L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia (I)

octubre 8th, 2017

La Biennal de Venècia d’enguany és una bona ocasió per a prendre el pols a la creació artística contemporània. A diferència de les fires, d’un marcat caràcter comercial, les biennals tenen un caràcter més proper a la investigació i prospecció de nous continguts i llenguatges artístics. Si visitar Venècia ja és donar-se un bany de bellesa que estarrufa la pell, passejar pels pavellons d’Arsenale i Giardini hi afegeix grapats de sensacions visuals i emocions que fan del viatge un viatge que té quelcom d’iniciàtic.

Aquesta 57a edició confirma de nou l’interès que l’espai Arsenale té com a fòrum per establir enriquidors diàlegs entre artistes i entre artistes i públic. Va ser el crític d’art Achile Bonito Oliva el que, els anys vuitanta, va concebre aquesta nova manera de donar veu als artistes al marge dels pavellons nacionals, sovint polititzats o moguts per interessos aliens a l’art. La comissària d’aquesta edició, Christine Macel, ha concebut la mostra inspirant-se en l’humanisme, un humanisme en què l’acte creatiu esdevé un acte de responsabilitat, compromís, alliberació i generositat. La pressió que els poders que ens governen exerceixen sobre nosaltres posa en perill aquesta dimensió humana que té en la cultura el seu valor fonamental. I l’art n’és l’últim bastió, cultiu de la reflexió, l’expressió individual, la llibertat i les principals qüestions de l’ésser. La manera en què Christine Macel articula el discurs expositiu que formen els cent vint artistes presents (cent tres d’ells s’estrenen a la biennal) neix de la idea de viatge, mètode amb què molts humanistes han aprofundit en l’existència humana.

En aquest viatge, dividit en nou capítols, els artistes dialoguen al voltant de les raons i les formes d’art, les relacions entre l’artista i la seva pròpia experiència emocional i sensorial, les formes en les quals es construeix la comunitat, el planeta i el medi ambient, el diàleg entre el passat i el present, l’artista com a xaman, el cos i la sexualitat femenina, l’emocionalitat dels colors i finalment la impermanència i les mutacions resultants del pas del temps. Diversos artistes han cridat la nostra atenció per la qualitat i originalitat de les seves propostes, alguns ja coneguts com a John Waters (Baltimore, 1946), Raymond Hains (Dinard, França, 1926 – París, 2005), Franz West (Viena, 1947) o Kiki Smith (Nuremberg, 1954).

D’entre els joves Nevin Aladag (Van, Turquia, 1972) mereix un breu comentari. Aquesta artista va emigrar amb els seus pares a Alemanya amb pocs mesos de vida. En el pavelló dedicat a la dona (Dionysian Pavilion) Nevin reflexiona al voltant de la reapropiació de l’espai públic i de la creació de sons. En una pantalla de grans dimensions diversos instruments són tocats pel vent i per distints mobiliaris urbans (https://www.youtube.com/watch?v=nb8F97I6Qtw). Els sons produïts pels instruments es converteixen així en les veus d’uns ciutadans absents.

 

Ja en els Giardini, on alguns països disposen d’un pavelló mentre d’altres allotgen els seus artistes en palaus i esglésies repartides per la ciutat, criden especialment l’atenció els pavellons de la Gran Bretanya, Austràlia, Corea i el Líban. En el primer Phyllida Barlow (Newcastle upon Tyne, 1944) presenta Folly, una ambiciosa instal·lació escultòrica que convida el visitant a explorar la seva pròpia comprensió i experiència sobre l’escultura. Utilitzant materials de construcció com plaques de guix laminat, ciment, paper, cartró o malles modela formes amb les quals provoca una experiència amb un marcat caràcter físic (https://www.youtube.com/watch?v=ptfFn1Ia41o).

A Austràlia Tracey Moffatt (Brisbane, 1960) participa amb My Horizon, fotografies de gran format en les quals construeix escenaris teatrals amb constants referències al cinema, a l’art i a la història de la fotografia (https://www.youtube.com/watch?v=2Xf39Ynb4SM).

En un proper article ens referirem a aquests altres pavellons. També a altres sorpreses que Venècia ens té preparades, inclosa l’exposició del sempre polèmic Damien Hirst al Palazzo Grassi.

John Waters (Baltimore, 1946) Study Art Sign. 2007.

Acrílic sobre fusta i alumini

Somni o realitat, Giorgio de Chirico

septiembre 24th, 2017

En el nostre imaginari col·lectiu hi ha autors que, amb la seva obra, ens ajuden a explicar la realitat. Quan parlem d’imatges dalinianes, situacions kafkianes, fets dantescos o espais que semblen un De Chirico, estem fent palès el llegat que aquests creadors ens han deixat i la seva transcendència. Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888 – Roma, 1978) és en aquest sentit una figura cabdal que ha anat més enllà del món de l’art per a esdevenir un referent visual del nostre temps. Els seus paisatges solitaris, amb perspectives accelerades, escorços extrems i ombres intenses, constitueixen un món únic en el qual la relació espai-temps desapareix.

L’exposició «El món de Giorgio de Chirico: somni o realitat», que es pot veure al CaixaForum de Barcelona i que després itinerarà a Madrid, Saragossa i Palma , és una extraordinària ocasió per a conèixer millor l’obra d’aquesta figura fonamental del segle xx. Segons els historiadors de l’art, Giorgio de Chirico i Pablo Picasso són els dos pilars sobre els quals s’ha construït l’art modern. L’historiador Maurizio Calvesi descriu amb gran claredat les aportacions de cadascun d’ells: Picasso, el dia, la història, l’aspror, el pare i l’immanent; De Chirico, la nit, la poesia del temps perenne, la dolçor maternal, la metafísica. La influència de De Chirico va més enllà del seu paper com a precursor del surrealisme. La seva petjada és present en moviments artístics com el realisme màgic, el Pop-Art i fins i tot l’art conceptual; perquè si hi ha una constant en l’art del segle xx, és la reflexió entorn de l’inconscient i les manifestacions del somni.

Amb la invenció de la pintura metafísica De Chirico va construir una nova realitat: enigmàtica, melancòlica, somniadora, i en la qual el temps, l’espai, el pensament i l’acció queden suspesos. Va arribar-hi després d’estudiar la filosofia de Nietzche i Schopenhauer, alhora que aprofundia en l’obra d’Arnold Böcklin (Basilea, Suïssa 1827 – Fiesole, Itàlia, 1901), exponent destacat del simbolisme. La seva pintura estaria, doncs, íntimament lligada a la cultura grecollatina i a la mitologia, aquella que evoca el mite de l’home capaç de racionalitzar la seva pròpia experiència i d’aprofundir en la seva espiritualitat. Va ser assegut en un banc de la Santa Croce de Florència, un capvespre de tardor de 1910, quan va tenir una revelació que el va dur a pintar el primer quadre metafísic: L’énigme d’un après-midi d’automne.

L’exposició, de caràcter retrospectiu, ens mostra la seva producció des de 1913 fins a 1976 estructurada en els temes següents: Retrats i autoretrats; Plaça d’Itàlia i maniquins; Interiors metafísics; Banys misteriosos: història i natura, i Món clàssic i gladiadors. Comentarem breument els temes segon i tercer. Plaça d’Itàlia i maniquins és el tema més famós de l’art metafísic. Amb ell l’autor distorsiona la perspectiva renaixentista i col·loca escultures, columnes, xemeneies, trens o torres en un espai buit sense temps. Aviat hi va introduir els maniquins, la imatge més coneguda de la seva obra. Aquests éssers, amb cap ovoidal i cos fet d’elements geomètrics i cartabons de dibuix, han perdut tota semblança amb l’home i s’han alliberat de la seva condició humana, mostrant-se radiants i lluminosos. Interiors metafísics va néixer durant la primera guerra mundial a Ferrara. Accelerant la perspectiva arquitectònica d’una estança, De Chirico incorpora instruments de dibuix i altres elements incoherents, així com finestres o quadres, dins el quadre amb fàbriques, places i paisatges. El resultat és una reflexió sobre el binomi interior-exterior i la cambra entesa com un espai de pensament, una «cambra de pensament».

A la importància de la iconografia de Giorgio De Chirico cal afegir-hi la seva constant dedicació a perfeccionar la tècnica de la pintura. La recerca de la «bella matèria pictòrica» dels mestres antics el va dur a reprendre, en els últims anys, temes ja tractats anteriorment i a incorporar-hi teatralitat per a maximitzar la seva fantasia onírica.

 

La petjada d’en Quetglas

septiembre 10th, 2017

D’aquí a pocs dies el món d’en Matias Quetglas abandonarà les sales de Ca n’Oliver per a recollir-se de nou en el seu estudi de Madrid. La nuesa de les seves dones, dels homes i els éssers mitològics, monumentals, rotunds i plens d’humanisme, viatjarà pel nostre mar Mediterrani, lluny de l’illa que els va inspirar. Durant els cent setanta-cinc dies que s’han exhibit, primer a la sala del Roser de Ciutadella, i després a Ca n’Oliver, de Maó, milers de menorquins i d’altres visitants hauran pogut redescobrir (o descobrir) un món creat per un menorquí que, des de la llunyania, ha sabut reinterpretar la seva menorquinitat de manera única i personal. Matías Quetglas és avui un dels principals ambaixadors de l’illa arreu del món, i aquests mesos el seu compromís amb Menorca s’ha evidenciat amb les activitats que s’han organitzat al voltant de les exposicions. La seva participació, generosa i altruista, en distintes iniciatives com la donació d’una litografia a la Fundació Hospital Illa del Rei, el cartell de la revista d’Es Diari per a les festes de Gràcia o el mateix cartell oficial de les festes de Gràcia són també expressió d’aquest compromís. Aquests dos ens mostren com, més enllà dels tòpics i de la tradició, però a partir d’ella, la creació artística és capaç de reinterpretar la realitat per a enriquir el nostre patrimoni i injectar-li vida nova.

Mentre això succeeix, la magnífica escultura Gran cap de freixe roman, en un estat de permanent provisionalitat, al vestíbul de la sala municipal El Roser de Ciutadella. Originàriament concebuda per a ser exhibida a Can Saura, sembla que ara pot ser un bon moment per a traslladar-la-hi. La seva instal·lació definitiva al palau, ara ja sí concebut com a centre d’art de referència a Ciutadella, vindria a tancar un capítol que ja fa massa anys que cueja. Matías Quetglas, ciutadellenc de cap a peus, com les seves figures, és en la monumentalitat on millor expressa el seu univers i Gran cap de freixe n’és el millor exemple. Recordem que el bronze d’es be de ses Voltes és una maqueta d’una escultura gegant que s’havia d’instal·lar a la plaça de la Catedral. També el projecte originari del Teatre des Born, elaborat per l’equip d’arquitectes Gomila-Enrich, preveia una escultura seva de Pierrot i Colombina, personatges de la Commedia dell arte, a la façana de dona al port. En els dos casos la idea original no es va poder dur a terme. Gran cap de freixe és una escultura cabdal en la trajectòria de Matías Quetglas. Feta a partir d’un tronc de freixe, arbre conegut també com a estanca-sang, i amb qualitats medicinals contra la picada de serps, ja va ser descrita per Plini. L’autor va crear un cap amb reminiscències mediterrànies que segueix els cànons clàssics, amb una expressió hieràtica. El feliçment gestat Can Saura té ara, doncs, l’oportunitat de lluir dignament una gran obra del seu artista més il·lustre.

Qui ha tingut ocasió de veure alguna de les dues exposicions haurà comprovat que no estam davant d’un pintor acomodatici. En la seva permanent recerca i experimentació, l’autor ens ha sorprès amb uns dibuixos recents a tinta i amb uns vídeos repartits per la sala. Aquests, tot i mostrar el procés creatiu, han estat concebuts també com a peces d’art. Una de les darreres activitats organitzades va consistir a presentar el curt Plomes de voltor. En ell, l’autor, guiat per l’anhel de sintetitzar el seu llenguatge i cercar una bellesa que sempre s’escapa («no sé el que és la bellesa, per açò la cerc»), s’ha endinsat en el món audiovisual amb un resultat carregat de veritat, naturalitat i poesia.

Gran cap de freixe

Quan la tecnologia anul·la el pensament

agosto 26th, 2017

La majoria de nosaltres mirem el nostre smartphone entre vuitanta i cent deu vegades al dia segons diversos estudis. Sovint no cerquem res en concret, tan sols l’expectativa d’una notificació o d’un “m’agrada” que reforci el nostre ego i que els experts anomenen reforçament aleatori. La nostra ment, ja distreta per si mateixa, s’ha acostumat, amb la tecnologia digital, a saltar d’un lloc a l’altre processant la informació de forma eficient però essent incapaç d’aprofundir en ella. La pèrdua de la capacitat d’anàlisi i reflexió, que requereix temps i silenci, està amenaçant els processos intel·lectuals que han regit l’evolució de la humanitat.

En una recent trobada amb Josep Maria Esquirol, filòsof i professor de la Universitat de Barcelona i premi Nacional d’Assaig 2016 per la seva obra La resistencia íntima: ensayo de una filosofía de la proximidad, vàrem tenir el privilegi d’escoltar les seves idees al voltant de la tecnologia i el pensament. A parer seu, la tècnica, originàriament concebuda com una millora consistent en el temps per a fer les nostres vides més còmodes, ha esdevingut, en l’àmbit de la tecnologia digital, una forma de consum que està adquirint la categoria d’ideologia. Una ideologia centrada en l’evanescent, el superficial i la fascinació tecnològica que ens fa viure en un somni alimentat per l’evasió que aquesta tecnologia promou. Un símptoma d’aquesta evasió consumista, ens recorda Esquirol, és l’abús que es fa de la paraula innovació. En el món de l’educació, de la política, de l’empresa… es fa referència contínuament a la innovació com la recerca d’el que és inèdit, nou. Hi ha implícit un menysteniment dels fonaments sobre els quals hem construït el pensament occidental i que tenen a veure amb la capacitat de pensar el més profund i essencial, i que són la base de la creació i de la generació del pensament intel·lectual. L’humanisme, ocupat en l’anàlisi d’allò que dona sentit a les nostres vides i en com orientar-les a partir d’allò que és realment substancial (pensar, estimar, sentir, agrair, ser generós…) ha perdut la centralitat que tenia en altres temps.

Deia Friedrich Holdërlin en un poema referint-se a Sòcrates: «Qui pensa el més profund estima el més viu.» En conseqüència, patim un empobriment de la societat que facilita l’aparició d’actituds totalitàries no sempre visibles, alhora que la banalització s’estén fins a fer-nos insensibles al mal (Hannah Arendt). Escriu Ponç Pons en un aforisme incorporat a un quadre de Llorenç Garrit: «Les dictadures torturen, les democràcies anestesien.»

Davant d’aquesta apoteosi tecnològica sembla haver-hi, doncs, una certa apocalipsi intel·lectual en la qual els pensadors, que en un altre temps eren guies i referents de la societat, semblen viure en un estat de letargia, resignació o por a expressar-se. Avui, la seva visibilitat en els mitjans de comunicació és quasi nul·la. Com diu Jorge Wagensberg, «una societat intel·lectualment sana és aquella que és generosa amb les idees» (La Vanguardia, 9/4/2017). Les tecnologies digitals regeixen avui les formes de comportament i modulen les percepcions dels ciutadans fins al punt de dificultar la gestió de les pròpies emocions. Això és especialment evident en els joves, constantment inquiets, evadits i fascinats per la tecnologia digital. La realitat, que és la verdadera font d’estimulació, és substituïda per la realitat virtual. L’addicció conductual entre els joves adolescents, especialment al joc, ja afecta entre el deu i el catorze per cent dels joves. Set de cada deu adolescents manifesten desconfort o ansietat quan no tenen connexió a internet. El sistema educatiu està eliminant les humanitats del currículum escolar, impedint així als alumnes reflexionar sobre els veritables problemes de l’existència, formular preguntes i desenvolupar un sentit crític, que és la base de la construcció del nou coneixement. El desenvolupament tecnològic ha promogut la idea (de forma molt eficient, per cert) que podem conèixer i utilitzar-ho tot com si fossin recursos al nostre servei, mentre que ha homogeneïtzat els nostres comportaments i idees empobrint la nostra existència. La tecnologia ha esdevingut així una tecnocràcia, cedint a la màquina i a la ciència tot el protagonisme i el govern de les nostres vides. Earl Wiener, enginyer aeronàutic, ens recorda: «Els dispositius digitals eviten errors petits però preparen el terreny per als grans errors.»

 

Ihalor, 2017

agosto 13th, 2017

Les darreres produccions de Manel Anoro (Barcelona, 1945) i Llorenç Garrit (Santanyí, 1981) donen alè als dos principals espais expositius d’Alaior: el convent de Sant Diego i el Centre Internacional d’Art i Gravat Xalubínia. Aquests dos espais, en espera que el Pati de Sa Lluna comenci a caminar, estan esdevenint nuclis actius d’activitat cultural a l’illa gràcies al treball de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i dels responsables de Xalubínia. Tots dos, amb més voluntat que mitjans, estan posant Alaior en el mapa de la vida cultural illenca, fet que es correspon amb una ciutat que té govern local propi des del 1439 i la condició de ciutat des del 1924, i que acull una de les seus de la Universitat de les Illes Balears. A Ihalor, 713 anys després de la seva fundació per Jaume II, rei de Mallorca, l’art batega, atrau i commou els seu habitants.

Cada exposició ens proposa una concepció distinta de la pràctica artística amb un fonament ben diferenciat: un art narratiu nascut d’una paleta rica en colors vius i saturats, lúdic i vitalista; i un art compromès i transversal, compendi d’algunes de les derives que ha pres l’art en els últims seixanta anys.

Manel Anoro, nascut a Barcelona el 1945 i renascut a Alaior el 1974, quan en acabar el servei militar descobreix la seva verdadera vocació (mai és tard per descobrir les nostres vocacions amagades!), és hereu de la pintura de Matisse i Joaquim Mir i exponent destacat del corrent neofiguratiu dels anys vuitanta, el qual reivindica un art figuratiu, lliure i espontani en oposició a l’art conceptual i abstracte que domina l’escena des de la Segona Guerra Mundial. Ens diu Anoro: «Primer responc al que crec que deu ser un artista. Crec que ha de ser algú que conti, un narrador de coses, llocs i sentiments o sensacions, com Shakespeare, com Matisse, com un sonero cubà, algú que expliqui allò que els altres no veuen o veuen una mica borrós i malament.» Aquesta exposició arriba trenta-set anys després de la seva primera i quasi darrera exposició a Menorca, a la galeria Antígona de Ciutadella. Trenta-set anys durant els quals l’autor ha desenvolupat una carrera artística marcada per la seva presència en el mercat americà, concretament a la Caldwell Snyder Gallery de San Francisco. El blau, el groc i el vermell, amb els seus atributs emocionals que els són propis, dominen uns i altres quadres de l’artista per tal d’induir l’espectador a un estat d’ànim concret que el tema vol suggerir.

Llorenç Garrit, en canvi, parteix d’una concepció diferent de la pràctica artística. Trenta-cinc anys més jove que Anoro, Garrit fa ús de recursos plàstics contemporanis centrats en el grafiti, la matèria i l’affiche. L’obra ens remet a la llarga història d’amor entre la poesia i la pintura. Quaranta-dos poemes a mode de haiku donen títol i conformen quaranta-dues obres carregades de simbolisme i denúncia social. Segons Leonardo da Vinci, la pintura és poesia muda, i la poesia, pintura cega. L’una es completa amb l’altra i, en alguns casos, la seva fusió ha estat total, com en el cas de William Blake. Quants poetes han exercit la crítica d’art! A Menorca en tenim nombrosos exemples.

Un element destacat de l’obra de Garrit és la presència del mur, llegat del moviment informalista que a casa nostra va liderar Antoni Tàpies: «El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d’unes sessions de pintura en les quals em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l’omplia de tal quantitat d’esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la.» (Fullet de l’exposició Comunicació sobre el mur, Fundació Tàpies, Barcelona, 1992). Aquest mur, en consonància amb el títol de l’exposició Paraules de ciment, esdevé el suport de pamflets o pasquins amb imatges de caire publicitari i micro-poemes que inciten a la reflexió. En un quadre llegim «Sense tempesta no hi ha aventura» (Josep Lluís Aguiló).

De llevant a ponent: un estiu d’art

julio 30th, 2017

De llevant a ponent, l’illa de Menorca ens ofereix aquest dies una oferta cultural intensa on l’art és present de forma destacada. La seva presència respon a un dinamisme cultural de llarga tradició i que és motiu d’admiració a altres contrades. Amb una població equivalent a la de Girona, Lugo o Càceres, l’illa és capaç de generar, en aquestes dates i amb pocs recursos, diversos festivals de música, obres de teatre amateur i professional, xerrades i tertúlies a la fresca, visites guiades a llocs d’interès arqueològic o històric, i una desena llarga d’exposicions d’art o de caràcter cultural, a més a més de les festes que es celebren a cada poble. Si ja en s’hivern la coincidència en els dies i les hores fa impossible participar en tota l’oferta programada, en s’estiu les agendes treuen foc.

A Ciutadella es pot gaudir ara de les obres de Cristina Sintes a la sala municipal del Roser. L’escultora presenta un total de deu busts i figures humanes amb fusta emfasitzats pel realisme de la representació de l’anatomia humana. L’exposició, titulada Vides, explora les mirades de diferents personatges, d’entre els quals destaca Senectud, una projecció en el futur de la mateixa escultora, envellida. També a Ciutadella, en aquest cas a la galeria Retxa, Matías Sansaloni mostra les seves últimes creacions en ferro. L’escultor, que es troba en un moment d’extensa producció i visibilitat, també està present a la sala municipal del convent de Sant Diego, a Alaior, i a l’exposició col·lectiva de la galeria Artara de Maó. Però a Ciutadella l’art també surt al carrer: Street Art, una iniciativa de l’associació Ciutadella Antiga, convida diferents pintors a intervenir en la via pública. Els resultats són sorprenents i alteren la nostra percepció de l’espai públic. La fotografia també és present amb una mostra d’Àlex Monfort a l’Espai d’Art Xec Coll, on la descontextualització dels objectes transtorna idees preconcebudes i genera poemes visuals. Al Claustre del Seminari en Francesc Florit Nin ens brinda la oportunitat de contemplar Divinitats humanes, un treball magnífic que ja vàrem tractar. Per últim, cal destacar l’exposició que la galeria Vidrart ha organitzat a Jorge Fernández Alday. La seva pintura, honesta i plena d’ofici, es mou entre la representació i la descomposició de la realitat, conferint a la pinzellada i a la taca de color un gran protagonisme. Ell és, sens dubte, un dels pintors a tenir en compte avui a Menorca.

Entre ponent i llevant podem fer una parada a Alaior per capbussar-nos en les obres de Pacífic Camps i Matías Sansaloni. A la sala d’exposicions del convent de Sant Diego, la pintura i l’escultura dialoguen al voltant de la idea d’illa. Pacífic Camps ens mostra les seves illes desitjades: l’illa dels somnis, l’illa de l’aigua, l’illa de l’home que sembrava arbres, l’illa dels encants. Pintor carregat de misticisme i amb un profund sentit del sublim, Camps combina pintura, paper, teles i objectes, tot creant un univers personal i únic.

Ja a llevant l’oferta artística pren una forta embranzida amb mitja dotzena d’exposicions. La galeria Artara ha organitzat una extensa exposició d’artistes menorquins que omple les tres plantes de l’edifici. Entre les obres exposades, un oli de grans dimensions de Mikel Díez Alaba en tons ocres sorprèn per la seva profunditat i rotunditat. Al Local, un petit espai dirigit per l’artista Nuria Román, hi podem trobar interessants olis de l’autora així com escultures de Bettina Gleiss, amb formes orgàniques brillants i coloristes. Juan Elorduy presenta, a la galeria Kroma, els seus paisatges lluminosos, mentre que al costat, a la galeria Encant, destaquen dues obres de Piers Jackson. De les altres tres exposicions, dues tenen un caràcter institucional i són les grans exposicions de l’estiu: Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), al Museu de Menorca, i Matías Quetglas. La pintura nua, al Centre d’art Ca n’Oliver. Dos segles els separen però ambdós permeten escriure la història de l’art a Menorca amb majúscules.

Una última exposició uneix art amb voluntariat i generositat. La V exposició benèfica Illa del Rei ja forma part dels estius menorquins i permet els ciutadans contribuir a un projecte que ha transcendit l’àmbit nacional. Els prop de doscents voluntaris de diferents nacionalitats que cada diumenge des del 2004 reconstrueixen l’antic hospital naval anglès demostren el poder de la societat civil organitzada. En l’exposició, a la sala de “la Caixa” del carrer Nou, s’ofereixen obres de reconeguts pintors espanyols amb una cuidada presentació i assessorament.

Pascual Calbó i la menorquinitat

julio 16th, 2017

La pintura, les arts en general ens proporcionen una experiència estètica, ens interpel·len, ens emocionen i ens confronten amb nosaltres mateixos i amb la nostra realitat; són també una font de coneixement de la història, els costums, les indumentàries, les modes, les conductes i els hàbits socials. En l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), que poden visitar fins al 21 de gener del 2018 al Museu de Menorca, es fa molt evident aquest llegat que el costumisme de l’època contribueix a visibilitzar encara més. Però l’art acompleix també una funció de caràcter simbòlic, ja que contribueix a reforçar la identitat col·lectiva d’una comunitat.

El Museu de Menorca, que lidera els actes de celebració de l’any Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), suma a la seva funció de baluard de la memòria col·lectiva la reinterpretació de la figura d’un pintor cabdal en la història de l’art a Menorca. És en època de Pascual Calbó quan les col·leccions reials esdevenen públiques i es formen els primers grans museus europeus amb l’objectiu de reforçar l’orgull nacional. Els nacionalismes apareguts en el segle xix faran ús dels museus com a espais per a l’estudi, la conservació i la difusió del patrimoni nacional vinculat a la memòria col·lectiva i a una identitat cultural. Serà la burgesia, amb un poder polític creixent, la que imposarà la seva pròpia visió. En les seves estades a Menorca, Pascual Calbó atendrà els encàrrecs d’una poderosa burgesia mercantil maonesa i cosmopolita que ha tingut un paper destacat en la configuració de la identitat menorquina.

La llengua, «La balada d’en Lucas», els glosats, l’arquitectura rural i urbana, la maonesa, la Revista de Menorca, Favàritx, sa Caleta, els ullastres, els talaiots, Sant Joan… constitueixen el patrimoni cultural material i immaterial que defineix la nostra identitat. Segons l’estudi de David Doncel Abad «Construcción de identidades colectivas culturales a través del sistema educativo: comunidades autónomas y Logse», publicat a la Revista española de educación comparada (2008, no. 14, p. 207-241), els trets més importants que defineixen la cultura pròpia d’un grup social són la llengua, la història i l’art. La història de l’art a Menorca, com a la resta d’Espanya, no és una història lineal i coherent, amb un art propi, sinó que té més aviat un caràcter desarticulat en el qual destaquen figures d’importància nacional o internacional adscrites a moviments artístics diversos. Giussepe Chiesa, Pascual Calbó, Joan Font i Vidal, Joan Vives Llull, Josep Torrent, Francesc Hernández Mora, o el grup Menorca, per anomenar-ne només uns quants, responen a una època i a un estil personal, a una forma d’interpretar la realitat que neix d’un bagatge cultural íntimament lligat a la insularitat. Tots ells formen part del nostre inconscient col·lectiu, com deia Carl Gustav Jung, d’unes pautes de pensament que conformen el ser menorquí. L’art, com a constructor d’imatges visuals i de significats culturals, té un valor simbòlic destacat. La familiaritat que es desprèn de la contemplació de les obres d’aquests pintors és la manifestació d’aquests significats inherents a l’obra, que reconeixem immediatament en veure-les. Succeeix el mateix quan parlem de Velázquez, Goya o Zurbarán en relació amb Espanya, encara que en aquest cas les implicacions de caràcter simbòlic i nacionals són molt més evidents.

La coincidència entre l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817) al Museu de Menorca i la que té lloc a Ca n’Oliver, Matías Quetglas. La pintura nua, constaten la funció que té l’art en l’articulació d’un discurs identitari i el valor icònic de les imatges artístiques en la construcció d’un sistema cultural i social que faci sentir-se’n partícips els individus.

Fiol versus Villier

julio 2nd, 2017

La causalitat va voler que Marcel Villier i Paco Fiol es trobessin un capvespre al Centre Internacional de Gravat de Xalubinia i sorgís, de forma espontània, la idea d’exposar junts. Només una setmana més tard, el passat 9 de juny, el visitant ja podia gaudir de l’obra d’aquests dos creadors menorquins, verdaders referents del que ha estat l’art contemporani a Menorca en els últims trenta anys.

Paco Fiol (Es Castell, 1956) ens presenta un total de 16 escultures de pedra, mentre que Marcel Villier (Barcelona, 1948) participa amb 25 obres damunt paper, 8 escultures i petites creacions que s’exhibeixen en una vitrina. Tots dos, de fisonomia semblant –prims, llargaruts, de cara angulosa, cabells llisos i mirada escrutadora– també tenen en comú la seva particular relació amb el món exterior. De fet, en tenen poca, de relació, ja que no són usuaris d’internet i participen poc en la vida social. Això els manté allunyats de les modes i els corrents artístics, i els permet seguir un camí molt personal que s’evidencia en la seva producció, que ha estat, a més a més, el resultat d’una formació autodidacta. Aquesta singularitat defineix l’obra de tots dos, una obra honesta i franca.

Marcel Villier ens confessa la seva recerca insaciable, cosa que l’ha dut a canviar de temàtiques i a experimentar amb la pintura, l’escultura, el linogravat, el llibre d’artista o el disseny de jocs (observin les peces d’escacs de la vitrina). Tal com li succeïa a Pablo Picasso, li agrada canviar d’estils i temàtiques: «Quan ja has fet un bon quadre, la resta és repetició.» De les 25 aquarel·les exposades, 8 són anteriors a l’any 2013 i repassen les temàtiques més conegudes: paisatges de caire oriental, arquitectures, bodegons o figures. Les 17 restants han estat realitzades enguany. Villier ens sorprèn de nou amb unes obres de petit format delicades, pintades amb vi i aquarel·la, en les quals paisatges urbans són representats mitjançant formes geomètriques. A partir d’un traçat de línies entrecreuades, el pintor construeix un paisatge amb gammes monocromàtiques que ens recorden el constructivisme de Joaquín Torres García, pintor uruguaià que es va instal·lar a Barcelona a finals del segle xix i que va donar al moviment universalista constructiu abast internacional. Faro la, Autopista, Petit poble II nocturn, La capital, o ¿Donde está Wally? són obres carregades d’ironia que ens transporten a l’univers de les formes i els colors de Matisse, Paul Klee o Friedensreich Hundertwasser, referents en la seva trajectòria.

L’escultura de Paco Fiol contrasta amb el dinamisme i la lleugeresa de les escultures de Villier, són escultures de marès i pedra viva d’un marcat caràcter volumètric, estàtic, totèmic. Figures abraçades, venus i deesses mediterrànies sorgeixen de la pedra a cop de maça i cisell. «Mostrar el que hi ha dins sa pedra. No tinc una idea de l’escultura al cap. La pedra, segons la seva forma i la seva textura, em diu què hi ha dintre.» Sols treballa amb una idea preconcebuda quan es tracta d’un bloc de marès. Paco Fiol no és un home de concessions, viu per esculpir la pedra i només es val de la maça, el cisell i una pedra de sílex. No empra electricitat ni productes químics. Les seves obres, austeres i d’una bellesa ancestral, primigènia, expressen aquest culte que Fiol professa a la pedra: «Les pedres parlen, i jo també amb elles. Millor que amb ses paraules, jo parlo amb ses pedres.» Madona pedra, Nasofa pedra o Fada pedra, imatges totes elles femenines, d’una sensualitat continguda, silencioses i solemnes, han nascut en terra menorquina, terra de còdols, macs, talaiots i taules.

El sincretisme segons Dai Bih-In

junio 26th, 2017

La permeabilitat d’Occident pel que fa a l’art oriental va ser comentada en un article anterior en el qual acabàvem esmentant l’obra de Dai Bih-In, un taiwanès nascut el 1946 que va arribar a Espanya el 1970. A partir del diàleg entre aquestes dues cultures va desenvolupar una obra molt personal que ha despertat molt interès entre els col·leccionistes d’arreu.

Si acceptem que l’art modern no hauria estat el que va ser sense l’art que el va precedir, a Europa i a la resta del món (recordem l’influència de l’art africà en Picasso), convindrem que avui, en aquest món en xarxa, l’art beu de fonts i cultures molt diverses. Sovint, l’artista d’avui també fa seu un llenguatge o unes tècniques que li són alienes per a expressar idees o emocions que estan íntimament lligades al seu origen i a la seva cultura. És per això que en la originalitat està contingut l’origen, com és el cas de Joan Miró.

Però la globalització també s’acompanya d’una uniformització que està suposant un obstacle per a la pràctica artística en certs països. L’art contemporani a la Xina n’és un exemple. Si bé Ai Weiwei, Cai Guo-Qiang, Yangyongliang, entre d’altres, han estat capaços d’integrar les avantguardes contemporànies d’Occident mantenint les seves arrels, en molts d’altres artistes, en canvi, no és així. El pop o el surrealisme pop, com a reinterpretació del realisme socialista, poc tenen a veure amb l’art tradicional xinés. Com diu John Dewey, quan una obra d’art perd la seva connexió amb el lloc d’origen (genius loci) esdevé una mercaderia i perd la seva dimensió estètica. En aquest sentit, ens hem de referir inevitablement a un concepte de bellesa que té una forta presència en l’art contemporani: el bell com a manifestació d’allò polit, complaent, exempt de negativitat, de reflexió, desmitificat i consumible. Han sentit parlar d’un tal Jeff Koons? Ell n’és la màxima expressió.

L’obra de Dai Bih-In recull els dos aspectes més tradicionals de la pintura xinesa: la cal·ligrafia i el paisatge. La cal·ligrafia, en la seva gestualitat, subtil de vegades, violenta d’altres, configura un paisatge en el qual la vacuïtat és un concepte determinant.

Tota l’obra d’aquest artista parteix de la confrontació entre els oposats –nit-dia, blanc-negre, alt-baix, positiu-negatiu…– amb l’objectiu de transcendir-los. Quan va arribar a Europa, Dai Bih-In va constatar que la civilització occidental ha posat tradicionalment l’èmfasi en allò físic, material, en l’execució. L’Orient, però, s’ha interessat més pels aspectes immaterials de l’art, en especial per la seva espiritualitat. L’ús del paper, lleuger i fràgil, en oposició a la tela o la fusta, pròpia d’Occident, il·lustren aquestes dues concepcions de la pràctica artística.

El seu contacte amb l’informalisme, corrent artístic d’arrel europea interessat en la pobresa dels materials i en l’economia de recursos, va dur l’artista a iniciar un procés d’investigació al voltant de les relacions entre vacuïtat i matèria que va donar lloc a un treball de gran profunditat. Si bé l’informalisme i la cal·ligrafia oriental poden coincidir en les formes per mitjà de la gestualitat, conceptualment no diuen el mateix. És per això que davant una obra de Dai Bih-In sentim una certa ambigüitat: formalment sabem que és una obra informalista però conceptualment sabem que no ho és. I és aquí on rau el goig de la seva lectura o contemplació. Dues cultures, dues tradicions artístiques fusionades en un sincretisme que ens enriqueix culturalment.

Dai Bih-In. Sense títol. Tècnica mixta sobre paper. 60 x 50 cm

 

Orient – Occident

junio 4th, 2017

En la recent edició de la Fira d’Antiquaris de Barcelona, celebrada a les Drassanes, em va sorprendre l’estand d’una galeria de Munic anomenada Kotobuki GmbH. La galeria està especialitzada en uns gravats japonesos anomenats ukiyo-e. Es tracta d’un tipus de gravat sobre fusta (xilografia) molt popular al Japó durant el període Edo (del 1603 al 1867). Edo, l’antiga Tòquio, va esdevenir un centre econòmic i de poder molt actiu que va facilitar l’aparició d’una classe mitjana pròspera, lúdica i sensible a l’art. Els ukiyo-e representaven molt bé aquest esperit ociós amb les seves escenes de la vida urbana, les cases de te, les geishes, els lluitadors de sumo… El nom mateix d’aquest tipus de gravat, ukiyo-e, «imatges del mon flotant», expressa ja aquesta visió hedonista de la vida.

Quan l’any 1854 el Japó va obrir la porta al comerç amb Occident, l’afició a la cultura i l’art japonesos es va escampar ràpidament per la societat europea. Aquest tipus d’estampes populars va esdevenir objecte d’admiració i col·leccionisme, tant per part de la burgesia com dels mateixos artistes. Els interiors burgesos es van omplir d’ornaments japonitzants –robes estampades, paravents, ombrel·les, ventalls…– que més tard serien assimilats per les arts decoratives europees, com és el cas del modernisme. A diferència del corrent orientalista, també molt actiu al llarg del segle xix i interessat a desvetllar els misteris i l’exotisme de l’Àsia occidental (en especial d’Egipte i el Magreb), el japonisme va tenir una influència cabdal en les avantguardes europees. La línia, les tintes planes, els enquadraments i els formats dels ukiyo-e van interessar especialment impressionistes com Camille Pissarro, Claude Monet, Edgas Degas, Henri Toulouse-Lautrec, Paul Gaugin o Vincent van Gogh. Aquest últim va deixar escrit: «Envejo els japonesos per la increïble i neta claredat de què estan impregnats tots els seus treballs. Mai no resulten avorrits ni fan l’efecte d’haver-los realitzat a corre-cuita… El seu estil és tan senzill com respirar. Són capaços de fer una figura amb uns quants traços segurs, i que sembli tan fàcil com cordar-se l’armilla.» Claude Monet es va sentir especialment atret pels gravats de Katsushita Hokusai (1760-1849). Els quadres de la sèrie dels nenúfars estan inspirats en les flors d’Hokusai, així com les vistes del mont Fuji inspiren la llarga sèrie de la catedral de Rouen. L’admiració de Monet per la sensibilitat japonesa el va empènyer fins i tot a construir un jardí i un pont japonesos a casa seva. La música també va rebre influències dels ukiyo-e, en especial les composicions de Claude Debussy, pare, juntament amb Stravinsky, de la música moderna.

L’interés d’Occident per Orient no va pas decaure al llarg del segle xx. Són molts els pintors que a mitjan segle xx van recórrer a les ensenyances de la pintura tradicional xinesa: des de Mark Rothko a Antoni Tàpies passant per Jackson Pollock, Mark Tobey, Hans Hartung i molts altres. El cas d’Antoni Tàpies és especialment significatiu. En el seu interès per la gestualitat, el paisatge i la filosofia oriental hi va jugar un paper destacat la seva amistat amb Dai Bih-In, un artista taiwanès arribat a Catalunya els anys setanta i que des d’ençà ha alternat les seves estades entre Taiwan i un petit poble de l’Empordà. A la inversa, també l’informalisme de Tàpies va exercir una forta influència en l’obra Dai Bih-In, una obra que és el resultat de la barreja de dues cultures i que avui, com ho ha estat sempre, és una mostra de tolerància, respecte i capacitat innovadora i creadora. Parlarem d’ell més endavant.

Hiroshige Utagawa, 1858. “Hakone no kosui”. Ukiyo-e. 25 x 37 cm