La vinya d’en Pere

septiembre 26th, 2021

En un article anterior parlàvem de Xavier Salvador i ens referíem al seu pas per Catisa com a dissenyador de bijuteria. Altres artistes com Francesc Hernández Mora també deixaren la seva empremta en aquella modèlica empresa menorquina d’abast internacional. En la secció de gravat i modelatge hi treballà durant trenta-vuit anys un alaiorenc que ha estat capaç de construir, en unes tanques properes al camí d’en Kane, un entorn sorprenent. Em referesc a Pere Bagur Massanet i la seva vinya, coneguda com la vinya d’en Pere.

Com en el conte d’Alícia en el país de les meravelles (vegeu article del 18 de juliol), la imaginació és una eina poderosa per modelar la realitat i per donar sentit als nostres pensaments. La imaginació, un somiar despert, transcendeix la dimensió espacial i temporal i és per això que el país d’Alícia és el país de les meravelles. A la vinya d’en Pere el visitant també empetiteix davant d’una tetera, un càntir, una gerra i uns ribells gegants. Se sorprèn de l’enginy i l’originalitat en la resolució de l’execució de les figures. Embadaleix entre desenes d’animals construïts amb formigó, entre els quals trobam tortugues, goril·les, rinoceronts, girafes, serps, elefants, porcs, cans i fins i tot un moix com el de Cheshire, que hauria enamorat Alice Liddell. Petits i grans entren per la panxa d’un hipopòtam i treuen el cap per la boca. Tot és gros i surreal. La superfície de molts objectes i la pell d’alguns animals ha estat simulada o recreada amb fulles petrificades de distints arbres o plantes, estampades damunt del formigó abans d’assecar-se.

La vinya d’en Pere forma part de l’anomenat art popular, manifestacions artístiques que no formen part de les belles arts, distinció que té l’origen en l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert, publicada entre 1751 i 1752. Va ser llavors quan s’establí la distinció entre les belles arts (poesia, pintura, escultura, gravat i música) i l’artesania. Les fronteres, però, foren qüestionades per moviments com Arts&Crafts o la Bauhaus, i artistes com Picasso, Joan Miró i d’altres trobaren en la ceràmica un objecte que és propi de l’artesania. En l’art contemporani les fronteres són encara més difuses i en el mateix MOMA les belles arts, el disseny, la ceràmica, el disseny tèxtil i altres modalitats de l’artesania conviuen des de fa temps.

Pere Massanet no és un artista en el sentit estricte del terme. Les seves construccions nasqueren de la necessitat d’emmagatzemar aigua per al seu hort, primer en forma de contenidors, després, un cop jubilat l’any 2008, en forma d’animals. El sistema constructiu ha estat manual, sense formigonera ni maquinària. El sulfat de coure o de ferro han estat els pigments que donen color a les superfícies i ha desenvolupat enginyosos recursos, com l’estampació mitjançant fulles per crear la «pell» de les superfícies, la forma dels dits de la mà com a nansa per aixecar les tapadores dels contenidors d’aigua o els plats Duralex de colors per construir les parets de certs espais, com la gàbia d’ocells, una estructura amb clares reminiscències gaudinianes. En tots els racons on en Pere ha construït, des d’un animal fins a un banc per seure o la bodega, hi ha un sentit de l’orgànic molt marcat que l’acosta a les arquitectures modernistes. Les baranes, les cames de les taules i cadires, les escales, pertot arreu la natura és present en forma de branques, troncs de formigó i fulles estampades, que confereixen al conjunt una forta personalitat.

I és que en Pere ha trobat en la vinya un espai idoni per manifestar-se, per crear un món on pot donar sentit als seus anhels i deixar un llegat on tothom és benvingut. El seu coratge i determinació són lloables, així com el seu esperit socialitzador, perquè no és, com es podria pensar, un outsider o un home antisocial, ans al contrari, sempre es mostra receptiu i amic dels seus amics. La vinya d’en Pere ja forma part de la cultura popular menorquina, un exemple que cal preservar per la seva singularitat i originalitat.

La raresa del blau

septiembre 12th, 2021

Dels colors de la paleta d’un pintor el blau és el color amb més càrrega simbòlica. Els egipcis l’utilitzaven per representar el déu Amon-Ra. Al segle XII es reservava per pintar els mantells dels nobles i de la Mare de Déu. Segles més tard, el 1911, Wassily Kandinsky, Franz Marc i August Macke fundaren Der Blaue Reiter (‘El genet blau’), en honor al significat espiritual del blau i a aquest com a màxima expressió de bellesa. En la teoria del color, Goethe, el 1810, el descriu com un color contradictori, que tan aviat produeix excitament com repòs, i diu que el que és plaent de la seva contemplació és que ens estira cap a ell. Tot i que Pablo Picasso no el tenia entre els colors preferents a la seva paleta, en el període blau, devers el 1900, li serví per expressar la desesperança i la tristor produïda pel suïcidi del seu amic Carlos Casagemas a París. Avui el blau és un color associat amb la comunicació i la contemplació.

Als seus atributs cal afegir-ne un de substancial: és el pigment més escàs i més difícil de produir en un laboratori, ja que cal absorbir el vermell i sovint apareixen rastres de verd. A la naturalesa és quasi impossible de trobar, tan sols a les ales de certes papallones, en un escarabat marí o a les dàlies, i la seva inestabilitat el fa no apte per a l’elaboració de pigments.

Durant molts de segles els pintors es nodriren del blau ultramar, un pigment extret del lapislàtzuli, existent només a les mines afganes de Sar-e-Sang. Com podeu suposar el preu era elevadíssim i a l’edat mitjana i al Renaixement es reservava per a parts molt específiques, cosa que també afectava el preu de l’obra. A la capella dels Scorvegni de Pàdua, pintada per Giotto el 1305, tota la volta de canó està pintada de blau ultramar. Evidentment només l’Església podia fer front a aquest cost.

Un bon pigment ha de ser durador, estable i opac. També és preferible que no sigui tòxic, com ho és el blau de cobalt, descobert per Louis Jacques Thénard el 1802. El blau de Prússia, descobert pel químic Heinrich Diesbach a Berlín el 1704 i originàriament utilitzat per tenyir els uniformes de l’exèrcit prussià presenta, en canvi, bones qualitats. En la recerca de nous colors blaus l’artista Yves Klein ocupa un lloc destacat. Devers els anys seixanta descobrí un nou to del blau ultramarí utilitzant una resina de polivinil que donà lloc a un blau de gran intensitat. L’anomenà IKB, el patentà i en conservà la propietat, sense que arribés mai a ser comercialitzat. Són conegudes les seves obres fetes a partir de dones nues pintades d’IKB rodolant damunt el llenç.

Des de fa un any, però, hi ha al mercat un nou color blau, dos-cents anys després de l’aparició del blau cobalt! El maig de l’any 2020 l’Agència de Protecció Mediambiental dels Estats Units l’aprovà per a ús comercial, incloent materials artístics com les pintures acríliques. Va ser descobert per casualitat a la Universitat d’Oregon pel professor de ciència dels materials Mas Subramanian mentre cercava un material útil per a l’electrònica. Es tracta d’un compost d’òxid d’itri (blanc), òxid d’indi (groc) i òxid de manganès (negre). Presenta la més alta opacitat, durabilitat, estabilitat i resistència d’entre els blaus que hi ha al mercat i les seves tonalitats van des del blau pàl·lid al quasi negre en funció de la concentració d’òxid de manganès. S’anomena blau YInMn i el preu encara és força alt, com ho va ser el blau ultramar segles enrere. Un tub de 40 mil·lilitres es ven per 179,40 dòlars i només es pot adquirir a través de la casa Italian Art Store.

La transcendència del blau en la història de la pintura assoleix en el poema «Azul», dins el poemari A la pintura (1948), de Rafael Alberti, tota la seva dimensió:

«Llegó el azul y se pintó su tiempo. / ¿Cuántos azules dio el Mediterráneo? / Venus, madre del mar de los azules. / El azul de los griegos descansa, como un dios, sobre columnas. / El azul Edad Media delicado. / (…) Los azules de Italia, los azules de España, los azules de Francia… / Rafael tenía alas. También el Perugino tenía alas que al pintar derramaban sus azules. / Pinceles que son plumas, azul añil, cuando de ti se tiñen. / Venecia del azul de Tiziano en oro. / Roma de los azules. Poussin entre los pinos. / Me enveneno de azules Tintoretto. / Azul azufre alcohol fósforo Greco. Greco azul ponzoñoso cardenillo. / En la paleta de Velázquez tengo otro nombre: me llamo Guadarrama. / Cuando serpeo entre las carnes nácar, me llamo alegre azul vena de Rubens. / (…) Dieron las Baleares su azul a la Pintura. (…)»

Les identitats de Fernández Alday

agosto 29th, 2021

Les galeries d’art menorquines continuen tenint un paper molt important en la promoció d’artistes locals i en l’enfortiment dels lligams entre l’art i la comunitat. Aquesta és, però, una tasca que té poca visibilitat i reconeixement, i darrerament s’ha vist eclipsada per l’arribada de grans galeries internacionals amb volums de negoci milionaris i potents campanyes de màrqueting.

La galeria Kroma és una d’aquestes galeries locals que després d’una remodelació ha habilitat la planta baixa com a sala d’exposicions i ha organitzat dues magnífiques exposicions d’artistes locals: Lindsay Mullen i Jorge Fernández Alday.

Record que la primera vegada que vaig conèixer Jorge, l’any 2010 i pocs mesos després de la seva arribada a l’illa, em va sorprendre que ja parlés menorquí. Amb tota naturalitat em va dir que era el mínim que podia fer per conèixer i formar part de la comunitat que l’acollia. Després vingueren les seves valuoses aportacions a la promoció i educació de l’art amb CREAE i Menorca Pulsar, aquesta darrera una de les iniciatives de major qualitat que hi ha avui a Menorca i de la qual ja vàrem parlar.

L’exposició de Fernández Alday estarà oberta fins al 10 de setembre amb una trentena de teles carregades de significats i ofici. Són obres pintades durant el confinament, que, com a tots nosaltres, el va agafar desprevingut, i en el seu cas sense poder aprovisionar-se de materials de pintura. A l’estudi del pintor una cinquantena d’obres procedents d’exposicions anteriors s’amuntegaven. Paisatges i figures s’alternaven, la majoria de les quals eren obres acabades. Davant la necessitat de pintar i d’haver-ho de fer damunt obres de les quals se sentia satisfet, va haver de vèncer el dolor que això produeix i repintar-hi damunt, fent un exercici d’autosuperació i renúncia. L’obra que en resultà és una pintura de supervivència. Els nombrosos retrats de dones que l’envoltaven es convertiren en un punt de partida per donar-hi nova vida, una nova vida impregnada dels dubtes i emocions difícils de gestionar que el confinament i la pandèmia havien despertat. L’artista, tot sol a l’estudi, aïllat del món exterior, es trobà confrontat amb la seva identitat, amb el seu jo, com gran part de la humanitat. La malaltia i la mort s’havien fet més presents que mai i evidenciaven la nostra fragilitat, física, psíquica i espiritual. Els retrats es convertiren així en la referència humana sobre la qual reflexionar i crearen el conjunt d’identitats que podem veure a l’exposició. No fou però una reflexió conscient. El mateix Fernández Alday reconeix que va ser un procés inconscient en el qual la funció terapèutica de l’art es va manifestar en tota la seva amplitud.

Cadascuna de les dones retratades ens mostra les marques i cicatrius que l’experiència viscuda deixà en els seus rostres. No són màscares que oculten la verdadera identitat, com acostumem a fer, no són filtres com els de Photoshop per semblar qui no som ni com som realment. Estan lluny de l’autopresentació que significa el selfie. Són retrats que resulten d’un procés d’anàlisi i autoconsciència que cerca interpel·lar, qüestionar, sacsejar l’observador. Per poder assolir-ho el pintor utilitza de vegades violentes pinzellades que transfiguren la cara, en d’altres semblen esborrar tota identitat, com a Veronique. En Daphne i Aura, la malenconia s’ha ensenyorit de l’obra i les pinzellades són més dolces. En el cas d’Aurora l’expressió facial denota la por viscuda. Natalie en canvi es revela, com també ho fa Minnie, fent front a les incerteses i amenaces. Tota l’agitació que habita en les ments d’aquestes dones i que el pintor expressa amb rotunditat o amb la delicadesa de les degradacions tonals contrasta amb els fons que les envolten, sovint monocroms i amb tons neutres. Com en el confinament, el món exterior es convertí en un espai anodí, silenciós, si no inexistent per la impossibilitat de relacionar-nos. Fernández Alday situa aquestes identitats en aquest entorn utilitzant tons sovint neutres, en especial blaus i grisos, per emfatitzar el silenci exterior. Jorge Fernández Alday, conscient de la dissolució dels límits entre l’esfera pública i la privada (el teletreball n’és un exemple prou il·lustratiu) estableix així també una clara frontera entre ambdós espais.

L’exposició planteja a més a més una qüestió de gran actualitat en la creació contemporània: la representació de la identitat. La creació contemporània transita per terrenys movedissos en els quals la identitat és canviant, dinàmica i està afectada per un món hipervisual, hiperproductiu, competitiu i precari. El retrat ja no és la descripció d’un tipus (classe social, raça, gènere, etc.), sinó la dissecció del jo. Sovint trobam en el retrat una teatralització, una poetització de la identitat, com s’observa en les dones de Fernández Alday, unes dones què són també ell, perquè com escrigué Oscar Wilde al Retrat de Dorian Grey: «cada retrat que és pintat amb sentiment és un retrat de l’artista, no del model. El model és tan sols un accident, una ocasió. No és aquest el que és revelat pel pintor, és el pintor el que, amb l’acolorit llenç, es revela a ell mateix».

L’aventura de Xavier Salvador

agosto 15th, 2021

La sala Sant Antoni de Maó acull, fins al 26 d’agost, una retrospectiva de Xavier Salvador, un pintor silenciós que, inadvertidament, ha deixat a Menorca un segell únic i singular. Així, com hi ha pintors que trien un camí, un estil, i hi aprofundeixen per arribar a les profunditats, a l’essència, n’hi ha d’altres que viuen la pintura com una aventura. Aquests darrers exploren distints camins per poder així expressar els mons que hi nien. Xavier Salvador es troba entre aquests. «M’avorreix repetir-me» diu. «M’estim més morir de passió que d’avorriment» digué Vincent van Gogh.

En la seva trajectòria l’estil no ha estat una cotilla, ans al contrari, despreocupant-se’n s’ha sentit lliure, al marge de les modes. El seu passeig per la pintura, com ell el qualifica, ha tingut com a companys el color i el símbol. El color que descobrí en Pierre Matisse, Pablo Picasso o Raoul Dufy com a vehicle per alliberar-se de la tirania de l’objecte i representar la realitat de forma més lliure i personal. Els símbols que trobà en les pintures aborígens australianes i en tantes altres cultures ancestrals com a llenguatge artístic que permet expressar idees amb imatges.

Arribà a Menorca a les acaballes dels anys setanta i inicià la seva aventura per la pintura al costat de Mitico Shiraiva i Marcel Villier. Les seves aquarel·les ja eren llavors desimboltes, acolorides i suggeridores. Amb Mitico i Marcel exploraren el món del gravat, que tan bons resultats donaria en tots ells i especialment en Mitico Shiraiva. Els anys vuitanta foren anys d’investigació i exercitació de la tècnica. L’empremta de Matisse i Dufy s’evidencia en les obres en les quals dota el color d’autonomia davant el motiu i fa que desplegui tot el significat. En altres casos cercà un sentit constructiu a la pinzellada interessant-se pel color local, per reproduir el color dels objectes representats. En aquests anys també aparegueren dos dels trets més distintius en l’obra de Xavier Salvador, el símbol i l’esquematització, i entre tots ells la casa, una construcció simple, amb una teulada a dues aigües, aïllada en el paisatge. La seva estructura, essencial i humil, ens remet a les casetes de vorera de les cales menorquines i dona una dimensió humana del paisatge. El seu simbolisme sovint s’ha relacionat amb el cos humà i amb la psique; l’autor deixa així constància de la seva identificació amb l’entorn.

Casa i ametllers, 2014. Oli sobrre tela. 100 x 97 cm

També els anys vuitanta inicià un camí envers l’esquematització en el qual la línia té un marcat caràcter narratiu i enllaça amb el corrent neofiguratiu, que en anys posteriors tindria molt bona acceptació. Aquesta esquematització evolucionà en paral·lel al desenvolupament d’una sintaxi de símbols que marcaren bona part de la producció a partir dels anys noranta i que coincidí amb els seus treballs en el camp del disseny gràfic (els dissenys per a Pou Nou, especialment). La mediterraneïtat de Xavier Salvador prendrà cos en la forma de palmera i home/dona, presents a partir de llavors en nombroses obres. La palmera com a símbol de la terra celeste en els perses i simbologia comuna en els temes bíblics.

El protagonisme del símbol manté la vigència fins al dia d’avui i s’alterna amb una pintura de caràcter més atmosfèric en la qual les masses de color ens transporten a una arcàdia mediterrània on la vibració de la llum i el color desprenen una joie de vivre que ens desvela un Xavier Salvador expansiu i vitalista.

Xavier Salvador és un pintor que, des dels marges, ha estat capaç de transmetre’ns distintes visions del món a partir de registres diversos, a cavall entre el símbol i el color, el primer com a transmissor d’idees, el segon com a transmissor d’emocions i sentit. Amb els anys l’expressió ha anat donant pas a la impressió, la descripció de la realitat a la creació d’una realitat, plena d’humanisme i poesia, fruit d’una percepció lliure i independent, perquè, com digué Oscar Wilde, cap artista veu les coses com realment són; si ho fes, deixaria de ser artista.

Alícia al país de les meravelles

julio 18th, 2021

Alice Liddell era la mitjana de tres germanes, filles del capellà anglicà Robinson Duckworth. Lewis Carroll (originàriament Charles Lutwidge Dodgson) era col·lega seu al Trinity College d’Oxford, on ensenyava matemàtiques. En una excursió pel riu Tàmesi, Lewis Carroll inventà un conte i Alícia quedà entusiasmada. Li demanà que li escrivís i al Nadal següent li regalà el conte, escrit a mà i amb il·lustracions incloses. Corria l’any 1862 i a l’Anglaterra victoriana les convencions socials i morals no permetien gaire llicències. Malgrat això, l’autor creà una de les obres literàries que més influència han tingut en l’art, l’escultura, el teatre, el cinema i el ballet, Alícia al país de les meravelles. El 1886, un any després de la seva publicació per MacMillan, amb il·lustracions de John Tenniel, tingué lloc la primera escenificació de l’obra i el mateix Carroll es trobava entre l’audiència. Alícia al país de les meravelles aviat esdevingué un gran èxit editorial i es convertí en una obra universal. Com en el Quixot de Cervantes, l’idealisme i el somni ens obren la porta a mons carregats de simbolisme amb una narració àgil, capritxosa i plena d’enginy. Si bé Alícia és una nena victoriana, immersa en una cultura puritana, l’autor trenca amb les convencions i fa una caricatura social utilitzant un llenguatge directe en el qual no hi manquen deformacions i invencions, fins al punt que qüestiona la mateixa funció lingüística del llenguatge alterant les paraules. És per això que Lewis Carroll és considerat un dels precursors del surrealisme i del dadaisme.

Una bereneta de boixos. Il·lustracio de John Tenniel

El Victoria & Albert Museum de Londres inaugurà recentment una exposició dedicada a aquest conte infantil amb el títol «Alice: curioseur and curioseur». Es tracta de l’exposició més gran que mai s’ha fet sobre la seva influència en la cultura occidental. Una influència que, per exemple, s’ha materialitzat en la creació de més de quaranta pel·lícules al seu voltant, la més significativa de les quals és la de Walt Disney, de l’any 1951, en plena postguerra, que malgrat no ser ben rebuda al principi ajudà a construir la imatge que tots tenim d’Alícia.

Com dèiem abans, la seva influència en el surrealisme ha estat decisiva. Dorotea Tanning pintà, el 1943, Eine Kleine Nachtmusik, un oli en el qual en darrer terme veim les portes (l’accés al desconegut) amb què Alícia es troba al conte, una de les quals és la que li permetrà entrar al jardí de les meravelles. En el quadre l’autora fa referència a les dues dimensions que conformen l’oníric, l’alteració de l’espai i el temps. Alícia viu, abans d’accedir al jardí, tot un seguit de canvis en la seva grandària a causa de la ingesta de substàncies diverses per aconseguir la clau d’or que obre el pany d’aquella porta. En el quadre de Salvador Dalí Una loca fiesta de té (1969) el pintor empordanès fa un homenatge a Alícia pintant un rellotge tou que expressa la pèrdua de la dimensió temporal en el conte i reinterpreta el passatge en el qual la Llebre de Març, el Barreter, el Liró i Alícia prenen el te. La conversa gira al voltant d’un rellotge que va endarrerit dos dies perquè el Liró ha engreixat la maquinària amb mantega.

Dorothea Tanning. 1943 Eine Kleine Nachtmusik

El Gat de Cheshire, aquest moix somrient que acompanya Alícia, es convertí en una icona del moviment hippy amb el pòster que dissenyà Joseph McHugh, i tant els Beatles amb la seva cançó I am the Walrus com Jefferson Airplane amb White Rabbit s’inspiraren en l’obra de Carroll. Fins i tot a la portada del disc Sargent Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) Peter Blake va reproduir la cara de Lewis Carroll.

Peter Blake. 1970. «Alice Through The Looking Glass and What Alice Found There»

Encara avui Alícia al país de les meravelles continua inspirant nombrosos creadors, com l’artista índia Nalini Malani (li vàrem dedicar un article), Yayoi Kusama o la fotògrafa Annie Leibovitz. L’any 2011 The Royal Ballet presentà Alice’s Adventures in Wonderland al Royal Opera House, una extraordinària creació a càrrec de Christopher Wheeldon que s’ha programat diverses vegades i que es va projectar en diferit a l’Ocimax de Maó fa un parell d’anys. El calendari de Pirelli de l’any 2015, fotografiat per Tim Walker, es dedicà a Alícia al país de les meravelles. En aquest cas, però, Alícia era negra, com la resta de personatges.

The Royal Ballet. 2011. «Alice Adventures in wonderland»

L’obra ens presenta tota una sèrie de personatges que representen arquetips, arquetips que s’han llegit en clau psicoanalítica, psicosocial, de l’estructura de classes, des de la perspectiva de gènere, des de la sexualitat, la perversió, la psicosi o la psicodèlia. Aquests personatges apareixen sota la forma d’animals, fent coincidir les seves característiques zoològiques amb distints caràcters que serveixen a Carroll per presentar una caricatura social.

La desmesurada fantasia del conte i la seva fascinació, encara avui, posa de manifest la necessitat de l’ésser humà de cercar a través de la imaginació un sentit, una comprensió o una fugida, especialment en temps com els que vivim. A Menorca, i concretament a Alaior, hi ha un jardí que ens transporta a una realitat propera al món d’Alícia, un espai en el qual ens meravellam davant teteres gegants i moixos com el de Cheshire. És la vinya de Pere Massanet. Un dia en parlarem.

Marina Abramovic a Alaior

julio 4th, 2021

El dia que s’inaugurà LÔAC també s’obria una exposició, aquesta temporal, de Marina Abramovic (Belgrad, 1946) a la capella de Gràcia d’Alaior. Possiblement aquesta sigui l’única ocasió que vostès tenguin de conèixer l’obra d’una de les més grans artistes del món contemporani, l’anomenada àvia de la performance. El fet que a Menorca aquesta exposició sigui una realitat ja és tot un esdeveniment. Si a més a més hi afegim el fet que s’exposa una de les seves darreres produccions per primera vegada a Espanya, ens trobam davant un fet de gran transcendència en la vida cultural a Menorca. De ben segur que aquesta exposició no els deixarà indiferents.

S’inicià en l’art a la Iugoslàvia de Tito amb l’oposició del seu pare, oficial de l’exèrcit. Aviat començà a explorar camins en els quals el cos era alhora el mitjà i l’objecte de reflexió. La seva obra cerca sacsejar les nostres consciències a partir d’accions en les quals confronta el públic amb l’artista i en què se sotmet a situacions límit, físiques i mentals. «El dolor és una porta» digué en una ocasió. Moltes de les performances que ha duit a terme han tingut una gran repercussió, tant en mitjans generalistes com en la crítica especialitzada. Amb ella l’art contemporani s’ha expandit per nous territoris pels quals transiten nombrosos artistes joves. Tant és així que les performances i les instal·lacions (una manifestació artística que vàrem tractar en el seu moment) s’han convertit en elements centrals de l’art contemporani. En una entrevista que li feren al maig d’enguany amb motiu de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts deia: «Jo vaig inventar la performance, però em sobreviurà».

En entrar a l’exposició ens veurem envoltats per ella, pel magnetisme de la seva mirada, a través de nou autoretrats. Aquest ha estat un gènere sovintejat per l’artista, unes vegades com una forma de transmetre les seves emocions i qüestionaments,  d’altres com a document autobiogràfic. Quatre dels autoretrats són fotografies de gran format. Onion (1995-2005) pertany a una performance en la qual es menjava una ceba al mateix temps que se sentia una veu en off en la qual manifestava el seu fàstic i afartament per les obligacions a què es veia sotmesa (inauguracions, avions, etc.) i pels seus fracassos amorosos, i desitjava envellir i renunciar a tota aspiració. Portrait with Maracas (2006) i The kitchen VIII (2005) són reflexions sobre l’existència i la mort. La darrera forma part d’una sèrie dedicada a Santa Teresa de la Creu. Black sheep (2010) té un doble significat: tracta sobre la seva joventut a una Iugoslàvia opressora en la qual era vista com una ovella negra i alhora ens recorda la puresa i la innocència que transmet l’ovella en moltes cultures properes a nosaltres.

The Kitchen VIII. Serie Homage to Saint Therese (2005). Impressió cromogènica a color. Ed 1 de 9

A l’absis de la capella s’exposa per primera vegada a Espanya la sèrie Five stages of Maya Dance (2013), títol que fa referència a les danses de la civilització maia. En cinc blocs d’alabastre d’uns seixanta per seixanta centímetres distintes expressions facials representen estats de por i desesperació. L’efecte visual és sobrecollidor a causa de la tècnica emprada, una barreja de performance, escultura i llum duita a terme per una empresa de Madrid, Factum Art, especialitzada a fer produccions per a grans artistes internacionals en la qual treballen enginyers, electricistes, programadors de software i especialistes en 3D. A partir de les fotografies es va fressar, en tres dimensions, cada bloc d’alabastre per la cara posterior i s’hi va instal·lar il·luminació. Quan les veim de front, la seva presència física és commovedora, i en observar-les de costat es produeix un fenomen estrany en què la seva imatge, que ens resistim a perdre, es transforma en un «paisatge» que recorda els paisatges de l’art oriental.

Aquesta obra forma part d’un treball d’investigació que du a terme els darrers anys, en què explora nous recursos tecnològics que li permetin distanciar el seu cos de les seves obres. En una de les seves darreres produccions, The life, utilitza la performance a través de la realitat virtual, de forma que l’observador entra en un cercle al mateix temps que apareix l’artista en un holograma. Aquesta transició en la seva obra l’explicava Marina Abramovic amb motiu de la primera exposició pública de Five stages of Maya Dance —la d’Alaior és la segona—, a Masterpiece London el juny del 2018: «La performance és una forma immaterial d’art. En aquest moment de la meva vida, fent front a la mortalitat, he decidit capturar les meves performances en un material més permanent que el vídeo i la fotografia. Vaig triar l’alabastre per la seva història i les seves característiques (lluminositat, transparència, etc.).»

No deixin escapar aquesta oportunitat!

LÔAC. Una experiència pionera a Menorca

junio 20th, 2021

La inauguració dijous a Alaior del centre d’art Alaior Art Contemporani (LÔAC) és un fet de gran transcendència a Menorca. Per primera vegada els menorquins i visitants tindrem a l’abast una variada i excepcional mostra del que ha estat l’art nacional des dels anys seixanta fins al dia d’avui. Aquest recorregut per l’art ens permet copsar el que ha estat l’esperit dels temps i com els artistes han donat resposta a les inquietuds de l’ésser humà i de la societat mitjançant la creació artística. En tots ells hi ha un posicionament amb relació a l’estètica, la bellesa, l’ètica, la filosofia i la política. En tots ells hi ha una vocació per donar forma al pensament i per fer de la materialització de les idees quelcom etern. És per això que el poder de l’art és tan gran i poder gaudir-ne amb una col·lecció d’aquestes dimensions a Alaior és un privilegi extraordinari.

El nostre viatge per LÔAC s’inicia de la mà dels primers contemporanis espanyols, colpejats per la crisi existencial que resultà de la Segona Guerra Mundial, que donà origen a la contemporaneïtat. Inscrits en els moviments informalistes, l’abstracció geomètrica, el surrealisme o l’expressionisme abstracte cercaren formes d’expressar aquest dolor o de guarir-lo. Antonio Saura, amb el seu retrat de Dora Maar, expressa el dramatisme i la violència gestual amb la qual el pintor intenta arribar a les entranyes de l’home. L’oli de Juana Francés i el gravat d’Antoni Tàpies ens transporten al potencial expressiu de la matèria dins l’àmbit de l’informalisme, al qual s’afegeix la porta de Juan Muñoz, carregada del simbolisme que la porta té com a trànsit a altres mons. El camí que emprengué Pablo Palazuelo amb l’abstracció geomètrica estava imbuït d’un sentit espiritual en el qual la ciència té un paper destacat, mentre que artistes cinètics com Eusebio Sempere cercaren el moviment i les il·lusions òptiques per transportar-nos a altres dimensions. Altres artistes investigaren les qualitats formals de la pintura mitjançant el color i la seva disposició en l’espai, com José Guerrero. Altres, a contracorrent, tornaren a la realitat com a motiu, com Antonio López, figura destacada de l’Escola de Madrid de pintura realista, a la qual aviat s’afegiria el menorquí Matías Quetglas.

Totes ells i altres que descobrireu en entrar a les sales de LÔAC formen una rica i variada constel·lació d’artistes amb obres com les que omplen les sales dels millors museus d’art contemporani. Joan Miró brilla en el firmament amb llum pròpia i tant l’escultura com els gravats presents a la mostra ens enlluernen per la seva extraordinària potència plàstica i poètica. També ho fa Alexander Calder, pare de les escultures cinètiques, amb les litografies de la sèrie «Our unfinished revolution», i Marina Abramovich, mare de la performance, amb les seves obres relacionades amb la percepció del cos, el dolor i les emocions.

Antonio Saura, 1983. Retrato de Dora Maar. Oli sobre tela 130 x 197 cm

Alaior Art Contemporani dona fe a bastament d’aquest temps històric, un temps que de la mà de Miquel Barceló, amb l’obra Seiche adulte i Jaume Plensa amb l’obra Sense títol, donà pas a les joves generacions. Tots dos són la clau de volta que ens permet lligar un temps i l’altre. Miquel Barceló amb el seu neoexpressionisme energètic i vital, i Jaume Plensa amb les seves formes zoomòrfiques i amb la idea de representar el general des del particular amb un calamar de quatre metres de llarg.

Dins la gran diversitat de llenguatges i propostes que omplen la producció contemporània de joves artistes, a l’exposició trobam dues tendències principals: un interès per transcendir la bidimensionalitat del quadre en el cas de Robert Ferrer, Lucia Vallejo i Blanca Muñoz, i un interès per aprofundir en la representació de la figura humana i la narració en el cas de Salustiano, Rafael Jiménez, Miguel Tadeo o Stephan Conray.

Robert Ferrer. 2019. Estructures en construcció. Paper, cartó, nylon i metracrilat sobre fusta. 101 x 101 x 10 cm

Però LÔAC no és tan sols un recorregut per la nostra història contemporània i pels seus estils i llenguatges, és també un recorregut per les distintes tècniques artístiques i en especial per l’obra gràfica, amb la qual cosa l’exposició es converteix en un referent a l’illa per a tota persona interessada en el seu estudi i/o contemplació. Hi trobam alguns dels millors exemples de l’art del gravat, com és el cas de Roig i negre, d’Antoni Tàpies, i Rosas de invierno, d’Antonio López.

Com en tota col·lecció, hi ha uns trets distintius que responen als gustos i interessos del seus propietaris. Els autoretrats de nombrosos artistes n’és un de destacat i ens permetrà conèixer millor la importància que aquest té en el procés d’introspecció i autoconeixement de l’artista en uns casos, o com a procés d’investigació plàstica en d’altres, fins i tot com a antiretrat, destruint la pròpia imatge, com en el cas de Saura. Els autoretrats d’artistes internacionals com William Kentridge, Kiki Smith o Penck confereixen a LÔAC una vocació internacionalista de primer ordre.

Amb Alaior Art Contemporani s’evidencia la necessitat de preservar el nostre patrimoni artisticocultural per entendre el present, qui som i construir una societat en la qual ètica i estètica esdevenguin el pal de paller. Atès que l’Administració pública no sempre pot garantir el gaudi d’aquest patrimoni, cal cercar fórmules que ho possibilitin. La col·laboració público-privada és ja una realitat amb LÔAC i esdevé una experiència pionera a Menorca, una experiència que neix de la generositat i l’altruisme dels col·leccionistes, com molts museus del món, i del compromís i la determinació de l’Administració local. La protecció del patrimoni, la seva custòdia i l’educació de la ciutadania, principis que inspiren els museus del món, són també aquí vigents.

De vels, veladures i sudaris

junio 6th, 2021

El conegut mascaró del palau de Torre-Saura de Ciutadella de Menorca, en el qual una cara esculpida en marès està coberta per un vel, ha estat sotmesa a interpretacions diverses, sempre relacionades amb veure o ser vist. Les connotacions simbòliques del vel, les túniques, els mantells o els sudaris són presents al llarg de tota la història i l’art ha deixat palesa aquesta significació a bastament, també en la contemporaneïtat. Dues exposicions a Maó tenen o han tingut el sudari i el vel com a protagonistes: «Memento Mori», de Lucía Vallejo Garay, al centre d’art Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz – Hdez. Mora, i «Black Venus», de Gianna Carrano, a la sala de Sant Antoni, respectivament.

El vel és possiblement el teixit que més significats conté. Sovint rela cionat amb l’ocultació de la veritat, en la llengua trobam paraules com desvelar, revelar i veladures, que en deriven, així com expressions d’ús comú («tirar un vel», per significar l’ocultació d’un fet o pensament; «prendre el vel», per ingressar a un orde religiós). L’ús del vel ha estat present al llarg de tota la història, majoritàriament entre les dones, tot i que els homes tuàreg també l’empren per protegir-se de les tempestes d’arena. A la Bíblia es diu que quan Moisès davallà del mont Sinaí per parlar al poble s’hagué de cobrir amb un vel perquè la seva llum el cegava. Porfiri anomenava el cel «el vel» perquè entenia que era el vestit dels déus. Es relaciona també amb la puresa, la virtut i la castedat, i el vel del baptisme, el de la núvia i el de la vídua són manifestació d’aquestes qualitats. També és comú en la dansa, especialment a l’Índia i a l’Orient, i s’ha relacionat amb la dansa dels set vels de Salomé, que neix del mite d’Ixtar, deessa mesopotàmica. Aquesta, per prendre a la seva germana Ereixkigal el poder sobre la vida i la mort, descendí a l’infern travessant set portes (la voluntat, l’ego, la ment, el desig sexual, l’èxtasi, la màgia i la il·luminació).

La representació del vel, la draperia i la vestidura en la pintura i en l’escultura ha estat un dels grans desafiaments tècnics i expressius de la història. Tant és així que en el barroc hi havia, en els tallers dels grans mestres, pintors especialitzats a pintar teixits. Pintar els plecs de les túniques, mantells i vels en les imatges de Crist, la Mare de Déu o qualsevol personatge va anar evolucionant en funció de les èpoques, des de l’esquematització formal del romànic fins a la pintura escultura contemporània. Fou al Renaixement quan la introducció de les veladures, capes fines de pintura superposades, donaren lloc a una transparència i lluminositat que augmentava la sensació de profunditat. Rembrandt, Vermeer, Velázquez, els germans Van Eyck, Monet, Van Gogh o el contemporani Rothko són exemples excelsos d’aquesta tècnica.

L’escultura li deu a l’escultor de l’antiga Grècia Fídies la tècnica dels panneggio bagnato (‘draperies humides’). Aplicada per primer cop al Partenó, Fídies esculpí les túniques i els seus plecs adherint-los al cos de forma que es pot apreciar l’anatomia humana. Existeixen extraordinaris exemples de rostres i cossos coberts per vels i sudaris tallats en marbre. El més corprenedor que he vist mai és el Cristo velato de la capella de Sansevero a Nàpols (vegeu imatge), l’apoteosi de l’escultura mundial, tallada el 1753 per Giuseppe Sanmartino. A la mateixa capella també hi trobam La Pudicizia (‘La modèstia’), obra d’Antonio Corradini esculpida un any abans. El Cristo velato és un Crist jacent tallat a partir d’un bloc de marbre amb unes mides de 50 x 80 x 180 cm. El sudari que cobreix Crist deixa entreveure els senyals del martiri sofert, amb marques a la cara i al cos. La transparència i la naturalitat dels plecs produeixen una estranya sensació de realitat. Encara sobreviu la llegenda que sosté que el vel fou el resultat de l’aplicació de la tècnica de calcificació ideada pel príncep i alquimista Raimondo di Sangro, que fou qui comissionà l’obra. Segons aquesta llegenda, el vel dipositat damunt l’escultura s’hauria transformat en marbre per un procés alquímic. Avui sabem, a partir de cartes manuscrites de l’època, que el vel va ser tallat a partir del mateix bloc de marbre.

Els vels que cobreixen els rostres, les túniques damunt la pell, els mantells com la capa més externa i els sudaris per embolcallar els difunts ens parlen de l’ocultació de la realitat, de la preservació de les virtuts, del misteri que s’amaga darrere del visible. En desvelar l’invisible l’art ha tingut i té un paper transcendental. Stefan Zweig afirmà que per mitjà de l’art l’immortal s’ha fet visible al nostre món transitori.

L’art polític segons Beuys i González-Torres

mayo 23rd, 2021

En una petita obra damunt paper, amb la signatura de Joseph Beuys, es veu una creu gammada en vermell i un text a sota que diu «Joseph Beuys, chi non sa o non ricorda ripete» (‘Joseph Beuys, qui no sap o no recorda repeteix). En una altra obra, en un espai expositiu diferent, trobam una farmaciola penjada a la paret i oberta en la qual hi ha un rellotge despertador, una fotografia del quadre de Francisco de Goya El pelele (1791-1792), material relatiu al tracte que reben els homosexuals a la Xina i la fotografia de dos joves neonazis a l’alemanya dels anys trenta. Aquesta darrera obra pertany a Félix González-Torres (americà nascut a Cuba el 1957 i mort a Miami el 1986) i forma part de l’exposició «Política de la relació» que es pot veure al MACBA de Barcelona. L’obra de Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) forma part de l’exposició «Joseph Beuys. Pedagogia Radical, democràcia directa i plàstica social», organitzada per La Virreina, centre de la imatge de Barcelona.

Joseph Beuys

Ambdós, tot i pertànyer a generacions i contextos socials, polítics i culturals diferents, dedicaren la seva pràctica artística a aprofundir en les relacions entre l’art i la vida, l’esfera pública i la privada, l’artista i el públic, i en especial entre l’art i la política, perquè com digué George Bernard Shaw «A part de la tortura, l’art és l’arma més persuasiva». La capacitat de persuasió de l’art com a eina política no rau però en l’obvietat del seu missatge, sinó més aviat en construccions ideològiques aparentment inexistents. L’art pot ser més políticament compromès amb un quadre abstracte que amb un eslògan a la paret d’un museu.

Joseph Beuys ocupa, amb Picasso, Malevitx o Duchamp, el podi dels grans artistes revolucionaris del segle XX segons el prestigiós crític Ángel González. Beuys, en efecte, revolucionà l’art perquè entenia que havia de ser efímer com la vida i que la seva finalitat era promoure impulsos per a la reflexió. Hereu del romanticisme i l’idealisme alemany, creia en l’artista com a catalitzador, com a educador social, com a amant de la natura i els animals. Preconitzava, seguint Rudolf Steiner (1861-1925), pare de l’antroposofia, que l’ésser humà havia de tornar a connectar amb les seves emocions i espiritualitat i que la pràctica artística tenia un paper fonamental en els canvis socials i polítics.

Félix González-Torres

Al llarg de la seva vida realitzà cent trenta exposicions individuals, cinquanta instal·lacions i setanta accions. A diferència dels happenings, on el públic és el protagonista, ell hi exercia de mestre de cerimònies, fent confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, polítiques, científiques i socials. És per això que sovint se l’ha qualificat de xaman. Del 1965 és la seva acció Com explicar els quadres a una llebre morta, una acció radical en la qual, amb el cap cobert de mel i pa d’or, li parlava a una llebre morta que sostenia amb les mans. Nou anys més tard, el 1974, presentà M’agrada Amèrica i a Amèrica li agrad jo, una instal·lació en la qual convisqué durant alguns dies amb un coiot mentre feia piles amb diaris per simbolitzar el capitalisme americà. La seva vessant pedagògica tingué també una importància capital. Fou el fundador amb el premi Nobel de literatura alemany Heinrich Böll de la Universitat Lliure d’Ensenyament, en la qual promogué la idea que tot individu és artista i que cal desenvolupar el potencial creatiu i utilitzar-lo per al bé comú.

Joseph Beuys

Félix González-Torres visqué tan sols trenta-vuit anys; morí d’una malaltia relacionada amb la sida. Malgrat haver deixat una producció més aviat minsa, a diferència de la de Joseph Beuys, el seu impacte en l’art contemporani ha estat substancial. Des d’un llenguatge minimalista i conceptual elaborà obres poderoses al voltant de nocions com l’autoritat, l’homofòbia, el feixisme, l’establishment o el conservadorisme. Les seves són obres aparentment innòcues però amb una forta càrrega simbòlica. A la mostra s’exposa «Untitled» Perfect lovers, dos rellotges de paret junts que marquen la mateixa hora. Recordava l’artista en una entrevista que li va fer Robert Storr l’any 1995 que a la inauguració del Museu Hirshhorn, a Washington, hi assistí el senador ultraconservador i homòfob Stevens. El senador esperava veure penis, culs i nois besant-se i estava preocupat pensant com ho explicaria als seus votants, però tan sols trobà dos rellotges en els quals difícilment veia un contingut homoeròtic. En l’obra expressa l’amor pel seu company Ross i el fa extensiu a l’amor de parella, a la simetria de dos objectes circulars idèntics. Ross també és present en altres peces. En una un rectangle format per milers de caramels embolicats en paper de cel·lofana blau equivalen al seu pes abans de morir de la sida. El visitant és convidat a agafar caramels com també ho és a agafar fulls de grans piles escampades per les sales del museu i el fa així partícip de l’obra. El desig de González-Torres no va ser mai fer un art obertament polititzat, propagandístic. Com declarà una vegada: «Vull ser com un espia. No vull ser l’enemic, fàcil d’eliminar o d’atacar. Vull ser aquell que sembla una altra cosa».

Félix González-Torres

Visions contemporànies de la peresa i la gola

mayo 9th, 2021

Dos pintors alaiorencs, David Cerratot i José Ángel Sintes, i l’artista Març Rabal participen en la segona exposició del cicle «7 pecats capitals», dedicada a la gola i la peresa. Organitzada per l’Ajuntament d’Alaior, els autors ens ofereixen una mirada contemporània sobre aquests dos pecats, que en temps passats foren considerats greus. Tomàs d’Aquino, al segle XIII, n’alterà per exemple l’ordre establert pel papa Gregori I i va situar la gola en tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Dante, a la Divina Comèdia, entén que els pecats que més bé encarnen el mal són la gola i la luxúria, i que la primera és el desencadenant de la segona.

El recorregut de l’exposició s’inicia amb la gola i amb les obres de David Cerratot i Març Rabal. Ambdós coincideixen en el fet que en la societat contemporània la voracitat en el consum de recursos ens ha duit a la destrucció del planeta i en conseqüència a la nostra autodestrucció. A la videoinstal·lació La gola, una animació creada mitjançant la tècnica de la rotoscòpia, el protagonista mossega una poma (pecat original) que es converteix en un caramel, per acabar mutant en el món i en ell mateix. A l’oli Golafre, de David Cerratot, s’evidencia l’animalitat que posen de manifest els pecats en tant que manca de control emocional i cura dels altres, amb un ésser humà-porc que observa una magdalena-món. La gola és també característica de la nostra societat hipervisual, en la qual consumim imatges sense control, sovint sense criteri, de forma que estem connectats permanentment, com el cor connectat a l’USB de l’obra Likes, de Cerratot.

Com ha succeït amb altres pecats (per exemple amb l’orgull i la vanitat, que van iniciar el cicle) la percepció de la gola avui és més laxa. La golafreria, la ingesta excessiva i descontrolada d’aliments, que antigament era pecat de rics, és avui un vici tolerat, quan no una malaltia. Les societats del benestar, generadores de prestacions socials com els serveis públics de salut, han donat lloc a una progressiva delegació de responsabilitats en el sistema i han sobrecarregat l’atenció mèdica a causa de les complicacions per a la salut de l’individu que una alimentació no adequada suposa. En el llibre d’artista de Març Rabal Volum # 4. Volums de Volums els fulls de paper retallats creen uns cràters que simbolitzen l’erosió que el sistema públic de salut pateix a causa d’aquesta manca de responsabilitat individual.

Segons el cristianisme la vida és una preparació per a la mort i per tant requereix acció; cal tenir la casa endreçada per si arriba la mort. La peresa és doncs una transgressió de la llei divina. Els pares de l’economia i la societat moderna (Max Weber, Adam Smith i el protestantisme) entenien la peresa en un sentit diferent, però. Era un obstacle per al progrés econòmic, perquè si bé la feina ens fa lliures, la vessa ens esclavitza. Sota aquesta premissa hem arribat a les societats actuals, en les quals el dolce far niente no té cabuda ni tan sols en l’oci, també dissenyat per consumir. L’antimodern Charles Baudelaire estava convençut que el progrés material feia que els homes renunciessin a la seva dignitat i que l’únic progrés valuós és el moral, l’únic capaç d’allunyar-nos del mal. En un vers del seu poema «Els fars», pertanyent a Les flors del mal (1857), en què cita diversos pintors, escriu: «Rubens, riu d’oblit, jardí de peresa…».

La vessa no és tan sols un mecanisme adaptatiu de defensa com el que practiquen els cans de David Cerratot en els quadres Diumenge capvespre i Dilluns matí, aquest darrer homenatjant Gos semienfonsat, de Francisco de Goya. És també la necessària oposició a l’acció, com el yin i el yang. Diversos filòsofs contemporanis, entre els quals es troba el coreà establert a Alemanya Byung Chul-Han, defensen la peresa com un espai per a la contemplació i el discerniment. Associam l’oci amb l’activitat, la productivitat i el consum (exercici físic, compres, formació no reglada, etc.), mirant sempre enfora, poques vegades cap endins.

La contemplació de les pintures de José Ángel Sintes ens brinda aquest espai, un espai allunyat de les passions, com la que acompanya la gola. Amb Sintes la simplicitat de les formes, les relacions espacials, les suaus gradacions tonals i una paleta de colors austera creen un univers atemporal, mancat de referents i narracions que guiïn la nostra lectura. Són paisatges i natures mortes abstractes ens els quals l’horitzontalitat dominant ens acosta a un estat d’assossec que ens predisposa a la contemplació, a la quietud, a tornar a casa, a nosaltres.

L’exposició restarà oberta fins al 23 de maig a la capella de Gràcia d’Alaior en horari de dimarts a diumenge de 18.30 a 20.30 h.