale i Giardini hi afegeix grapats de sensacions visuals i emocions que fan del viatge un viatge que té quelcom d’iniciàtic.

Aquesta 57a edició confirma de nou l’interès que l’espai Arsenale té com a fòrum per establir enriquidors diàlegs entre artistes i entre artistes i públic. Va ser el crític d’art Achile Bonito Oliva el que, els anys vuitanta, va concebre aquesta nova manera de donar veu als artistes al marge dels pavellons nacionals, sovint polititzats o moguts per interessos aliens a l’art. La comissària d’aquesta edició, Christine Macel, ha concebut la mostra inspirant-se en l’humanisme, un humanisme en què l’acte creatiu esdevé un acte de responsabilitat, compromís, alliberació i generositat. La pressió que els poders que ens governen exerceixen sobre nosaltres posa en perill aquesta dimensió humana que té en la cultura el seu valor fonamental. I l’art n’és l’últim bastió, cultiu de la reflexió, l’expressió individual, la llibertat i les principals qüestions de l’ésser. La manera en què Christine Macel articula el discurs expositiu que formen els cent vint artistes presents (cent tres d’ells s’estrenen a la biennal) neix de la idea de viatge, mètode amb què molts humanistes han aprofundit en l’existència humana.

En aquest viatge, dividit en nou capítols, els artistes dialoguen al voltant de les raons i les formes d’art, les relacions entre l’artista i la seva pròpia experiència emocional i sensorial, les formes en les quals es construeix la comunitat, el planeta i el medi ambient, el diàleg entre el passat i el present, l’artista com a xaman, el cos i la sexualitat femenina, l’emocionalitat dels colors i finalment la impermanència i les mutacions resultants del pas del temps. Diversos artistes han cridat la nostra atenció per la qualitat i originalitat de les seves propostes, alguns ja coneguts com a John Waters (Baltimore, 1946), Raymond Hains (Dinard, França, 1926 – París, 2005), Franz West (Viena, 1947) o Kiki Smith (Nuremberg, 1954).

D’entre els joves Nevin Aladag (Van, Turquia, 1972) mereix un breu comentari. Aquesta artista va emigrar amb els seus pares a Alemanya amb pocs mesos de vida. En el pavelló dedicat a la dona (Dionysian Pavilion) Nevin reflexiona al voltant de la reapropiació de l’espai públic i de la creació de sons. En una pantalla de grans dimensions diversos instruments són tocats pel vent i per distints mobiliaris urbans (https://www.youtube.com/watch?v=nb8F97I6Qtw). Els sons produïts pels instruments es converteixen així en les veus d’uns ciutadans absents.

 

Ja en els Giardini, on alguns països disposen d’un pavelló mentre d’altres allotgen els seus artistes en palaus i esglésies repartides per la ciutat, criden especialment l’atenció els pavellons de la Gran Bretanya, Austràlia, Corea i el Líban. En el primer Phyllida Barlow (Newcastle upon Tyne, 1944) presenta Folly, una ambiciosa instal·lació escultòrica que convida el visitant a explorar la seva pròpia comprensió i experiència sobre l’escultura. Utilitzant materials de construcció com plaques de guix laminat, ciment, paper, cartró o malles modela formes amb les quals provoca una experiència amb un marcat caràcter físic (https://www.youtube.com/watch?v=ptfFn1Ia41o).

A Austràlia Tracey Moffatt (Brisbane, 1960) participa amb My Horizon, fotografies de gran format en les quals construeix escenaris teatrals amb constants referències al cinema, a l’art i a la història de la fotografia (https://www.youtube.com/watch?v=2Xf39Ynb4SM).

En un proper article ens referirem a aquests altres pavellons. També a altres sorpreses que Venècia ens té preparades, inclosa l’exposició del sempre polèmic Damien Hirst al Palazzo Grassi.

John Waters (Baltimore, 1946) Study Art Sign. 2007.

Acrílic sobre fusta i alumini

Somni o realitat, Giorgio de Chirico

septiembre 24th, 2017

En el nostre imaginari col·lectiu hi ha autors que, amb la seva obra, ens ajuden a explicar la realitat. Quan parlem d’imatges dalinianes, situacions kafkianes, fets dantescos o espais que semblen un De Chirico, estem fent palès el llegat que aquests creadors ens han deixat i la seva transcendència. Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888 – Roma, 1978) és en aquest sentit una figura cabdal que ha anat més enllà del món de l’art per a esdevenir un referent visual del nostre temps. Els seus paisatges solitaris, amb perspectives accelerades, escorços extrems i ombres intenses, constitueixen un món únic en el qual la relació espai-temps desapareix.

L’exposició «El món de Giorgio de Chirico: somni o realitat», que es pot veure al CaixaForum de Barcelona i que després itinerarà a Madrid, Saragossa i Palma , és una extraordinària ocasió per a conèixer millor l’obra d’aquesta figura fonamental del segle xx. Segons els historiadors de l’art, Giorgio de Chirico i Pablo Picasso són els dos pilars sobre els quals s’ha construït l’art modern. L’historiador Maurizio Calvesi descriu amb gran claredat les aportacions de cadascun d’ells: Picasso, el dia, la història, l’aspror, el pare i l’immanent; De Chirico, la nit, la poesia del temps perenne, la dolçor maternal, la metafísica. La influència de De Chirico va més enllà del seu paper com a precursor del surrealisme. La seva petjada és present en moviments artístics com el realisme màgic, el Pop-Art i fins i tot l’art conceptual; perquè si hi ha una constant en l’art del segle xx, és la reflexió entorn de l’inconscient i les manifestacions del somni.

Amb la invenció de la pintura metafísica De Chirico va construir una nova realitat: enigmàtica, melancòlica, somniadora, i en la qual el temps, l’espai, el pensament i l’acció queden suspesos. Va arribar-hi després d’estudiar la filosofia de Nietzche i Schopenhauer, alhora que aprofundia en l’obra d’Arnold Böcklin (Basilea, Suïssa 1827 – Fiesole, Itàlia, 1901), exponent destacat del simbolisme. La seva pintura estaria, doncs, íntimament lligada a la cultura grecollatina i a la mitologia, aquella que evoca el mite de l’home capaç de racionalitzar la seva pròpia experiència i d’aprofundir en la seva espiritualitat. Va ser assegut en un banc de la Santa Croce de Florència, un capvespre de tardor de 1910, quan va tenir una revelació que el va dur a pintar el primer quadre metafísic: L’énigme d’un après-midi d’automne.

L’exposició, de caràcter retrospectiu, ens mostra la seva producció des de 1913 fins a 1976 estructurada en els temes següents: Retrats i autoretrats; Plaça d’Itàlia i maniquins; Interiors metafísics; Banys misteriosos: història i natura, i Món clàssic i gladiadors. Comentarem breument els temes segon i tercer. Plaça d’Itàlia i maniquins és el tema més famós de l’art metafísic. Amb ell l’autor distorsiona la perspectiva renaixentista i col·loca escultures, columnes, xemeneies, trens o torres en un espai buit sense temps. Aviat hi va introduir els maniquins, la imatge més coneguda de la seva obra. Aquests éssers, amb cap ovoidal i cos fet d’elements geomètrics i cartabons de dibuix, han perdut tota semblança amb l’home i s’han alliberat de la seva condició humana, mostrant-se radiants i lluminosos. Interiors metafísics va néixer durant la primera guerra mundial a Ferrara. Accelerant la perspectiva arquitectònica d’una estança, De Chirico incorpora instruments de dibuix i altres elements incoherents, així com finestres o quadres, dins el quadre amb fàbriques, places i paisatges. El resultat és una reflexió sobre el binomi interior-exterior i la cambra entesa com un espai de pensament, una «cambra de pensament».

A la importància de la iconografia de Giorgio De Chirico cal afegir-hi la seva constant dedicació a perfeccionar la tècnica de la pintura. La recerca de la «bella matèria pictòrica» dels mestres antics el va dur a reprendre, en els últims anys, temes ja tractats anteriorment i a incorporar-hi teatralitat per a maximitzar la seva fantasia onírica.

 

La petjada d’en Quetglas

septiembre 10th, 2017

D’aquí a pocs dies el món d’en Matias Quetglas abandonarà les sales de Ca n’Oliver per a recollir-se de nou en el seu estudi de Madrid. La nuesa de les seves dones, dels homes i els éssers mitològics, monumentals, rotunds i plens d’humanisme, viatjarà pel nostre mar Mediterrani, lluny de l’illa que els va inspirar. Durant els cent setanta-cinc dies que s’han exhibit, primer a la sala del Roser de Ciutadella, i després a Ca n’Oliver, de Maó, milers de menorquins i d’altres visitants hauran pogut redescobrir (o descobrir) un món creat per un menorquí que, des de la llunyania, ha sabut reinterpretar la seva menorquinitat de manera única i personal. Matías Quetglas és avui un dels principals ambaixadors de l’illa arreu del món, i aquests mesos el seu compromís amb Menorca s’ha evidenciat amb les activitats que s’han organitzat al voltant de les exposicions. La seva participació, generosa i altruista, en distintes iniciatives com la donació d’una litografia a la Fundació Hospital Illa del Rei, el cartell de la revista d’Es Diari per a les festes de Gràcia o el mateix cartell oficial de les festes de Gràcia són també expressió d’aquest compromís. Aquests dos ens mostren com, més enllà dels tòpics i de la tradició, però a partir d’ella, la creació artística és capaç de reinterpretar la realitat per a enriquir el nostre patrimoni i injectar-li vida nova.

Mentre això succeeix, la magnífica escultura Gran cap de freixe roman, en un estat de permanent provisionalitat, al vestíbul de la sala municipal El Roser de Ciutadella. Originàriament concebuda per a ser exhibida a Can Saura, sembla que ara pot ser un bon moment per a traslladar-la-hi. La seva instal·lació definitiva al palau, ara ja sí concebut com a centre d’art de referència a Ciutadella, vindria a tancar un capítol que ja fa massa anys que cueja. Matías Quetglas, ciutadellenc de cap a peus, com les seves figures, és en la monumentalitat on millor expressa el seu univers i Gran cap de freixe n’és el millor exemple. Recordem que el bronze d’es be de ses Voltes és una maqueta d’una escultura gegant que s’havia d’instal·lar a la plaça de la Catedral. També el projecte originari del Teatre des Born, elaborat per l’equip d’arquitectes Gomila-Enrich, preveia una escultura seva de Pierrot i Colombina, personatges de la Commedia dell arte, a la façana de dona al port. En els dos casos la idea original no es va poder dur a terme. Gran cap de freixe és una escultura cabdal en la trajectòria de Matías Quetglas. Feta a partir d’un tronc de freixe, arbre conegut també com a estanca-sang, i amb qualitats medicinals contra la picada de serps, ja va ser descrita per Plini. L’autor va crear un cap amb reminiscències mediterrànies que segueix els cànons clàssics, amb una expressió hieràtica. El feliçment gestat Can Saura té ara, doncs, l’oportunitat de lluir dignament una gran obra del seu artista més il·lustre.

Qui ha tingut ocasió de veure alguna de les dues exposicions haurà comprovat que no estam davant d’un pintor acomodatici. En la seva permanent recerca i experimentació, l’autor ens ha sorprès amb uns dibuixos recents a tinta i amb uns vídeos repartits per la sala. Aquests, tot i mostrar el procés creatiu, han estat concebuts també com a peces d’art. Una de les darreres activitats organitzades va consistir a presentar el curt Plomes de voltor. En ell, l’autor, guiat per l’anhel de sintetitzar el seu llenguatge i cercar una bellesa que sempre s’escapa («no sé el que és la bellesa, per açò la cerc»), s’ha endinsat en el món audiovisual amb un resultat carregat de veritat, naturalitat i poesia.

Gran cap de freixe

Quan la tecnologia anul·la el pensament

agosto 26th, 2017

La majoria de nosaltres mirem el nostre smartphone entre vuitanta i cent deu vegades al dia segons diversos estudis. Sovint no cerquem res en concret, tan sols l’expectativa d’una notificació o d’un “m’agrada” que reforci el nostre ego i que els experts anomenen reforçament aleatori. La nostra ment, ja distreta per si mateixa, s’ha acostumat, amb la tecnologia digital, a saltar d’un lloc a l’altre processant la informació de forma eficient però essent incapaç d’aprofundir en ella. La pèrdua de la capacitat d’anàlisi i reflexió, que requereix temps i silenci, està amenaçant els processos intel·lectuals que han regit l’evolució de la humanitat.

En una recent trobada amb Josep Maria Esquirol, filòsof i professor de la Universitat de Barcelona i premi Nacional d’Assaig 2016 per la seva obra La resistencia íntima: ensayo de una filosofía de la proximidad, vàrem tenir el privilegi d’escoltar les seves idees al voltant de la tecnologia i el pensament. A parer seu, la tècnica, originàriament concebuda com una millora consistent en el temps per a fer les nostres vides més còmodes, ha esdevingut, en l’àmbit de la tecnologia digital, una forma de consum que està adquirint la categoria d’ideologia. Una ideologia centrada en l’evanescent, el superficial i la fascinació tecnològica que ens fa viure en un somni alimentat per l’evasió que aquesta tecnologia promou. Un símptoma d’aquesta evasió consumista, ens recorda Esquirol, és l’abús que es fa de la paraula innovació. En el món de l’educació, de la política, de l’empresa… es fa referència contínuament a la innovació com la recerca d’el que és inèdit, nou. Hi ha implícit un menysteniment dels fonaments sobre els quals hem construït el pensament occidental i que tenen a veure amb la capacitat de pensar el més profund i essencial, i que són la base de la creació i de la generació del pensament intel·lectual. L’humanisme, ocupat en l’anàlisi d’allò que dona sentit a les nostres vides i en com orientar-les a partir d’allò que és realment substancial (pensar, estimar, sentir, agrair, ser generós…) ha perdut la centralitat que tenia en altres temps.

Deia Friedrich Holdërlin en un poema referint-se a Sòcrates: «Qui pensa el més profund estima el més viu.» En conseqüència, patim un empobriment de la societat que facilita l’aparició d’actituds totalitàries no sempre visibles, alhora que la banalització s’estén fins a fer-nos insensibles al mal (Hannah Arendt). Escriu Ponç Pons en un aforisme incorporat a un quadre de Llorenç Garrit: «Les dictadures torturen, les democràcies anestesien.»

Davant d’aquesta apoteosi tecnològica sembla haver-hi, doncs, una certa apocalipsi intel·lectual en la qual els pensadors, que en un altre temps eren guies i referents de la societat, semblen viure en un estat de letargia, resignació o por a expressar-se. Avui, la seva visibilitat en els mitjans de comunicació és quasi nul·la. Com diu Jorge Wagensberg, «una societat intel·lectualment sana és aquella que és generosa amb les idees» (La Vanguardia, 9/4/2017). Les tecnologies digitals regeixen avui les formes de comportament i modulen les percepcions dels ciutadans fins al punt de dificultar la gestió de les pròpies emocions. Això és especialment evident en els joves, constantment inquiets, evadits i fascinats per la tecnologia digital. La realitat, que és la verdadera font d’estimulació, és substituïda per la realitat virtual. L’addicció conductual entre els joves adolescents, especialment al joc, ja afecta entre el deu i el catorze per cent dels joves. Set de cada deu adolescents manifesten desconfort o ansietat quan no tenen connexió a internet. El sistema educatiu està eliminant les humanitats del currículum escolar, impedint així als alumnes reflexionar sobre els veritables problemes de l’existència, formular preguntes i desenvolupar un sentit crític, que és la base de la construcció del nou coneixement. El desenvolupament tecnològic ha promogut la idea (de forma molt eficient, per cert) que podem conèixer i utilitzar-ho tot com si fossin recursos al nostre servei, mentre que ha homogeneïtzat els nostres comportaments i idees empobrint la nostra existència. La tecnologia ha esdevingut així una tecnocràcia, cedint a la màquina i a la ciència tot el protagonisme i el govern de les nostres vides. Earl Wiener, enginyer aeronàutic, ens recorda: «Els dispositius digitals eviten errors petits però preparen el terreny per als grans errors.»

 

Ihalor, 2017

agosto 13th, 2017

Les darreres produccions de Manel Anoro (Barcelona, 1945) i Llorenç Garrit (Santanyí, 1981) donen alè als dos principals espais expositius d’Alaior: el convent de Sant Diego i el Centre Internacional d’Art i Gravat Xalubínia. Aquests dos espais, en espera que el Pati de Sa Lluna comenci a caminar, estan esdevenint nuclis actius d’activitat cultural a l’illa gràcies al treball de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i dels responsables de Xalubínia. Tots dos, amb més voluntat que mitjans, estan posant Alaior en el mapa de la vida cultural illenca, fet que es correspon amb una ciutat que té govern local propi des del 1439 i la condició de ciutat des del 1924, i que acull una de les seus de la Universitat de les Illes Balears. A Ihalor, 713 anys després de la seva fundació per Jaume II, rei de Mallorca, l’art batega, atrau i commou els seu habitants.

Cada exposició ens proposa una concepció distinta de la pràctica artística amb un fonament ben diferenciat: un art narratiu nascut d’una paleta rica en colors vius i saturats, lúdic i vitalista; i un art compromès i transversal, compendi d’algunes de les derives que ha pres l’art en els últims seixanta anys.

Manel Anoro, nascut a Barcelona el 1945 i renascut a Alaior el 1974, quan en acabar el servei militar descobreix la seva verdadera vocació (mai és tard per descobrir les nostres vocacions amagades!), és hereu de la pintura de Matisse i Joaquim Mir i exponent destacat del corrent neofiguratiu dels anys vuitanta, el qual reivindica un art figuratiu, lliure i espontani en oposició a l’art conceptual i abstracte que domina l’escena des de la Segona Guerra Mundial. Ens diu Anoro: «Primer responc al que crec que deu ser un artista. Crec que ha de ser algú que conti, un narrador de coses, llocs i sentiments o sensacions, com Shakespeare, com Matisse, com un sonero cubà, algú que expliqui allò que els altres no veuen o veuen una mica borrós i malament.» Aquesta exposició arriba trenta-set anys després de la seva primera i quasi darrera exposició a Menorca, a la galeria Antígona de Ciutadella. Trenta-set anys durant els quals l’autor ha desenvolupat una carrera artística marcada per la seva presència en el mercat americà, concretament a la Caldwell Snyder Gallery de San Francisco. El blau, el groc i el vermell, amb els seus atributs emocionals que els són propis, dominen uns i altres quadres de l’artista per tal d’induir l’espectador a un estat d’ànim concret que el tema vol suggerir.

Llorenç Garrit, en canvi, parteix d’una concepció diferent de la pràctica artística. Trenta-cinc anys més jove que Anoro, Garrit fa ús de recursos plàstics contemporanis centrats en el grafiti, la matèria i l’affiche. L’obra ens remet a la llarga història d’amor entre la poesia i la pintura. Quaranta-dos poemes a mode de haiku donen títol i conformen quaranta-dues obres carregades de simbolisme i denúncia social. Segons Leonardo da Vinci, la pintura és poesia muda, i la poesia, pintura cega. L’una es completa amb l’altra i, en alguns casos, la seva fusió ha estat total, com en el cas de William Blake. Quants poetes han exercit la crítica d’art! A Menorca en tenim nombrosos exemples.

Un element destacat de l’obra de Garrit és la presència del mur, llegat del moviment informalista que a casa nostra va liderar Antoni Tàpies: «El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d’unes sessions de pintura en les quals em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l’omplia de tal quantitat d’esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la.» (Fullet de l’exposició Comunicació sobre el mur, Fundació Tàpies, Barcelona, 1992). Aquest mur, en consonància amb el títol de l’exposició Paraules de ciment, esdevé el suport de pamflets o pasquins amb imatges de caire publicitari i micro-poemes que inciten a la reflexió. En un quadre llegim «Sense tempesta no hi ha aventura» (Josep Lluís Aguiló).

De llevant a ponent: un estiu d’art

julio 30th, 2017

De llevant a ponent, l’illa de Menorca ens ofereix aquest dies una oferta cultural intensa on l’art és present de forma destacada. La seva presència respon a un dinamisme cultural de llarga tradició i que és motiu d’admiració a altres contrades. Amb una població equivalent a la de Girona, Lugo o Càceres, l’illa és capaç de generar, en aquestes dates i amb pocs recursos, diversos festivals de música, obres de teatre amateur i professional, xerrades i tertúlies a la fresca, visites guiades a llocs d’interès arqueològic o històric, i una desena llarga d’exposicions d’art o de caràcter cultural, a més a més de les festes que es celebren a cada poble. Si ja en s’hivern la coincidència en els dies i les hores fa impossible participar en tota l’oferta programada, en s’estiu les agendes treuen foc.

A Ciutadella es pot gaudir ara de les obres de Cristina Sintes a la sala municipal del Roser. L’escultora presenta un total de deu busts i figures humanes amb fusta emfasitzats pel realisme de la representació de l’anatomia humana. L’exposició, titulada Vides, explora les mirades de diferents personatges, d’entre els quals destaca Senectud, una projecció en el futur de la mateixa escultora, envellida. També a Ciutadella, en aquest cas a la galeria Retxa, Matías Sansaloni mostra les seves últimes creacions en ferro. L’escultor, que es troba en un moment d’extensa producció i visibilitat, també està present a la sala municipal del convent de Sant Diego, a Alaior, i a l’exposició col·lectiva de la galeria Artara de Maó. Però a Ciutadella l’art també surt al carrer: Street Art, una iniciativa de l’associació Ciutadella Antiga, convida diferents pintors a intervenir en la via pública. Els resultats són sorprenents i alteren la nostra percepció de l’espai públic. La fotografia també és present amb una mostra d’Àlex Monfort a l’Espai d’Art Xec Coll, on la descontextualització dels objectes transtorna idees preconcebudes i genera poemes visuals. Al Claustre del Seminari en Francesc Florit Nin ens brinda la oportunitat de contemplar Divinitats humanes, un treball magnífic que ja vàrem tractar. Per últim, cal destacar l’exposició que la galeria Vidrart ha organitzat a Jorge Fernández Alday. La seva pintura, honesta i plena d’ofici, es mou entre la representació i la descomposició de la realitat, conferint a la pinzellada i a la taca de color un gran protagonisme. Ell és, sens dubte, un dels pintors a tenir en compte avui a Menorca.

Entre ponent i llevant podem fer una parada a Alaior per capbussar-nos en les obres de Pacífic Camps i Matías Sansaloni. A la sala d’exposicions del convent de Sant Diego, la pintura i l’escultura dialoguen al voltant de la idea d’illa. Pacífic Camps ens mostra les seves illes desitjades: l’illa dels somnis, l’illa de l’aigua, l’illa de l’home que sembrava arbres, l’illa dels encants. Pintor carregat de misticisme i amb un profund sentit del sublim, Camps combina pintura, paper, teles i objectes, tot creant un univers personal i únic.

Ja a llevant l’oferta artística pren una forta embranzida amb mitja dotzena d’exposicions. La galeria Artara ha organitzat una extensa exposició d’artistes menorquins que omple les tres plantes de l’edifici. Entre les obres exposades, un oli de grans dimensions de Mikel Díez Alaba en tons ocres sorprèn per la seva profunditat i rotunditat. Al Local, un petit espai dirigit per l’artista Nuria Román, hi podem trobar interessants olis de l’autora així com escultures de Bettina Gleiss, amb formes orgàniques brillants i coloristes. Juan Elorduy presenta, a la galeria Kroma, els seus paisatges lluminosos, mentre que al costat, a la galeria Encant, destaquen dues obres de Piers Jackson. De les altres tres exposicions, dues tenen un caràcter institucional i són les grans exposicions de l’estiu: Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), al Museu de Menorca, i Matías Quetglas. La pintura nua, al Centre d’art Ca n’Oliver. Dos segles els separen però ambdós permeten escriure la història de l’art a Menorca amb majúscules.

Una última exposició uneix art amb voluntariat i generositat. La V exposició benèfica Illa del Rei ja forma part dels estius menorquins i permet els ciutadans contribuir a un projecte que ha transcendit l’àmbit nacional. Els prop de doscents voluntaris de diferents nacionalitats que cada diumenge des del 2004 reconstrueixen l’antic hospital naval anglès demostren el poder de la societat civil organitzada. En l’exposició, a la sala de “la Caixa” del carrer Nou, s’ofereixen obres de reconeguts pintors espanyols amb una cuidada presentació i assessorament.

Pascual Calbó i la menorquinitat

julio 16th, 2017

La pintura, les arts en general ens proporcionen una experiència estètica, ens interpel·len, ens emocionen i ens confronten amb nosaltres mateixos i amb la nostra realitat; són també una font de coneixement de la història, els costums, les indumentàries, les modes, les conductes i els hàbits socials. En l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), que poden visitar fins al 21 de gener del 2018 al Museu de Menorca, es fa molt evident aquest llegat que el costumisme de l’època contribueix a visibilitzar encara més. Però l’art acompleix també una funció de caràcter simbòlic, ja que contribueix a reforçar la identitat col·lectiva d’una comunitat.

El Museu de Menorca, que lidera els actes de celebració de l’any Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), suma a la seva funció de baluard de la memòria col·lectiva la reinterpretació de la figura d’un pintor cabdal en la història de l’art a Menorca. És en època de Pascual Calbó quan les col·leccions reials esdevenen públiques i es formen els primers grans museus europeus amb l’objectiu de reforçar l’orgull nacional. Els nacionalismes apareguts en el segle xix faran ús dels museus com a espais per a l’estudi, la conservació i la difusió del patrimoni nacional vinculat a la memòria col·lectiva i a una identitat cultural. Serà la burgesia, amb un poder polític creixent, la que imposarà la seva pròpia visió. En les seves estades a Menorca, Pascual Calbó atendrà els encàrrecs d’una poderosa burgesia mercantil maonesa i cosmopolita que ha tingut un paper destacat en la configuració de la identitat menorquina.

La llengua, «La balada d’en Lucas», els glosats, l’arquitectura rural i urbana, la maonesa, la Revista de Menorca, Favàritx, sa Caleta, els ullastres, els talaiots, Sant Joan… constitueixen el patrimoni cultural material i immaterial que defineix la nostra identitat. Segons l’estudi de David Doncel Abad «Construcción de identidades colectivas culturales a través del sistema educativo: comunidades autónomas y Logse», publicat a la Revista española de educación comparada (2008, no. 14, p. 207-241), els trets més importants que defineixen la cultura pròpia d’un grup social són la llengua, la història i l’art. La història de l’art a Menorca, com a la resta d’Espanya, no és una història lineal i coherent, amb un art propi, sinó que té més aviat un caràcter desarticulat en el qual destaquen figures d’importància nacional o internacional adscrites a moviments artístics diversos. Giussepe Chiesa, Pascual Calbó, Joan Font i Vidal, Joan Vives Llull, Josep Torrent, Francesc Hernández Mora, o el grup Menorca, per anomenar-ne només uns quants, responen a una època i a un estil personal, a una forma d’interpretar la realitat que neix d’un bagatge cultural íntimament lligat a la insularitat. Tots ells formen part del nostre inconscient col·lectiu, com deia Carl Gustav Jung, d’unes pautes de pensament que conformen el ser menorquí. L’art, com a constructor d’imatges visuals i de significats culturals, té un valor simbòlic destacat. La familiaritat que es desprèn de la contemplació de les obres d’aquests pintors és la manifestació d’aquests significats inherents a l’obra, que reconeixem immediatament en veure-les. Succeeix el mateix quan parlem de Velázquez, Goya o Zurbarán en relació amb Espanya, encara que en aquest cas les implicacions de caràcter simbòlic i nacionals són molt més evidents.

La coincidència entre l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817) al Museu de Menorca i la que té lloc a Ca n’Oliver, Matías Quetglas. La pintura nua, constaten la funció que té l’art en l’articulació d’un discurs identitari i el valor icònic de les imatges artístiques en la construcció d’un sistema cultural i social que faci sentir-se’n partícips els individus.