Exposició «7 pecats capitals» (I)

febrero 28th, 2021

Ahir, divendres, s’inaugurà a la capella de Gràcia d’Alaior la primera d’un cicle de quatre exposicions que sota el títol «7 pecats capitals» convidarà tretze artistes menorquins, naturals o d’adopció, a reflexionar sobre la vigència dels pecats capitals avui i com són percebuts per la societat. La primera exposició del cicle, organitzat per l’Ajuntament d’Alaior, està dedicada a la supèrbia i s’hi ha convidat els fotògrafs François Perri i Jean Macalpine, el videoartista Macià Florit i l’escultor Pau Garriga. La gola i la peresa seran tractades a continuació pels pintors José Ángel Sintes i David Cerratot i pels llibres d’autor i el vídeo de Març Rabal. La temporada de tardor s’obrirà amb la luxúria i la ira a càrrec de Matías Quetglas i Carles Gomila, amb obra pictòrica, i de Bettina Gleiss, amb obra escultòrica. Tancaran el cicle l’enveja i l’avarícia, interpretades per Neus Carreras (il·lustració), Anna Llorens (escultura) i Kodomos (videomapatge).

La relació de l’art amb els pecats capitals ha estat una constant al llarg de la història, des del Bosch o Brueghel fins a nombrosos artistes contemporanis, i els seus fonaments, lligats a la concepció del mal, són presents en cultures tan diverses com la xinesa, l’índia o la de l’antic Egipte.

Per al cristianisme el pecat és una transgressió de la llei divina, mentre que per a l’humanisme, que ha dominat bona part de la història occidental des del segle XV juntament amb el cristianisme, els pecats són un obstacle de caràcter moral que dificulta la superació de l’home i la construcció d’un món millor. Els pecats ens acosten a la nostra animalitat segons l’un i l’altre i evidencien manca d’autocontrol i de cura envers els altres.

La percepció dels pecats ha variat al llarg del temps i avui vivim en una societat en la qual la major part dels pecats han vist reduïda la seva gravetat, i fins i tot alguns han esdevingut virtuts. Hi ha pecats d’acció, com la luxúria, la ira i la gola, i n’hi ha de mentals, com l’avarícia, la supèrbia, la peresa o l’enveja. Tradicionalment aquests darrers s’han considerat més perniciosos perquè impliquen la maquinació d’una idea.

L’enveja, el desig de posseir quelcom sense assolir-ho, neix de la manca de confiança en un mateix. El pintor Giotto la representà com un home de la boca del qual surt una serp que li menja els ulls. L’enveja i la supèrbia són el revers l’una de l’altra, l’enveja apareix quan el poder que dona la supèrbia es converteix en impotència. La ira infligeix dolor en els altres sense el suport de la raó. La luxúria és el desig sexual deslligat de l’afecte i històricament ha dibuixat les relacions de domini de les dones sobre els homes i de poder dels homes sobre les dones. L’aparició del comerç a l’edat mitjana feu de l’avarícia un perill i alhora un motor de canvi social, fins al punt que en el capitalisme contemporani és vista, fins i tot, com una virtut. En l’ordenació que en feu el papa Gregori Magne al segle VI, la gola ocupava el darrer lloc, però set segles més tard Tomàs d’Aquino la passà al tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Avui la gola no passa de ser un vici tolerable, conseqüència de la generalització de l’oci i l’estat del benestar. En una societat com la nostra, que enalteix la producció i el consum, la peresa no és ben vista, però tampoc no podem obviar que la inacció pot ser una via de discerniment i contemplació.

La supèrbia, considerat el pecat original, nasqué quan Adam i Eva desobeïren Déu. Es manifesta a través de la vanitat i l’orgull, emocions que de vegades van associades a conductes antisocials i agressives, ansietat o narcisisme. El vídeo de Macià Florit incideix sobre la vanitat a les xarxes socials, François Perri i Pau Garriga ens acosten a la soledat de l’orgullós, i Jean Macalpine a la humilitat, l’antídot de la supèrbia.

Premis Sa Nostra. Donar suport al talent

febrero 14th, 2021

Menorca comptava fins a l’any 2007 amb tres premis de pintura destacats: el Saló de Primavera de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, els premis Ciutat de Maó i el premi de pintura Sant Antoni Sa Nostra. Els tres premis responen a models diferents pel que fa a la concepció. El primer neix de la vocació filantròpica de Guillermo de Olives, que fou qui, després de la seva presidència a l’Ateneu, instituí el premi i n’assumí la dotació econòmica, una dotació que avui aporta la seva vídua. El premi Saló de Primavera és el degà de tots els premis de pintura existents a Menorca, amb una història que es remunta a 1962, quan Arnulf Björnal, del grup Menorca, s’erigí en el primer guanyador d’una convocatòria que encara avui perviu i manté el prestigi. Els premis Ciutat de Maó nasqueren el 1975 lligats a les festes de Gràcia fins a l’any 2012, quan canvià la denominació per l’actual. Malgrat que patí algunes interrupcions, ha acabat tenint força prestigi i avui és el segon més ben dotat econòmicament. La dotació prové, en aquest cas, del mateix Ajuntament de Maó i, des de l’any 2017, el de pintura és biennal per no coincidir amb el Saló de Primavera de l’Ateneu, i se’n convoca també un d’escultura en anys alterns.

El premi Sant Antoni Sa Nostra nasqué el 1991 de la mà de Sa Nostra, llavors caixa d’estalvis, i va prendre el relleu del Saló de Tardor de Ciutadella que convocava La Caixa. Eren temps en els quals, abans que la crisi del 2008 ho capgirés tot, les caixes d’estalvis entenien que una part de la seva funció era exercir un compromís amb la societat civil en els àmbits socials i culturals mitjançant l’obra social o fundacions. Durant setze anys, fins al 2007, se celebraren convocatòries anuals d’un premi de pintura que es convertí en un referent a Menorca. Juan Elorduy, director de la sala d’exposicions de Sant Antoni, amb la complicitat del setmanari El Iris, fou l’artífex d’aquesta fita, i la seva empremta en la recent història de l’art a Menorca perdurarà en el temps. Compromís, passió, coneixement i rigor feren de l’organització d’aquest premi un esdeveniment social i cultural de primer ordre.

Però són els artistes seleccionats els grans protagonistes d’aquesta història: Joaquín Carretero, Francesc Florit Nin, Pacífic Camps, Lluís Antem, Carles Moll, Zulema Bagur, Jaume Bagur, Marc Jesús, Paca Florit, Ricard Commeleran, Albert Berenguer, Quique Jiménez, Rocío Fernández, Alfred Hutchison, José Ángel Sintes, Llorenç Pons, Laura Marquès, Carmen Arroyo, Cristòfol Pons i Miquel Bosch. Guanyar el primer premi o la menció honorífica per als menors de trenta anys suposà el suport definitiu per continuar la carrera artística i en molts casos per fer realitat la primera exposició individual. I aquí rau una de les majors virtuts del premi, acompanyar-lo d’una exposició individual i itinerant per les illes, juntament amb un viatge per adquirir nous coneixements, com el que en el vídeo que acompanya l’exposició recorda entusiàsticament Paca Florit al Guggenheim de Bilbao.

Fins a l’any 1996, els premiats comparteixen un interès per la matèria que respon a l’esperit del seu temps i que es tradueix en obres tan dispars com la de Carles Moll, proper a l’art conceptual, o la de Marc Jesús, que en un llenguatge naïf ens recorda les conversation pieces del segle XVIII. A partir d’aquell any és la pintura-pintura la que preval.

José Ángel Sintes fou el més premiat, amb dues mencions honorífiques als menors de trenta anys (2002 i 2004) i un primer premi el 2005. La seva és una trajectòria silenciosa i coherent a través d’una pintura lleu i essencial. Seguiren Paca Florit, amb dues mencions honorífiques, i Laura Marquès, amb una menció honorífica i un primer premi. Narcís és un esplèndid gravat monotip (peça única) amb el qual Paca Florit guanyà la menció honorífica de l’any 1997 i Laura Marqués, malauradament inactiva artísticament, guanyà amb dues excel·lents obres properes a l’expressionisme abstracte amb gran domini de la composició i del color.

Haver estat capaços de reunir totes aquestes obres a la sala El Roser de Ciutadella (fins al 20 de febrer), per anar després a la sala de Sant Antoni de Maó (del 27 de febrer fins al 27 de març), és un esdeveniment de gran transcendència, perquè ens permet recuperar, encara que temporalment, un patrimoni valuós de la nostra història recent. Gràcies Juan per la teva perseverança i coratge.

William Kentridge al CCCB (Barcelona)

enero 31st, 2021

Quan William Kentridge nasqué, el 1955, feia set anys que Sud-àfrica vivia sota l’apartheid, un sistema de segregació racial que s’estengué fins al 1990. Els seus pares, ambdós advocats, van tenir un paper destacat en la lluita contra la discriminació racial que havia condemnat els negres a la pobresa i a la reclusió en guetos. El seu pare va ser, de fet, l’advocat de Nelson Mandela. Aquesta paraula, apartheid, és, tristament, la més coneguda de la llengua holandesa, però no respon a un fenomen exclusiu de Sud-àfrica. Els processos de colonització, discriminació racial i explotació econòmica van ser practicats per diversos estats europeus i l’acceptació dels abusos comesos i el perdó encara són assignatures pendents en molts casos. A tall d’exemple, tot just ara França comença a assumir la seva responsabilitat en la colonització d’Algèria i tracta de guarir unes ferides que pesen molt en la consciència d’un país que sempre ha cregut que la seva missió universal era difondre els drets de l’ésser humà i els valors de la Il·lustració.

William Kentridge és, als seixanta-sis anys, un dels artistes més originals i innovadors de l’escena mundial. Practica un art total en el qual el dibuix, la performance, el cinema, l’animació i la música formen una unitat. A partir del carbonet, l’estri més rudimentari, fa dibuixos d’animació que enregistra i converteix en pel·lícules. En les seqüències s’aprecia com el moviment prové de dibuixar, esborrar i redibuixar constantment, fotograma a fotograma, amb la qual cosa obté un efecte de gran expressivitat i alhora de gran primitivisme. L’obra es comunica amb l’espectador de manera immediata, directa. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) exposa, fins al 21 de febrer, una gran part de la seva producció artística i, en especial, Drawings for Projection, un total d’onze curtmetratges d’entre quatre i nou minuts que ha anat fent en els darrers trenta anys i que tenen un valor artístic i documental extraordinari per conèixer la recent història de Sud-àfrica. «No he intentat mai il·lustrar l’apartheid, però en efecte la societat traumatitzada que en va resultar ha generat i alimentat aquestes pel·lícules i aquests dibuixos. M’interessa un art polític, és a dir, un art ple d’ambigüitat, de contradicció, de gestos incomplets i finals incerts» digué en una ocasió. William Kentridge participa d’aquells artistes que entenen l’art com un deure ètic de sacsejar els dogmes i les certeses a partir de l’àmbit local per arribar a l’universal. A Drawings for Projection, dos protagonistes aparentment antitètics repassen la història col·lectiva de Johannesburg. L’un és un poderós promotor immobiliari i industrial de la mineria (Soho Eckstein) que amb els anys sembla reconèixer la seva part de responsabilitat en el dolor infligit a la població negra i accepta la culpa i el penediment. L’altre protagonista és Felix Teitlebaum, un poeta tranquil i meditatiu que reflexiona sobre la vida i el que passa al món. Ambdós són expressions de la condició humana, una condició oberta al canvi i regida per la incertesa i el dubte.

A la segona planta del CCCB hom pot veure una instal·lació corprenedora, More sweetly play the dance, títol extret d’un poema de Paul Celan. Aquí animació, arts escèniques i una instal·lació multimèdia de quaranta metres de llargària introdueix l’espectador en una realitat a cavall entre el ritu i la mort. Grans pantalles reprodueixen en blanc i negre, com en un teatre d’ombres, una processó en la qual personatges de tota condició social desfilen en una mena de dansa macabra. Prenent com a referència les danses de la mort medievals, els personatges són arrossegats cap a un destí inexorable al mateix temps que ballen en un acte de resistència a aquest destí. Hi trobam músics, comparses, malalts d’ebola i metges (avui de COVID, demà?), ballarins, emigrants o refugiats polítics. Amb ells desfilen també multitud d’objectes transformats que creen una metàfora visual carregada de polisèmies, significats diversos que qüestionen els llenguatges unívocs i que ens porten de nou a un territori ambigu i incert.

More sweetly play the dance remet al mite de la caverna de Plató, aquell en el qual els habitants de la caverna coneixen a través de les ombres que projecta la llum exterior. William Kentridge evidencia que la llum del coneixement pot no ser alliberadora perquè pot ser instrumentalitzada pel poder. Ens situa així en un espai intermedi, entre la llum i les ombres, com a via per a l’autoconeixement i el progrés moral.

«El que no està dibuixat», títol de l’exposició, coincideix en el temps amb l’exposició «No em sents», de Nalini Malani, a la Fundació Miró (vegeu l’article «No em sents. Nalini Malani»). Ambdues, des de cultures tan distintes com l’índia i la sud-africana, qüestionen la nostra percepció de la condició humana i ens interpel·len des de l’art com a eina de transformació individual i col·lectiva.

Postfotografia

enero 17th, 2021

L’octubre passat podíem veure al convent de Sant Diego d’Alaior una obra de Juan David Galindo (Bogotà, 1992) que era el resultat d’un arxiu que creà el 15 d’agost del 2020 amb les 1.368 fotografies que sota l’etiqueta #menorca es penjaren a Instagram. Aquesta obra ens remetia a la postfotografia, un concepte que llavors no vam poder desenvolupar i que a continuació tractarem.

Són nombrosos els exemples de la presència de la postfotografia en l’art contemporani. Jon Uriarte utilitza Photoshop per inserir la seva imatge al costat de famosos com Angelina Jolie, Tom Cruise i altres. Penélope Umbrico creà, el 2006, un gran mural amb 10.000 postes de sol baixades de Flickr. Avui, dissabte dia 9, n’hi ha, sota l’etiqueta sunset, 4.808.534, el setembre del 2007 eren 2.303.057. Wafaa Bilal, artista i professor de la Universitat de Nova York es va fer instal·lar a la part posterior del crani una càmera que disparava cada minut allà on fos i les imatges es projectaven a les sales del museu d’art modern de Doha, on exposava. L’art, com ja vam analitzar en parlar de la hipermodernitat fa unes quantes setmanes, s’ha desvinculat de conceptes com l’originalitat o la veracitat i ha abraçat l’apropiacionisme, l’efímer, el procés en lloc de l’obra. Quan el 1979 Roland Barthes publicà La càmera lúcida ja advertia de la trivialització de la fotografia a causa del seu abús i universalització. «Avui tot existeix per acabar en una fotografia», Susan Sontag, 1977, On Photography.

Brenna Murphy. Resonant hyper objectes

Amb l’aparició de la primera càmera digital, el 1988, i Google, Facebook, YouTube, Twitter i altres xarxes socials, la pantalla ha esdevingut la nostra connexió amb la «realitat» i les fotografies han substituït el llenguatge, de forma que ens comunicam més amb imatges que amb paraules (trucades telefòniques, trobades, cartes, felicitacions). Cada dia es pugen a Instagram cinquanta-dos milions de fotografies, en un dia es fan cinc-cents milions de fotografies al món i un terç de les captures dels joves són selfies. L’autofoto o selfie és, segurament, la màxima expressió d’aquest fenomen, la celebració del voyeurisme, l’autoafirmació, el narcisisme, l’exhibicionisme i les aparences, i dilueix les fronteres entre l’àmbit públic i privat.

A la fotografia analògica els halurs de plata deixaven una empremta de la realitat damunt el paper fotogràfic, certificaven una existència, allò que havia estat. El bon fotògraf era capaç de fer-nos veure allò que s’amaga en la realitat, però que la fa única (punctum l’anomenava Roland Barthes). Avui la fotografia ha perdut aquesta gran virtut que la caracteritzava, la credibilitat i l’excepcionalitat de l’instant, i posa fins i tot en qüestió el gènere documental. Un diari de Hong Kong ha substituït recentment els fotògrafs en plantilla pels repartidors de pizza. Aquests són més ràpids a l’hora d’arribar a la notícia (circular per Hong Kong és infernal) i la qualitat ja no és un valor.

El fotògraf i crític català Joan Fontcuberta és qui més ha aprofundit en aquest fenomen, que ha tractat a La furia de las imágenes i a La caja de Pandora: la fotografía después de la fotografía. En el primer escriu: «No asistimos al nacimiento de una técnica, sino a la transmutación de unos valores. No presenciamos por tanto la invención de un procedimiento, sino la desinvención de una cultura…».

Juan David Galindo. #menorca 15 de agosto 2020

Com ell apunta, amb la postfotografia ja no cal ser fidel a la realitat perquè l’important és la postproducció, com l’usuari la manipula mitjançant els programes d’edició disponibles, per transmetre una idea o uns valors que sovint estan més relacionats amb l’aparença i la simulació que en l’objectivitat. Tots ens hem convertit en fotògrafs productors i consumidors alhora, però produïm tantes imatges que no som capaços de consumir-les. «En el futur ho fotografiarem tot, però no mirarem res» era el títol d’un article que Om Malik (expert en tecnologia) publicà a The New Yorker l’abril del 2016.

El fet que qualsevol disposi d’una càmera ha duit també a dissoldre la frontera entre l’amateur i l’artista. Per distingir-se, els artistes de la postfotografia es mouen en l’àmbit de l’art digital (vegeu «Art i tecnologia») i de les instal·lacions. Dominen internet i la tecnologia digital per crear obres que neixen de l’immens arxiu documental que internet conté i esdevenen vertaders arqueòlegs d’imatges, que manipulen, fragmenten, distorsionen o fusionen per crear nous significats. Molts ni tan sols disparen la càmera.

«Art en la fragilitat»

enero 3rd, 2021

Dissabte vinent es clausurarà l’exposició «Art en la fragilitat». La mostra, allotjada a la sala d’exposicions del Roser de Ciutadella, és una iniciativa del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca per donar resposta a la crisi ocasionada per la pandèmia de la Covid-19 i té un doble objectiu: donar suport econòmic als artistes; i reflexionar des de l’art sobre la pandèmia.

Tots els artistes participants van respondre a una convocatòria pública per a inscriure’s en una borsa i van presentar obres relacionades amb la pandèmia, actuals o passades. D’aquesta borsa se’n van seleccionar vint-i-dos, el màxim possible, d’un total de quaranta-dues propostes. L’exposició té un marcat caràcter trans generacional i inclusiu pel que fa a la varietat d’estils i llenguatges, responent a una visió de la contemporaneïtat que fuig del sectarisme que massa sovint decreta quin a de ser l’art d’avui i quina és la generació més capacitada per a produir-lo.

La mostra s’estructura en quatre àmbits, quatre qüestions que la pandèmia ha situat en primer pla, però que sempre han acompanyat la condició humana i la nostra posició al món: la fragilitat de l’ésser, la salut, el control social i habitar el món.

La fragilitat de l’ésser. Amb l’adveniment de la modernitat l’home ha anat perdent progressivament el sentit còsmic de l’existència i ha actuat com un semidéu. Prepotent i a la recerca d’una eterna joventut, aquesta crisi, sobtadament, l’ha colpejat en allò que el fa més vulnerable, la seva fragilitat intrínseca. Josep Vives Campomar reflexiona sobre la impermanència i la transitorietat dels objectes i fruites. Nuria Román ho fa des del seu estudi sobre la lleugeresa de la pedra i la buidor. Mitico Shiraiva amb les seves tintes damunt paper on l’ideograma «Hito» (persona) es repeteix com un mantra. Anna Petrus (vídeo) des d’una poètica de l’efímer i al voltant del seu poema Solc. François Perri, per últim, s’hi aproxima amb les seves fotografies estenopeiques, etèries i fantasmals. Tots ells creen un fructífer diàleg al voltant d’aquest fet.

La salut. La vida, la mort i la malaltia són processos consubstancials a l’existència. El virus que amenaça la nostra salut posa de manifest que la natura té un poder que sovint hem menystingut, perquè vivim d’esquena a ella. És per això que artistes com Laetitia Lara (escultura) i Francesc Florit Nin (pintura) no es cansen de cridar-nos l’atenció sobre la necessitat de restablir aquest lligam, la primera amb la mare terra, nodridora de vida; el segon amb el cervell humà vist com a floració vegetal. També el col·lectiu ONiON (Marina E.G. i Cristian Coll) fa, amb el seu vídeo-performance, una reflexió al voltant de la vida i la mort a través del cos a la natura, mentre que Kinia Barber, amb les seves acolorides formes orgàniques amb pintura acrílica, fa un cant a la vida. L’escultura d’Anna Llorenç, finalment, és un crit d’angoixa, el viscut per molts malalts de COVID-19, que ens fa adonar de l’equivalència entre respiració i vida. L’oxigen pren avui un protagonisme absolut, tant per als que emmalalteixen com per als que, sans, se’n veuen limitats per l’ús de mascaretes.

Control social. L’actual crisi de la COVID-19 és utilitzada pels governs i per les grans empreses tecnològiques per augmentar el control sobre l’individu i per restringir-ne les llibertats. Pol Marban fa en aquest sentit una denúncia de les xarxes socials com a sistema de control. Carles Moll, pintor com l’anterior, estableix un paral·lelisme entre Blade Runner i la pèrdua de llibertat que sembla assetjar-nos. Pacífic Camps reflexiona, amb la seva pintura-objecte, al voltant d’una societat encapsulada que viu entre l’ensomniació, la por i el lúdic. Una societat que en les xilografies geometritzants d’Alan Florit és presó i anhela una ètica, com els seus títols reclamen, mentre que Macià Florit alerta, amb un vídeo en format vertical, sobre el perill de reduir la realitat a la pantalla per fer-ne un sistema de control i vigilància ideològica.

Habitar el món. Una de les conseqüències de l’actual crisi és el creixent proteccionisme dels països i la creixent por de l’altre, fins i tot del veí, per evitar el contagi. Habitar, especialment a les ciutats, pot convertir-se en un parany i la natura sembla proveir-nos d’un nou espai de llibertat. La casa com a extensió del nostre cos és suggerida pel col·lectiu Las Canadienses (Helena Ferrando «Leny Pony» i Ana Esteban) utilitzant l’escultura. Xavier Salvador, des d’una òptica propera al naïf, ens proposa un món d’esperança, mentre que Miquel Vilà, pintor també, suggereix l’estranyament d’uns paisatges irreals (o no). Josep Bagur ens parla de la solitud i de la pedra com a aixopluc, de la construcció d’un món oblidat i en desús amb una fotografia presa a la pedrera de Robadones. Els olis de Julieta Oriola ens criden l’atenció sobre la ciutat buida, deshabitada. Les delicades escultures de José Cruz reflexionen sobre el concepte de casa com a refugi, com a espai íntim des d’on imaginar el món. Per acabar, Març Rabal confereix en el seu vídeo una nova dimensió als objectes més variats. Amb la seva ordenació es fan presents i ens acompanyen, ens ajuden a comprendre la nostra posició en el món i ens ubiquen.

«Art en la fragilitat» ofereix al visitant una visió diversa i força completa de la creació contemporània menorquina. Distintes disciplines, estils, formats i concepcions de l’acte creatiu posen de manifest el seu potencial i la necessitat d’afavorir-lo, protegir-lo i difondre’l.

Rescats culturals

diciembre 20th, 2020

L’exposició «Art en la fragilitat» respon a una iniciativa del Consell Insular de Menorca en el marc d’un programa de rescat cultural per fer front a la crisi de la COVID-19. Són molts els governs locals, regionals i nacionals del món que duen a terme programes similars per salvar un sector que per la seva composició es troba en una permanent debilitat. Formada majoritàriament per autònoms que depenen de contractes breus i inestables, la cultura s’ha mogut sempre en la precarietat. Dels diferents programes duts a terme en arts visuals, en destaquen quatre per la seva prevalença: ajudes directes, ajudes per cobrir despeses de finançament, adquisició d’obres i suport a projectes.

Les ajudes directes són, potser, les més democràtiques i generoses per indiscriminades. Tenim casos interessants com el d’Astúries, que ha fet entrega de 700 € a 700 artistes i ha invertit així un total de 500.000 €, o el del País Basc, que ha destinat 2,5 milions d’euros per donar fins a 1.200 € al mes durant un temps limitat a un nombrós grup d’artistes visuals. En aquest cas, com en molts d’altres, la lletra petita de les bases dificulta als professionals més precaris optar-hi i demostrar la cancel·lació de les activitats programades, sovint sense contracte escrit.

La modalitat de les ajudes per cobrir despeses de finançament va des de l’exempció de l’IBI a entitats i galeries d’art de l’Ajuntament de Barcelona fins als 8 milions d’euros destinats per l’Institut Català de les Empreses Culturals a les galeries d’art, amb un màxim de 30.000 € per despeses de personal, lloguer, subministrament, assegurances, etc.

Alguns governs com el de la Comunitat Valenciana, la de Madrid o Gran Canària destinen 500.000 € a l’adquisició d’obra sota criteris sovint qüestionables i amb poca transparència quant a la destinació d’aquestes. Un cas polèmic ha estat el d’Es Baluard, que, a través del Govern balear, ha destinat 170.000 € a l’adquisició d’obra de vint-i-nou artistes, dels quals només catorze són balears i només un menorquí.

Finalment, les ajudes a projectes acostumen a destinar-se a exposicions temàtiques o a projectes de creació, difusió o producció. En el primer cas trobam els 30.000 € destinats pel Govern de Cantàbria perquè cinquanta-vuit artistes exposin a galeries d’art i en el segon, quantitats diverses proveïdes per institucions com l’Ajuntament de Barcelona, el Principat d’Astúries o la Xunta de Galícia.

La proposta del Departament de Cultura del Consell Insular té la virtut d’haver integrat la primera i la darrera línia d’ajudes, de forma que els artistes participants han rebut una ajuda econòmica i alhora s’ha organitzat una exposició que permet al ciutadà reflexionar des de l’art sobre la situació actual i les seves conseqüències. Els 30.000 € destinats al rescat de les arts visuals a Menorca formen part dels 119.000 € aportats a tots els sectors culturals.

L’exposició «Art en la fragilitat», que restarà oberta fins al 9 de gener a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella, s’inicia amb una referència al conte d’Albert Camus Jonàs o l’artista a la feina, en el qual tracta la doble condició de l’artista, la de la seva solitud i la del seu compromís amb la comunitat. L’activitat artística no pot, per la seva naturalesa, desenvolupar-se des de la centralitat. Ho ha de fer des dels marges per ser lliure, crítica i autèntica. Algunes veus reclamen perpetuar aquestes ajudes en forma de subsidis permanents, quan el que cal és enfortir el sistema de les arts i establir plataformes de creació i producció, i altaveus de promoció i difusió sòlids i estables, com succeeix a altres països de la Unió Europea. És aquí on les administracions públiques i la iniciativa privada tenen encara un feina a fer en el nostre territori.

Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat (i II)

diciembre 6th, 2020

Tractada ja la modernitat, en l’article anterior també ens endinsàvem en la postmodernitat, un període que abraça des dels anys seixanta del segle XX fins a la primera dècada del segle actual. Amb ella les certeses i les veritats absolutes desapareixen i fins i tot alguns pensadors com Arthur Danto relacionen Andy Warhol amb la fi de la història de l’art, entesa com una narració lineal. Amb ell els criteris de qualitat, autenticitat i originalitat es fan miques i els artistes assoleixen una llibertat fins llavors desconeguda, que trenca els límits imposats per l’estil, la tècnica, el mètode. L’expressió estètica divagarà pel terreny de l’apropiació, l’eclecticisme, la fragmentació, l’atzar, la ironia, la desconstrucció o la preeminència del procés enfront de l’obra acabada.

Amb les Brillo box de Warhol, el 1964, s’inicia un període d’importants canvis socials, polítics i econòmics. Els moviments multiculturalistes, feministes, d’alliberació gai, anticolonialistes, etc., dibuixen un panorama de molta pluralitat, que tindrà un gran efecte en la concepció de l’art, fins al punt que tot serà susceptible de ser art, perquè les narratives, les jerarquies i les lectures seran múltiples i paral·leles. L’arribada al poder de Ronald Reagan, el 1984, s’acompanyà de polítiques conservadores en les quals es potenciava la individualitat de l’artista i la seva expressió i el convertien en un heroi, un geni. En aquell temps es promogué el neoexpressionisme, un corrent que tingué molt èxit arreu, fins i tot a Espanya, amb pintors com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, Carlos Alcolea o Guillermo Pérez Villalta. Foren temps en els quals nasqué el que Hal Foster, crític i historiador americà, anomena la «commodity culture», una ideologia que patrocina l’expressió de l’individu a través del seu cotxe, vestit o ordinador, que idolatra la joventut i els artistes estrella, i en la qual la crítica és reduïda a un fet circumstancial i irrellevant.

Brillo box. Andy Warhol

Noves disciplines artístiques com la performance, l’art natura o el videoart trobaren fàcil encaix en el sistema de l’art, i la fotografia s’erigí en la gran alternativa a la pintura. Aquesta encarnava a la perfecció les qüestions que la postmodernitat negava a la modernitat: l’autoria, la unicitat, l’aura, l’expressivitat o l’originalitat. En el llibre Càmera lúcida (1980) Roland Barthes planteja que la fotografia pot estar més a prop de la realitat que el mateix llenguatge.

Amb la postmodernitat, davant la gran pluralitat, incertesa i relativisme, es produí una manca de criteris a l’hora d’avaluar l’art contemporani, que empenyé el públic a valorar l’art amb relació al seu valor de mercat. El valor d’ús, el valor artístic, fou substituït pel valor de canvi, l’econòmic.

Des de final de la dècada del 2000 nombrosos pensadors observen com les lògiques culturals contemporànies ja no responen als valors del postmodernisme i vivim una radicalització de la modernitat. D’entre els teòrics d’aquesta nova «era» destaca Gilles Lipovesky, filòsof i sociòleg francès, que l’anomena hipermodernitat. Si bé els principis de la postmodernitat continuen vius, s’ha produït un augment de la desregularització i desinstitucionalització que es concreta en un liberalisme universal, la instrumentalització de la vida, la comercialització de les formes de vida i una individualització radical. Com afirma Zygmunt Bauman: «la cultura de la modernitat líquida ja no té populatxo a il·lustrar i ennoblir, sinó clients a seduir». Serge Guilbaut, historiador de l’art francès, parla d’una globalització cultural que anomena californicació, en la qual es produeix una anivellació de cultures que s’observa clarament a les biennals d’art, on els artistes produeixen art com si fabriquessin aliments congelats, pensat per satisfer els crítics i conservadors de museus i entrar així al circuit internacional. La proliferació de museus-franquícia funciona amb l’estratègia d’una companyia de fast-food.

Vivim, segons Lipovesky, en un capitalisme artístic en el qual tota activitat empresarial es revesteix d’un contingut artístic i en què els usuaris satisfan el seu desig de tenir experiències estètiques, sensitives i emocionals, una darrera l’altra. L’art sovint ja no es presenta com una forma pura i autònoma, sinó que apareix associat a les lògiques del que és comercial, utilitari o de l’entreteniment. L’art esdevé un art de consum de masses que ja no cerca l’elevació espiritual de l’individu, l’assoliment d’una dimensió universal o el seu paper en la cohesió social i en la construcció de l’imaginari col·lectiu.

Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat I

noviembre 22nd, 2020

Amb la Il·lustració i el progrés cientificotècnic del segle XIX nasqué la modernitat, una forma d’entendre la societat, la cultura i l’art que tingué vigència fins als anys cinquanta del segle passat. Deia Ortega y Gasset, filòsof espanyol, que la primera part del segle XIX estigué dominada per l’idealisme i la segona pel positivisme i que hi estava associada la ideologia que defineix la modernitat, la idea de progrés i la de seguretat. Max Weber, sociòleg i historiador alemany de final del segle XIX i principi del XX, ja advertí, però, que la racionalització, la burocratització i l’especialització que estimulava el capitalisme industrial anava lligada a la cosificació i a la deshumanització, i allunyava l’home del «jardí encisat de les religions i les concepcions del món premodernes». En els temps presents, els de la hipermodernitat, dels quals parlarem més endavant, aquesta alienació ha pres proporcions desconegudes fins ara i el capitalisme neoliberal ja no explota la natura, sinó el mateix ésser humà mitjançant la modificació de la seva conducta per comercialitzar amb ella.

Durant la modernitat, l’art responia a uns valors estables i absoluts, tant culturals com estètics. El sistema de l’art estava format per una jerarquia formada per artistes, crítics, galeristes i museus que donava estabilitat i certesa. L’art era considerat una entitat autònoma on dominaven els criteris de qualitat, originalitat i autenticitat. Baudelaire, crític i poeta francès, digué que la pintura no era altra cosa que la construcció d’una ètica, i en darrer terme d’una metafísica.

Mallarmé. Édouard Manet

França esdevingué el centre cultural de la modernitat i s’hi succeïren corrents artístics, s’hi consolidaren estils, s’hi instal·laren artistes vinguts d’arreu, hi nasqueren les avantguardes més transcendentals de la història de l’art i s’hi construïren els valors de l’art més universals. Els aspectes formals de l’obra d’art regiren durant aquesta «era» i donaren lloc als estils. A partir de l’estructura formal hom penetrava en el significat ocult partint de les idees de Kant, segons les quals els judicis de bellesa són universals, desinteressats i no conceptuals. Arthur Danto, filòsof i crític d’art americà, insistia en el fet que les obres d’art són significats encarnats als quals s’accedeix mitjançant l’anàlisi estètica. Aquesta concepció sovint requeria un ull entrenat capaç d’apreciar una experiència estètica de qualitat, abans fins i tot que la cognició intervingués. Clement Greenberg, el crític més reconegut de la modernitat, fou un defensor entusiasta d’aquesta visió i del formalisme que regí durant la primera meitat del segle XX. Els anys seixanta, però, aparegué el minimalisme i el pop art. Greenberg es trobà mancat de recursos per analitzar-los.

L’aparició d’aquests corrents artístics vingué precedida per tota una sèrie de fets històrics de gran transcendència. Les dues guerres mundials, els camps de concentració, els totalitarismes, la teoria de la relativitat o el pensament inspirat en la teoria del caos i la incertesa van colpejar profundament la consciència humana i alteraren les regles del joc en la ciència, la filosofia, l’art i moltes altres disciplines. És el que s’ha anomenat l'»era» de la postmodernitat, un temps en el qual els grans relats van caure, el relativisme s’estengué i el mercat adquirí un paper determinant a l’hora d’establir el valor de l’art. D’aquí a quinze dies en parlarem a bastament, de la postmodernitat i del que l’ha seguida, la hipermodernitat, en què la desregulació s’accentua i una suposada llibertat i enaltiment del jo augmenta la fragilitat de l’ésser.

Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu II

noviembre 8th, 2020

Visitar la col·lecció de Jerónima Taltavull exposada al centre d’art Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz-Hdez. Mora de Maó ens dona l’oportunitat de conèixer quines han estat les relacions entre els usos, l’estètica i els gustos en les arts decoratives al llarg de la història. Els objectes de ceràmica, vidre, mobiliari, plata i, fins i tot, les àmfores grecollatines que s’exposen ens permeten dibuixar l’evolució dels estils que distintes cultures han conreat i que han definit l’esperit dels seus temps.

La col·lecció de ceràmica, per exemple, ens il·lustra sobre els diferents centres de producció europeus (Catalunya, Savona, Moustiers, l’Alcora, Sevilla, Delft o Bristol) i ens permet apreciar les variacions tècniques i estilístiques que s’hi donaren. Així la producció de pisa de la Reial Manufactura de l’Alcora, fundada el 1727 pel novè comte d’Aranda, va ser durant un segle la més refinada d’Europa. Rebé les influències primer d’Itàlia, i Savona en especial, fins a mitjan segle xviii, quan França començà a exercir una forta influència en la decoració de la ceràmica europea. La producció de Catalunya, de marcat caràcter popular i molt expressiva, destacà pels pots de farmàcia i anà rebent influències d’altres indrets, com Delft (sèrie de la corbata), Savona (sèrie faixes i cintes) o França (decoració Bérain). La ceràmica holandesa, importada per la Companyia d’Índies o produïda a Delft, destaca en especial. Ells introduïren l’ús de la decoració amb blau cobalt a partir del segle xvii i la chinoiserie. Anglaterra també va ser un gran centre productor (Derby, Worcester, Bow o Staffordshire). Bristol destacà per les gerres amb un vidriat de reflexos metàl·lics amb coure, fabricades a partir del segle xix.

També la fabricació d’objectes de vidre s’ha distingit per la influència dels diferents corrents estilístics. A la col·lecció hi trobam vidre de Murano, modernista, de Bohèmia i una nombrosa representació de vidre de La Granja. La Reial Fàbrica de La Granja fou fundada el 1727 pel mestre Ventura Sit per a la fabricació de vidres per a finestres i carruatges. Va ser durant els regnats de Carles III i Carles IV, la segona meitat del segle xviii i la primera del xix, quan assolí gran fama en la producció d’objectes. En fabricà de tres tipus: amb decoració tallada de facetes lenticulars, gravada a l’àcid i daurada.

La pintura sobre vidre és una tècnica que té l’origen a la Xina i a l’Imperi bizantí. Durant el Renaixement visqué una època de floriment que reaparegué a França al segle xviii, segle al qual pertany una destacable sèrie sobre sis déus de la mitologia (Afrodita, Ares, Ades, Zeus, Apol·lo i Artemisa). A l’àrea centreeuropea foren freqüents les escenes de gènere com les que completen la col·lecció, amb un caràcter marcadament popular. La pintura inversa consisteix a pintar directament sobre el vidre a l’inrevés, invertint el motiu de forma que es comença pel primer pla i s’acaba amb el fons per fixar després la pintura amb una làmina fina d’or o plata. Els colors acostumen a ser guaix i oli amb una cola especial.

L’exposició ens dona la benvinguda amb cinc obres de Giuseppe Chiesa, dues aquarel·les de temàtica costumista i tres retrats a l’oli. La seva rellevància a l’exposició coincideix amb la celebració enguany dels tres-cents anys del seu naixement (vegeu els articles Sota l’influx de Chiesa I i II) i és també un homenatge a qui inicià la història de l’art a Menorca.

Exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» I

octubre 25th, 2020

El col·leccionisme té i ha tingut un paper clau en la preservació de la cultura, la història i la identitat d’un poble. El col·leccionista és, en aquest sentit, un agent cultural de primer ordre i la diversitat de tipologies del col·leccionisme posa de manifest que la cultura, com diu Marina Garcés, és tot allò que fan els humans, un fenomen determinant de l’antropogènesi. Col·leccionar joguines, art, arqueologia, ceràmica, armes, miniatures, xapes de cava, bolígrafs, objectes de disseny, llibres antics, mobiliari, etc., és una pràctica cultural que, tot i sostraure temporalment els objectes de la vida pública, n’assegura la perdurabilitat. En alguns casos el col·leccionisme pren unes derives difícilment imaginables, com és el cas d’un creixent interès per col·leccionar sneakers, una afició a cavall entre l’objecte de disseny i la memorabilia (col·leccionar objectes relacionats amb una persona o esdeveniment). En una subhasta recent s’acaben de pagar 560.000 dòlars per unes Air Jordan signades pel mateix Michael Jordan. Aquest fenomen, pel qual un producte d’una subcultura urbana és elevat a objecte de culte, no és nou, però sí que ho és el valor econòmic que s’hi arriba a atribuir.

Ara fa vuit dies es va inaugurar al centre d’art Ca n’Oliver de Maó l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu». Organitzada per l’Ajuntament de Maó, la mostra presenta en públic per primera vegada la col·lecció que Jerònima Taltavull llegà a la institució el gener de 2019. Aquesta donació presenta, per la seva qualitat, diversitat i quantitat, certes similituds amb la que en el seu moment feren els descendents de Joan Vives Llull al Museu de Menorca o la que feren els de Francesc Hernández Sanz i Francesc Hernández Mora a l’Ajuntament de Maó. La darrera es troba precisament a Ca n’Oliver i quan, un cop finalitzada l’exposició temporal, la col·lecció Jero Taltavull passi a formar part de les sales permanents el centre esdevindrà un museu de col·leccions en el qual unes i altres esdevindran una abundant font de coneixement i gaudi.

Les col·leccions van pertànyer a persones d’orígens socials i culturals diferents. Els Francesc pare i fill eren persones il·lustrades, com també ho fou Vives Llull, a més a més de pintor. Jero Taltavull fou en canvi empresària del sector làctic, representant exclusiva a les Balears del quall de la casa Chr. Hansen’s Laboratorium, el líquid emprat per quallar la llet i fer formatge. Tots però construïren unes col·leccions obertes a distintes manifestacions culturals, on no faltaren les arts decoratives, l’arqueologia, l’art i l’etnologia, amb la qual cosa participen del convenciment que cultura és el que ens fa humans, com dèiem al principi.

La visita a l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» evidencia les influències que sempre hi ha hagut entre l’anomenada alta i baixa cultura, una distinció que fins al segle xiv era inexistent. S’establí a partir de llavors i la burgesia del segle xix la reforçà, tot i que a partir de mitjan segle xx ha anat desapareixent amb la mercantilització. A l’article «Art i cultura popular», publicat en aquest diari el 9 de març de 2016, ja vàrem deixar palesa aquesta mútua influència. Dels diferents àmbits que formen l’exposició és possiblement la secció dedicada a la pintura sobre vidre on s’observa més clarament aquesta mescla, en la qual temàtiques mitològiques i altres gèneres pictòrics són executats per amateurs i destinats a un públic no exclusivament burgès. En una pròxima entrega ens endinsarem en aquest i altres àmbits de l’exposició fent especial esment a les col·leccions de vidre, ceràmica, pintura i arqueologia.