The skating minister

noviembre 3rd, 2019

Sota aquest ociós títol (el capellà patinador) l’Scottish National Gallery d’Edimburg té en aquesta pintura de Henry Raeburn (Edimburg, 1756-1823) una imatge icònica que ha esdevingut la màxima representació de la cultura escocesa. Envoltada de pintures d’artistes escocesos i anglesos del segle XVIII i XIX, i amb unes sales precedents on no falten obres de Botticelli, Rafael, Tiziano, Tintoretto, Canaletto, Rembrandt, Velázquez, el Greco, Murillo o Poussin, aquest museu nasqué el 1945 fruit de la donació més gran d’una col·lecció privada que mai s’hagi fet a un museu públic, obra del 6è duc de Sutherland i coneguda com la Bridgewater Collection.

Aquesta obra, aparentment banal, ha estat font d’inspiració fins i tot per a l’arquitecte català Enric Miralles, que va traslladar la dinàmica de la figura a les finestres de la nova seu del parlament escocès, inaugurat el 2004, també conegut com a Pàrlamaid na h-Alba, en gaèlic.

L’obra va ser pintada el 1790, en plena Il·lustració escocesa, la del filòsof David Hume (aquell que desenvolupà les qualitats del gust estètic, sobre les quals hem tractat en altres ocasions), la de l’escriptor Walter Scott o la de l’economista Adam Smith. La ciutat vivia una època d’expansió amb la construcció del New Town, un eixample d’estètica georgiana executat per l’arquitecte Robert Adam i que tingué la seva influència també a Menorca, anglesa en aquells temps. De fet, Adam Smith fou un dels feligresos que assistien a les misses de Robert Walker, el capellà anglicà del quadre, que havia après a patinar sobre gel en una destinació anterior a Rotterdam, on estava de moda el kolf, una espècie de golf sobre gel que encara avui es practica a Holanda.

Reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch about 1795. Oli sobre tela. 76 x 64 cm

Henry Raeburn, el pintor, gaudí de gran fama en aquell temps com a retratista, mentre que el seu coetani David Allan (1744-1796) es distingí per les conversation pieces, retrats de grup ambientats en els estates (propietats) dels retratats, i que anys més tard, en tornar d’un viatge pel sud d’Europa i Menorca (el Museu de Menorca en conserva algunes obres), van adquirir un marcat caràcter costumista. Al costat de la pintura de Raeburn, una tela de gran format d’Allan presenta grans similituds amb l’escola de Giuseppe Chiesa.

A The skating minister l’autor retrata Robert Walker de forma força atípica, de perfil. Si bé els retrats de perfil havien estat comuns al Renaixement italià, en els segles posteriors eren més propis de les monedes. Raeburn estudià les qualitats expressives de les siluetes com a contrast entre la llum i l’ombra del fons, efecte conegut com a contre-jour. Si bé ell no inventà aquest efecte, sí que hi donà una càrrega expressiva única. La gràcia i postura de la figura denoten el seu domini de la tècnica, alhora que la seva indumentària negra contrasta amb la grisor del fons, un paisatge en què el llac, les muntanyes i el cel es confonen i donen tot el protagonisme a la figura. La seva aparent manca d’esforç, la naturalitat i l’equilibri del seu lliscar damunt el gel, la seva presència serena i joiosa, han fet d’ell i d’aquesta pintura un símbol de la Il·lustració escocesa i de l’època georgiana, un temps del qual nosaltres, els menorquins, també en som hereus.

Rembrandt van Rijn. 350 anys (II)

octubre 21st, 2019

Arran de la conferència que tingué lloc a l’Ateneu de Maó fa unes setmanes, organitzada per Arts Society Menorca, sota el títol «Rembrandt: Bohemian or bussinesman, Romantic or Rebel», a càrrec de Jane Chow Thurlow, repassàvem en un article anterior la vida de Rembrandt van Rijn, un dels pintors més grans que ha donat la història de l’art. Mestre de bona part dels artistes holandesos en el seu temps, ha estat un referent també per a pintors posteriors.

La ponent utilitzà alguns dels seus noranta autoretrats com a fil conductor per analitzar la seva biografia al llarg dels quaranta anys d’activitat artística. Es tracta, de fet, d’un cas extraordinari en la història de l’art. Frida Kalho és un altre cas significatiu en què l’autoretrat té un caràcter autobiogràfic destacat en la seva producció. Mitjançant els successius autoretrats Rembrandt expressa com canvia el concepte que té de si mateix. Des del d’un jove alegre, segur i emprenedor de les dècades de 1620-1630, passant per la maduresa i l’equilibri de la dècada posterior, fins a la vellesa, quan els seus autoretrats transmeten una gran profunditat psicològica i es presenta a si mateix de forma crua i despullada.

Al llarg de la seva carrera el clarobscur tingué una importància cabdal. Influït per Caravaggio, Rembrandt estudià l’efecte de la llum i l’ombra per accentuar el caràcter escenogràfic i conferir al tema una atmosfera emotiva i dramàtica. Ho feu, en la seva primera etapa, amb pinzellades fines i precises, utilitzant pinzells de cerres suaus, com molts pintors de l’època que pintaven miniatures. Introduí també les rascades vigoroses amb la punta del pinzell per donar dinamisme als seus cabells, poblats de rínxols. Amb els anys les pinzellades creixeren en mida i gruix i es feren més lliures. Sembla que en els darrers autoretrats utilitzà fins i tot els dits. El seu interès per les qualitats tàctils de l’objecte exigien que la pinzellada fos empastada i el mateix pintor recomanava als visitants que no observessin les seves obres des de poca distància.

Aquesta manera d’entendre la pintura i la seva connexió amb la realitat presenta clares similituds amb la pintura que Velázquez practicava en aquells mateixos anys a Espanya. L’edat d’or holandesa coincidí amb l’edat d’or espanyola al segle XVII. Mentre Rembrandt, Frans Hals o Vermeer revolucionaven la pintura als Països Baixos, Velázquez, Murillo i Zurbarán feien el mateix a Espanya, els primers en una potència econòmica i políticament creixent, els segons en un imperi en crisi. Sembla però que els interessos polítics i les ideologies nacionalistes construïdes al llarg dels segles XIX i XX han posat l’èmfasi més en les diferències que en les coincidències, fent-ho extensiu a l’art, expressió de la ideologia nacional. L’exposició que sota el títol «Velázquez, Rembrandt i Vermeer. Miradas afines» es pot veure al Museu del Prado i que després viatjarà al Rijmuseum d’Amsterdam així ho demostra.

Com digué José Ortega y Gasset «La unitat de la pintura d’Occident és un dels grans fets que fan manifesta la unitat de la cultura europea».

Rembrandt van Rijn. 350 anys (I)

octubre 6th, 2019

Sota el títol «Rembrandt: Bohemian or bussinesman, Romantic or Rebel» es va celebrar fa dues setmanes la tercera conferència d’enguany organitzada per Arts Society Menorca, una entitat cultural de gran tradició al Regne Unit que ha iniciat el seu camí a Menorca enguany i que enriqueix encara més el teixit cultural de l’illa. Jane Chow Thurlow, procedent del museu Mauritshuis de la Haia, va ser l’encarregada de recórrer la vida i l’obra de Rembrandt van Rijn a través d’alguns dels seus noranta autoretrats. Aquesta profusió d’autoretrats, dels quals seixanta són pintures i trenta són gravats, ens permet conèixer l’evolució del seu estatus com a pintor i els estats d’ànim que visqué al llarg de la seva vida, marcada per l’èxit de jove, la tragèdia familiar posterior i la ruïna econòmica de la seva darrera etapa. Els darrers són especialment colpidors i la tècnica presenta importants coincidències amb la de Velázquez, coetani seu, a qui no va conèixer.

Autoretrat 1628 Oli sobre fusta. 22 x 18 cm

Nascut un octubre de fa 350 anys a Leiden (Holanda), de pare moliner i mare fornera, obrí el seu propi estudi el 1624, amb dinou anys. Sis anys més tard es traslladà a Amsterdam i aviat conegué l’èxit com a retratista, ja que va ser plenament acceptat per la classe mitjana i per la societat de pintors. En aquells anys el poder econòmic dels Països Baixos donà lloc a una potent burgesia, que, arran de la pèrdua de poder de la noblesa i de l’Església catòlica, esdevingué clienta habitual de l’art. A mitjan segle XVII, a ciutats com Amsterdam, Leiden, Delft o Utrecht, milers de pintors vivien de vendre les seves natures mortes, escenes de gènere i retrats a comerciants, menestrals i burgesos. Una dada prou significativa: és sabut que Michiel van Miereveld, pintor de Delft, produí al llarg de la seva carrera més de deu mil retrats. Podríem dir, sense por d’equivocar-nos, que a la meitat de les cases dels Països Baixos hi havia almenys un quadre.

Però l’èxit que Amsterdam donà a Rembrandt es veié aviat enfosquit per diverses desgràcies personals. Moriren dos fills seus a final de la dècada dels anys trenta; la seva mare i la seva dona, el 1642. Aquest fet marcà profundament el pintor i afectà la gestió de la seva economia greument fins a dur-lo a la ruïna econòmica el 1656.

En aquell temps el col·leccionisme no es limitava tan sols a la pintura; moltes col·leccions s’inscrivien en el que s’ha anomenat «col·lecció de les meravelles», objectes de tota mena, naturals o fets per l’home, portats de terres llunyanes que venien a ser un compendi de l’univers. També Rembrandt havia atresorat al llarg dels seus exitosos anys a Amsterdam una important col·lecció de pintures i dibuixos de mestres flamencs, estàtues romanes, cuirasses japoneses, pedres precioses i semiprecioses, fòssils i animals dissecats. Coneixem el contingut de la subhasta que, sense èxit, s’organitzà per pagar els seus creditors i que el dugué a vendre casa seva i el seu taller de gravat.

Malgrat tot, el pintor continuà produint extraordinàries obres d’art i, a la seva mort, el 4 d’octubre de 1669, llegà a la humanitat una extraordinària quantitat d’obra: al voltant de 300 gravats, 2.000 dibuixos i unes 300 pintures. En una pròxima entrega en continuarem parlant.

D’arbres i boscos

septiembre 22nd, 2019

L’arbre de Guernica és el símbol més universal dels bascos. Sota la seva ombra es reunien les assemblees de les Juntes Generals, màxim òrgan de govern de Biscaia, ja a l’edat mitjana. Però l’arbre no és un símbol només dels bascos, també ho és de moltes altres cultures del món, perquè simbolitza la unió entre el cel i la terra o entre el lluminós món del conscient i la foscor de l’inconscient. Sota una figuera es va il·luminar Buda; l’arbre és sinònim de fertilitat a diverses cultures (Sibèria, l’Índia…); s’hi fan ofrenes; Adam i Eva menjaren els fruits de l’Arbre de la Vida; a diverses cultures, com la navaho, la budista, la musulmana, l’aborigen australiana o l’egípcia, és anomenat Arbre Còsmic, perquè significa la llibertat, la transcendència i la immortalitat, i els menorà del judaisme són representacions de l’Arbre de la Vida.

A pocs quilòmetres de Guernica hi ha El bosc pintat, una intervenció artística que Agustín Ibarrola dugué a terme entre 1982 i 1998. Per la carretera, la presència del bosc és cada cop més aclaparadora i el simbolisme de l’arbre de Guernica dona pas un nou significat. La fascinació que aquests boscos d’eucaliptus i pins de gran alçada ens produeixen ens remet al paper que el bosc ha tingut en les societats humanes, un espai de fantasies i de pors que les tradicions populars han alimentat perpetuant la idea del bosc com a espai de vida i mort, de llibertat i introspecció, de refugi, d’aliment, de misteri…

A El bosc pintat Ibarrola intervingué directament sobre la natura modificant-la, deixant palès que el paisatge és una construcció cultural que està més en com el miram que no pas en l’objecte en si. La seva acció té els seus orígens en el land art aparegut els anys seixanta, quan les relacions entre art i natura es transformen radicalment. Coincideix amb l’aparició de l’Antropocè, terme proposat pel premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer l’any 2000 per designar la nova època geològica de la Terra en què vivim, on el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Al bosc d’Ibarrola hi trobam arbres pintats de diferents colors i formes que aparentment no tenen cap significat, però que mirant-los des d’un punt determinat esdevenen formes plàstiques que ens recorden diferents moviments de l’art. Hi trobam una inversió de la perspectiva renaixentista en una retxa blanca, contínua, en el lloc apropiat, en què el tram més llunyà és el més gran i a l’inrevés. Retxes pintades en els troncs de diferents colors són un homenatge al minimalisme. En el suport cilíndric de distints troncs pinzellades de colors esdevenen quadrats vermells i grocs com els de Malevich. Els diferents components de l’espai (els volums plans, convexos/còncaus, negatiu/positiu), la mirada i el moviment ens permeten així gaudir d’una interessant experiència estètica en la qual construïm el paisatge que percebem.

Tan sols unes setmanes abans tenia lloc a la Casa d’Artistes de Montpalau (es Mercadal), organitzada per Es Far Cultural, una performance de Marina Enrich E.G. al voltant del seu projecte Transmutacions. En aquest Marina E. G. incideix també en la dualitat natura-cultura, i en la idea de natura que hem construït. Un bosc de branques pintades d’or pengen damunt persones que caminen trepitjant branques seques o que tan sols habiten l’espai-bosc. Una figura central transmutada en arbre s’eleva cap al bosc idealitzat d’or refulgent. De nou, l’Arbre de la Vida.

Josep Marí. Manobre i pintor

septiembre 8th, 2019

L’Ajuntament de Ferreries du a terme, des de final del mes d’abril, una important tasca de difusió i promoció d’un dels pintors més destacats del segle XX al poble: Josep Marí. Un programa d’itinerància que començà a Ferreries, i continuà as Mercadal i Ciutadella, permet ara conèixer la seva obra a la sala d’exposicions del Carme de Maó (fins al 14 de setembre). La itinerància clourà a Alaior el mes d’octubre.

Josep Marí (Ferreries, 1938-2017) treballà com a mestre de cases des de ben jove i a partir dels trenta-cinc anys compatibilitzà el ciment, els blocs, les teules, la plomada i la paleta amb els estris de pintor. Aquest manobre-pensador, somiador-constructor, creador-empresari, fou autodidacte, però aviat destacà per la seva capacitat d’expressar mons interiors d’una forma innovadora i avantguardista en la Menorca dels anys setanta.

Dos àmbits temàtics constitueixen el gruix de la seva producció: «Cases somiades» i «Paisatges imaginats». A «Cases somiades», Josep Marí parteix de la reinterpretació de l’arquitectura de Binibèquer Vell, on treballà l’any 1971, i de l’arquitectura rural menorquina. Són estructures modulars amb un marcat caràcter orgànic en què la línia i el puntillisme tenen un paper determinat. S’evidencia la influència de Van Gogh i de l’expressionisme, tot i que ja s’intueix una visió naïf i onírica del tema, que l’apropa al simbolisme, el qual anys més tard prendrà més protagonisme.

A «Paisatges imaginats», Josep Marí oscil·la entre la musicalitat de les línies, el cubisme com a estructurador de l’espai en plans i el simbolisme de les formes, que posteriorment definiran un llenguatge sígnic propi. La influència de Joan Miró és molt evident en una primera època i es compten per centenars els dibuixos en els quals Josep Marí recrea les formes mironianes per aprendre a dominar l’espai i donar ritme a les estructures abstractes jugant amb la línia i el color. Com digué una vegada: «Mitjançant la pintura pretenc expressar un concepte estètic que és dins meu, pintar és l’expressió plàstica del que sent.» I pintar abstracte els anys setanta a Menorca era una raresa. Tan sols deu anys abans, un altre pintor, Francesc Hernández Mora, havia practicat l’abstracció autoexiliat a casa seva davant les crítiques negatives rebudes i visqué de vendre aquarel·les de temes costumistes menorquins. Considerat el primer pintor abstracte menorquí, també fou un experimentador incansable, com Josep Marí.

Després de la dècada dels vuitanta, en què la seva activitat professional li impossibilità dedicar-se a la pintura com hauria desitjat, s’iniciaren els anys noranta, una època de consolidació del seu llenguatge artístic i de projecció internacional. És la dècada en què la seva obra arriba a la Península, a França, Holanda, Itàlia, el Japó i els Estats Units. La línia va guanyant protagonisme i es fa cada cop més present mitjançant un traç gruixut en el qual un lirisme previ deriva cap a un simbolisme i un valor sígnic més acusats. Els aspectes constructius esdevenen el pal de paller del quadre mitjançant unes estructures passives al servei del simbolisme.

A la primera dècada del segle xxi arribaren els premis i reconeixements internacionals: el 1999 i el 2000 rebé el premi especial Artex (Tòquio); el 2001 el premi Reno (Bríndisi, Itàlia), i el 2002 el premi Antiqua Florentia, Omaggio a Giorgio Vasari, concedit per l’Associazione Galleria Centro Storico Firenze.

Josep Marí. 2000. Sense títol. Oli sobre tela 60 x 73 cm

La vocació tardana de Josep Marí per la pintura posa de manifest la importància que aquesta té en el desenvolupament de l’individu. L’arrel llatina de la paraula, vocatio, és sinònim de crida, una crida que està relacionada amb la nostra missió a la societat i que és la que dona sentit a les nostres vides. No hi ha una sola vocació i poden aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides, però el seu exercici té un paper important a l’hora de descobrir qui som, com som i a on anam. Les vocacions científiques, religioses o artístiques són potser les més conegudes. Però per sobre de totes hi ha la vocació de servei, amb la qual al cap i a la fi construïm la societat.

Medi ambient, art i compromís

agosto 25th, 2019

L’any 2017 naixia Menorca Preservation Fund, una organització sense ànim de lucre que té com a objectiu recaptar fons i destinar-los a projectes locals que tinguin com a objectiu protegir i restaurar el medi ambient. En els seus dos anys d’existència han col·laborat amb el GOB, l’OBSAM, l’Aliança Mar Blava, Per la Mar Viva i LEADER en àrees com la conservació marina; la reducció de plàstics, tant al mar com en el seu consum; la conservació del paisatge i del producte local, o la gestió eficient dels residus, l’aigua i l’energia.

Per segon any consecutiu una exposició d’art de caràcter benèfic es proposa recaptar fons per a invertir-los en aquests projectes tan necessaris. El lligam entre l’art i l’acte de donar és, com demostren estudis americans (Giving’USA 2013), molt sòlid. L’art, la generositat i el voluntariat augmenten el benestar de l’individu, el seu sentit de pertinença a la comunitat i, en últim terme, la seva salut mental i física. Ambdós procuren a l’individu valors i actituds dirigits a construir i a gaudir d’un món millor, sa i bell. L’associació entre l’art i la beneficència sorgeix ja a Nova York el 1933 amb el New York City Visiting Committee of the State Charities Aid Association, i adquireix al món anglosaxó una gran importància sustentada per una ètica protestant que propugna el retorn a la societat, mitjançant diners o el treball voluntari, de part de la riquesa o l’estatus aconseguits. Ells ho anomenen una «win-win situation»; és a dir, tots hi sortim guanyant.

En tant que l’art és un dels baluards de la consciència individual i col·lectiva, i els artistes exploradors i qüestionadors de la nostra realitat individual i social, el seu compromís envers la comunitat esdevé doncs indestriable. L’art, expressió del sensible, tendeix a solidaritzar-se de forma natural amb les persones que pateixen o amb les que practiquen l’altruisme empeses per un ideal.

Josep Massanes. 1976. Oli sobre fusta. 22x32cm

La consciència ecològica és avui l’acte de responsabilitat més urgent que tenim. L’illa de Menorca pateix en l’actualitat una sobreexplotació del 94,23 %; és a dir, que per cobrir les necessitats de la seva població requeriria 2,5 vegades la seva superfície. Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge, també modifica el nostre vincle amb la natura i la nostra pervivència com a espècie. Així, som natura en la natura, i la vida és tota una.

I l’art s’ha encarregat de recordar-nos-ho. Al llarg de la història la natura ha ocupat bona part de les reflexions de l’art i sovint, emmirallant-nos en ella, hem cercat el significat de la nostra existència. El paisatge idealitzat i bondadós ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. A finals del segle xviii i principis del xix apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma en el qual apareix un nou concepte, allò sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant la grandesa de la natura. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

Amb Joseph Beuys i el land art, ja a la segona meitat del segle xx, apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb aquest.

També el reciclatge ha jugat un paper fonamental en l’art. El 1942, Pablo Picasso creà Tête de taureau, una escultura feta amb un selló i un manillar de bicicleta. Antoni Tàpies, amb l’informalisme, i l’arte povera, aprofundiran en la dignificació dels objectes senzills i de la matèria.

L’exposició estarà oberta a la sala d’exposicions de “la Caixa” de Maó (c/ Nou, 25) fins al pròxim 5 de setembre. En ella es contenen els pilars que, juntament amb la ciència, han de sustentar les societats del futur: art (sensibilitat), generositat, compromís i natura.

art LOCAL

agosto 11th, 2019

art LOCAL

En els darrers anys diversos pintors i escultors menorquins han fet un pas endavant per visibilitzar la seva feina i han obert estudis al centre de Maó. Estudi Barbar o estudi Rafel Vidal en són dos exemples. Les iniciatives responen a la dificultat que sovint tenen els creadors per promocionar-se, ja que les plataformes de difusió artística són minses. Tres galeries d’art a Maó, dues a Ciutadella, sales d’exposició municipals a diversos pobles, de vegades poc adequades, i cap centre d’art que aglutini la creació contemporània menorquina no semblen correspondre’s amb la vitalitat de la comunitat artística i amb una demanda creixent de «consum» (entès com a nodriment) cultural.

Nuria Román exemplifica aquesta vitalitat i compromís amb els seus col·legues mitjançant la gestió de LOCAL, un espai nascut el 2016 com a taller de joieria i que ha esdevingut un espai expositiu d’obres de diferents creadors. En un soterrani del carrer del Rosari de Maó, on abans hi havia hagut un forn de pa, aquest aliment de primera necessitat ha estat substituït per un altre, també de primera necessitat, en aquest cas no per al cos sinó per a l’esperit. De dimensions minúscules, dues petites voltes de quatre puntes aixopluguen les obres realitzades per distintes mans i ens mostren les menorques viscudes, contemplades i somiades. A cada petita passa que feim, escultures, pintures, fotografies, joies i gravats es parlen i ens parlen.

Les obres de Nuria Román, Laetitia Lara, David del Real, Bettina Gleiss, Mitico Shiraiva, Pablo Delcán, Francoise Perri i Gracia Ribalaiga han trobat a LOCAL un espai per compartir visions de l’art i per satisfer i enriquir la ment i el cor dels qui reconeixen en l’art una font de vida i coneixement.

Per a Nuria Román aglutinar, connectar, relacionar, forma part del seu ADN. També en la seva obra plàstica, on la presència de les xarxes modulars i la unió de punts configura el seu ideari i s’ha manifestat en projectes escultòrics com «Coser la tierra» o «La buena suerte». La més recent és un icosaedre en bronze, un d’aquells sòlids platònics format per vint cares que conté el nombre auri diverses vegades i s’hi atribueixen propietats metafísiques i numerològiques. La col·laboració amb Francoise Perri donà lloc a unes interessants fotografies de pedreres d’aquest francès establert a Menorca i cosides per ella.

Les poderoses teles de David del Real, carregades de matèria pictòrica, on el blau cel i els tons clars ens remeten a un paisatge, el de Menorca, de marcades connotacions romàntiques, contrasta amb la delicada obra de Bettina Gleiss, que exercí com a terapeuta de l’art a Londres i dirigí la galeria L’artefacte as Castell. Destaca per les seves escultures d’argila blanca, de formes orgàniques i simples, en què la corba i les figures esfèriques estudien les relacions entre l’espai i el buit, l’entorn i l’obra, la llum i l’ombra. L’argila, amb la seva llum blanca mat, s’alterna amb la brillantor dels colors aplicats amb la tècnica de l’estuc venecià.

Les obres de Pablo Delcán, escultures i impressions digitals, es troben de costat amb els tòtems de marès i les voluptuoses dones en bronze de Laetitia Lara. Ells, masculins, fàl·lics; elles, sensuals, amoroses. Una petita instal·lació a l’antiga cisterna mereix especial atenció.

Gracia Ribalaiga ens sedueix amb els seus fotomuntatges, elements quotidians (retalls de premsa, papers diversos o fotografies antigues) que conformen alhora mons impossibles i donen a les imatges nova vida. També Mitico Shiraiva ens reconnecta amb la vida mitjançant els seus papers sumi-e. Pinzellades precises i essencials de tinta negra creen mars i onades que són vida que flueix, trobades que agermanen. Els seus gravats a l’aiguatinta sobre el paisatge de Menorca es troben entre les millors creacions artístiques de la contemporaneïtat a l’illa.

Física quàntica i art

julio 28th, 2019

A Quàntica, fins al 24 de setembre, al CCCB de Barcelona, art i ciència dialoguen per comprendre la realitat utilitzant les metodologies i llenguatges que els són propis. En aquest cas, però, l’objecte de reflexió és la teoria més sorprenent i amb major transcendència en el nostre món contemporani: la física quàntica. Nascuda a principi del segle XX per donar resposta a la incapacitat de la mecànica newtoniana d’explicar els fenòmens subatòmics, la quàntica ha obert les portes a una nova comprensió de la realitat, una realitat en la qual la idea de velocitat i espai és substituïda per la d’estats quàntics i probabilitats. La mecànica quàntica va més enllà de l’estudi de les partícules més petites existents (quark, pió neutre, bosó de Higgs, fermió) i s’ocupa també de l’òptica, la física nuclear, l’astrofísica o la cosmologia, entre d’altres. Entre les seves aplicacions quotidianes hi trobam els rellotges atòmics dels GPS, la ressonància nuclear atòmica o la llum làser.

L’exposició presenta l’obra de deu artistes que han desenvolupat les seves obres en una residència a CERN, un centre d’investigació nuclear a Ginebra en el qual es troba l’accelerador de partícules més gran del món. Mitjançant vídeos, instal·lacions, pantalles LED, robots o sensors reflexionen sobre l’aleatorietat, la matèria física, la funcionalitat del llenguatge en la nova era, el misticisme o la suggestió. Al mateix temps, un itinerari científic ens exposa diversos estudis de laboratori que plantegen alhora qüestions de caràcter filosòfic: podem saber amb certesa?; existeix l’atzar?, o com descrivim la naturalesa?

La mecànica quàntica qüestiona la nostra percepció del món, ja que ens obliga, amb humilitat, a començar a comprendre de nou la realitat. Amb la física quàntica s’evidencia el misteri de la vida i la constant revisió del coneixement científic. Quan Werner Heisenberg estableix que els àtoms no són coses, sinó tendències, i que no podem conèixer al mateix temps la posició i la velocitat d’una partícula d’un sistema quàntic, ens diu que la realitat no és res més que un conjunt de possibilitats i que les coses no són sòlides, són conceptes i idees. Ben mirat, estem condicionats per la creença que el món exterior és més real que l’interior, mentre que la física quàntica diu el contrari. El que succeeix dins nostre crea el que passa defora. Així, quan mesuram el nivell d’estimulació d’una àrea cerebral davant la visió d’un objecte comprovam que la mateixa estimulació té lloc quan imaginam aquest objecte. La realitat percebuda és la resultant d’una elecció que feim entre moltes possibilitats però tendim a elegir i repetir les mateixes experiències, emocions, situacions, etc.

La Revista Occidente publicà l’any 1932 un breu assaig en què Erwin Schrödinger, un dels pares de la quàntica, pressuposava en la física moderna les qualitats filosòfiques i culturals pròpies de les obres artístiques. Les relacions entre la ciència, l’art i la bellesa tenen una llarga tradició, que durant molts anys va estar també lligada a la religió. Per Isaac Newton si Déu havia fet l’univers, bell i savi, les lleis de la natura havien de ser sàvies i belles. Hermann Weyl, matemàtic alemany, va dir: «el meu treball sempre tracta d’unir veritat i bellesa: però quan haig d’elegir-ne una o altra, elegesc la bellesa». A la ciència i a l’art s’ha unit també la filosofia en la recerca de la veritat, i en especial, la veritat fonamental: la unitat, ja que tots som un. Salvador Dalí cercà al llarg de la seva vida la unió de distintes disciplines, una aproximació que és avui comuna mitjançant la transversalitat del coneixement. En una ocasió, quan un periodista de Le Figaro li demanà per què li interessava tant la ciència, digué: «Perquè els artistes no m’interessen quasi gens. Crec que els artistes haurien de tenir nocions científiques per caminar sobre un altre terreny, que és el de la unitat».

El Prado ens visita

julio 14th, 2019

El Prado ens visita

La interpretació de la història està sovint sotmesa a l’esperit dels temps i no és per tant una ciència exacta. Ja hem parlat en distintes ocasions de les modes i relectures que s’han fet de diversos artistes al llarg dels segles. Dilluns passat s’inaugurà al Museu de Menorca una exposició mínima, tan sols la forma un quadre, però es podrien vessar rius de tinta parlant-ne. El seu autor, Georges de La Tour (1593-1652), fou en el seu temps un pintor d’èxit que conreà la pintura religiosa i la popular, però que ens deixà una producció minsa. En segles posteriors moltes de les seves obres foren erròniament atribuïdes a Velázquez, Murillo, Ribera o Zurbarán i al llarg dels segles XVIII i XIX era pràcticament desconegut. Avui comptam, tan sols, amb una cinquantena d’obres de clara atribució.

El Museu del Prado, amb motiu del seu bicentenari, ha posat en marxa el programa «De gira per Espanya». Obres de Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya, Sorolla… itineraran per distintes ciutats de l’Estat durant aquest any. A Menorca, i provinent del Centro Atlántico de Arte Moderno (Las Palmas de Gran Canaria), ha arribat Cec tocant la somfoina, obra d’aquest pintor francès, nascut al comtat de Lorena, a la frontera amb el Sacre Imperi Romà.

Cec tocant la somfoina és un dels dos quadres que hi ha al Museu del Prado i el primer a passar a formar part de la col·lecció del museu. No es coneixen més quadres del pintor a l’Estat espanyol. Va ser adquirit a Sotheby’s, Londres, el desembre de 1991, per dos milions i mig d’euros a un col·leccionista japonès que, com molts altres, es va haver de despendre de les seves obres amb la crisi de final dels anys vuitanta. Part d’aquesta quantitat es va pagar amb els fons del llegat de Villaescusa, una magnífica donació que tingué lloc en aquell temps.

El quadre il·lustra una imatge molt comuna a l’època, la d’un vell cec que per sobreviure recorre Europa cantant romanços i s’acompanya d’un instrument d’origen francès que a les terres de parla catalana es coneix amb el nom de viola de roda. Aquests trobadors, sovint acompanyats d’un gos ballant als seus peus i d’un pigall, com van ser retratats per altres pintors, cantaven gestes, aventures, coronacions de reis i batalles. La viola de roda ja la trobam al quadre del Bosch El jardí de les delícies, associat aquí al pecat. Posteriorment el seu us va ser freqüent durant els segles XVII i XVIII.

Fotografia: Gemma Andreu

La Tour fou l’artista del silenci i de la nit. Les seves representacions de Maria Magdalena, gran part de la seva producció, apareixen soles i meditatives en espais interiors il·luminats per un focus de llum natural (una espelma generalment) o artificial. El naturalisme de Caravaggio exercí una influència decisiva en ell i a Cec tocant la somfoina els efectes de la llum, produïts per un focus de llum artificial provinent de l’esquerra, accentuen el perfil de la cara damunt un fons negre, en contraposició al cap, que, a l’ombra, contrasta amb el fons clar. Amb aquest recurs l’autor subratlla la soledat del músic, però també la seva dignitat.

Però tenir a Menorca aquesta obra del gran museu d’Espanya és també sentir-nos partícips d’allò que el pintor Ramón Gaya digué des del seu exili a Mèxic, el 1953: «Desde lejos, más que un museo, el Prado es una patria».

Instal·lacions. L’espai com a significat

junio 30th, 2019

Des de Hangzhou a Santiago de Xile, passant per Sant Petersburg, Tel Aviv, Ankara, Màlaga, Barcelona, Madrid, Bari, Bogotà o Varsòvia fins a un total de cinquanta ciutats del món han rebut la visita de Van Gogh Alive – The experience. En ella no hi ha quadres, ni el silenci que la contemplació demana, hi trobareu pantalles gegants de sis metres d’alçada on es reprodueixen imatges de quadres a sostres, parets i terra acompanyades de música de compositors diversos, alguns del seu temps, d’altres anteriors com Mozart, Bach o Haendel. L’empresa organitzadora, radicada a Melbourne, Austràlia, està especialitzada en efectes especials i pirotècnia. L’experiència té com a objectiu produir una sobreestimulació sensorial mitjançant el moviment, el so, la llum i les imatges de gran format utilitzant la tecnologia més avançada. Els visitants tenen un temps limitat a cadascuna de les sales i el més habitual és veure’ls fent-se seflies.

Aquesta aproximació a l’art des de l’espectacle manté estrets lligams amb la deriva que les instal·lacions, com a llenguatge artístic, han pres en els últims anys. Des que, als anys noranta, les institucions museístiques internacionals atorgaren a les instal·lacions la màxima categoria com a forma d’art, la seva presència als museus ha estat constant i creixent. També ha estat creixent l’interès per prioritzar la mesura en els objectes i en les creacions artístiques. Així les instal·lacions són cada cop més grosses, amb objectes sobredimensionats, vídeos projectats en grans pantalles, fotografies de gran format o escultures gegantines. Com apuntà James Meyer a la revista Artforum, aquest tipus d’art està «dirigit a aclaparar i pacificar», a provocar en el visitant un «WOW!».

Però les instal·lacions no nasqueren per a impactar o entretenir. Amb elles es qüestionaren els límits de l’obra d’art, dels museus, i de les galeries. L’espai esdevingué un element substancial en la concepció de l’obra i els artistes dissenyaren objectes o estímuls sensorials adaptats a aquell entorn específic. A una instal·lació l’observador entra a formar part de l’obra, participa d’ella, i l’espai pren un significat nou. L’experiència estètica adopta un caràcter immersiu que ens sacseja sensorialment, emocionalment o/i intel·lectualment. Preservar el valor de l’espai com a tal i la nostra consciència a l’hora de conferir significats a aquest és també una forma de sentir i estar en el món. Una instal·lació no és un disseny bonic o una experiència ociosa més, és una reflexió sobre la nostra percepció i el món de les idees.

Michelangelo Pistoletto. La Venus dels draps (1967)

Quan l’any 1933 Kurt Schwitter’s, precursor de les instal·lacions, creà Merzbau, diverses habitacions amb estructures cubistes, cercava donar a l’espai un significat propi, a cavall entre l’arquitectura i l’escultura. Quan l’any 1967 Pistoletto col·locà una Venus de Milo al costat d’una muntanya de draps, contraposava el valor suprem de l’art a les deixalles, la producció i el consum de la vida moderna. Quan Soledad Sevilla presentà Leche y sangre (1986), parets cobertes de clavells vermells que es pansien a mesura que passava el temps de l’exposició, ens convidava a reflexionar sobre el folklore i la feminitat. Quan Francesc Torres, a Soliloquio de la felicidad (2000), concebí una habitació buida de la qual penjaven llums d’aranya en fileres i se sentien intervencions al parlament, volia subratllar la vacuïtat del llenguatge polític, que s’embolica a la troca d’un discurs buit de contingut. Quan Mona Hatoum ens condueix a espais en què hi ha objectes que ens són familiars però que ens produeixen rebuig i esdevenen sinistres, tracta sobre el desarrelament, la família i l’emigració.