Art i símbols

agosto 9th, 2020

L’aproximació a una obra artística es pot fer des de diferents angles: estètic, històric, cultural, tècnic, polític, social, espiritual, emocional o simbòlic. Aquest darrer ens confronta amb la nostra consciència col·lectiva, amb els fonaments de la nostra cultura i els seus significats. Els símbols al·ludeixen a una idea associada a l’objecte representat i l’art ha tingut un paper cabdal en la transmissió d’aquests símbols al llarg de la història, de manera que s’ha convertit, juntament amb la literatura, en vehicle de culturització. Hauríem de viatjar fins al Paleolític superior, fa quaranta mil anys, i en especial a l’Aurinyacià, per trobar els orígens de l’art simbòlic.

Aprofitarem l’exposició benèfica que, per vuitè any consecutiu, ha organitzat la fundació Hospital Illa del Rei a la sala d’exposicions de «la Caixa» del carrer nou 25 de Maó per comentar els significats simbòlics que s’amaguen darrere d’alguns dels quadres exposats.

Un paisatge del pintor Cauher ens transporta a l’Arcàdia, símbol de la senzillesa pastoral i del paradís. Aquest ha estat un tema recurrent des de l’antiguitat i ja Virgili, a les Bucòliques, situà els seus poemes a l’Arcàdia. En ella la vida és espontània i natural i els seus habitants, pastors, conviuen amb les nimfes. Tot és formós i l’home és bo. D’aquí neix el mite del bon salvatge, a qui Rousseau, el 1755, es referia així: «l’home neix bo i la societat el corromp». El nom d’Arcàdia es correspon a una àrea del Peloponès on visqueren uns pobles de pastors que es resistiren al domini d’Esparta. Humils i rurals no honraren la fertilitat amb el toro, comú a la cultura micènica, sinó amb el boc.

Un esplèndid moltó de pedra avellaneda de l’escultor mallorquí Xavier Llull ens permet aprofundir en la simbologia d’aquest animal. Els egipcis foren els primers a associar-lo al poder, al déu Amon, i més tard s’associà també a eminència, elevació. Recordem l’escultura de Moisès de Miquel Àngel, en què els corns són raigs lluminosos. El déu grec Apollo Karneios és representat amb unes banyes de boc i se li pressuposaven poders sobre els ramats i la fertilitat. En els mesos d’agost i setembre s’organitzaven festes per celebrar les collites a moltes parts de Grècia, i especialment al Peloponès. També a Menorca, quan l’agricultura tingué un pes important.

També de Xavier Llull és una maternitat en marbre negre que s’inspira en el cànon de bellesa de les deesses paleolítiques, la cara sense modelar i els pits i els malucs exagerats. Les deesses paleolítiques són un dels primers símbols de la humanitat i la Venus de Lussel, a la Dordonya Francesa, l’exemple més destacat. La dona, esculpida amb prominents volums, sosté una banya de bisó, que possiblement simbolitza la lluna, com és habitual també amb la banya del toro. La representació de la dona en escultura sempre ha anat associada a la fertilitat en la seva accepció més àmplia: moral, física, simbòlica o filosòfica. La seva constant nuesa era transcendida pels símbols que encarnava. En el cas de la Dama d’Elx, del segle V aC, a la representació d’una sacerdotessa en una època matriarcal l’acompanya la simbolització del ritu femení de la vida.

De la italiana Rosanna Casano s’ofereixen dues interessants obres en les quals la superfície pictòrica està plena de diferents tipus d’alfàbies, bòtils, copes, olles, gerros i vasos. En general tot recipient està associat a l’abundància i quan aquest té forma semiesfèrica, com una copa, és un símbol còsmic. Càstor i Pòl·lux, bessons i fills de Zeus i Leda, convertits en la constel·lació de Gèminis pel pare, són representats amb mitja closca d’ou cadascun. Una meitat simbolitza la volta celeste, el cel, l’altra la terra. Les copes són els recipients de culte per excel·lència i en altres formes són utilitzats per fer ofrenes i libacions en els sacrificis. Beure de la mateixa copa és a l’extrem orient signe de fidelitat i pertinença, mentre que a l’islam la copa simbolitza el cor, entès com a intuïció i finesa de l’ànima.

Un gravat de Matías Quetglas ens porta a tractar un dels símbols més controvertits i polivalents de la història: la serp. Asclepi, el déu grec de la medecina, també conegut com a Esculapi, tenia grans dots per a la curació dels malalts i se li atribuïa el poder de ressuscitar els morts. Zeus, preocupat per una humanitat immortal, el matà amb un raig. En els temples que s’erigiren es trobaren serps mortes que en treure-les revisqueren. A partir de llavors el bàcul d’Esculapi es representa amb una serp enrotllada. També la indústria farmacèutica té una serp com a símbol, aquesta enrotllada i bevent d’una copa, la d’Higiea, deessa de la higiene i la salut. La copa, també present en el gravat, conté la poció medicinal, i la serp que en beu simbolitza la saviesa, com a la Càbala, on l’home primordial duu una serp al coll. Per al judaisme, però, la serp representa el diable, la temptació, el pecat, la passió sexual i les ànimes dels condemnats a Sheol (la sepultura dels que esperen el judici final). I per al cristianisme ja ho saben: simbolitza la temptació d’Adam i Eva de menjar el fruit de l’arbre prohibit. Però no va tenir sempre aquest significat en el cristianisme. Entre els primers cristians Crist era anomenat «la Bona Serp» i la secta agnòstica dels ofites, a Síria i Egipte cap a l’any 100 dC, representava Crist com una serp.

Pintar el somriure

julio 25th, 2020

Un retrat, amb un mòbil per exemple, l’associam a un somriure ampli, proper a la rialla. Fins i tot lluïm les nostres dents blanquejades i embellides amb tractaments de tota mena. Aquesta és l’expectativa que tenim avui d’un retrat, reflex cultural i social del nostre temps en el qual projectam una actitud positiva i una alegria que sembla permanent. Però aquesta no ha estat la concepció del retrat en el passat. A través de la història de la pintura podem observar com, de fet, aquest somriure franc i obert era impopular i s’associava a les classes populars.

Per a un pintor dels segles xvi, xvii o xviii un somriure subtil permetia expressar en major mesura la complexitat de la psicologia humana. Des de condescendència a malenconia, avorriment, alegria, malestar, coqueteig o una lleu vergonya. Una rialla té un sentit inequívoc, i quan s’allarga —pensem que el retratat ha de mantenir el gest— esdevé una ganyota. Tenint en compte que el gènere del retrat s’ha reservat històricament a la burgesia i la noblesa, podem deduir fàcilment que el somriure discret dominà el gènere, a excepció, com veurem després, de la pintura holandesa del segle xvii.

En la representació dels llavis i la boca ha estat freqüent representar la serietat o l’altivesa del retratat així com un cert caràcter moral. Sovint han entrat en conflicte creant un sentiment contradictori en l’observador. És el cas de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, un somriure conegut com el «somriure enigmàtic». En ell el pintor assoleix la genialitat en l’sfumato, el difuminat, alhora que demostra un coneixement profund del desig humà. En una primera observació en la distància el somrís té una expressió clara que sembla una entremaliada invitació, però en apropar-nos aquesta seducció desapareix i ens crea una frustració. Paradoxalment, el somriure de La Gioconda s’esvaeix tan bon punt tractam d’atrapar-lo. Cinquanta anys abans, Antonello da Messina pintà el Retrat d’un home (vegeu imatge), un petit retrat en el qual un home ens mira amb un somriure maliciós i una actitud desafiadora. Amb ell inicia una nova tradició, de la qual és pioner. La seva expressió facial, amb les línies del riure als ulls i els clotets a les galtes, contrasta amb la simplicitat de la composició: fons negre, barret negre i indumentària negra i blanca. Hi ha quelcom pertorbador en la seva expressió, una lletgesa indescriptible.

Antonello da Messina. Retrat d’un home. 1470-1472. Tempera i oli sobre fusta, 30,5×26,3 cm, Cefalù, Museo Mandralisca

Dèiem abans que ensenyar les dents era, per a les classes altes, impropi, un trencament de les formes i de l’etiqueta. No era però, com sovint s’ha dit, pel fet que les dentadures fossin lletges a causa de la manca d’higiene bucal, ja que aquesta manca era tan generalitzada que no es tenia en compte a l’hora de valorar l’atractiu de la persona. Van ser els pintors holandesos del segle xvii els que començaren a pintar grans somriures i rialles… i dents. Per a això van dirigir la seva mirada cap a les classes populars, on trobaven plenitud vital i disbauxa. Jan Steen, Frans Hals, Judith Leyster i, especialment, Gerrit van Honthorst, pintaren nombroses escenes costumistes de celebracions, trobades, música i al·lusions sexuals en una societat, la calvinista, oberta i innovadora.

A la resta d’Europa, i fins al segle xx, el somriure continuà sent discret. Fins i tot William Hogarth, conegut il·lustrador i mestre de la sàtira social i política de la primera meitat del segle xviii, en el seu Analysis of Beauty, entén que són de bon gust les línies que «formen un somriure agradable a les comissures dels llavis» i menysprea els contorns extrems per ser «desagradables i estúpids».

Amb l’aparició de la fotografia, la rialla, que és com el rubor, una resposta, una reacció, i per tant espontània i insostenible en el temps, va poder ser registrada en la seva verdadera significació. En la pintura de retrat, però, el somriure continua jugant un paper ambivalent que serveix a l’artista per a oferir-nos un ancoratge emocional amb el personatge, amb la seva psicologia.

El llegat de Dolores Boettcher

julio 12th, 2020

Dolores Boettcher (Nova York, 1935) no és una dona de grans paraules o eloqüent, per a això hi ha la seva pintura. Amb aquesta l’autora expressa de forma clara i comprensible la seva visió del món, la seva fascinació per la natura i l’ésser humà. Com escrigué Ponç Pons amb motiu de l’exposició que organitzà l’Ajuntament de Maó l’any 2007: «Com un poema / d’amor, vital i humà, / tot el que pintes. / Un bell mestratge / sensible i fèrtil d’Art. / Gràcies, Dolores!».

Una nova exposició, aquesta organitzada pel Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, fa ara un repàs a la seva trajectòria durant els quaranta-cinc anys que ha viscut entre nosaltres. Arribà procedent de Barcelona, on realitzà estudis de gravat a Belles Arts amb Pepe Vives Campomar i Miquel Vilà. Van ser ells que li parlaren de «l’illa blanca i blava» i li presentaren Fernando Alejandre, el seu futur marit.

L’exposició, sota el títol «Dolores Boettcher. Traç i color en llibertat» va ser inaugurada el divendres dia 3 de juliol a Ca n’Oliver (Maó), on restarà fins al 27 de setembre. Prèviament s’instal·là a la sala d’exposicions El Roser de Ciutadella, on s’inaugurà el 18 de gener, amb motiu de la diada de Sant Antoni. La coincidència d’aquesta exposició i la celebració dels tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa posa de manifest la importància que ambdós han tingut en el despertar de nombroses vocacions artístiques. Mentre Chiesa fou mestre del seu fill Joan i de Pasqual Calbó, Dolores Boettcher ha estat la mestra de centenars d’alumnes, alguns amb reeixides carreres artístiques, com Anna Carreras o Rafel Vidal. El seu pas per l’escola Sant Josep, entre 1975 i el 2000, i per l’Institut d’Ensenyament Mitjà, avui Joan Ramis, entre el 1969 i el 1971, són encara avui recordats pels professors actuals, alumnes d’ella en aquells temps. Però és a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic on Dolores Boettcher deixà una empremta inesborrable. Al llarg de trenta-cinc anys, fins a la seva jubilació, el 31 de maig de l’any 2005, ensenyà amb generositat les eines i habilitats que tot dibuix o pintura requereix. Sempre fou molt respectuosa amb l’estil de cada alumne i molt crítica alhora amb les modes, que no fan més que anul·lar l’expressió pròpia.

També a l’Ateneu organitzà les ja històriques sessions de dibuix al natural, sessions que a l’estiu eren freqüentades per pintors de talla internacional com Serra Llimona, Miquel Vilà o Serra de Ribera. És en aquests dibuixos amb model, molts exposats a Ca n’Oliver, on podem copsar la verdadera dimensió de Dolores Boettcher com a artista. Deia Paul Valéry que l’amor era per als novel·listes i poetes el que el nu fou per als artistes de la forma. En l’obra de Boettcher el nu, femení i masculí, constitueix el pal de paller de la seva producció i el dibuix la tècnica de la qual neix el millor de la seva expressió artística. En aquesta, com deia el pintor Jean Auguste Dominique Ingres, el dibuix és la propietat de l’art. La línia dels seus dibuixos és fluida, vaga per damunt del paper en llibertat i limita els contorns amb subtilesa, mentre el traç, evocatiu i suggerent, dona al cos humà rotunditat unes vegades, dolçor d’altres.

Les aquarel·les de Dolores Boettcher, paisatges i bodegons, ens transporten a un món de llum i color en el qual la pinzellada és plena d’espontaneïtat. Són característics els contrallums, especialment en els bodegons, per la seva dificultat tècnica i per les transparències dels colors que en resulten. També quan els bodegons són pintats a l’oli la pintora persisteix en els contrallums. Aquí l’opacitat de l’oli produeix un efecte més rotund i les formes passen de ser evocades a ser descrites.

Aquest homenatge posa de manifest l’important llegat que aquesta novaiorquesa ha deixat a Menorca des d’una actitud vital crítica i lliure. Gràcies, Dolores!

Vives Llull i Alejandre a l’hotel Formentor

junio 28th, 2020

Poques setmanes abans de la inauguració de l’hotel Formentor, el juny de 1929, Miquel Alejandre engegà el motor del seu Peugeot Catrelat, un petit descapotable de dues places amb una altra plaça minúscula darrere («Ahí te pudras» li deien), i conduí fins a Pollença. Allà es trobà amb el seu amic Joan Vives Llull, que hi vivia des de feia quatre anys i hi havia anat per conèixer Hermen Anglada Camarasa, pintor català de qui havia vist un quadre a la revista anglesa The Studio que el trasbalsà. En arribar sentí que aquell era el lloc ideal per fer de la seva vocació artística una professió i els quinzes dies previstos es convertiren en cinc anys.

Els horrors de la Gran Guerra havien atret pintors i escriptors que, aglutinats al voltant d’Anglada Camarasa, formaren la mal anomenada Escola de Pollença (mai fou una escola com a tal, tan sols un grup de pintors atrets pel sublim paisatge de la badia i de la serra de Tramuntana). En formaren part un nodrit grup d’argentins, com Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Aníbal Nocetti, Roberto Ramaugé o Gregorio López Naguil, i mallorquins com Dionís Bennàssar o Guillem Bestard. Pintors com Joaquin Sorolla, Joaquim Mir o Santiago Rusiñol també hi participaren amb visites periòdiques. De la badia de Pollença i la seva llum, Formentor, esplendorós, s’erigí en un Shangri-La. Com escrigué Miquel Costa i Llobera en El pi de Formentor «Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… / Oh vida, oh noble sort!».

Tornem però a Miquel Alejandre, que ja llavors pintava paisatges plein air. Havia estat a Pollença anteriorment, però aquest viatge tenia un motiu molt especial: la inauguració de l’hotel Formentor. Construït per Adan Diehl, un ric argentí de família de banquers, l’hotel es convertí en el gran centre intel·lectual i artístic de la mediterrània durant bona part del segle XX. Comprà la finca a la família de Miquel Costa i Llobera, propietaris des de 1646, per 520.000 pessetes. Sense arquitecte ni plànols Adan Diehl edificà duent en barca els materials perquè la construcció de la carretera s’endarrerí més del previst. L’hotel, arran de mar, envoltat de pins i sota les muntanyes malves, disposava de llum elèctrica, aigua calenta i telèfon. El dia de la inauguració multitud de barques estibades amb personalitats de la vida mallorquina arribaren, a més a més dels amics escriptors i pintors d’Adan vinguts d’arreu, especialment de París. Segons els cronistes de l’època un bon nombre de convidats es comportaren de manera grollera i nombroses culleretes de plata i torcaboques desaparegueren com a souvenir. Alejandre i Vives Llull (vegeu la fotografia que s’adjunta) acabaren molt tard després de beure quantitats oceàniques d’un còctel explosiu. En arribar a la pensió on s’allotjaven, Cas Lloro, a Pollença, trobaren tancat i hagueren de dormir en el Peugeot d’Alejandre.

Alejandre, dret a l’esquerra. Vives Llull, el primer assegut per la dreta

A partir de llavors l’hotel Formentor adquirí un aire mític, gràcies també als seus il·lustres visitants: Deborah Kerr, Charles Chaplin, el príncep de Gal·les, John Wayne o Gary Cooper, entre molts altres. L’organització de la «Semana de la Sabiduría» el 1931 pel comte i filòsof Hermann Keiserling, amb Ramón Gómez de la Serna, Josep Pla, Joan Estelrich i Francis de Miomandre, i les «Conversaciones Poéticas» iniciades el 1959 amb Blai Bonet, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Carles Riba i Camilo José Cela consolidaren l’hotel Formentor com un referent entre la intel·lectualitat europea i sud-americana. Però no tothom ho veié amb bons ulls… Llorenç Villalonga a Desbarats narra la conversa entre dues beates. Mentre una s’escandalitza que les donen condueixin, l’altra li diu que això no és res, que a Formentor es banyen en pèl!

Ja a Menorca Vives Llull i Alejandre dugueren a terme una intensa activitat cultural, especialment a través de Los Amigos del Arte, grup adscrit a l’Ateneu de Maó. El 1943 li organitzaren una exposició a Tito Cittadini, destacat amic i pintor, tant d’ells com d’Adan Diehl. Davant el fracàs de vendes decidiren fer una rifa venent els números a cinc duros. Pepe Vives Campomar, llavors un fillet, en va ser la mà innocent. El guanyador fou Francisco Roig Gutiérrez, un argenter i propietari d’una fàbrica de bosses de plata.

Sota l’influx de Chiesa (i II)

junio 14th, 2020

La importància del pintor Giuseppe Chiesa transcendeix els límits de l’art, com vam veure en l’anterior article. El seu paper ha estat determinant a l’hora de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la identitat menorquina. Les seves aquarel·les de personatges menorquins vestint les indumentàries pròpies del segle XVIII són avui presents a moltes cases de l’illa. Foren creades per deixar testimoni gràfic dels costums i les tipologies d’aquell temps en l’àmbit de l’alta cultura. Chiesa, que a més a més de pintor era vicecònsol de la Toscana, pertanyia a les classes benestants i la seva clientela era la burgesia local i els viatgers que, de camí cap a Itàlia en el Grand Tour, li adquirien aquestes obres com a records, com a targetes postals. Amb els anys aquelles obres de factura delicada, espontània i detallista es popularitzaren a través d’un extens grup de pintors que o bé les copiaren o les reinterpretaren. Així hem vist un procés en el qual els costums i les festes populars van passar a ser objecte de l’alta cultura i posteriorment aquestes produccions han esdevingut cultura popular de nou.

Aquesta pintura costumista, que representa els costums d’un poble, els hàbits socials i individuals, ja gaudí d’un fort impuls als Països Baixos al segle XVII. El seu naixement es relaciona amb un desig de reivindicació nacional enfront de les tropes d’ocupació espanyoles. També a Menorca l’èxit d’aquestes pintures entre la burgesia podria explicar-se en clau identitària, ateses les tibantors i els conflictes que patiren les relacions amb els anglesos. Foren, de fet, les primeres representacions del poble de Menorca. A partir de llavors un estol de pintors seguiren les seves passes. El primer va ser el seu fill Joan Chiesa, magnífic dibuixant com el pare, però més interessat pel detall i l’anècdota. Un altre deixeble de Giuseppe Chiesa fou Pasqual Calbó, que en tornar a Menorca el 1790, després del seu periple per la cort de Viena, Cuba i Santo Domingo, dugué a terme una extensa producció d’obres costumistes amb un especial èmfasi en el moviment i l’expressió facial dels personatges.

Al llarg del segle XIX l’academicisme i el neoclassicisme tingueren a Menorca un pes important que centrà la producció artística en els gèneres del paisatge i el retrat. Tan sols Anton Schranz i Joan Font i Vidal, més propers al romanticisme, introduïren escenes costumistes en els seus paisatges del port de Maó. Però fou Francesc Hernández Sanz, a la segona meitat del segle XIX, que recuperà els personatges i festes de Chiesa. Els seus personatges i la seva reinterpretació de les festes de Binixems seguint l’estil del mestre presideixen les entrades o sales de moltes cases d’Alaior avui.

Francesc Hernández Mora. Madona. Xilografia

Ja al segle XX el nombre d’autors que seguiren el rastre de Chiesa fou extens. Tres pintors nascuts el 1902, Miguel Alejandre, Antonio Batione i Josep Quintana, proveïren el mercat d’una nombrosa quantitat d’aquarel·les i dibuixos amb temàtica costumista fins a les darreres dècades del segle XX. El primer alternant-los amb les seves marines i paisatges de factura impressionista, el segon compaginant-los amb aquarel·les de paisatges i el tercer amb marines. Però va ser Francesc Hernández Mora (1905-1980) el que amb les seves «estampetes», com ell les anomenava, va popularitzar com cap altre els personatges de Chiesa. Hi afegí un to caricaturesc que donà un gran èxit a les seves aquarel·les i xilografies, un èxit que no va trobar amb la seva obra abstracta, malauradament.

Però l’influx de Giuseppe Chiesa no acabà al segle XX, continua en aquest segle. Són produccions que ja no segueixen el seu estil, en fan reinterpretacions amb els llenguatges i tècniques contemporanis. És el cas de les obres de Cristina Benejam o de Ramon Cavaller, protagonista aquest de l’exposició «De Chiesa a Ramon Cavaller. Del s. XVIII al XIX, l’èxit de la pintura costumista a Menorca», que va tenir lloc l’any 2015 al Centre d’Art Ca n’Oliver. Tres-cents anys després!

Sota l’influx de Chiesa I

mayo 31st, 2020

Enguany celebram els tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa, el 1720. La seva transcendència rau en el fet que aquest pintor, nascut a Liorna (Itàlia) i arribat a Menorca devers el 1748, marca l’inici de la història de l’art a l’illa. Abans de la seva arribada, l’art era exclusivament religiós o adreçat a la noblesa mitjançant retrats i l’autor es mantenia sovint en l’anonimat seguint una antiga tradició que considerava el pintor un artesà. Aquesta transcendència a la qual feim referència ja justificaria de per si l’organització d’un gran homenatge, que sembla però que, ateses les circumstàncies, no tindrà la magnitud desitjada i de moment quedarà en la brillant conferència que M. Àngels Hernández impartí sobre la seva figura en el Ple extraordinari de la Diada del Poble de Menorca, el 17 de gener passat.

Però Chiesa no fou només el primer pintor menorquí, va ser també el creador d’un estil pictòric que encara avui, tres-cents anys més tard!, inspira pintors contemporanis, un fenomen del qual no en tenim constància a cap altre indret del país ni d’Europa. Sabem, per exemple, que el paisatgisme de l’escola d’Olot, nascut a la segona meitat del segle XIX, es perllongà fins a final del segle XX. A València, la influència del luminisme de Sorolla i les seves temàtiques marineres encara són populars. A Madrid el costumisme de Francisco de Goya i el derivat dels viatges per l’Espanya romàntica al llarg del segle XIX, així com un costumisme de caràcter més pintoresc a Sevilla, perduraren en el temps. A Anglaterra el costumisme de William Hogarth deixà també una empremta encara visible. Tots ells però nasqueren al segle XIX i la producció presentà una major diversitat estilística i temàtica.

Giuseppe Chiesa esdevingué el pintor oficial del seu temps, un temps d’una gran florida econòmica, en què nasqué el mercat de l’art a l’illa, amb la burgesia com a client principal. Introduí la pintura costumista i les vedute. La primera té les seves arrels als Països Baixos, en l’anomenada pintura de gènere, obres de marcat caràcter descriptiu i realista que representaven escenes quotidianes i que tenen en Brueghel i el Bosch un antecedent llunyà, en Vermeer un de proper i en el venecià Pietro Longhi un de coetani. Chiesa esdevingué el cronista de l’època i ens deixà un valuosíssim arxiu d’imatges sobre esdeveniments, costums, festes populars i personatges tradicionals, molts d’ells reproduïts en segles successius per molts altres pintors però mantenint-se fidels a l’estil Chiesa. També introduí les vedutes, vistes panoràmiques, generalment de ciutats, en les quals les persones representades, de mida petita i en primer pla, apareixen realitzant activitats diverses i la meitat superior del quadre es destina als núvols i al cel. Les seves aquarel·les i tintes del port de Maó inauguren una temàtica que també serà àmpliament reinterpretada per pintors posteriors, tot i que estilísticament adaptada als nous corrents artístics.

On més evident es fa la presència de Chiesa avui a Menorca és a les cases dels pobles i ciutats de l’illa. En entrar-hi, a moltes sovint ens rep una làmina o aquarel·la d’un pagès i una pagesa, un senyor i una senyora, un capellà o un mariner, personatges tots ells amb la indumentària del segle XVIII. L’autor ben bé podria ser el mateix Chiesa, tot i que el més probable és que siguin reproduccions o originals de Francesc Hernández Sanz, Josep Quintana, Antonio Batione, Miguel Alejandre, Francesc Hernández Mora o Pasqual Calbó. Les representacions de Giuseppe Chiesa tenen així l’honor d’encarnar, com cap altre pintor, la menorquinitat i posar en relleu el valor de la pintura com a expressió de la cultura popular, com a manifestació de la identitat d’un poble i com a element de cohesió social.

En una propera entrega en continuarem parlant.

Francesc Hernández Sanz. Festa típica a Sant Llorenç de Binixems

La digitalització de la cultura

mayo 17th, 2020

L’actual crisi de la COVID-19 durà, amb tota seguretat, canvis significatius en les societats i en els Estats, en les seves economies i en les seves polítiques. També afectarà en com els individus es relacionen amb l’entorn. En aquest procés, la comunicació en xarxa prendrà un major protagonisme i crearà així una realitat paral·lela, virtual, més segura, més asèptica. Al llarg d’aquests darrers dos mesos el grau de penetració d’Internet en la vida dels individus ha estat aclaparador, tot contacte amb el món ha estat canalitzat per la pantalla de l’ordinador o de la televisió. En diverses ocasions hem sentit dir que la digitalització ha vingut per quedar, també per a la cultura, que sempre ha estat un bé de primera necessitat i ho ha demostrat clarament aquestes setmanes.

Les arts semblen abocades a cercar camins cap a la digitalització, si volen sobreviure en un futur en el qual hi podrien haver restriccions pel que fa a la lliure circulació de les persones. Les arts audiovisuals ja hi estan plenament adaptades, perquè la pantalla és el seu medi natural. La digitalització de la música, tot i haver reduït els costos de producció i els de distribució, encara troba dificultats en la promoció, cosa que obliga els músics a realitzar actuacions en directe, que és, a més a més, una manera d’obtenir ingressos. La monetització en línia (streaming) segueix revertint en una minoria d’artistes, segons sembla. Les arts literàries, des d’un principi, van adaptar-s’hi fàcilment, atesa la seva condició. Però les estadístiques indiquen que la lectura de llibres electrònics no ha augmentat tant com es pensava i el paper continua essent el suport preferit.

Són les arts escèniques les que es troben en una situació més fràgil. No es pot transmetre l’experiència sensorial, corporal i intel·lectual d’una obra teatral, de la dansa, el circ o l’òpera a la pantalla. La seva filmació des d’un punt de vista o un altre ja constitueix una interpretació del realitzador i per tant una manipulació del fet escènic. Ens trobaríem així davant d’un escenari híbrid, concepte aquest que probablement proliferarà en el futur i donarà lloc a resultats dispars.

Les arts visuals, que en un principi haurien de semblar adaptables, presenten també inconvenients. Hem vist aquests dies visites virtuals a museus d’arreu i estam començant a veure exposicions de galeries d’art mitjançant sofisticats programes de navegació. L’obra d’art es caracteritza per la seva unicitat i qualsevol reproducció introdueix una distorsió. La primera és la mida, per molt que es reprodueixi a escala. La segona és la seva relació amb el context, la seva ubicació, i la tercera és la pèrdua de valor quan es converteix en una imatge efímera, sense corporeïtat. Finalment, com deia Walter Benjamin, la reproducció en malmet l’aura.

És innegable que Internet ha facilitat la producció i distribució de productes culturals i ha ofert als creadors la possibilitat de ser més autònoms i autosuficients. Això ha omplert la xarxa de continguts, però com demostren diversos estudis l’accés a aquests no és fàcil. Els psicòlegs reconeixen que un individu reacciona malament davant la possibilitat de triar, si no coneix bé aquell camp. El seu criteri decreix a mesura que augmenta el nombre d’opcions. D’aquesta manera, per als individus amb un cert interès per les arts però no disposats a invertir-hi gaire temps, una oferta excessiva els és més molesta que beneficiosa.

Possiblement en el futur visquem temps en els quals l’imperi d’Internet i el contacte social condicionaran la cultura i provocaran una hibridació de certes manifestacions artístiques. Però no hem d’oblidar que l’experiència de les arts ho és en tant que real, immersiva, única, personal i intransferible. Així, la música en directe té un color que el suport digital minimitza; l’art té una unicitat que desapareix a la pantalla, i els actors i les actrius escenifiquen la vida en la vida mateixa. La realitat, potser imperfecta, imprevisible i insegura, és necessària i insubstituïble en la construcció de l’ésser humà; és el seu medi natural. La realitat artificial serà sempre un artifici.

La natura segons cinc joves artistes de Menorca II

mayo 2nd, 2020

L’exposició «Natura: petjada i vincle» es va inaugurar el 14 de febrer passat a Ca n’Oliver. Organitzada per l’Ajuntament de Maó, nasqué amb la intenció de reflexionar sobre la petjada ecològica i el vincle que l’home i la natura han tingut al llarg del temps i com aquest s’ha vist alterat a causa del progressiu allunyament d’aquell cap a aquesta. En moments com l’actual, en què una pandèmia causada per un microorganisme produeix efectes letals en la població, ens adonam que la natura és molt més poderosa del que creim. Des de la nostra prepotència, i en nom de la raó i la ciència, havíem sotmès la natura als nostres designis i, com dèiem en l’article precedent, ens hem dedicat a jugar a ser Déu, abusant de la natura fins a límits que avui començam a patir. Ens permetem fins i tot experimentar amb la mutació genètica dels organismes vius i alteram així els principis constitutius de la vida. Pensam i creim que podem controlar els processos de la vida.

Carme Gomila,  Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart formen part d’una generació d’artistes menorquins/es que han mostrat repetidament la seva preocupació per com la visió dual home-natura, individu-col·lectivitat, home-dona, cos-ment és un obstacle per fer front al futur de la societat. Vegem què ens proposen en aquesta exposició.

El vídeo de Macià Florit (Ciutadella de Menorca, 1990), Cala Turqueta S.A., contraposa les imatges de l’actual cala en Turqueta amb una veu en off que ens recorda el projecte d’urbanitzar la cala a final dels anys seixanta, projecte avortat gràcies a la pressió de la ciutadania. L’obra s’emmarca en un corrent que cada cop pren més importància en el diàleg art-natura, el qual, partint d’elements escassament elaborats, vol reconnectar-nos amb l’origen. Les seves imatges, estàtiques, directes i despullades d’anècdota, tenen un fort magnetisme, que es veu o bé accentuat amb les notes musicals d’Alan Florit, o confrontat amb la lectura asèptica de les característiques tècniques del projecte d’urbanització. L’obra no defuig el seu caràcter activista, de denúncia de l’ús de la natura com a matèria primera, en què el vincle que hi establim és únicament econòmic. Si desitgen poden visitar: https://maciaflorit.tumblr.com/

Marina E. G. (Ciutadella de Menorca, 1991) presenta Transmutacions, una instal·lació a la qual ens convida a entrar. En una superfície de cinc per tres metres, transitam entre un cel de branques suspeses i un terra de fullaraca i branquillons. Les branques del sostre, enriquides amb pintura daurada i silicona i originàries de Barcelona, ens connecten amb el cel, els nostres cossos esdevenen el tronc i a terra les fulles i restes de branques simbolitzen les arrels, l’inframón. Així Marina E. G. contraposa la individualitat de l’arbre amb la col·lectivitat que significa el bosc seguint l’arquetip de Carl Gustav Jung. L’arbre com a símbol de la immortalitat, de la vida, de la regeneració. Al mateix temps l’autora qüestiona la dualitat que ha regit la nostra concepció del món i ens fa reflexionar sobre el paper de la natura vers la cultura, de l’orgànic vers l’artificial (silicona i pintura daurada), del cos vers la ment. El divorci entre l’home i la natura és aquí evidenciat per la modificació del vincle antropològic que històricament serví per explicar les estructures i processos inconscients de la humanitat. Trobaran més informació sobre l’autora a: https://marinaeg.wixsite.com/marinaegart.

Marina Lozano (Es Mercadal, 1994) exposa Reflexos i construccions d’identitat, una instal·lació multidisciplinària en la qual vídeo, escultura i una intervenció en l’espai són el vehicle per captar la nostra atenció al voltant de l’experiència d’habitar, de transitar. Ambdós conceptes van ser desenvolupats per Richard Long i Mario Mertz, precursors del land art, en un intent de redefinir la intervenció en el medi natural a base d’objectes simples i poc elaborats. L’obra de Marina Lozano pren a més a més de la instal·lació de Richard Serra La matèria del temps (Guggenheim, Bilbao) una constant en aquest corrent artístic, l’experiència del recorregut. L’autora ens convida a transitar per l’interior d’una estructura de metall i escorça que ens acull i ens recull activant la nostra relació emocional amb l’espai. Al mateix temps una gravació de veu de l’autora que es presenta també en un vídeo adjacent reflexiona sobre les connotacions psicològiques i conceptuals de l’experiència viscuda. Podeu trobar més informació de l’autora a: https://marinalozanotriay.wixsite.com/mlozanotriay.

Una darrera obra de Carme Gomila (Maó, 1987) i Francesc Llompart (Maó, 1987) tanca l’exposició. Sota el títol Macar, una instal·lació audiovisual amb dues projeccions en angle recte ens transporta a una distopia: les pedres d’un macar de la costa nord de Menorca són manipulades digitalment alhora que la música electrònica de Francesc Llompart ens envolta. Aquí ja no és l’erosió natural produïda per l’aigua i el vent la que construeix el paisatge. La deformació a què els macs són sotmesos constitueix una metàfora de la capacitat humana per transformar la pell del planeta. Com establiren l’any 2000 el premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer ens trobam en una nova era, l’Antropocè, una nova època geològica de la Terra en què el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Tot i que Menorca conserva un entorn natural privilegiat, i malgrat l’evident empremta que l’home ha exercit en el paisatge, el seu futur no està garantit. La petjada ecològica que pateix l’illa (vegeu l’article anterior), la nostra dependència de l’economia global i l’encara persistent concepció dual de la nostra civilització condiciona les nostres relacions amb la natura. Les quatre propostes artístiques que Macià Florit, Marina E. G., Marina Lozano i Carme Gomila/Francesc Llompart han creat per a l’exposició «Natura: petjada i vincle» així ho posen de manifest. Un cop acabat el confinament l’exposició es prorrogarà vàries setmanes per als que vulguin gaudir-ne.

Imaginau una illa, un país, un món…

abril 18th, 2020

Imaginau una civilització sense música, rondalles, gloses, poemes, novel·les, quadres, escultures, cinema, teatre, dansa…Una civilització de bàrbars i barbàrie.

Imaginau ara un país en el qual la cultura, l’educació i la sanitat fossin les prioritats dels seus governants… Un país de ciutadans tolerants, respectuosos, amables, però exigents alhora, cultes, sans i feliços.

Un país en què la ministra de Cultura, davant d’una crisi com la nostra, digués: «els artistes no només són indispensables en aquest moment, són absolutament vitals» …i les paraules s’acompanyessin de fets i es destinés una quantitat astronòmica a protegir la cultura (això sortosament és real: és el que succeeix a Alemanya).

Imaginau ara un país devastat per la guerra en el qual alguns ministres proposessin destinar tot el pressupost de Cultura al Ministeri de Defensa i el seu primer ministre, indignat, els respongués: «Si sacrificam la nostra cultura, algú em pot explicar per què feim la guerra?»… I això també succeí. L’autor d’aquestes paraules fou Winston Churchill.

Imaginau un estat en el qual el poder públic cregués realment en els seus creadors i demanés assessorament als experts i professionals de la cultura. En el qual les polítiques culturals es dissenyessin a llarg termini. Un estat en què els servidors públics vetllessin per una gestió eficaç i efectiva, on els tràmits i les lleis fossin els estrictament necessàries i els ciutadans fossin responsables i cooperatius.

Un territori en què, en una crisi com aquesta, la solidaritat no consistís només a aplaudir a les vuit del vespre per anar l’endemà a comprar una barra de pa, el següent un paquet d’arròs, l’altre…

Un món en el qual la vulnerabilitat de l’individu amb què aquest virus ens confronta ens ajudés a donar més valor a la col·lectivitat i a la interdependència entre les persones i entre elles i la natura.

Imaginau que es creés una caixa de solidaritat destinada a la cultura, un servei essencial que tant confort i benestar ens regala aquests dies, i que una gran quantitat de ciutadans hi aportés doblers com a agraïment.

Imaginau que la quantitat recollida es repartís amb criteris rigorosos i de qualitat, de manera que l’artista que més aporta a la societat és el que més rep.

Un país on la gent no opinés sobre qualsevol cosa pensant-se que en sap més que els altres, perquè, en el fons, com menys sabem més creiem saber (és l’anomenat efecte Dunning-Kruger).

Un país en què els ciutadans trobessin en la feina ben feta un valor fonamental, en el qual cerquessin l’excel·lència i la mediocritat fos mal vista… En un restaurant de Sevilla una rajola pintada diu: «En el servir a los demás está la grandeza de ser hombre».

Un país sense pretensiosos, aduladors o cretins. Sense farses ni ficcions…»Siau qui sou» (Diari Menorca 13/3/2020).

Un país en el qual les televisions públiques no fessin programes obscens insultant la dignitat de les persones… «Televisions públiques…vicis privats» (Diari Menorca 12/3/2020).

Imaginau a la fi una illa en la qual hi hagués hagut un home bondadós i culte, amb verdadera vocació de servei a la comunitat. Un home assenyat, amb criteri, savi, escoltat i respectat, amb un humor exquisit. Un home que s’hagués dedicat a promoure la cultura, exercint el patronatge a distintes entitats i fugint de protagonismes estèrils. Un home sempre disposat a ajudar, a donar paraules d’ànim, dedicat als amics que visquessin en la malaltia, en la vellesa. Un home convençut que havíem de retornar a la societat el que la societat ens hagués donat i que hagués lluitat per acostar-nos a aquest món imaginari.

Doncs bé, aquest home existí, a una illa anomenada Menorca. Era de nom Emili de Balanzó i un dia ens deixà, de sobte, sense poder dir-li adéu. I ens deixà orfes, amb un buit immens, perquè la vida no regala sovint éssers humans d’aquesta talla.

Allà on siguis, Emili, seguiràs present en els nostres cors, t’estarem eternament agraïts i el teu exemple ens il·luminarà el camí.

Emili de Balanzó amb Gilbert Becaud, desembre 1962

La natura segons cinc joves de Menorca I

abril 4th, 2020

Hi hagué un temps llunyà en què els humans creien que la natura es regia per forces divines i l’home estava exposat als seus designis. Les divinitats gregues proveïen de vida els homes i els l’arrabassaven quan així ho consideraven. Un cop creada la terra per Gea, la deessa mare, Demèter vetllà per la natura i les collites; Zeus, pel cel i el tro; Posidó, pels mars i terratrèmols; Hefest, pel foc, i Apol·lo, per la llum i el sol. Les nimfes asseguraren la fecunditat de rius, muntanyes, camps i arbres. Els déus podien ser implacables amb la transgressió de l’ordre i el comportament dels homes, com la mitologia s’ha encarregat de fer-nos saber. Segles més tard, els éssers humans, en veure que els mateixos déus de la mitologia incomplien les normes morals que pregonaven, prengueren el control de les seves vides i començaren a dominar la natura, primer modificant el paisatge i més tard transformant-lo, fins a arribar a desafiar les lleis mateixes de la natura, no tan sols provocant l’extinció d’espècies animals i vegetals i alterant la cadena tròfica, sinó també mitjançant la manipulació de codis genètics que alteren els principis constitutius de la vida i de la qual no es coneixen els efectes ni com aturar-los.

El diàleg art-natura ha estat una constant al llarg de la història i en articles anteriors ho hem tractat des de diversos angles («La natura en l’art» i «D’arbres i boscos»). Entre els artistes que han fet de la natura l’eix de les seves propostes artístiques destaquen cinc joves de Menorca als quals cal prestar especial atenció: Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart. Tots ells i elles formen part de l’exposició «Natura: petjada i vincle», que, organitzada per l’Ajuntament de Maó, té lloc a Ca n’Oliver. Tancat en aquests moments a causa de la pandèmia, ja us podem avançar que, un cop recuperada la llibertat de moviments, es prorrogarà dues setmanes perquè els qui no n’han tingut ocasió en puguin gaudir.

Les obres, concebudes des de llenguatges com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la música, dialoguen sobre el nostre paper en la natura partint de la premissa que l’ésser humà està fet de la mateixa matèria del que percep, de les mateixes substàncies que conformen el paisatge. Així, som natura en la natura, no tan sols l’habitam. Hi ha en les obres d’aquests creadors una cadència que ens remet als ritmes i temps de la natura, que ja no són els nostres. L’explotació continuada de la natura per l’home, que un dia es decidí a jugar a ser Déu fent de la terra una joguina, ja comença a produir canvis planetaris. Però els déus, segons la mitologia, són immortals i poden fer i desfer al seu gust. Nosaltres en canvi som mortals i ja feim tard per guarir la terra del mal que li hem infligit. L’anomenada petjada ecològica és un indicador que mesura la superfície de sòl productiu que és necessària per mantenir una població. A Menorca, cada habitant consumeix l’equivalent als recursos (sòl agrícola, ramader, pesquer i forestal) de 4,8 hectàrees. Per cobrir les necessitats de la població es requeriria 6,5 vegades la seva superfície (La petjada ecològica de Menorca, Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca, núm. 6, agost, 2006). Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge (boscos, diversitat animal i vegetal…) i de la cultura (hàbits, costums, llengua…), també modifica el nostre vincle amb la natura (vincles socials, antropològics, econòmics…).

En una pròxima entrega ens endinsarem en com aquests i aquestes joves artistes han interpretat aquesta realitat i comprovarem com, des de l’art, s’obren camins per recuperar lligams perduts.