Exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» I

octubre 25th, 2020

El col·leccionisme té i ha tingut un paper clau en la preservació de la cultura, la història i la identitat d’un poble. El col·leccionista és, en aquest sentit, un agent cultural de primer ordre i la diversitat de tipologies del col·leccionisme posa de manifest que la cultura, com diu Marina Garcés, és tot allò que fan els humans, un fenomen determinant de l’antropogènesi. Col·leccionar joguines, art, arqueologia, ceràmica, armes, miniatures, xapes de cava, bolígrafs, objectes de disseny, llibres antics, mobiliari, etc., és una pràctica cultural que, tot i sostraure temporalment els objectes de la vida pública, n’assegura la perdurabilitat. En alguns casos el col·leccionisme pren unes derives difícilment imaginables, com és el cas d’un creixent interès per col·leccionar sneakers, una afició a cavall entre l’objecte de disseny i la memorabilia (col·leccionar objectes relacionats amb una persona o esdeveniment). En una subhasta recent s’acaben de pagar 560.000 dòlars per unes Air Jordan signades pel mateix Michael Jordan. Aquest fenomen, pel qual un producte d’una subcultura urbana és elevat a objecte de culte, no és nou, però sí que ho és el valor econòmic que s’hi arriba a atribuir.

Ara fa vuit dies es va inaugurar al centre d’art Ca n’Oliver de Maó l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu». Organitzada per l’Ajuntament de Maó, la mostra presenta en públic per primera vegada la col·lecció que Jerònima Taltavull llegà a la institució el gener de 2019. Aquesta donació presenta, per la seva qualitat, diversitat i quantitat, certes similituds amb la que en el seu moment feren els descendents de Joan Vives Llull al Museu de Menorca o la que feren els de Francesc Hernández Sanz i Francesc Hernández Mora a l’Ajuntament de Maó. La darrera es troba precisament a Ca n’Oliver i quan, un cop finalitzada l’exposició temporal, la col·lecció Jero Taltavull passi a formar part de les sales permanents el centre esdevindrà un museu de col·leccions en el qual unes i altres esdevindran una abundant font de coneixement i gaudi.

Les col·leccions van pertànyer a persones d’orígens socials i culturals diferents. Els Francesc pare i fill eren persones il·lustrades, com també ho fou Vives Llull, a més a més de pintor. Jero Taltavull fou en canvi empresària del sector làctic, representant exclusiva a les Balears del quall de la casa Chr. Hansen’s Laboratorium, el líquid emprat per quallar la llet i fer formatge. Tots però construïren unes col·leccions obertes a distintes manifestacions culturals, on no faltaren les arts decoratives, l’arqueologia, l’art i l’etnologia, amb la qual cosa participen del convenciment que cultura és el que ens fa humans, com dèiem al principi.

La visita a l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» evidencia les influències que sempre hi ha hagut entre l’anomenada alta i baixa cultura, una distinció que fins al segle xiv era inexistent. S’establí a partir de llavors i la burgesia del segle xix la reforçà, tot i que a partir de mitjan segle xx ha anat desapareixent amb la mercantilització. A l’article «Art i cultura popular», publicat en aquest diari el 9 de març de 2016, ja vàrem deixar palesa aquesta mútua influència. Dels diferents àmbits que formen l’exposició és possiblement la secció dedicada a la pintura sobre vidre on s’observa més clarament aquesta mescla, en la qual temàtiques mitològiques i altres gèneres pictòrics són executats per amateurs i destinats a un públic no exclusivament burgès. En una pròxima entrega ens endinsarem en aquest i altres àmbits de l’exposició fent especial esment a les col·leccions de vidre, ceràmica, pintura i arqueologia.

DELTA ART: Occitània, Catalunya i les Balears

octubre 4th, 2020

Dissabte passat s’inaugurà l’exposició DELTA ART al convent de Sant Diego (Alaior). Hi podem veure, fins al 18 d’octubre, els projectes desenvolupats per sis artistes que durant els mesos d’agost i setembre han estat en residència a la seu d’Es Far Cultural (vegeu article 16/12/2018), a les cases de Montpalau (es Mercadal). Tots ells formen part del programa Delta Art Residències, un projecte subvencionat per l’Euroregió Pirineus Mediterrània, organisme dependent de la Unió Europea, que té com a objectiu crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica del territori. És per això que Delta Art està format per artistes d’Occitània, Catalunya i les Balears. Hi participen també Jiser Reflexions Mediterrànies (Barcelona) i el Centre d’Art Le Laib (Albi), poblacions a les quals l’exposició itinerarà un cop tancada la de Menorca.

El vídeo, la instal·lació i la fotografia han estat els llenguatges escollits en el procés d’investigació que han desenvolupat tots ells. Uns processos que giren entorn dels recursos naturals, la percepció del paisatge i de la nostra identitat, i la nostra relació amb la terra i amb la cultura material.

Sobre aquest darrer aspecte reflexiona Célie Falières (Aurillac, 1987). Un conjunt d’escultures a tall d’artefactes, construïts amb restes de barreres, peces de llata i d’arada, barretes de ferro i tèxtils tenyits amb pells de ceba i altres productes naturals confronten les pràctiques artesanals amb el seu desús i la necessitat de perllongar-ne la vida donant-los un nou significat i trencant les jerarquies que la cultura imposa.

La construcció de la realitat i del paisatge està íntimament lligada al llenguatge i a com elaboram les imatges. Darla Murphy, nascuda a Iowa (Estats Units) l’any 1987 però resident a França, ha creat durant la residència Small Orogenies (Petites Orogènesis). Es tracta d’un vídeo dividit en tres parts aparentment iguals i narrades en tres idiomes diferents en les quals ella vagueja entre el paisatge de la costa nord, on romangué dies i nits. La seva presència i la del seu equipatge, disposat aquí i allà, creen una experiència subjectiva del paisatge i qüestionen els límits entre la individualitat i el paisatge.

Que la terra dona símptomes d’haver emmalaltit i requereix intervenció és el que ha dut Marina Ribot (Calvià, 1996) a crear un vídeo instal·lació en el qual, bisturí en mà, realitza una operació quirúrgica al sòl. Hem fet de l’asèpsia un sistema de relació amb l’entorn que ens n’allunya i justifica el control que hi exercim.

Violència, assot costumista és el vídeo que presenta Marta Grimalt (Palma de Mallorca, 1989), una reflexió sobre la violència implícita en els costums i la seva relació amb les emocions des d’un cinema experimental molt proper al surrealisme i carregat d’humor àcid i de l’absurd.

Roc Domingo (Lleida, 1992) utilitza la fotografia i el vídeo per investigar sobre els recursos hídrics i l’ús. Un arxiu d’imatges aparentment inconnexes dibuixen un sistema complex que és representat a l’exposició amb un vehicle teledirigit que carrega una garrafa d’aigua al mateix temps que un vídeo reprodueix el seu recorregut pel paisatge.

El 15 d’agost d’enguany Juan David Galindo (Bogotà, 1992) creà un arxiu amb les 1.368 fotografies que sota l’etiqueta #menorca es penjaren a Instagram. Uns grans vinils les reprodueixen i qüestionen el significat de la fotografia avui i com la relació entre productor i consumidor o amateur i professional s’ha desdibuixat. Les fotografies avui tenen un caràcter efímer, milions són pujades a internet cada dia i als nostres telèfons mòbils s’acumulen sense motiu aparent. La fotografia ha perdut la seva funció de record i ja no interessa retratar la nostra vida, sinó retratar com volem que sigui. Ens trobam en l’era de la postfotografia. En continuarem parlant.

Les edats de la vida

septiembre 20th, 2020

La fugacitat de l’existència ha estat un dels temes més tractats al llarg de la història de la pintura. El gènere del bodegó, per exemple, nasqué per posar en relleu l’inexorable pas del temps, «Omnia mors aequat» (‘La mort ens iguala a tots’). Les seves diferents accepcions, aparegudes al segle XVII en el moment de màxima esplendor, així ho denoten: vanitas, natura morta, són termes encara avui emprats. En els episodis de pandèmia l’art no va ser tan sols un fidel document gràfic, també fou el creador d’imatges visuals i al·legòriques que encara ens acompanyen, com la representació de la mort amb un esquelet vestit de negre amb una dalla a cavall, damunt un monstre o conduint un carretó. Pieter Brueghel el Vell, Nicolas Poussin o Arnold Böcklin, segles més tard, representaren l’epidèmia de pesta negra que assolà Europa al segle XIV amb gran dramatisme. El primer reproduí amb gran cruesa la plaga de la lepra i de l’ergotisme (malaltia provocada per un fong que viu en el pa de sègol corromput) que es visqué en el seu temps. Eugène Delacroix i Eduard Munch deixaren constància de la tuberculosi que feu estralls a l’Europa del segle XIX. El darrer també tractà l’epidèmia de grip espanyola de 1918. De la darrera epidèmia del segle XX, la SIDA, les obres de Keith Haring es carregaren també de denúncia: «ignorància = por» i «silenci = mort».

La infantesa, la joventut i la vellesa són, tant si ens agrada com si no, consubstancials al pas del temps en la nostra vida mortal. Per molt que vulguem revertir el procés aquesta serà una batalla perduda. A la història de la pintura trobam un bon grapat d’exemples que tracten de les edats de l’ésser humà. Avui comentarem tres pintures:

Hans Baldung (Schwäbisch Gumnd, 1485 – Estrasburg, 1545) pintà poc abans de la seva mort Les tres edats i la mort, avui al Museu del Prado. A l’obra un nadó jeu al peu de tres figures, una jove, una vella i la mort. A tall de vanitas ens recorda l’efímer de la vida, tot i que la llum de Déu, a l’angle superior esquerre, ens consola. La mort sosté un rellotge d’arena i un bastó trencat, que ha estat interpretat com la vida renovada vencent la mort. La vella, agafada del braç per la mort, sosté la capa de l’al·lota per no deixar la vida. Un mussol al costat del nadó simbolitza la saviesa, la consciència i l’espiritualitat.

Tiziano (Belluno, 1477/90 – Venècia, 1576) pintà, quinze anys abans de la seva mort, Al·legoria del temps governat per la prudència, propietat de la National Gallery de Londres. En ella tres cares masculines miren en les tres direccions, el vell cap a l’esquerra (passat), l’adult al davant (present) i el jove a la dreta (futur). La llum prové del futur i el vell queda en la penombra. Aquesta obra, a diferència de l’anterior, mostra el pas de la vida com un procés en el qual les actituds humanes canvien però en què és necessari actuar amb prudència. En una llegenda al peu llegim: «Del passat al present és necessari actuar amb prudència per no malmetre l’acció futura». És per això que també hi ha representats els caps de tres animals que simbolitzen la joventut (ca), la força i el poder (lleó) i la soledat i la serenor (llop).

Carl Gaspar Friedrich (Geifswald, 1774 – Dresde, 1840) pintà Les tres edats de la vida, al museu Bildenden Künste (Leipzig), cinc anys abans de morir. Conté la idea romàntica del sublim, de la grandesa de la natura. Carregada de simbolisme i d’una forta emocionalitat representa la seva família. Els cinc membres d’aquesta estan també representats com a vaixells, en una al·legoria sobre el viatge vital. Un vell que està d’esquena contempla l’escena en la qual la mare juga amb els al·lots i Carl Gaspar, dret al seu costat, sembla acomiadar-se per iniciar la travessa que el durà al destí que és inherent a la seva existència.

No em sents. Nalini Malani

septiembre 6th, 2020

A «Terres llunyanes», l’article anterior, ens acostàvem a l’Índia de la mà d’un grup d’artistes balears. Acollits per la Fundación Vicente Ferrer, tingueren l’oportunitat de conèixer el treball que, des de 1969, du a terme aquesta organització en la defensa dels desposseïts, dels infants i de les dones, a les quals facilita l’empoderament. Aquell any Nalini Malani acabà els seus estudis de Belles Arts a la Sir Jamsetjee Jeejeebhoy School de Bombai. En aquesta escola, fundada pels britànics, aprengué els principis de la tradició europea de la pintura a l’oli. Tenia llavors vint-i-tres anys i una clara consciència de la tragèdia viscuda amb la partició de l’Índia i el Pakistan, ja que amb un any hagué de fugir de Karachi, on havia nascut, per refugiar-se, primer a Calcuta i després a Bombai. Nalini també ha dedicat la seva vida a denunciar la injustícia, l’opressió, i la discriminació i la violència exercida sobre les dones. Però ho ha fet des de la seva condició de dona índia i artista.

         L’any 2019 la Fundació Joan Miró de Barcelona li concedí el Premi Joan Miró en la seva setena edició. Reconegut mundialment com un dels premis de més prestigi i major dotació econòmica, 70.000 €, li han precedit artistes com Olafur Eliasson, Pipilotti Rist, Mona Hatoum, Roni Horn, Ignasi Aballí o Kader Attia. Comparteix amb Joan Miró, a qui conegué a París i fou el seu far durant dècades, una gran imaginació i una clara consciència política i social. Tot i ser coneguda com a pintora, ella no se’n considera. Entén la pintura com el teclat per a un compositor, una ajuda per a somniar i compondre idees que trasllada a altres llenguatges com el vídeo, la instal·lació o les ombres xineses. Amb motiu del premi concedit, la Fundació li ha organitzat una exposició dels seus cinquanta anys d’activitat creativa, oberta fins al 27 d’octubre.

         La seva obra té un caràcter marcadament narratiu en què les imatges arquetípiques i mitològiques s’entrellacen amb les contemporànies, creant una gran cosmogonia on passat, present, memòria, mite i denúncia són reinterpretats trencant amb la dicotomia orient-occident des d’una visió feminista. Nalini entén l’art com una eina de transformació individual i col·lectiva, i per a assolir-ho construeix un art comprensible i facilitador d’una experiència sensorial completa, immersiva, en la qual so, il·luminació i imatge formen un tot.

         L’exposició comença amb les obres Les coses han canviat (2008) i No em sents? (2020), una performance-instal·lació amb grafitis i trenta-dos cilindres que giren projectant ombres a la paret per simbolitzar els coneixements profunds i intuïtius dels individus que ja ningú escolta i que són l’origen de la involució de les societats modernes. L’obra té el seu origen en el mite de Cassandra, filla dels reis de Troia que tenia el do de la profecia però que Apol·lo, després de ser rebutjat, va castigar amb la maledicció que ningú la creuria.

         Escoltar les ombres (2007), quaranta-dues pintures inverses, és a dir, pintades al dors de vidres o metacrilats amb colors vibrants, formen una narració a tall de storyboard en què avions de combat es barregen amb imatges mítiques del Ramayana, el Bhagavata Purana o Alícia al país de les meravelles. Nalini Malani va ser una de les precursores del cinema experimental als anys seixanta a l’Índia, i en els seus vídeos Onanisme, Tabú, Natura morta i Utopia explora la discriminació que té lloc en els actes més quotidians. A Tot allò que imaginem com a llum (2017) una gran vidriera laica amb pintura inversa ens recorda el dolor de la partició de l’Índia i el Pakistan i la universalitat dels afectes i els sentiments humans.

         L’exposició acaba amb Em sents? (2019), cinquanta-sis curts d’animació projectats a les parets de la sala que creen un efecte hipnòtic produït per traços ràpids que dibuixen i desdibuixen figures i textos de pensadors i creadors que han estat els seus referents (des de Milan Kundera, Noam Chomsky o Bertolt Brecht a Francisco de Goya o George Grosz). Nalini Malani denuncia de nou que continuam sense escoltar la veu de les dones.

«Terres llunyanes»

agosto 23rd, 2020

Allà cap al 1969, ja fa més de cinquanta anys!, Vicenç i Anna Ferrer construïren un primer pou, una primera escola i donaren un primer microcrèdit a una dona per sembrar el que havia de ser, no només el seu aliment, sinó també l’esperança de moltes altres dones, i homes, d’Anantapur, un estat al sud de l’Índia. Des de llavors, la tasca duta a terme per la Fundació Vicente Ferrer ha tingut un efecte transformador insòlit en la vida de milers d’indis amenaçats per la pobresa o per la seva condició de dones. En tan sols un any, en aquest país on 370 milions de persones viuen amb menys de tres euros al dia, la Fundació ha construït 3.000 cases, ha plantat 950.000 arbres, ha concedit 2.000 beques per a estudis universitaris, ha tramitat 6.500 microcrèdits i ha construït 1.300 escoles. A partir dels valors de la solidaritat i l’amor, i amb el compromís sincer i incondicional amb la pobresa, les dones, la infantesa i els discapacitats, han posat en dubte l’ordre establert.

De solidaritat, amor i compromís, i de qüestionar l’ordre establert, l’art també hi ha tingut molt a veure al llarg de la història, i en trobam experiències valuoses pertot. Avui parlarem d’una que ens és ben propera: l’exposició «Terres llunyanes» que fins al 31 d’agost podem veure a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella. En ella s’exposen una quarantena d’obres de sis artistes balears que culminen un programa de solidaritat amb la Fundació Vicente Ferrer únic a les Illes Balears. Aquests són l’eivissenca Diana Bustamante, el menorquí Francesc Florit Nin i els mallorquins Robert Ferrer, Rafa Forteza, Natasha Lebedeva i Gabriela Seguí.

Nasqué d’una proposta del comissari, Antoni Torres, al Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer el treball de la Fundació a través de l’art i, al mateix temps, evidenciar el seu poder transformador, no tan sols en l’esperit i les ments d’infants i adults d’ací i d’allà, sinó també perquè l’art pot ser una font d’ingressos amb fins solidaris. Aquesta és de fet la primera fase del projecte, la impressió de catorze litografies de sengles artistes balears. Amb la seva venda es van construir dues escoles rurals a Kambalapalli i Byluppala, es van comprar bicicletes per a estudiants de secundària i s’està construint una tercera escola a Nemakal. En una segona fase els sis artistes seleccionats van viatjar a Anantapur i durant deu dies pintaren una obra (alguns murals a parets d’escoles o hospitals) immersos en la vida i la cultura local. Fou aquesta una experiència profunda, en alguns casos reveladora, en d’altres iniciàtica, i en tots ells d’una gran càrrega emotiva. En tornar, cadascun d’ells abocà el que havia viscut en les obres que s’exposen a El Roser.

Diana Bustamante, amb els seus collages i paisatges essencials i coloristes, fa una al·legoria de l’entorn local i del treball fet per la Fundació per tal de proveir la població d’aigua i cultius. Robert Ferrer, amb una proposta minimalista i geomètrica, ens transporta a l’essencial, als principis creadors de la vida. Gabriela Seguí, amb la seva pintura de vermelloses aquositats vibrants, pinta filletes de mirada directa i esperançada. En les fotografies de Natasha Lebedeva hi ha el testimoniatge gràfic del viatge, mentre que per a Rafa Forteza l’Índia són les cares de la seva gent. Francesc Florit Nin, per últim, ens vol transmetre el paper de la dona com a pilar de la societat índia. Experiències com aquesta tenen avui un gran valor social i aquestes paraules de Vicenç Ferrer són encara ben vigents: «Som testimoni directe que és possible canviar el món».

Art i símbols

agosto 9th, 2020

L’aproximació a una obra artística es pot fer des de diferents angles: estètic, històric, cultural, tècnic, polític, social, espiritual, emocional o simbòlic. Aquest darrer ens confronta amb la nostra consciència col·lectiva, amb els fonaments de la nostra cultura i els seus significats. Els símbols al·ludeixen a una idea associada a l’objecte representat i l’art ha tingut un paper cabdal en la transmissió d’aquests símbols al llarg de la història, de manera que s’ha convertit, juntament amb la literatura, en vehicle de culturització. Hauríem de viatjar fins al Paleolític superior, fa quaranta mil anys, i en especial a l’Aurinyacià, per trobar els orígens de l’art simbòlic.

Aprofitarem l’exposició benèfica que, per vuitè any consecutiu, ha organitzat la fundació Hospital Illa del Rei a la sala d’exposicions de «la Caixa» del carrer nou 25 de Maó per comentar els significats simbòlics que s’amaguen darrere d’alguns dels quadres exposats.

Un paisatge del pintor Cauher ens transporta a l’Arcàdia, símbol de la senzillesa pastoral i del paradís. Aquest ha estat un tema recurrent des de l’antiguitat i ja Virgili, a les Bucòliques, situà els seus poemes a l’Arcàdia. En ella la vida és espontània i natural i els seus habitants, pastors, conviuen amb les nimfes. Tot és formós i l’home és bo. D’aquí neix el mite del bon salvatge, a qui Rousseau, el 1755, es referia així: «l’home neix bo i la societat el corromp». El nom d’Arcàdia es correspon a una àrea del Peloponès on visqueren uns pobles de pastors que es resistiren al domini d’Esparta. Humils i rurals no honraren la fertilitat amb el toro, comú a la cultura micènica, sinó amb el boc.

Un esplèndid moltó de pedra avellaneda de l’escultor mallorquí Xavier Llull ens permet aprofundir en la simbologia d’aquest animal. Els egipcis foren els primers a associar-lo al poder, al déu Amon, i més tard s’associà també a eminència, elevació. Recordem l’escultura de Moisès de Miquel Àngel, en què els corns són raigs lluminosos. El déu grec Apollo Karneios és representat amb unes banyes de boc i se li pressuposaven poders sobre els ramats i la fertilitat. En els mesos d’agost i setembre s’organitzaven festes per celebrar les collites a moltes parts de Grècia, i especialment al Peloponès. També a Menorca, quan l’agricultura tingué un pes important.

També de Xavier Llull és una maternitat en marbre negre que s’inspira en el cànon de bellesa de les deesses paleolítiques, la cara sense modelar i els pits i els malucs exagerats. Les deesses paleolítiques són un dels primers símbols de la humanitat i la Venus de Lussel, a la Dordonya Francesa, l’exemple més destacat. La dona, esculpida amb prominents volums, sosté una banya de bisó, que possiblement simbolitza la lluna, com és habitual també amb la banya del toro. La representació de la dona en escultura sempre ha anat associada a la fertilitat en la seva accepció més àmplia: moral, física, simbòlica o filosòfica. La seva constant nuesa era transcendida pels símbols que encarnava. En el cas de la Dama d’Elx, del segle V aC, a la representació d’una sacerdotessa en una època matriarcal l’acompanya la simbolització del ritu femení de la vida.

De la italiana Rosanna Casano s’ofereixen dues interessants obres en les quals la superfície pictòrica està plena de diferents tipus d’alfàbies, bòtils, copes, olles, gerros i vasos. En general tot recipient està associat a l’abundància i quan aquest té forma semiesfèrica, com una copa, és un símbol còsmic. Càstor i Pòl·lux, bessons i fills de Zeus i Leda, convertits en la constel·lació de Gèminis pel pare, són representats amb mitja closca d’ou cadascun. Una meitat simbolitza la volta celeste, el cel, l’altra la terra. Les copes són els recipients de culte per excel·lència i en altres formes són utilitzats per fer ofrenes i libacions en els sacrificis. Beure de la mateixa copa és a l’extrem orient signe de fidelitat i pertinença, mentre que a l’islam la copa simbolitza el cor, entès com a intuïció i finesa de l’ànima.

Un gravat de Matías Quetglas ens porta a tractar un dels símbols més controvertits i polivalents de la història: la serp. Asclepi, el déu grec de la medecina, també conegut com a Esculapi, tenia grans dots per a la curació dels malalts i se li atribuïa el poder de ressuscitar els morts. Zeus, preocupat per una humanitat immortal, el matà amb un raig. En els temples que s’erigiren es trobaren serps mortes que en treure-les revisqueren. A partir de llavors el bàcul d’Esculapi es representa amb una serp enrotllada. També la indústria farmacèutica té una serp com a símbol, aquesta enrotllada i bevent d’una copa, la d’Higiea, deessa de la higiene i la salut. La copa, també present en el gravat, conté la poció medicinal, i la serp que en beu simbolitza la saviesa, com a la Càbala, on l’home primordial duu una serp al coll. Per al judaisme, però, la serp representa el diable, la temptació, el pecat, la passió sexual i les ànimes dels condemnats a Sheol (la sepultura dels que esperen el judici final). I per al cristianisme ja ho saben: simbolitza la temptació d’Adam i Eva de menjar el fruit de l’arbre prohibit. Però no va tenir sempre aquest significat en el cristianisme. Entre els primers cristians Crist era anomenat «la Bona Serp» i la secta agnòstica dels ofites, a Síria i Egipte cap a l’any 100 dC, representava Crist com una serp.

Pintar el somriure

julio 25th, 2020

Un retrat, amb un mòbil per exemple, l’associam a un somriure ampli, proper a la rialla. Fins i tot lluïm les nostres dents blanquejades i embellides amb tractaments de tota mena. Aquesta és l’expectativa que tenim avui d’un retrat, reflex cultural i social del nostre temps en el qual projectam una actitud positiva i una alegria que sembla permanent. Però aquesta no ha estat la concepció del retrat en el passat. A través de la història de la pintura podem observar com, de fet, aquest somriure franc i obert era impopular i s’associava a les classes populars.

Per a un pintor dels segles xvi, xvii o xviii un somriure subtil permetia expressar en major mesura la complexitat de la psicologia humana. Des de condescendència a malenconia, avorriment, alegria, malestar, coqueteig o una lleu vergonya. Una rialla té un sentit inequívoc, i quan s’allarga —pensem que el retratat ha de mantenir el gest— esdevé una ganyota. Tenint en compte que el gènere del retrat s’ha reservat històricament a la burgesia i la noblesa, podem deduir fàcilment que el somriure discret dominà el gènere, a excepció, com veurem després, de la pintura holandesa del segle xvii.

En la representació dels llavis i la boca ha estat freqüent representar la serietat o l’altivesa del retratat així com un cert caràcter moral. Sovint han entrat en conflicte creant un sentiment contradictori en l’observador. És el cas de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, un somriure conegut com el «somriure enigmàtic». En ell el pintor assoleix la genialitat en l’sfumato, el difuminat, alhora que demostra un coneixement profund del desig humà. En una primera observació en la distància el somrís té una expressió clara que sembla una entremaliada invitació, però en apropar-nos aquesta seducció desapareix i ens crea una frustració. Paradoxalment, el somriure de La Gioconda s’esvaeix tan bon punt tractam d’atrapar-lo. Cinquanta anys abans, Antonello da Messina pintà el Retrat d’un home (vegeu imatge), un petit retrat en el qual un home ens mira amb un somriure maliciós i una actitud desafiadora. Amb ell inicia una nova tradició, de la qual és pioner. La seva expressió facial, amb les línies del riure als ulls i els clotets a les galtes, contrasta amb la simplicitat de la composició: fons negre, barret negre i indumentària negra i blanca. Hi ha quelcom pertorbador en la seva expressió, una lletgesa indescriptible.

Antonello da Messina. Retrat d’un home. 1470-1472. Tempera i oli sobre fusta, 30,5×26,3 cm, Cefalù, Museo Mandralisca

Dèiem abans que ensenyar les dents era, per a les classes altes, impropi, un trencament de les formes i de l’etiqueta. No era però, com sovint s’ha dit, pel fet que les dentadures fossin lletges a causa de la manca d’higiene bucal, ja que aquesta manca era tan generalitzada que no es tenia en compte a l’hora de valorar l’atractiu de la persona. Van ser els pintors holandesos del segle xvii els que començaren a pintar grans somriures i rialles… i dents. Per a això van dirigir la seva mirada cap a les classes populars, on trobaven plenitud vital i disbauxa. Jan Steen, Frans Hals, Judith Leyster i, especialment, Gerrit van Honthorst, pintaren nombroses escenes costumistes de celebracions, trobades, música i al·lusions sexuals en una societat, la calvinista, oberta i innovadora.

A la resta d’Europa, i fins al segle xx, el somriure continuà sent discret. Fins i tot William Hogarth, conegut il·lustrador i mestre de la sàtira social i política de la primera meitat del segle xviii, en el seu Analysis of Beauty, entén que són de bon gust les línies que «formen un somriure agradable a les comissures dels llavis» i menysprea els contorns extrems per ser «desagradables i estúpids».

Amb l’aparició de la fotografia, la rialla, que és com el rubor, una resposta, una reacció, i per tant espontània i insostenible en el temps, va poder ser registrada en la seva verdadera significació. En la pintura de retrat, però, el somriure continua jugant un paper ambivalent que serveix a l’artista per a oferir-nos un ancoratge emocional amb el personatge, amb la seva psicologia.

El llegat de Dolores Boettcher

julio 12th, 2020

Dolores Boettcher (Nova York, 1935) no és una dona de grans paraules o eloqüent, per a això hi ha la seva pintura. Amb aquesta l’autora expressa de forma clara i comprensible la seva visió del món, la seva fascinació per la natura i l’ésser humà. Com escrigué Ponç Pons amb motiu de l’exposició que organitzà l’Ajuntament de Maó l’any 2007: «Com un poema / d’amor, vital i humà, / tot el que pintes. / Un bell mestratge / sensible i fèrtil d’Art. / Gràcies, Dolores!».

Una nova exposició, aquesta organitzada pel Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, fa ara un repàs a la seva trajectòria durant els quaranta-cinc anys que ha viscut entre nosaltres. Arribà procedent de Barcelona, on realitzà estudis de gravat a Belles Arts amb Pepe Vives Campomar i Miquel Vilà. Van ser ells que li parlaren de «l’illa blanca i blava» i li presentaren Fernando Alejandre, el seu futur marit.

L’exposició, sota el títol «Dolores Boettcher. Traç i color en llibertat» va ser inaugurada el divendres dia 3 de juliol a Ca n’Oliver (Maó), on restarà fins al 27 de setembre. Prèviament s’instal·là a la sala d’exposicions El Roser de Ciutadella, on s’inaugurà el 18 de gener, amb motiu de la diada de Sant Antoni. La coincidència d’aquesta exposició i la celebració dels tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa posa de manifest la importància que ambdós han tingut en el despertar de nombroses vocacions artístiques. Mentre Chiesa fou mestre del seu fill Joan i de Pasqual Calbó, Dolores Boettcher ha estat la mestra de centenars d’alumnes, alguns amb reeixides carreres artístiques, com Anna Carreras o Rafel Vidal. El seu pas per l’escola Sant Josep, entre 1975 i el 2000, i per l’Institut d’Ensenyament Mitjà, avui Joan Ramis, entre el 1969 i el 1971, són encara avui recordats pels professors actuals, alumnes d’ella en aquells temps. Però és a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic on Dolores Boettcher deixà una empremta inesborrable. Al llarg de trenta-cinc anys, fins a la seva jubilació, el 31 de maig de l’any 2005, ensenyà amb generositat les eines i habilitats que tot dibuix o pintura requereix. Sempre fou molt respectuosa amb l’estil de cada alumne i molt crítica alhora amb les modes, que no fan més que anul·lar l’expressió pròpia.

També a l’Ateneu organitzà les ja històriques sessions de dibuix al natural, sessions que a l’estiu eren freqüentades per pintors de talla internacional com Serra Llimona, Miquel Vilà o Serra de Ribera. És en aquests dibuixos amb model, molts exposats a Ca n’Oliver, on podem copsar la verdadera dimensió de Dolores Boettcher com a artista. Deia Paul Valéry que l’amor era per als novel·listes i poetes el que el nu fou per als artistes de la forma. En l’obra de Boettcher el nu, femení i masculí, constitueix el pal de paller de la seva producció i el dibuix la tècnica de la qual neix el millor de la seva expressió artística. En aquesta, com deia el pintor Jean Auguste Dominique Ingres, el dibuix és la propietat de l’art. La línia dels seus dibuixos és fluida, vaga per damunt del paper en llibertat i limita els contorns amb subtilesa, mentre el traç, evocatiu i suggerent, dona al cos humà rotunditat unes vegades, dolçor d’altres.

Les aquarel·les de Dolores Boettcher, paisatges i bodegons, ens transporten a un món de llum i color en el qual la pinzellada és plena d’espontaneïtat. Són característics els contrallums, especialment en els bodegons, per la seva dificultat tècnica i per les transparències dels colors que en resulten. També quan els bodegons són pintats a l’oli la pintora persisteix en els contrallums. Aquí l’opacitat de l’oli produeix un efecte més rotund i les formes passen de ser evocades a ser descrites.

Aquest homenatge posa de manifest l’important llegat que aquesta novaiorquesa ha deixat a Menorca des d’una actitud vital crítica i lliure. Gràcies, Dolores!

Vives Llull i Alejandre a l’hotel Formentor

junio 28th, 2020

Poques setmanes abans de la inauguració de l’hotel Formentor, el juny de 1929, Miquel Alejandre engegà el motor del seu Peugeot Catrelat, un petit descapotable de dues places amb una altra plaça minúscula darrere («Ahí te pudras» li deien), i conduí fins a Pollença. Allà es trobà amb el seu amic Joan Vives Llull, que hi vivia des de feia quatre anys i hi havia anat per conèixer Hermen Anglada Camarasa, pintor català de qui havia vist un quadre a la revista anglesa The Studio que el trasbalsà. En arribar sentí que aquell era el lloc ideal per fer de la seva vocació artística una professió i els quinzes dies previstos es convertiren en cinc anys.

Els horrors de la Gran Guerra havien atret pintors i escriptors que, aglutinats al voltant d’Anglada Camarasa, formaren la mal anomenada Escola de Pollença (mai fou una escola com a tal, tan sols un grup de pintors atrets pel sublim paisatge de la badia i de la serra de Tramuntana). En formaren part un nodrit grup d’argentins, com Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Aníbal Nocetti, Roberto Ramaugé o Gregorio López Naguil, i mallorquins com Dionís Bennàssar o Guillem Bestard. Pintors com Joaquin Sorolla, Joaquim Mir o Santiago Rusiñol també hi participaren amb visites periòdiques. De la badia de Pollença i la seva llum, Formentor, esplendorós, s’erigí en un Shangri-La. Com escrigué Miquel Costa i Llobera en El pi de Formentor «Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… / Oh vida, oh noble sort!».

Tornem però a Miquel Alejandre, que ja llavors pintava paisatges plein air. Havia estat a Pollença anteriorment, però aquest viatge tenia un motiu molt especial: la inauguració de l’hotel Formentor. Construït per Adan Diehl, un ric argentí de família de banquers, l’hotel es convertí en el gran centre intel·lectual i artístic de la mediterrània durant bona part del segle XX. Comprà la finca a la família de Miquel Costa i Llobera, propietaris des de 1646, per 520.000 pessetes. Sense arquitecte ni plànols Adan Diehl edificà duent en barca els materials perquè la construcció de la carretera s’endarrerí més del previst. L’hotel, arran de mar, envoltat de pins i sota les muntanyes malves, disposava de llum elèctrica, aigua calenta i telèfon. El dia de la inauguració multitud de barques estibades amb personalitats de la vida mallorquina arribaren, a més a més dels amics escriptors i pintors d’Adan vinguts d’arreu, especialment de París. Segons els cronistes de l’època un bon nombre de convidats es comportaren de manera grollera i nombroses culleretes de plata i torcaboques desaparegueren com a souvenir. Alejandre i Vives Llull (vegeu la fotografia que s’adjunta) acabaren molt tard després de beure quantitats oceàniques d’un còctel explosiu. En arribar a la pensió on s’allotjaven, Cas Lloro, a Pollença, trobaren tancat i hagueren de dormir en el Peugeot d’Alejandre.

Alejandre, dret a l’esquerra. Vives Llull, el primer assegut per la dreta

A partir de llavors l’hotel Formentor adquirí un aire mític, gràcies també als seus il·lustres visitants: Deborah Kerr, Charles Chaplin, el príncep de Gal·les, John Wayne o Gary Cooper, entre molts altres. L’organització de la «Semana de la Sabiduría» el 1931 pel comte i filòsof Hermann Keiserling, amb Ramón Gómez de la Serna, Josep Pla, Joan Estelrich i Francis de Miomandre, i les «Conversaciones Poéticas» iniciades el 1959 amb Blai Bonet, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Carles Riba i Camilo José Cela consolidaren l’hotel Formentor com un referent entre la intel·lectualitat europea i sud-americana. Però no tothom ho veié amb bons ulls… Llorenç Villalonga a Desbarats narra la conversa entre dues beates. Mentre una s’escandalitza que les donen condueixin, l’altra li diu que això no és res, que a Formentor es banyen en pèl!

Ja a Menorca Vives Llull i Alejandre dugueren a terme una intensa activitat cultural, especialment a través de Los Amigos del Arte, grup adscrit a l’Ateneu de Maó. El 1943 li organitzaren una exposició a Tito Cittadini, destacat amic i pintor, tant d’ells com d’Adan Diehl. Davant el fracàs de vendes decidiren fer una rifa venent els números a cinc duros. Pepe Vives Campomar, llavors un fillet, en va ser la mà innocent. El guanyador fou Francisco Roig Gutiérrez, un argenter i propietari d’una fàbrica de bosses de plata.

Sota l’influx de Chiesa (i II)

junio 14th, 2020

La importància del pintor Giuseppe Chiesa transcendeix els límits de l’art, com vam veure en l’anterior article. El seu paper ha estat determinant a l’hora de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la identitat menorquina. Les seves aquarel·les de personatges menorquins vestint les indumentàries pròpies del segle XVIII són avui presents a moltes cases de l’illa. Foren creades per deixar testimoni gràfic dels costums i les tipologies d’aquell temps en l’àmbit de l’alta cultura. Chiesa, que a més a més de pintor era vicecònsol de la Toscana, pertanyia a les classes benestants i la seva clientela era la burgesia local i els viatgers que, de camí cap a Itàlia en el Grand Tour, li adquirien aquestes obres com a records, com a targetes postals. Amb els anys aquelles obres de factura delicada, espontània i detallista es popularitzaren a través d’un extens grup de pintors que o bé les copiaren o les reinterpretaren. Així hem vist un procés en el qual els costums i les festes populars van passar a ser objecte de l’alta cultura i posteriorment aquestes produccions han esdevingut cultura popular de nou.

Aquesta pintura costumista, que representa els costums d’un poble, els hàbits socials i individuals, ja gaudí d’un fort impuls als Països Baixos al segle XVII. El seu naixement es relaciona amb un desig de reivindicació nacional enfront de les tropes d’ocupació espanyoles. També a Menorca l’èxit d’aquestes pintures entre la burgesia podria explicar-se en clau identitària, ateses les tibantors i els conflictes que patiren les relacions amb els anglesos. Foren, de fet, les primeres representacions del poble de Menorca. A partir de llavors un estol de pintors seguiren les seves passes. El primer va ser el seu fill Joan Chiesa, magnífic dibuixant com el pare, però més interessat pel detall i l’anècdota. Un altre deixeble de Giuseppe Chiesa fou Pasqual Calbó, que en tornar a Menorca el 1790, després del seu periple per la cort de Viena, Cuba i Santo Domingo, dugué a terme una extensa producció d’obres costumistes amb un especial èmfasi en el moviment i l’expressió facial dels personatges.

Al llarg del segle XIX l’academicisme i el neoclassicisme tingueren a Menorca un pes important que centrà la producció artística en els gèneres del paisatge i el retrat. Tan sols Anton Schranz i Joan Font i Vidal, més propers al romanticisme, introduïren escenes costumistes en els seus paisatges del port de Maó. Però fou Francesc Hernández Sanz, a la segona meitat del segle XIX, que recuperà els personatges i festes de Chiesa. Els seus personatges i la seva reinterpretació de les festes de Binixems seguint l’estil del mestre presideixen les entrades o sales de moltes cases d’Alaior avui.

Francesc Hernández Mora. Madona. Xilografia

Ja al segle XX el nombre d’autors que seguiren el rastre de Chiesa fou extens. Tres pintors nascuts el 1902, Miguel Alejandre, Antonio Batione i Josep Quintana, proveïren el mercat d’una nombrosa quantitat d’aquarel·les i dibuixos amb temàtica costumista fins a les darreres dècades del segle XX. El primer alternant-los amb les seves marines i paisatges de factura impressionista, el segon compaginant-los amb aquarel·les de paisatges i el tercer amb marines. Però va ser Francesc Hernández Mora (1905-1980) el que amb les seves «estampetes», com ell les anomenava, va popularitzar com cap altre els personatges de Chiesa. Hi afegí un to caricaturesc que donà un gran èxit a les seves aquarel·les i xilografies, un èxit que no va trobar amb la seva obra abstracta, malauradament.

Però l’influx de Giuseppe Chiesa no acabà al segle XX, continua en aquest segle. Són produccions que ja no segueixen el seu estil, en fan reinterpretacions amb els llenguatges i tècniques contemporanis. És el cas de les obres de Cristina Benejam o de Ramon Cavaller, protagonista aquest de l’exposició «De Chiesa a Ramon Cavaller. Del s. XVIII al XIX, l’èxit de la pintura costumista a Menorca», que va tenir lloc l’any 2015 al Centre d’Art Ca n’Oliver. Tres-cents anys després!